Buscar este blog

lunes, 28 de abril de 2008

Venia sin saber a que....


Todo lo que sobra merece ser quemado. Así nada se desperdícia ni nada parece ser un desperdicio. La propia vida se nos presenta engalanada. Con la mesa bien dispuesta para ser fotografiada. Ensalada de tomates, lomo embuchado, tortilla de patatas, jamón, pinchos de tomate cherry con queso feta, ..... Golosina , golosa para los comensales. Se sientan sin embargo para mirar a lo lejos lo mucho que tienen por comer y así antes de contrariar sus deseos a causa de la publicitat virtuosa que acusa cualquier exceso de indigestión , mirar el reloj para distribuirse el tiempo. Saben que no tienen todo el tiempo que querrían pero disponen de unas horas para apropiarse de sabores nuevos, olores perfumados, texturas diversas, .... Juego , juego, juego.... Nadie habla. Sólo se comen y se escucha el masticar de los dientes que salivando construyen un bolo "quimo" para deleitar al cuerpo. Miradas , acentos , rescates, pasiones, asaltos sin prisa pero tampoco con parsimonia irreverente. A menudo una tos seca, un súbito gloteo que recuerda que alguien se encuentra bebiendo. Silencio. Nadie habla. Hay prisa ahora. La noche avanza.
La mesa se va quedando desierta. Desnuda. Despojada. Ya no hay acosadores sólo una simple acusada. La mesa. Luego tanta desnudez somete a los ojos de cada cual a volver la vista atrás para buscar la puerta de salida. Sin sus ropajes la mesa se queda allí. Desierta. Apartada de todos y vacía de nada. No sobra nada, no se ha dejado nada. Los desperdicios no existen. No hay opulencia sólo hambre. Vinieron 48. Almas. Seres. Hombres y mujeres. No habían comido ni bebido desde hacía una semana. Por eso no hablaban, sólo comian. No tuvieron tiempo de despedirse. Ni un adiós... Alguien pudo escuchar ya os vais princesa ?

No hauríem de confondre espiritualitat amb religió....


