Buscar este blog

domingo, 22 de febrero de 2009

MICRORELATO SOÑADO



No sabía el lugar que ocupaba. Tampoco le importaba tanto. Si era para él también le daba igual. Se lo repetía mil veces sin pestañear ni un poco. Enajenado.Enajenado.Enajenado.Enajenado....

Silenciaba las palabras que aprendió de pequeño para recordarlas para su interior. Nadie le había dicho que tuviera alma por eso no rezaba. Los ángeles se le comfabulaban cada mañana para dejar paso a los demonios profundos de su cabeza. Eran otros, casi diferentes cada vez que se lo soñaba. La escalera de caracol se le ofrecía como una espiral vacía de tristeza. No tenía a nadie. Solo se tenía a si mismo. Por eso aprendió a abrazarse a si mismo dandose pequeñas palmaditas en su espalda. Se encontraba mejor , así se apreciaba más a si mismo. Lo demás que le decían los otros no contaba. Porque contar significa algo diferente , tanto como él mismo. Así estaba casi bien. Este casi era porque le faltaba siempre esa perrita que un día pudo tener y no quiso. La hubiera llamado Guirnalda o Bella flor ...por ponerle un nombre que le sonase a fiesta. Solitario se quejaba de todo sin embargo en compañía no decia ni mu. Bueno si se entiende que los quejidos que le salían de su boca ombligo eran tan profundos que nadie los escuchaba nunca. Su batalla diaria en el reino de los cielos le dejaba atontadillo largas horas sin apenas nada más que respirar. Ya se lo dijo su madre de pequeño : tu vas para loco. Efectivamente loco se quedo desde aquel instante que le pronosticaron su muro. El lugar donde ahora está ... acompañado de si mismo abrazándose todos los días y todas las horas para dejar de respirar en algun momento.

jueves, 19 de febrero de 2009

BUENAS RAZONES Y BUENAS MANERAS


Es curioso este ir y venir de nuestra sociedad.Hay quien permanece siempre quieto para no enfrentarse al mundo , otros acurrucaditos se van acercando poco a poco hacia los demás, unos insisten en hablar correctamente, nosotros nos quedamos casi siempre mirando y observando con atención que hacen los demás. Caminar no resulta fácil cuando se nos exigen perfiles de estrellato o de hombre adaptado al medio. Por eso suena casi siempre canciones que nos hablan de amor, de paz, de respeto... Decimos que estamos en un ejercicio de responsabilidad por eso nos convertimos en expertos en casi todo. Sin ningún tapujo todos opinamos sobre la vida que se marcha a ratos y regresa otros , momentos, para recordarnos que no estamos solos ni solas. Quienes continuan insistiendo que debemos plantearnos nuestros ritmos en el caminar seguramente se sirven de sus eufemismos para colarnos que las buenas maneras y formas son el trampolín de la felicidad. Un gesto no es más que un gesto. Una palabra no és más que una palabra. Por eso entre el fondo y la forma hay quienes mirando por los balcones de la vida prefieren quedarse con la forma de esa refinada educación sentimental como apuntava Gustave Flaubert. Pero quienes hace tiempo nos apeamos en una de las caminatas y paseos porque no nos gustaba oler a melisa y heno de pravia , ahora nos sentimos en la cuneta como incapaces de entender lo que nos hablan. Las técnicas de replantearnos lo que hacemos, lo que decimos, lo que vivimos en el fondo siempre nos han llevado a encontrarnos cada vez más en una encrucijada de caminos. Seres bicefálicos que con nuestra esquizofrenia nos permitimos el lujo de dictaminar, decir, señalar,... pero me temo que siempre nos pasa que miramos el dedo que señala en lugar de fijarnos en el lugar hacia donde se apunta. Replantearse lo que uno hace no está mal siempre y cuando pueda ejercer sobre él una verdadera ética de la conciencia y no una estética existencial que obliga a que fondo y forma no se parezcan en nada. ¿Cómo puedo estar bien si saludo con unos buenos dias pero mi dolor de estómago al ver las caras se incrementa? ... Reivindicar el derecho a no tener formas, a no usar de ellas como un material de cambio para hacer de los demás un camino fácil.

domingo, 15 de febrero de 2009

EN EL DIÀLEG DEL FEDÓ DE PLATÓ.....

