miércoles, 30 de diciembre de 2009

Si la cosa funciona .........de Woody Allen : més del mateix



Pensar en Allen és pensar en un director de cinema que ha vist molt cinema. DArrerament sembla que té una idea que l'obsesiona : " a la vida hi ha més espai per l'atzar  -la sort i la casualitat -que per altres coses". La pel·lícula "Macht Point" ja ens dibuixava aquesta idea amb un argument ben acabat. Ara amb la nova pel·lícula " Si la cosa funciona ..." sembla intentar novament parlar a l'espectador. Ja inicialment el joc entre càmera i espectador intenta ser complice del que el cinema a vegades oblida ; que la ficció i la realitat tenen una línia fronterera molt petita. Des del New York d'Allen un grup de jubilats semblen parlar en veu alta sobre la vida. Precisament el protagonista destaca  com "alter ego" de Woody. Un home amargat, pessimista, desenganyat, asocial, avorrit, intel·lectualment potent, .... I la seva tesi bàsica : la vida només té un únic valor instantani si la cosa funciona i ja està. Tota la resta de qüestions són absurdes plantejar-se-les. Precisament el que sempre falla de bon principi és algo que podríem anomenar ètica. Les ideologies ens configuren dins algunes realitats que intentem creure però que mai acaben formant part realment de nosaltres mateixos per això sempre en moments difícils ens acaben fallant. L'atzar seguremant ens torna al nostre estat primari, a l'origen del que som i del que no ens cal amagar. Una experiència traumàtica no serveix per crèixer com alguns diuen sinó més aviat per resituar-nos en el lloc que ens correspon. Moltes de les nostres creences, idees preconcebudes, dels prejudicis, de les necessitats que tenim de seguretat personal ens fan plantejar significacions existencials allunyades de nosaltres mateixos. La vida és més senzilla que el que pensem si ens deixem portar per uns esdeveniments que ens porten a vegades  moguts pel seu balanceig a recuperar-nos. El protagonista es recupera de si mateix , del seu malestar vital, que suicidi rera suicidi el condueixen a retrobar-se amb el seu veritable jo. No hi ha més la  pel·lícula distreu , fluixa en la presentació de determinats temes actuals com l'homosexualitat..... Monolegs interessants però sense un argument sòlid encara que Allen sempre serà un autor que ens fa reflexionar sobre la nostra condició.

lunes, 28 de diciembre de 2009

Llegir a Plató i comentar a Plató : Fragment del diàleg del Fedó



"És possible que hi hagi una drecera que ens porti , amb l'ajut de la raó, al terme de la recerca , ja que mentre tenim un cos i la nostra ànima es troba contaminada amb un mal semblant mai no podrem aconseguir adequadament el que desitgem. el que professem desitjar és la veritat. Ara bé, el cos ens proporciona mil preocupacions a causa del seu necessari manteniment. A més , si sobrevé qualsevol malaltia , ens impedeix anar a la captura del que és. Ens omple d'amors i de desitjos , de temors i fantasmes de tota mena i d'un munt de nicieses , de tal manera que , com diu la dita , sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a pensar. Les guerres, les dissensions, les baralles no tenen altre causa que el cos i els seus desitjos. En efecte , és per culpa de la possessió dels diners que s'originen les guerres i és el cos el que ens obliga a tenir diners , ja que hem de procurar-li el que calgui com a esclaus. Se'n segueix que , a causa de tot això , no tenim lleure per la filosofia. I el pitjor de tot és que , si algú de nosaltres arriba a deslliurar-se d'ell i es posa a investigar alguna cosa, inesperadament ens ataca, precipitant-se per qualsevol lloc, mentre estem investigant , fent fressa i com qualsevol lloc , mentre estem investigant , fent fressa i confusió , de manera que per culpa d'ell ens resulta impossible arribar a veure la veritat. Al contrari , és cosa provada que si hem de conèixer clarament alguna cosa , ens hem de desempallegar d'ell i hem de contemplar amb l'ànima sola la realitat en ella mateixa. Aleshores , pel que sembla , assolirem allò que desitgem i que diem que és l'objecte del nostre amor, la saviesa, segons indica el raonament , això serà quan hàgim mort, no en aquesta vida.  (...)  "   Fedó 66c-d

1.- Com exposar -amb paraules pròpies i sense comentaris personals les idees principals del text i com hi apareixen relacionades ?  


Es demana la demostració que el lector té una bona comprensió del text. Per això cal indicar les idees principals del fragment i el lligam o la relació entre aquestes idees. Què s'ha entès del text i que se sap exposar amb claredat i amb idees pròpies ( no copiant ni retallant frases del text)  quines són les idees principals que hi apareixen i com es relacionen entre elles.Exposar no és comentar , o sigui, ni repetir ni afegir idees sinó explicar les idees amb les paraules pròpies.