Si ens sorprén la vida gratament a vegades es per donar una nova lliçó existencial. Els dies anteriors va servir per presentar la fotografia guanyadora en públic. El seu títol : Perfecció humana podria finalitzar tal com he escrit però acaba amb un interrogant (?). Així queda oberta la pregunta i la possibilitat de resposta. Poder parlar de perfecció avui en dia es complex i difícil. Una paraula com aquesta que la tradició platónica va utilitzar tant fa pensar. Hi ha perfecció possible ? Perfecte vol dir excel·lent ? Perfecte significa ben fet o ben pensat ? Hi ha algun tipus d'equivalència entre el bé i la perfecció ? El platonisme, el cristianisme, la tradició jueva, el liberalisme anglosaxó ha utilitzat moltíssim aquest concepte. Descartes filòsof del segle XVI ens deia que aquesta idea no era nostra , aquest concepte no era nostre sinó que algun èsser superior ens havia introduït aquest concepte.
Aquests dies iniciant les classes de filosofia en la recta final del curs hem trobat un autor que ha començat a fer trontollar certs esquemes dels nois i noies. Friederich Nietzsche. Proclamar la mort de Déu i explicar que els homes hem estat els seus assessins fa pensar ara més que mai. He sentit per primera vegada com s'obria una escletxa entre sectors de nois i noies. "Pots ferir sensibilitats". Aleshores llegeixo un fragment de text de Michel Onfray que senyala com la mort de Déu i dels valors de la tradició jueva-cristiana són encara una pura il·lusió. Pregunto a continuació quanta gent no està batejada i la resposta de 40 persones és 2. Una alumna que es capaç de preguntar-se per la seva identitat davant una gàbia de micos demana que torni a reformular la pregunta per veure si encara hi ha religió a les seves vides ara i avui. Reflexiono en veu alta : " si es voleu casar per quin ritual serà ? " " heu assistit a un enterrament civil alguna vegada" ? ....
Continuent sense respondre. Una veu crida " hipòcrites, hipòcrites".... Sembla que ningú tria la religió sinó més aviat aquesta la tria a ell o ella. Pels pares i mares, per l'escola, pels amics,.....
Penso en una noia que no es de la tradició jueva cristiana sinó musulmana. Puc parlar de la mateixa manera amb ella ? Què està entenent ? Per què la tradició platònica i cristiana ha estat la dominant fins ara? Quins valors ha promocionat ? El bé, el respecte, la llibertat, la pau, la bondat, la resignació, l'amor al proïsme, la caritat, ... ?
Recordo en mi el que Onfray explicava de la seva autobiografia dins els salesians. Institucions religioses que amagaven molts secrets i moltes mentires. Però també penso en els anys dins la peixera de vidre que tancava les visites dia rera dia. Què salva una persona de la desesperació i del seu dolor quotidià ?
La religió és com un club de futbol que moltes vegades no ens agrada com està gestionat, com està organitzat, qui mana, quines activitats s'hi fan però en canvi tenim clara consciència de que aquest esport de la pilota ens agrada i entusiasma, ens fa vibrar, ens estimula... Com viure el futbol sense un club ? Com ser seguidor sense ser soci ? Per això penso que cal diferenciar per evitar qüestions i malentesos entre espiritualitat i religió. La primera formaria part de la creença personal i antropológica de l'èsser humà com a part d'un tot, com a qüestionar-nos la pròpia categoria existencial i la interioritat mateixa.La segona forma part d'un altre cosa diferent : dels rituals, de les pràctiques, de les institucions......
Per això el gran secret en Nietzsche és entendre que ell mata Déu i la religió però salva aquesta espiritualitat del ermità que viu aillat del món i en el seu llibre " Així parlà Zaratustra" es dedica a cantar i lloar la seva simple existència sense cap altra finalitat ni voluntat de ser que trobar-se amb si mateix. El seu missatge en el fons intenta aproximar-se a una recuperació d'una estètica de l'existència. La força vital que ens empeny a saber enfrontar-nos a nosaltres mateixos.... Saben que la perfecció humana és un simple interrogant a l'abast de qualsevol que el vulgui contestar.

domingo, 27 de abril de 2008

Quines són les bones pràctiques per saber comentar un text de filosofia ?

En primer lloc el text pertanyi a una obra , o sigui, estem davant un fragment acotat i delimitat. Això ens hauria de donar pistes per :
  1. situar aquest context previ ( un abans del fragment ) dins una època històrica que s'expliquen per uns fets històrics, culturals, científics, polítics, socials .
  2. situar el fragment dins l'obra ( capítol, llibre, apartats ) per tal de buscar en la mesura del possible l'anterioritat del fragment i la posterioritat del fragment. Això ens hauria de permetre entendre millor el propi fragment.

En segon lloc no podem entendre un fragment sense haver après la filosofia o el pensament de l'autor. Aprendre no vol dir memoritzar de forma mecànica unes idees . L'error en molts casos es produeix perquè no s'entèn prou l'autor i per això es memoritza les seves idees però el problema ve quan no les sabem utilitzar o aplicar en el fragment. Resulta bàsic entendre el pensament de l'autor i els motius que han portat al filòsof a pensar el que pensa.

En tercer lloc cal aterrar en el fragment partint dels conceptes que l'autor repeteix i utilitza més. Conceptes vol dir paraules amb una significació específica ( noms , verbs ) que permeten donar-nos la clau del fragment. Ens cal però establir-hi les relacions conceptuals en forma de mapa per saber veure les vinculacions que es donen dins el fragment. Aquesta tasca serà prèvia a l'exposició de les idees del text però resulta vital per copsar el sentit. De fet el mapa conceptual pot ser substituït per un esquema de l'estructura textual on es jerarquitzen les principals idees.

Podríem dir que aquestes tècniques són prèvies a l'exposició de les idees. Però resulten importants per arribar al sentit del text.