"

“Així doncs, Simmies –féu ell- , mira si és aquesta la situació en què ens trobem. Si existeix realment allò de què sempre parlem, el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i és a aquesta essència a què hem de referir tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja estava d’abans en nosaltres i que amb ella hem de comparar aquelles coses (sensibles) , ¿ no deu ser necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement , juntament amb aquestes realitats? Si això no és així, no quedaria sense força l’argument que anàvem dient? Però si és així , no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes realitats com les nostres ànimes existeixen abans de néixer, i que si no existeixen les unes tampoc no existeixen les altres?

-Estic convençut, Sòcrates – digué Simmies-, que hi ha la mateixa necessitat i que el nostre argument es mou vers un bon lloc de defensa en afirmar que l’existència de l’ànima abans de néixer és semblant a les essències de les quals parles“ Fedó , 76d-e




1.- Exposa de manera breu i sense comentaris personals les principals idees del text. ( 2 punts)


Existeix el món de les essències ( el bell, el bé, ..)

1.1 aquestes essències ens venen de la referència dels sentits ?

1.2 Aquest món era conegut abans per nosaltres ?

1.3 Aquest món és comparable amb el món sensible?

2.- Aleshores l'ànima existeix abans de néixer dins aquest món de les essències ?

2.1 Si existeix l'ànima abans de néixer existeix en aquest món perquè son semblants les dues realitats.


Plató en el diàleg del Fedó exposa com a idea principal que l'ànima preexisteix abans de néixer dins la realitat del món de les essències com el Bé i la Bellesa perquè la seva naturalesa és semblant a aquesta realitat.


2.- Explica el significat dels conceptes “coses sensibles” ( 1 punt)

Dins el text les coses sensibles es refereix a tota la realitat sensible que percebem pels sentits i que fa tenir una aparença de les coses. En el pensament de Plató no són les veritables essències de les coses sinó les seves còpies o imitacions que ens creen falses aparences de realitat. Dins el seu diàleg "La República" en el famós mite de la caverna les coses sensibles son ombres .

3.- Posa en relació el text amb el pensament de l’autor . (3 punts)


Plató ( 427 a.c-347 a.c) Atenes . Escriu en el diàleg del Fedó les seves tesis sobre la seva idea de l'ànima i la seva immortalitat. Com a autor que recopila una tradició que coneix rebrà influències d'aquesta idea del pitagorisme i orfisme , així com de la tradició presocràtica de Parmènides i Heràclit. En aquest fragment Sòcrates que és ja la veu d'un Plató madur que comença a configurar la seva teoria de les idees o formes després d'explicar que filosofar és aprendre a morir inicia una sèrie d'arguments sobre la inmortalitat de l`ànima amb la intenció de poder anar més enllà de les tesis materialistes dels presocràtics com Anaxàgores. Concretament el text el podem situar en l'argument de l'alternància segons el qual les nostres ànimes existeixen en un altre lloc i retornen d'aquest lloc. En primer lloc la referencia al més enllà fa que aquestes idees del bell, el bé i les essències senblants apuntin a la idea d'aquesta realitat suprasensible que Plató està dibuixant. Són per això essències o idees que representen la realitat com a tal , la veritable naturalesa de les coses mateixes.Precisament a Simmies arriben aquestes preguntes o qüestions sobre la realitat de la que sempre parlen: aquesta realitat ens ve pels sentits? la referència que ens llençen els sentits està en aquestes essències. O sigui els sentits ens condueixen a aquestes idees o essències ? Però asenyala que és una realitat que estava en nosaltres amb anterioritat, o sigui,

4.- Compara el concepte d’ idealisme de Plató que hi ha al text amb el d’un altre autor o autors . (2 punts)