Ha de quedar clar que la comprensió requereix una sèrie d'habilitats lectores com l'atenció, l'esforç ,la conceptualització , l'estructuració de les idees, ..... Comprendre significa entrar en el el pensament escrit , per això podem ajudar-nos fent-nos preguntes sobre el fragment del text . En aquest text quines preguntes ens podríem fer ? 


Per què es parla de contemplar amb l'ànima tota sola ? El matís de la soledat a què fa referència ?  I quina és aquesta realitat en ella mateixa ?  
Què desitgem amb tanta vehemència i deliri ?  Per què la saviesa és objecte del nostre amor? 
Què és la saviesa ? Quina idea en té Plató ?  
Al principi ha començat parlant de que amb l'ajut de la raó agafem una drecera i al final del fragment ens diu que segons indica el raonament ,  és doncs la raó i el raonament una eina en el procés d'alliberament de la separació cos i ànima ? 
Per què és necessària una drecera per investigar i anar a la recerca ?  No val més anar pel dret ? Quin són els problemes per no aconseguir adequadament l'objecte desitjat ? 
La veritat és allò desitjat exclusivament ? Quina relació té amb l'ànima ? I amb la saviesa? 
Què significa desitjar la veritat ? Aleshores el cos no ens porta a cap desig de la veritat només l'ànima ?  Per què el cos ens dona preocupacions ? Què ens genera el cos ? Els diners són una causa de les guerres en el món ? Per què ser cobdiciós és indicatiu d'estar preocupat pel cos i la seva materialitat ?  Què significa preocupar-se pel cos i no per l'ànima ? La possessió de diners, les baralles, les dissensions, la confusió són motius pel rebuig del cos ?  



MAPA DE CONCEPTES  


  1. Raó
  2. camí curt (drecera) 
  3. recerca o investigació 
  4. cos
  5. ànima
  6. preocupació o excessiva atenció de temps
  7. contaminació i mal 
  8. deslliurament o alliberament 
  9. no tenir cap desig 
  10. veritat
  11. el que és 
  12. oblidar el pensar 
  13. exemples 
  14. objecte de l'amor 
  15. la saviesa
  16. temps per la filosofia que no es té 
  17. veure per entendre




Com els relacionem ?  

La raó ens porta a trobar un camí més curt  per investigar i recercar aquesta relació entre el cos i l'ànima. Exercici necessari perquè el cos no ens preocupi ni ens ocupi massa temps. L'`anima en la mesura que queda enganxada al cos es contamina i s'obida de la seva tasca que és pensar. Això provoca que el desig que busquem de trobar-nos amb la veritat , o sigui, amb el que realment és el que és , sigui pertorbat i origini a causa d'aquest part com és el cos guerres, disbauxa, distraccions,.... apartant-nos del camí. 
Per això cal que l'únic desig sigui la saviesa com objecte que tenim per la filosofia malgrat no hi hagi a vegades temps suficient per dedicar-nos. En aquest sentit la mort és la darrera etapa del camí que la raó ens porta per veure i entendre aquesta realitat. 




RESUM 


En aquest paràgraf Plató fa un resum de la complexa dinàmica de les relacions entre el cos i l`ànima. La conclusió de tot plegat és que , si l'objectiu del filòsof és la recerca de la veritat i si aquesta veritat no es pot assolir fàcilment,   només després de la mort corporal el desig de saviesa  s'aconsegueix plenament i s'accedeix a la realitat mateixa. 




IDEES 


Hi ha un camí curt des de la raó que ens ajuda en la investigació de la veritat.
Però la preocupació pel cos contamina a l'ànima i fa oblidar el seu desig de recerca de la veritat .
Aquest fet d'oblidar es la causa de la guerra, de les baralles, de les discussions, dels mals rotllos, del decensis  . La manca de temps per filosofar , o sigui per pensar seria un dels problmes de tot plegat. L'acte de filosofar és objecte d'estimar la saviesa. I precisament aquest fet només s'aconsegueix quan ens arribi la mort definitivament. 


DIAGRAMA DE FLUX (NEXES) 




1.- Possibilitat de .......................(...)  perquè tenim cos i ànima mai no .................... desig.
1.1 El que volem desitjar és la veritat ...................................
2. Ara doncs , o bé, el cos ...................................... cal mantenir-ho .
2.1 A més, ......................és un impediment la seva preocupació....................................







ESQUEMA DE RESUM I EXPOSICIÓ FINAL 



Plató , El Fedó  66c-d 


Situació en la primera part del diàleg on es parla de que pel filòsof la mort és un alliberament dels impediments del cos. 