En quart lloc cal ser clar en exposar les idees, rigoròs en la seva transmissió , ordenat en la seva exposició. Això resulta bàsic per saber dir quines són les idees del text de manera ordenada però sense caure en dos dels errors més generals :

la perifrasi ( donar voltes a les idees de l'autor però no explicar les idees pròpies del text)

la paràfrasi ( copiar el text tot utilitzant sinònims que el reprodueixen sense més) .

Per tant quan exposarem les idees del fragment de text caldrà situar inicialment aquest en una obra i un autor molt breument. A continuació de manera clara i precisa indicar què vol dir l'autor amb aquelles paraules del fragment. Establirem per això una relació entre les principals idees que surten en el fragment i la exposarem la seva relació.

En cinqué lloc resulta també important el domini d'una terminologia de l'autor i de l'època que permeti copsar els significats i les seves significacions. Això requereix una certa pràctica i domini del lèxic més habitual en filosofia. Recomanem que l'alumnat realitzi un petit glossari terminològic en iniciar el primer curs per tal d'afegir en el seu bagatge els conceptes.

En sisé lloc cal avançar dins la història de la filosofia entenent que estem davant de pensadors però també pensaments que evolucionen i que capgiren l'entorn i la societat. Es important saber quines són les relacions entre les grans concepcions teòriques de la filosofia i els seus grans temes que els pensadors treballen. Es tracta de saber comparar o sigui, poder establir nexes d'unió entre conceptes i sistemes conceptuals dins el pensament.

En seté lloc també ens cal saber explicar la relació fragment i pensador. Això requereix haver estudiat i conèixer la filosofia de l'autor per saber vincular el fragment de text i la filosofia. Cal ser prou interpretador de significats a partir dels conceptes que surten en el text. Un bon anàlisi requerirà un bon ús de la deconstrucció de cada part i elements pas a pas com si anessim desgranant el fragment en bocinets petits.

En resum per arribar a un bon plantejament de la matèria d' història de la filosofia ens cal conseguir DUES coses

