Pensant la vida

Surto al carrer a passejar el meu gosset menut , en Mitu. M'arrossega a on vol però no m'impedeix veure que al parc del davant s'està produint una baralla entre noies. Un grup de joves adolescents de 15 anys es donen cops de peu , s'esgarrapen, es pegen cops de puny amb ràbia continguda mentre la resta de noies victoreja l'espectacle amb crits de fervor. M'aturo i penso en actuar. Què haig de fer ? la tremenda pregunta que Kant es feia tantes vegades. Segueixo perquè el meu gosset sembla donar-me la resposta inconscientment. Unes passes més enllà dos homes estirats a terra jeuen al voltant de tetrabricks de vi. Torna aquesta interrogació : Què haig de fer ?  Novament el mitu té més presa per tirar endavant obsesionat per la necessitat més bàsica. Avui sembla especialment difícil la nit i el passeig. Això es confirma del tot quan em trobo amb un grups de dones immigrants que asegudes al terra esperen la tancada del supermecat que llença a l'abocador de les deixalles els productes sobrants i caducats. Les observo i torno a interrogar-me ... Ja en arribar a casa tot just a la porta una moto circula per la zona de velocitat 30 a més de 80, En el pas de vianants una dona gran es queixa de la falta de civisme. Miro aleshores al voltant i veig com en els contenidors de reciclatge sobresurt un munt de brossa llençada a l'atzar. Què ens està passant ?

Ja per fi arribem a casa on la Nur , la Cleo i el meu gat ens reben amb tot tipus de bons auguris. Penso aleshores en la vida , en el matí on reunits discutiem sobre la nova persona del claustre que ocuparà el càrrec de coordinador del Pla. Verbalitzo precisament que abans de donar noms potser pensar en responsabilitats i tasques per valorar com fem millor la nostra feina. Sembla que les raons econòmiques i el reconeixemnt amb un certificat són garantia suficients per fer i estar a tot arreu. Indico i senyalo que la meva preocupació no és econòmica doncs mai me fixa't en això. Com puc coordinar les estratègies del centre a nivell metodològic, gestió d'aula, valoració dels criteris d'avaluació , didàctiques docents, índex de fracàs , etc si no puc ser a les comissions de diversitat, a les reunions on els psicopedagogs decideixen com fer un PI , a els equips que es prenen mesures per agrupar o disgregar alumnat nouvingut, em pregunto ?  Però això no toca sembla ni és hora de dir res a l'administració sobre el tema. Perque ara hauriem de donar noms de responsables. La llista es converteix en un repàs de virtuts i vicis. Comento que caldria tenir un termometre per valorar el grau d'honestetat. Resulta més important altres consideracions i els arguments es poden convertir en fal·làcies ad hominen , o en contradiccions evidents. Un mateix argument s'utilitza per justificar l'accès o la denegació d'un nom a la llista dels justos. Es un element de catarsi pedagògica que ens porta a parlar de ... Enllacem les idees i les barregem amb paraules que ens tornen a llençar a l'inici.  Aixi penso en la vida ... tot creient que el civisme no acaba de funcionar perquè no ajuda a pensar en la vida, les normes excessives no ajuda a ser nosaltres mateixos i que potser el meu gosset-que ara ja dorm al seu coixi- té clar que només valen poques coses però importants per pensar la vida.

Heràclit d'Efes

Les favetes de la mort : Pitàgores.

Shttp://www.scribd.com/doc/8072212/OS-FILOSOFOS-PRESOCRATICOS

El precepte pitagòric de no menjar favetes apareix com un acusma -sentència breu de la vida dels acusmatics, deixebles de baix estatus- en els escrits de la comunitat pitagòrica.