Sòcrates és qui parla en tot el fragment i exposa com a savi que creu el filòsof sobre la relació entre el cos i lànima. 


A. El raonament en la recerca permet una via curta i ràpida. 
B Perquè la barreja cos/ànima produeix dolor i mal i ens separa del veritable desig que volem arribar . 
C. El nostre desig és la veritat. 
D. El cos ens dona preocupacions pel seu "manteniment" i amb la malaltia encara ens distreu del nostre fi ; la veritat. 
E. Aquesta preocupació ens ocasiona desamor, desitjos insatisfets, pors,   sese arribar  mai a tenir un pensament pler i pur. 
F.Ens fa caure el cos en ser esclaus de la seva cura constant. 
G. Per aquests motius o causes no tenim prou temps per dedicar-nos a la filosofia i quan ho intentem el seu control i gestió ens atura i ens impedeix una veritable reflexió i per tant un accés a la veritat.

H. En sentit contrari , com a conclusió el coneixement veritable d'alguna cosa es deu a l'ànima sola i a la contemplació de la realitat mateixa. 
I. D'aquesta manera arribarem a satisfer el desig com a filòsofs : la saviesa tal com em porta el raonament i no la pròpia vida. 


EXPOSAR LES IDEES DEL TEXT SENSE COMENTARIS . 

En aquest fragment del diàleg del "Fedó" , Plató ens parla de la necessitat que el filòsof s'alliberi de tots aquells impediments que originen apartar-se de la veritat. EL seu raonament ens porta a una explicació sobre el paper negatiu que realitza el cos respecte a l`ànima i el pensament. Les preocupacions nombroses del cos son motiu per oblidar-nos del desig que té l'ànima d'arribar a la saviesa. Un desig que només si es raona s'aconsegueix amb la separació del cos respecte l'ànima , cosa que amb la mort s'hi arriba plenament. 




2.- Explica breument el significat de "ens hem de desempallegar d'ell i hem de contemplar amb l'ànima sola la realitat en ella mateixa" 

En primer lloc "desempallegar-se d'ell ..." vol dir separar-nos dels plaers i els capricis del cos, doncs en el dualisme platònic - influència orfico-pitagòrica - existeix aquesta necessitat de "purificació"  del que ens distreu i ens preocupa impedint la refelxió. Per aquest motiu diu també "contemplar amb l'ànima"  això significa que l'ànima veu (reflexiona) i arriba a l'estadi contemplatiu , el màxim grau de coneixement (noesis)  en el procès d'alliberar-se del cos, això la porta a la realitat mateixa ( en-si)  el món de les idees intel·ligible. 




3.- Explica les raons de l'autor a favor de la tesi bàsica del text per explicar aquestes raons , tot fent referència als aspectes pertinents de pensament de l'autor encara que no siguin explicitament expressats en el text. 