COMPRENSIÓ I EXPRESSIÓ

lunes, 21 de abril de 2008

AFORISME 125 LA GAIA CIENCIA .NIETZSCHE



¿No oísteis hablar de aquel loco que en pleno día corría por la plaza pública con una linterna encendida , gritando sin cesar : ¿Busco a Dios , ¿Busco a Dios ! ? Como estaban presentes muchos que no creían en Dios , sus gritos provocaron a risa. ¿Se te ha extraviado? -decía uno. ¿Se ha escondido? ¿Tiene miedo de nosotros? ¿Se ha embarcado? ¿ha emigrado? Y a estas preguntas acompañaban risas en el coro. EL loco encaró con ellos, y clavándoles la mirada exclamó : ¿ Dónde está Dios ? Os lo voy a decir . Le hemos matado ; vosotros y yo, todos nosotros somos sus asesinos. Pero ¿Cómo hemos podido hacerlo? ¿Como pudimos vaciar el mar? ¿Quién nos dio la esponja para borrar el horizonte? ¿Qué hemos hecho después de desprender a la tierra de la cadena de su sol? ¿Dónde la conducen ahora sus movimientos? ¿ Adónde la llevan los nuestros? ¿Es que caemos sin cesar? ¿VAmos hacia adelante , hacia atrás , hacia algún lado, erramos en todas direcciones? ¿Hay todavía un arriba y un abajo? ¿Flotamos en una nada infinita ? ¿Nos persigue el vacio con su aliento? ¿No sentimos frío? ¿no veís de continuo acercarse la noche , cada vez más cerrada? ¿Necesitamos encender las linternas antes del mediodía ? ¿ No oís el rumor de los sepultureros que entierran a Dios? ¿No percibimos aún nada de la descomposición divina ? ........ Los dioses también se descomponen. ¡ Dios ha muerto! ¡Dios permanece muerto! ¡Y nosotros le dimos muerte! ¡Cómo consolarnos , nosotros, asesinos entre los asesinos! Lo más sagrado, lo más poderoso que había hasta ahora en el mundo ha teñido con su sangre nuestro cuchillo- ¿Quién borrará esa mancha de sangre? ¿Qué agua servirá para purificarnos? ¿Qué expiaciones , qué ceremonias sagradas tendremos que inventar? La grandeza de este acto, ¿no es demasiado grande para nosotros? ¿ tendremos que convertirnos en dioses o al menos que parecer dignos de los dioses? Jamás hubo acción más grandiosa, y los que nazcan después de nosotros pertenecerán , a causa de ella , a una historia más elevada que lo fue nunca historia alguna.." Al llegar a este punto, calló el loco y volvió a mirar a sus oyentes; también ellos callaron, mirándole con asombro. Luego tiró al suelo la linterna , de modo que se apagó y se hizo pedazos. "vine demasiado pronto-dijo él entonces- , mi tiempo no es aún llegado.Ese acontecimiento inmmenso está todavía en camino, viene andando, más aún no ha llegado a los oídos de los hombres. Han menester tiempo el relámpago y el trueno, la luz de los astros ha menester tiempo; lo han menester los actos, hasta después de realizados, para ser vistos y entendidos. Ese acto está todavía más lejos de los hombres que la estrella más lejana.¡Y sin embargo, ellos lo han ejecutado! Se añade que el loco penetró el mismo día en muchas iglesias y entonó su Requiem aeternam Deo. Expulsado y preguntado por qué lo hacía, contestaba siempre lo mismo: ¿ De qué sirven estas iglesias, si no son los sepulcros y los monumentos de Dios?
Què vol dir aquest aforisme ? Nietzsche presenta un acte que ja està realitzat però encara no es reconeix. L'assassinat de Déu i per tant la seva mort en mans dels homes , o sigui, la humanitat.
Un acte que s'ha produït però no hi ha consciència d'haver comès. Déu ha mort i això significa un buit de valors, una manca de referents, una angoixa existencial pemanent.... Els seus signes com les esglèsies ja no representen res però encara continuen sent, al davant.. L'home ara ha de pensar sobre el que ha realitzat : matar a Déu , què representa ? Quin significat té el Bé i el Mal sense Déu ? I el remordiment ? I la culpa ? I el perdó ? I el pecat ? La fidelitat és necessària? L'amor al proïsme ha d'existir ? La voluntat de fer el bé ha de poder garantir-se ? L'enveja, la caritat, l'honor, la bondat , la misericordia , la caritat, tenen algún sentit ara ? Si Déu no existeix tot està permés ?

EL ORIGEN DE LA TRAGEDIA ( 1 PARTE)


"´Según la antigua leyenda , el rey Midas persiguió durante largo tiempo en el bosque, sin poder alcanzarle, al viejo Sileno ( 1) , compañero de Dioniso.Cuando al fin logró apoderarse de él, el rey le preguntó que cosa debía el hombre preferir a toda otra y estimar por encima de todas. Inmóvil y obstinado, el demonio (Damon) permanecía mudo, hasta que por fin, obligado por su vencedor, se echó a reir y pronunció estas palabras :
ser , ser la nada. Pero después de esto, lo que mejor puedes desear es.....morir pronto>.
En aquest fragment de text Nietzsche fa un retrat de l'home. Ell creu que l'home s'arrosega com un cuc entre el fang, perquè precisament es troba mancat de valentia i coratge. Viu massa sotmés a les seves pors, les seves febleses, les culpes, les vergonyes.... Per això en aquest text presenta una llegenda del tot poderós rei Mides que ho té tot però encara vol més. El poder de l'or, del diner, de l'èxit, no resulta suficient per aquest home que desitja més i més... Un vell que mai és atrapat per ningú a la fi serveix a Nietzsche per dir unes paraules. El riure contagiós i compulsiu fa que parli de l'atzar i el dolor... Som pur atzar, pur indeterminisme i pur joc de granisses , però també dolor, patiment, mal, ferida, angoixa, ..... Què voldrà dir amb això el filòsof ? Per això ens recorda la temporalitat humana : "efímers" , o sigui, contingents , caducs, .... esgotables, fugissers, ...fonedissos.... Miserables però com a mediocres, com a vencedors, abatuts, envejosos, cobdiciosos, avars, mentiders, .... Més val que no sapiguem qui som realment. Conèixer qui és un el descobreix als ulls de tothom.... No tenir secrets, no tenir màscares, no tenir res per amagar.... No conèixer és millor que conèixer, ignorar és millor que saber.... Preferir no haver nascut, preferir el no-res, evitar ser, evitar existir, evitar el que et reconeix com a miserable i atzarós, com a culpable i rancuniós.... Només cal esperar la mort ben aviat... morir resulta una forma de fugir de la teva condició humana.......
Però que realment ens està dient el filòsof ? Us convido a seguir pensant......