Aquesta comunitat tindria avui tota la ideologia d'una secta. Pitàgores té la imatge d'un profeta tocat per el poder dels deus. Pitàgores pèro acaba sent només un filòsof. Un pintor com Bronnikov en aquest oli anomenat " Himne al sol naixent" que es troba a la Galeria Tetriakov de Moscú ens dibuixa els rituals que la comunitat podia fer. Però el pitagorisme a mesura que s'allunya dels seus origens agafa més volada tal com explica això Conrado Eggers Lan en el seu llibre "Los filósofos presocráticos". La llegenda i la filosofia són dues perfectes aliades per imaginar i per motivar a una recerca de tot tipus de misteris, enginys. Pitàgores ensenya el contrari de Demòcrit : el dualisme, el menyspreu al cos,l'esoterisme, la immortalitat de l`ánima, la metempsicosi, la metensomatosi , l'ideal ascètic, la renuncia a les virtuts que ens fan petits.Plató copiarà a Pitàgores en tot aquests temes i això en el Fedó ho trobarem. Pitàgoes nascut a l'illa de Samos  i s'establí posteriorment a Itàlia. La seva teoria sobre la reencarnació predicada per l'orfisme i les societats místiques de culte a l'Àsia oferiren al pitagorisme raons força curioses. No podien matar animals i menjar carn per una qüestió de no promoure cap tipus de violència. Orfeu ja havia patit en la seva carn tot tipus de dolors.Precisament la música havia originat una forta influència en el pitagorisme derivat de l'orfisme. L'ànima és harmonia, so no sinfònic sinó d'afinar musicalment les notes que produeix un instrument. Per això el seu estudi de les escales musicals que descobreix que els intervals concordants de l'escala es podien expressar

FROZEN RIVER (RIO HELADO)

Aquest film del director Courtney Hunt guanyador del premi del jurat al festival de Sudance el 2008 té molts ingredients que ens poden interrogar : la crisi econòmica, la desestructuració familiar present avui en moltes llars, la convivència amb cultures diverses ..... El títol ens dibuixa la metàfora perfecte : Ray Eddy viu en una roulote al nort de l'estat de Nova York i es veu obligada a creuar ilegalment la frontera amb el Canadà. La recerca del seu marit fugit una nit d'hivern abans de Nadal porta a trobar-se amb Lila Littlewolf una mohawk que passa immigrants de contraband. L'accès però entre països dins el maleter del cotxe obliga a conduir per un riu gelat. Fins aquí però sembla una pel·lícula com moltes altres. L'espectador atent veu similituds amb "el gran Torino" de Clint Easwod.  Immigrants que il·legalment es juguen la vida per un paratge inhòspit i hostil. Cap de les dues protagonistes es pregunta per el que fa fins que la  ignorància desperta un bon dia per les seves conseqüències. No val tot com a justificació del malestar, la pobresa i la crisi. La lliçó ètica fa que d'una relació entre les dues dones violenta i distant es descubreixi un vincle d'humanitat. Les raons culturals que poden dividir es retroben en l'èsser humà. La dona blanca ofereix la seva llibertat a canvi de salvar la dona índia. La fragilitat del riu de gel esquinçada quan cau el cotxe dins el fons ofereix la possibilitat de la nova mirada. No tot és lícit a la vida per això el noi de 15 anys fill gran de Ray demana disculpes a la velleta que ha estafat 29 dolars...

Lliçons sobre filosofia : la pèrdua de la innocència

 