L'idealisme és una teoria metafísica que sosté la idea de que la realitat és una construcció o representació de les nostres idees en la ment. Plató en considerar el món sensible o de les aparences i el món intel·ligible o de les idees com dues realitats podriem dir que inicia aquesta teoria. El seu idealisme el porta a creure que només el món de les idees és real i veritable captable per la raó. El coneixement superior ens podrà facilitar l'accès a aquest món de les idees. Un autor que també inicia aquesta idea serà Parmènides d'Elea que serà font d'influència precisament per Plató. La relació que estableix Parmènides amb l'idealisme és la idea de veritat com el camí de l'ésser la resta de possibilitats com la dels sentits només porten a la doxa o opinió falsa i aparent. En aquest sentit els dos autors comparteixen aquesta idea metafísica de la realitat com una representació d'idees que la ment o la raó ens configura i es construeix.

5.- Què en penses de la teoria sobre l’ànima que apareix sobre el text ? La creus possible avui en dia? (2 punts)


Per parlar del tema potser cal iniciar la nostra argumentació definint què entenem per ànima i una vegada ho fem veure quines possibilitats hi ha de parlar d'immortalitat humana.


Plató en el text ens parla de l'ànima. L'ànima pels grecs .............

nota : Et recomanem ser clar i precís. Això vol dir elaborar un esquema previ del text ( estructurant les idees ordre jeràrquic ) , redactant un resum que et permeti respondre a la pregunta : què ens diu Plató en el fragment de text? . En les preguntes 2 i 3 cal defensar amb tot el que saps de Plató la resposta al que es pregunta. Relacionar vol dir comparar amb altres autors i pensadors contemporanis del moment i altres idees filosòfiques. El context històric i social et por ajudar a millorar la teva explicació. Intenta ser ordenat en la resposta. En la darrera pregunta segueix l’esquema d’introducció, desenvolupament i conclusió. Raona i fonamenta la teva resposta.

jueves, 12 de febrero de 2009

QUI ÉS DÉU ?

René Descartes amb les seves "Meditacions Metafísiques" al segle XVII va conseguir segurament -i això és una simple hipótesi- molt poc perquè el poble utilitzes la meditació o la reflexió per pensar sobre si mateix. Però segurament -i això és de nou una simple hipòtesi- molt pocs estaven disposats a pensar sobre les darreres qüestions existencials : el sentit de la vida, la necessitat de superar la mortalitat, la trascendència, l'infinit, el problema del mal i el dolor, Déu , l'ànima, .... I aquests pocs que potser per simple curiositat volien veure quines coses escrivia aquest filòsof poc van objectar i van discutir sobre el tema. Però en aquella època si que sembla que els debats i les classes d'oratòria als salons nobles de lectura produïen força tensió entre els preil·lustrats del segle. Alguns com el pare Mersene, o Gassendi entre altres si que varen fer la seva feina objectant a Descartes què pensaven sobre Déu.
Ara i avui sembla doncs que Descartes torna a reproduir el mateix debat a les nostres classes de filosofia. Poc important és centrar el debat sobre l'existència o no de Déu i més enllà del tema la resta d'aspectes metafísics no canvien gaire. El silenci sembla doncs respondre a unes grans meditacions cartesianes entre l'alumnat. Qui és aquest home que preten que ens trenquem la closca pensant sobre si sóc o no sóc una cosa que pensa o bé si Déu garanteix que el meu jo es faci evident per mi ?
Plantejar objeccions al problema de Déu mateix on arriba avui ? La hipótesi de Déu com es pot entendre ?
Descartes Introducción


-Qui és Déu ?
- Una substància infinita
-Què vol dir substància infinita?
-Un ésser omnipotent, infinit, omnipresent...
-Com sabem què és omnipotent?
-Tenim arguments com gnoseològic, cosmològic, ontològic.
-Com argumentem que hi ha proves de la seva existència?
- Quina és la causa de la meva contingència ?
-Només pot ser una causa superior a mi mateix

PUBLICIDAD GRATUITA