FRIEDRICH NIETZSCHE

'>http://

viernes, 18 de abril de 2008

Cuerpo.

Esta lejos de él. Alejado por una fe ciega que se desgañita para proclamarlo ímpio. Se desliza de manera silenciada entre los bosques de su imaginación. Siempre terso. Como si se fuera hacer de cristal se mece poco a poco en la ventana de cada amanecer. Cuerpo. Desnudo.Cuerpo.Material. Cuerpo distanciado de todo aquello que un día fué. Alejado nuevamente sin posibilidad de recuperación. Ligero. Todo se le presenta. Imagen estética. Posición. Escudo de visceralidad impenitente. Cercano a si mismo. Sólo a si mismo. Cuerpo. Hergido. Cruzado. Impenitente. Rastreando cada momento de su día. Luego cansado. Agotado por su existencia. Cayéndose de lo que se sabe soportar. Cuerpo. Digna imagen de lo immoral. Acostado. Irreverente. Sublimando de lo poco todavía lo que le espera. El silencio se hace espeso y le acompaña de madrugada. Luego se duerme. Onírico su mundo se vuelve etéreo. Cuerpo. Postrado se reconoce en su idea como si fuera sólo un fragmento de partes pegadas. Un retrato de lo que olvidó. Un momento de lo que permanece. Cuerpo. Ahora libre. Siempre libre.. para vivir,existir , con su tentación que habita de muchos placeres ingénuos, de todos los dolores humanos. Cuerpo. Sencilla tabla de cascarón viejo. Arrugado y marchito se desprende de sus metafísicas vivenciales para dejarse llevar por el ingénio. Así aprende mucho de todo y de nadie, de partes y de todos, de hombres y mujeres,,, Cuerpo de cuerpos, cuerpos de cuerpo. Mirando de reojo en el espejo observo aquello que no veo, miro lo que siento, contemplo lo que deseo..Cuerpo deseado. Deseo.Cuerpo.

La realització dels comentaris a filosofia. Com fer-ho?

Comentar vol dir exposar les idees que en un text es presenten. Per trobar les idees hauríem de saber interpretar el rerafons que l'autor intenta transmetre a partir del text. En aquest sentit resulta molt important saber situar-nos en el context del pensament de l'autor. No conèixer el context històric, social, biogràfic de l'autor i el seu moment voldrà dir no entendre les raons que el mouen a pensar. Comentar requerirà doncs saber llegir entre línies allò que l'autor del text vol comunicar. Cal doncs un exercici de reflexió, de re-pensar. d'interpretar, de re-llegir el que l'autor vol dir a través del text. Per això potser estaria bé recordar idees que en el curs de primer vàrem insistir sobre la qüestió:

1.- en primer lloc , resulta bàsic entendre el text com una desfragmentació d'idees i conceptes que ens haurien de permetre apropar-nos millor a la concepció final de l'autor. De-construir el text com si fos un anàlisi de cada part, de cada segment, de cada concepte. Això vol dir que per saber llegir i saber interpretar potser ens cal saber observar, saber reflexionar amb certa paciència el que ens vol explicar l'autor.
2.- en segon lloc , les idees són l'expressió dels conceptes relacionats. Una idea expresa una determinada segmentació de la realitat que es vol comunicar. Per això les idees no són frases del text sinó "rerafons textuals" o significacions textuals que s'intenten comunicar. El pensament s'expressa a través del llenguatge , o sigui, les paraules. Els mapes conceptuals permeten precisament establir relacions entre aquests conceptes.