El primer dia no resulta igual que el segon, ni que el tercer.... perquè tots els dies són diferents. Per això avui explicant com cada curs al seu inici que era això de la filosofia no podia ser igual que els altres cursos, ni els altres anys. Ja fa 19 anys del meu primer dia. Els nois i les noies obren el llibre que per primera vegada tenen sobre la taula. Els hi comento que jo per primera vegada he volgut reivindicar el llibre de text de paper. Faig aleshores dues observacions : Qui ha escrit aquest llibre ?  Irene de Puig . En Tomàs que té el mateix nom que el meu gat però menys entremaliat que ell afegeix : d'una dona. Efectivament és una dona , i fa anys enrere això no hagués estat possible. A continuació miren el títol que diu : "Aprendre a pensar". La meva capacitat teatral fa que actuï allà mateix improvisat la trobada amb una cadira. Topo vàries vegades amb la cadira sense aturar-me en cap moment i passo de llarg. Les noies més despertes com la Rosa diuen que no m'adono de res ,no se observar amb el que topo. Aprendre escrit a la pissarra en lletres grans. Què vol dir aprendre ?  A continuació repeteixo l'experiment però ara topo amb la cadira i m'aturo a observar l'objecte. El miro, el toco , el colpejo, .... Una alumna nova diu : utilitzes els sentits per descobrir amb que has topat. Massa ràpid passem per la vida , tot és immediat, i no ens aturem per res , no ens adonem de res, no hi ha espai ni temps per fer-ho. Alguna persona accentua que no passa res per topar amb una cadira. Aleshores repeteixo l'experiment amb la complicitat del Deyker. El Deyker fa de cadira i l'objecte passa a ser subjecte. Topo sense més i no dic res de res. Repeteixo però ara m'aturo novament a parlar amb el noi i li demano disculpes. Veus com passa alguna cosa -semblo sentir del darrera de la classe. Aprendre no és fàcil. Però quan tenim mòbil, reproductor de dvd, rentadora, playstation,consola wifi, etc  Qui llegeix el manual d'instruccions i s'atura a seguir el que li diuen ?  Ningú aixeca la ma . Quan ho fem ?  Quan tenim un problema i no sabem com resoldre.  Aprendre requereix una capacitat per aturar-se i saber observar . Ho apunto en gran a la pissarra. Aleshores ve la paraula PENSAR. Què vol dir pensar ?  Pensar és reflexionar. I què és reflexionar ? Doncs raonar. I què és raonar? Això serveix per veure que podem caure fàcilment en el cercle viciòs de les paraules que no defineixen per si mateixes res de res. Pensar vol dir ? 

Poseu algun exemple de quan pensem ?  Doncs diu novament en Tomàs : quan vull saber si el que faig està bé o no està bé. Sempre pensem , senyala un altre alumne del fons. Per això indico que un tal Descartes ja va dir : Penso doncs existeixo. Pensar no pot separar-se de l'existir. La classe sembla engrescada. Parlo per acabar de la tortura que vaig patir al dentista ahir dimecres. Durant mitja hora en una saleta petita vaig haver d'escoltar el programa de telecinco de la tertulia d'un tal JoseJavier. Això si que era no pensar i fer que ningú penses..Riuen ... Ja han perdut la seva innocència... La filosofia comença a fer estralls ..... demà serà un nou dia. 

La mort

No arriba quan vols, ni quan la demanes. Ella ens atrapa com si res.. Aquests dies vola sobre meu. Un ex alumne amb 23 anys per anorexia. Un amic i la seva amiga de 29. Un pare d'una amiga . Un actor que va fer Ghost .....Protocol per la fi d'una biografia. Som biografies, pures biografies... Marcades per les empremptes del que som, ens fa, ens dibuixa, ens desagrada i ens determina. No podem decidir molts cops. 

Tanatori sala de vetlla número 3 el meu pare, sala de vetlla número 11 el meu tiet,  sala de vetlla número 1  el pare de la meva amiga. La fi. 

Per occident la mort es silencia. No hi ha records vius, els morts s'acaben oblidan i això és molt diferent a orient on els morts formen part dels dia a dia, del que s'explica el que som i el que fem. 

Plató en el Mite d'Er ens parla d'aquest traspas amb el barquer i les dues monedes als ulls per arribar a l'Hades. Er realitza un viatge per les profunditats d'aquest món. Dante a la Divina comedia utilitza també aquesta metàfora del viatge per el cel, l'infern  i el limb. Més tard també Virgili a l'Eneida ens planteja el mateix un viatge , un traspàs...  Sempre és un viatge que hem de fer sols. 

Això és tot   un viatge sense possibilitat de retorn , i un únic punt d'arribada.

Hi ha joc metafòrics força interessants .....

 