3.- en tercer lloc, cal jerarquitzar les idees o les expressions entre els conceptes.

martes, 15 de abril de 2008

JOHN STUART MILL

¿Era Mill un liberalista avanzado para su época ? Resulta curioso que este filósofo defienda una libertad no sólo "capitalista" sino también moral. Debemos sentirnos preocupados por la pobreza común, porqué precisamente es común. Mill entiende que el tercer mundo también resulta ser un problema del primer mundo. Su liberalismo en este sentido es sociológico y realista. Mill será un liberalista crítico por eso no justifica su propia ideología en el capitalismo. Los males del capitalismo son provisionales y el progreso y la libertad se encuentran en permanente confrontación. No se debe permitir el despotismo privado, la diferencia patronal y el conflicto violento. Su filantropía es negociada no caprichosa. Por consiguiente la libertad y la educación son posibilidades de avanzar las clases obreras. Por eso Mill critica la sociedad insensible de las buenas maneras y formas , una aversión al conocimiento sin sentimiento.....¿Son los ricos superiores moralmente a los pobres ?

ROSTRES I MIRADES ( 4 SESSIÓ PSICOLOGIA DRAMA WAY)



Dilluns , inici de la sessió. Són les nou del matí. Relaxació. Falta espai. Tenim 8 esterilles . Som 12 alumnes. Comença la música. Sons d'una hindia mataronina. Els nois i les noies imaginen una imatge que els creiï benestar. Una sensació, una imatge, una escena, una persona, ...... Per uns minuts els seus rostres es transformen. Després les respiracions : 1.2.3.4.5 inspirar 1.2.3.4.5 expirar lentament.... una i dues vegades, i tres i quatre... La sensació de pesadesa comença pels peus i les cames. Els peus es tornen de plom i fan que el cos s'atrapi per un terra que el vol atrapar. Poc a poc , el torç, les mans, el cap, ...... I així fins que demano que s'aixequin poc a poc.. La veu deixa de parlar. Verbalitzen que segueixen les ordres que jo els demano i que efectivament senten el pes del plom, o la lleugeresa de les parts quan es així. Per què això? Jo demano que deixin les respostes per més endavant....
A continuació demano que per grups de tres intentin en primer lloc representar una idea d'injusticia. Pensar en situacions d'injusticia. Però no surt. El treball individual costa. Dono aleshores la idea de fer-ho en grup de tres tots alhora. Poc a poc es representen situacions d'injustia : violència , trets , robatoris, cadenes i lligadures, ...... Demano que sigui tot el grup que representin una imatge d'injusticia.
EL resultat una escena com la que es reprodueix : una gent pobre amb klennex inclòs , monedes, braços tallats, ... i unes noies que representen la societat opulenta que truca pel mòbil, que no està pendent de la gent que a terra demana..... Penso que potser podem treballar més.
La sessió continua demanant que expressin amb el rostre situacions determinades : el plor, la tristor, el fàstic, la por, la indiferència, la preocupació, la reflexió, ..... No entren en el joc. Haig de tornar a intentar-ho.........

domingo, 13 de abril de 2008

EL DRAMA WAY ( 3 SESIÓN DE PSICOLOGIA)

El miercoles iniciamos la sesión con unos 20 minutos de relajación. Estirados en el suelo, la música suena acompasadamente. Respiramos lentamente contando hasta cinco, y luego diferenciamos inspirar contando cinco , expiramos contando cinco. El clima contagia al lugar cierta tranquilidad. Veo todavía cuerpos tensos y semirígidos. A continuación mi voz marca un ritmo lento para pedir que se imaginen una imágen con la que se encuentren gratamente con total placidez. Por eso sigo pidiendo que se reproduzcan mentalmente aquella situación, paisaje, escena que les haga sentirse bien, muy bien. Ahora ya están más relajados. Mi voz va intentando alcanzarlos y resituo mis palabras en cada parte de su cuerpo. La manos, los dedos, los brazos y así sucesivamente. Primero rigidez, luego ligereza , ... Somos una pluma en el aire. Al fin pido que se despierten lentamente y se estiren poco a poco. Se van incorporando y formamos un círculo.
Hoy vamos a trabajar el DRAMA WAY .
Empieza la sesión en círculo dándonos las manos y transmitiéndonos la energía positiva. Golpeamos las manos unas contra otras con ritmo , haciendo que el círculo desprenda energía y buen ambiente. Se rien pero consiguen entender lo que pretendo.
A continuación les hago poner en dos filas separados unos frente a otros y les pido que cuando yo diga se dirigan por toda la sala circulando pero pensando en alguna persona del grupo que quieran abrazar. Luego hago la señal. Se han formado dos grupos : un gran grupo de pirámide abrazados todos contra todos y luego un pequeño grupo de tres que se abrazan entre si. Falta cohesión en el grupo se ve en este ejercicio. A continuación les propongo una ejercicio de confianza. En dos filas propongo que unos se tapen los ojos y se dejen guiar por alguien que no serà precisamente el compañero o compañera que esta enfrente. El ejercicio demuestra la falta de confianza. Pocos se atreven a dejarse llevar, muestran miedo y recelo entre ellos dejándose llevar. Tengo pues ya dos elementos para empezar mi sesión : el grupo está dividido y falta confianza mutua entre ellos y ellas. Ahora les propongo un tercer ejercicio : unos se deben dejar convencer para levantarse de la silla que ocupan y otros han de intentar convencer a quien está sentado para sentarse. Observo que algunos facilmente se dejan convencer pero la mayoria no lo hacen y no se levantan.
La sesión acaba hasta la próxima sesión. Seguiré trabajando el método , ahora pienso en proponerles una dramatización experimental creada por ellos. Me faltan ideas , .....

martes, 8 de abril de 2008

Ara per ara, a l'escola és fa més política educativa que educació

Avui molts dels professors i professores que impartim alguna matèria d'institut tenim una estranya sensació. Tenir un grau d'experiència permet tenir algunes possibilitats d'interpretar la realitat educativa actual. Per això potser avui es fa més política a educació que veritable educació. Per què ens podem preguntar ? Avui tot funciona per projectes, per gestions, per programacions, per meritocràcia, per índicadors, per índex. Per això les comissions de pedagogia provoquen fidels consentiments a l'estil gossets de cotxe que balancejen els seus capets afirmant el que es diu. Vivim una època social on l'art del camuflatge , de maquillar les coses per mostrar el que no són constituiexen la principal voluntat dels nostres centres. Considerar l'educació com una política vol dir deixar oblidats alumnes, families , pedagogies, agents socials. Amb la política educativa es poden defensar les qüestions més inversemblants com la de demanar hores per un departament, les de construir aules de diversitat parlant també de model d'escola inclusiva, parlar de projectes de cooperació i assessoraments de cooperació quan justifiquem que només fem cursos que no creiem o no podem aplicar en la realitat de l'aula. Per això dins l'educació hi ha més camaleons que mai , més maquilladors i maquilladores que mai. Fins i tot els sindicats acaben jugant aquesta proposta. Educar no vol dir fer política , no vol dir construir un centre en un combat de boxa on caps de departament es barallen per unes hores de més. Per això educar no vol dir com penso fer política , això és un altre cosa.

lunes, 7 de abril de 2008

EXPERIÈNCIES EN PSICOLOGIA : LA COEDUCACIÓ.