Sembla que no ens hauria de sorprendre trobar cartells com aquests per la nostra ciutat. La presència amb el senyal de prohibit d'aliens resulta la metàfora perfecte dels nostres dies. Qui són els aliens de la nostra ciutat ?  En negre, banyuts .... El titular indica que " el nostre cap de personal podria ser un alien "... Potser si que podria ser no ? El telèfon apareix amb gran i és un 900. I s'indica que hi ha un districte concret , un barri on sembla que hi són més visibles aquests aliens que no ho semblen. El joc metafòric sembla força pervers en aquests dies que el debat gira entorn del nou curs escolar , les declaracions dels nostres polítics, la independència del país, la contra de la independència, els problemes i conflictes dels nostres ravals més immediats, els titulars que indiquen que ha baixat la taxa d'immigració pel nou curs escolar ,  ... Un es pregunta si el cartell no és una gran oportunitat per de manera subliminar dir més coses de les que sembla dir, i rescatar com al segle XX alguns països feien una iconografia marcadament amb tendències ideològiques contràries a un món plural, divers, canviant, obert, diferent. Potser per qui no va al cinema ni coneix que això és la publicitat d'un film americà podria servir-li d'excusa per com ja Orson Wells va fer en el seu dia : l'inici d'una nova batalla contra els dos móns. Sense saber identificar encara quin món és l'humà i quin l'altri. 

Ja he dejado de tener prisa

No hay orejas iguales
todas se parecen pero son distintas
unas altivas, otras rechonchas, otras blandas y endenbles,
las hay pequeñas,grandes, enormes,
elefantiasicas, canguriles, o a veces no las hay ,

Las últimas no pueden escuchar, ni atienden a explicaciones
ni escuchan el murmullo de las hojas de los árboles como se balancean
no saben
no ...
por eso cuando me siento como estas últimas orejas
me descubro dejado de tener prisa ,
ausente, vago , esperando que pronto llegue
el silencio de los silencios,
dejar casi sin ruido para que quienes no tienen orejas
bailen conmigo la última danza,

Som normals o no som normals ? Els debats sobre l'origen

 

Inici de curs. Reunions. Més de mitja plantilla és nova. Molts joves professors i professores. Les 9 del matí. El coordinador pedagògic pren la paraula per parlar dels famosos grups A. Famosos perquè tenen molt èxit i tothom hi fugia fa uns anys però fa un curs tothom amb resignació decideix no piular. Enguany -diu amb to magnànim i amb força credibilitat- hem de preparar les programacions dels grups A. Els grups són d'aprenentatge lent i els nois i noies que hi van a parar necessiten una bona adaptació. Per tant us dono unes indicacions per treballar amb aquests nois i noies. El debat comença dient que cal que l'alumnat no sapiga que és un grup no normal perquè estigmatitza els nois i les families. S'explica el cas concret d'una familia que va treure el seu fill del grup dels "anomenats tontos". La proposta és dirque els grups normals són els A i que el B i el C són grups d'ampliació i més bons. Però cal enganyar els nois i les noies ? comenta una professora a la resta del grup. La professora d'anglès afegeix que potser es podrien dir "estandar". El debat continua i obliga a centrar els criteris dels grups A . Demanar deures, crear hàbits de treball i estudi, oferir metodologies innovadores i ús de les TIC en les matèries, també donar criteris d'avaluació amb diversitat de registres i no únicament proves o controls. Una vegada dit això es demana al psicopedagog si cal afegir alguna cosa. El professor diu que li sembla tot molt bé i que ell insistirà bàsicament en les programacions d'adaptació individualitzada (PAI). Aquestes programacions dirigides a nois i noies amb dictamen les realitza el professor o professora , el psicopedagog està de suport o assessorament. El coordinador insisteix que cal treballar les programacions dels grups d'aprenentatge lent. Una professora de visual i plàstica amb cara espantada diu : Qué passa amb els nois i noies que no els importa res de res i no volen treballar ? Cal aguantar tot l'any aquests alumnes dins el grup ? S'explicita que si tenen 16 anys potser es poden derivar a proves d'accès a cursos de garantia social. Ara però ens reunirem per equips de tercer o quart amb els professors i professores que tenen alumnat A. 

Ens reunim i es debat que dels 18 nois o noies que tenim si són normals perquè cal una programació més de la que ja tenim per la resta de grups ?  si són grups anomenats d'aprenentatge lent no cal doncs pensar en metodologies de grup  o bé estratègies didàctiques de treball i gestió a l'aula ?  Però això no ho diu ni un psicopedagog ni un coordinador pedagògic ni un professor de pedagogia terapeutica. Força curiós. Aleshores una professora s'adona que sembla que l'origen del debat és absurd i ens obliga a perdre un temps preciòs per treballar i preparar com treballar amb un grup de noies i nois que tenen les següents característiques : 

problemes familiars greus ( families sense una estructura clara i definida, desarrelats, sense preocupació per la formació dels seus fills o filles, ...) 

problemes personals de conducta ( desmotivació greu, agressivitat social, desmotivació i desinterés,...) 

problemes socials afegits per la crisi , 

problemes de capacitats per no haver estat diagnosticats per cap Equip d'assessorament pedagògic en el seu moment amb un nivell baix a primària assolit. 