Són les nou del matí. Entren a l'aula en silenci. Disposem les taules mirant les unes a les altres. Ara seuen. Distribuiexo un foli que doblegem per la mitad. Aleshores faig escriure en primer lloc :
1.- Com us sentiu en aquests moments ? Com esteu ara en aquests moments ?
En segon lloc els hi ofereixo una segona pregunta :
2.- Trieu una persona del grup que menys tingueu contacte, que us sigui més distant, més antipàtica . Ara us demano que contesteu a la pregunta següent:
Què penseu que deu sentir aquesta persona de vosaltres ? Què deu sentir de vosaltres com a persona ?
En tercer lloc demano que elaborin una llista de sentiments i emocions positives que els agradin i una de negativa que no els agradin.
En acabar d'escriure he demanat que els nois passin al cantó dret de les taules i les noies al cantó esquerra. Seguidament he fet llegir als nois els valors negatius o sentiments negatius. Els anaven llegint i he fet observar a les noies si tenien valors o sentiments negatius. Els sentiments negatius que han sortit en el sexe masculí eren : falsetat, hipocresia, enemistat. Les noies han fet el mateix amb els sentiments positius. Hi ha una coincidència : fidelitat, companyia, amistat, sinceritat, amor. Una vegada els nois veien si coincidien el que deien les noies per grups han buscat un sentiment positiu les noies per definir individualment i els nois un sentiment negatiu per definir individualment. Les noies han triat felicitat per ser el més coincident i han definit aquesta com el grau de satisfacció que les persones tenen sobre si mateixes i la seva forma de viure. Els nois han definit la falsetat com el sentiment de no ser sincer amb un mateix i amb la vida. He preguntat si veien alguna diferència entre sexes a continuació respecte a les emocions i sentiments. La seva resposta ha estat contundent : NO. He pensat en l'article que vaig llegir de Doris Lessing , premi nobel de Literatura de l'any passat, que deia que els homes i les dones eren espècies diferents.
A continuació hem investigat sobre la segona pregunta. Per què no podem acceptar la diferència i de què es fruit la diferència ? Semblava que tot fos una qüestió de desconeixement, d'imatge, de prejudicis vers l'altre. Per què l'altre ens preocupa si ens enfadem alm ell o ella ? Podem restar indiferents a l'altre ?
Una classe més. Pròximament iniciaré el psicodrames com eina de teatralització dels conflictes interns. Ja us escriuré.

viernes, 4 de abril de 2008

El instante




Se parecia a alguien.Ahora era diferente de todo lo vivido anteriormente.No recordaba sin embargo ese alguien. Rondaba por su cabezita ideas perversas que le replicaban dejate , dejate, dejate llevar por el instante. Eso mismo penso cuando se abalanzó hacia ella sin previo aviso. La rodeó con sus brazos como si fuera el encuentro de su terrible ansiedad por atravesar el límite. Luego ni una palabra para que el gesto se le impusiera sólo.Sin excusas.El poder del instante se fue adueñando de lo simbólico imaginario. Tantas veces había pensado en ello. Ahora ella era ya parte de su ello, de su instante. Cayó abatido por el peso de su sinrazón impulsiva y primaria. Por eso sobraba todo, absolutamente todo incluso el propio instante que ahora era por fin suyo. Bueno de ambos al descubrir al poco que ella seguia con la mirada cada movimiento de sus manos, de sus brazos, de su cuerpo. Caído desde la oscuridad del lugar que los había precipitado se fueron dejando transportar por los segundo,los minutos , las horas.... El instante se convertía poco a poco. Era eternidad. Eso que encontraba en sus sueños constituía el apoyo directo a sus teorias.Un juego de azar, un voluptuoso movimiento de balbuceos. Sus ideas transcribían enlazadas las galeradas de un borrador literario que daba espacio para no detenerse. Todo era la sucesión de un relato lleno de particularidades que biográficamente se correspondía con la propia historia. El instante se había apropiado de su biografía. Ya no era entonces una simplicidad arcaica y onírica que se repetía metido en sus cavilaciones diarias. Ella ya vivía en sus instantes y esos le pertenecían realmente. Por eso dejó que se fuese diluyendo lo que sabía ya en sus momentos.... La vida de uno está hecha de pequeños instantes , sólo de pequeños pero eternos instantes...

PUBLICIDAD GRATUITA