Per aixo sembla que mentre demanin una feina que ja tenim realitzada i no s'adonin que el debat està en l'origen de tot potser no arribarem mai enlloc. Per això cada any es repeteix el mateix : l'alumnat aprova fàcilment perquè els demanen no lo normal com diuen. Els tenen quiets, paradets i entretinguts i promocionen però deixen enrera la resta de qüestions per un altre debat d'inici de curs. Aleshores venen les sorpreses quan a batxillerat aquests "normals " els tenen fent català , castellà, mates o filosofia. Com pot ser això ?  

Però com diria un psicopedagog : tu ets el profe jo només assessoro.

Haendel Lascia La Spina : música en el pròleg de Las Von Trien

Meravella per les oïdes , no ? 

Nur

He anat a comprar una mica de peix. La taula continua sent ara per ara el moment del dia on es comparteix més amb tothom.Bé, si no es mira la televisió. Per això sempre li dono importància. Parlem del que hem fet, del que ens preocupa, del que també ens ocupa ... 

Tenia pensat fer un arròs amb calamars, musclus, gambes, galeres, escamarlans, cloïsses, .... Però en arribar ha succeït un fet misteriòs. La bossa amb les galeres que he deixat sobre la taula de la cuina ha desaparegut. He volgut tornar a la botiga tot creient que era fruit del meu oblit però la botiguera ha negat amb rotunditat que haguessin quedat sobre el mostrador. El misteri encara s'ha incrementat més però la meva lògica fa pensar que potser pel camí a casa les galeres han caigut de la bossa atapeïda amb la resta de la compra. A la fi l'arròs ha estat sense el gust de les galeres però no ha estat desancertat. 

Ja fa una setmana que encara continuo donant  voltes al misteri. Avui diumenge com altres em dedico al petit jardí que tinc. Tallo els brots secs, pulveritzo pel pulgó les gardènies, ajudo amb un tutor a l'heura, resituo els aloes dins el seu lloc, .... De sobte he sentit una forta olor que venia del fons on tinc un enorme ficus que vaig rescatar del carrer. La meva sorpresa ha estat en trobar la bossa de les galeres amagada com si fos un tressor. Aleshores he pensat que la Nur, la meva gateta negre com el sutge , havia fet de les seves. Intrèpida caçadora de mosques, de escarabats, i sommiadora amb coloms que creu que algun dia podrà caçar , la Nur havia amagat el seu trofeu. No havia cap misteri simplement ella tenia aquelles preses mortes a la seva despensa particular. Instint animal , quina naturalesa !!!!  

Anticristo de Las Von Trien

Som 15 dins la sala petita. Les llums s'apaguen. Espectació. Sorolls de crispetes i de beure amb una canyeta.Uggggggggggggg.  Pròleg. Las Von Trien escull una música preciosa de Haendel per iniciar el seu experiment psicològic. Rossellini a la pel·lícula Europa 1951 ja havia utilitzat un argument similar. La mort del fill no pot guarir-se de cap manera. En aquella ocasió la possible redempció la trobarà una excel·lent actriu com Ingrid Bergman dins el manicomi. Els nombrosos paralelismes entre les dues pelis permeten trobar connexions: expurgar els pecats i el sentiment de culpa per no haver estat prou atempta a les necessitats del fill, la necessitat de buscar un consol innexistent, ... Las Von Trien amb el pròleg planteja el dilema entre escollir el sexe o el fill. La dona observa com el seu fill cau per la finestra però inconscientment tria seguir amb el seu company practicant sexe. Aquest joc inconscient continuarà tota la pel·lícula oferint a l'espectador un joc entre culpable,víctima, botxi. Sota la trìada dels tres "indigents o captaires " representades pel la tristesa, el dolor i la desesperança avança l'argument. L'acte mateix es converteix en abominable en la mesura que es triat i escollit en compte de salvar la vida del fill. La dona però manté des de l'inici la distància que hi ha entre ella i el seu fill respecte a la figura paterna. Aquest sentiment de possessió mare/fill coloca el film en tota una tensió que fins al final no es resolt. Ha perdut el més gran i la teràpia convencional amb psicofàrmacs no pot guarir el dolor i la tristessa insoportable de la dona, La racionalitat del marit o company xoquen des del primer moment amb aquest sentiment de culpabilitat que té la dona per la mort del seu fill. Està clar que ella ha observat com queia obertament i ha decidit triar. Però la teràpia tradicional no ajuda a sortir del dolor mateix i més aviat emborrona i emmascara la consciència de si mateix. Amb el somni s'apodera els elements màgics i parapsicològics de la protagonista. L'academicisme de la professió com a psiquiatres no sap arribar a l'esséncia mateixa del dolor existencial i del sentiment de pèrdua i desconsol. L'home heterodox en els seus coneixements psicològics i psiquiatrics rescatà de la clínica hospitalària la dona. La renúncia als psicofarmacs és la renúncia a seguir emmascarant. La pregunta pel Bé i el Mal no té sentit en aquest dilema. La teràpia no pot servir per respondre això. Per això el propi dolor i la culpa s'apoderen i originen una metamorfosi en la dona. Les nombroses màcules, senyals físiques visibles, transtorns sensorials conflueiexen en el personatge de la dona. De què tens por ?  La por es presenta com una variable de l'existència humana. Tots tenim por però com verbalitzar i fer conscient el que a vegades no podem ?  El bosc apareix aleshores com la metàfora de la por a una natura salvatge, descontrolada, que creix i desapareix, que fa estima però també fa odiar. El viatge al bosc és un viatge iniciatic a la consciència. Com enfrontar-nos amb la por ?  La tristessa dels primers moments per la pèrdua del fill es converteix aleshores en un dolor angoixant que talla la respiració i ocasiona una desesperació contra un mateix. La cara d'eros i tanathos són les mateixes. El plaer i el desig i d'altre banda l'autodestrucció i el dolor. No hi ha redempció possible. El procés d'autodestrucció no té punt d'aturada. Les nombroses teràpies que pacientment es porten a terme condueixen a un final d'extasi. La natura creadora es converteix en natura morta, en natura desgarradora. La fertilitat femenina representada per tres simbols exemplificats en l'aguineu, el cèrvol, el corb són estèrils. L'aguineu que es menja la seva pròpia matriu, el cèrvol que pareix un animaló mort, el corb que viu en el fang sense poder aixecar el vol. Les tres metàfores es relacionen amb els tres captaires : tristessa, dolor i desesperança. L'experiència humana no pot solventar la mort del propi fill. Per això teràpeuta i amant i marit es converteixen en un còmplice de secrets, El secret que amaga una veritat: En el cadaver no s'observen anomalies només una petita malformació òsea als peus. Les fotografies del fill petit descobreixen l'enigma . Per això la dona que ha abandonat la seva tesi doctoral tal com ella deja clar al principi descobreix que el seu estudi  en el fons és la seva pròpia experiència. 

La fi obliga a un final apocalíptic que porta al sacrifici. El bosc retorna únicament un home cansat i ferit incapaç de lluitar contra si mateix .No hi ha superhome. 

7 persones han marxat durant la sessió. En el moment potser més irreal on hi ha una dramatització teatralitzada una veu del fons de la sala crida : ¿què ha dicho ?  Reina el caos , respón una segona veu. 

Riure. L'epíleg torna a incloure música. El sexe explícit no incomoda per res, més aviat es presenta com una mena de fugir de la realitat sense més. La morbositat de les escenes tampoc permeten dir que el director s'hi recrei. L'exercici amb l'espectador presenta un conflicte ètic, psicològic, sociològic, polític, humà. Segurament la pel·lícula permet una léctura : no hi ha ètica dins la nostra espècie humana. No pot existir en aquestes situacions. La recomano per qui vulgui pensar una estona , potser no per qui tinguin més perjudicis estètics que humans.