Comencem per dir que "El Fedó" és un diàleg de maduresa però on Plató ( 429-348 a.c) encara no ha gestat prou tot el seu pensament. La seva biografia ens parla d'un personatge , filòsof, impactat per la mort del seu mestre Sòcrates , cosa que considera del tot injusta i segurament fruit de les circumstàncies polítiques i socials que veia com la classe aristòcrata -a la que pertanyia Plató- perdia poder i força. L'oligarquia d'Atenes amb el règim dels 30 tirans i la democràcia posterior va obligar a l'exili a Plató a Megara però precisament aquesta situació permet rebre moltes fonts de coneixement i informació en els viatges que realitzarà i els contactes que tindrà. Les nombroses comunitats pitagòriques de la península Itàlica i els contactes amb pensadors com els Heracliteans o els megàrics aniran configuran el seu pensament poc a poc. El seu projecte és polític però entenent que la forma de gobernar-se passa per l'autogobern d'un mateix , o sigui , el compromís étic i pedagògic  i això es situarà en el rerafons grec de la civilització. El problema en aquestes primeres èpoques de la filosofia és com s'ha d'entendre la realitat. Plató es situa doncs en aquest espai ontològic on la metafísica considera que l'explicació sensible no ens mostra el que Heràclit deia com a font de coneixement a través dels sentits i d'una experiència canviant , variable, contrariada, aparent. Per Plató aquest tipus de resposta no resulta suficient. Cal que la realitat sigui significativa des del raonament més interior , des del discurs racional que va comprensible el món. Parmènides ja havia iniciat aquest camí però el seu món quedava inmòbil i estàtic. Plató explica que l'ontologia física de la realitat dels distints èssers múltiples i canviants pot comprendre's i interpretar-se per una epistemologia dialèctica que permet avançar sempre que enteguem que l'aprenentatge és un procés gradual i " de reconeixement autoconscient" del que fem , vivim i pensem. Nombrosos mites que el propi Plató utlilitza permeten exemplificar millor aquestes paraules escrites. En aquest sentit el diàleg és una forma d'escriptura que representa el millor possible una oralitat on el savi intenta viure virtuosament com a mestre despreocupat del sentits i del cos. En el fragment del Fedó que busca justificar la immortalitat de l`'ànima  ens parla dels darrers moments de Sócrates. Una mort imminent sembla que fa reflexionar al mestre de Plató sobre el més enllà i la seva condició de filòsof. Simmies i Cebes parlen amb Sòcrates sobre el paper de l`ànima i sobre aquest aprenentatge que és la filosofia per arribar a la mort. 
De bon principi Plató exposa el que "creu" , ,per això uilitza la idea de la "convicció" i a continuació senyala que hi ha una via ràpida i curta ( idea A) com a drecera , o sigui, quelcom que permet des del raonament arribar al veritable desig que es vol conseguir. Plató doncs ja situa "la raó" i el seu ús com una recerca més poderosa que altres. En el procés de coneixement de la realitat no val utilitzar qualsevol métode o camí de recerca. El bon treball de recerca s'aconsegueix amb la raó i el seu ús, que segueix el pasos de la reflexió sobre la relació que estableix el cos i l`ànima. Com ha de ser aquesta relació?  Aquesta relació , per Plató dualista de dues substàncies unides per un accident o una certa casualitat, no beneficia ni a una part ni a l'altre. Proposa doncs separar les dues parts i fugir del cos que resulta un veritable impediment per l'accès a la veritat. Una veritat que significa el coneixement màxim o suprem on l`'ànima es troba amb el Bé i la Justicia. La veritat (aletheia) obliga a l'ànima a comprometre's amb ella mateixa i a preparar-se per el darrer moment quan se separi definitivament del cos amb la mort. Per això la idea que en el Fedó apareix de que filosofar és aprendre a morir que no significa precipitar el fet amb treure's la vida. En aquest sentit el temps resulta important que es dediqui a l'ànima i no a altres preocupacions com les que el nostre cos sembla provocar. Els conflictes que genera aquesta preocupació més material fa que no ens centrem en els propòsits de l'ànima per arribar a la realitat intel·ligible. Plató està gestant la seva teoria sobre les relacions cos i ànima que provenen de les idees importades de l'orfisme i el pitagorisme. EL cos és el soma i aquest no és altre cosa que una veritable tomba (sema) per l'ànima ( psiqué). Una idea d'ànima d'altra banda que va més enllà de la tradició homèrica perquè ofereix un espai inmaterial , el seu món de les idees , com aixopluc. L'ànima doncs sembla que sigui la veritable part de l'ésser humà , o sigui, la seva essència. I el seu desig tal com indica en el text és la saviesa que amb la filosofia es pot aconseguir sempre que oblidem la part corporal nostre. Un desig com a voluntat de trobar-se amb el que no es té però es vol conseguir. La saviesa és la font del coneixement  i l`ànima del filòsof busca com a fita arribar-hi. El món real doncs no el trobarem amb el camí dels sentits i el cos sinó amb el raonament que ens ajudi a pensar, a reflexionar des de la nostra veritable esséncia que és l'ànima. 






4.-Compara el concepte de filosofia  (vinculat a la idea del text) amb un altre d'un autor diferent. 


Es clar que el més comparable són les idees que els sofistes tenen de la filosofia com una professió , un treball que com a filòsofs realitzem a canvi de diners preparant en certes tècniques. .......


















 

martes, 22 de diciembre de 2009

Article de Pilar Rahola : "¿Es España antisemita?



Pilar Rahola en su artículo de La Vanguardia del domingo dia 20 nos comenta que en el Global Forum for Combating Antisemitism se hace esta pregunta sobre el compromiso de nuestro pais con la causa judia. Basta recordar la expulsión de los judios en 1492 y la todavía no enmienda de la monarquía con tales hechos històricos del pasado. Sin olvidar la opinión pública en muchos centros educativos y centros cívicos de Ayuntamientos realizando campañas en favor de los palestinos como "Stop the Wall" difundida por Fundación Las Segovias entre otras.  ¿Qué es la intolerancia ? Cuando hablamos de antisemitismos hablamos de odio, xenofobia, racismo y encima muchas veces parece que lo justificamos. ¿Importa a España un tema como el holocausto y el antisemitismo lo suficiente? En educación desde hace tiempo se está empezando a trabajar estos temas desde la Casa Sheparad que apoya al profesorado más motivado. Sin embargo recuerdo que todavía en algunos seminarios internacionales y en algunas exposiciones la tolerancia hacia la cultura hebrea roza algunos límites de la ética humana. Cuando hablamos de educación para el holocausto o la Shoah seguramente la vieja Europa parece pasar de puntitas por este tema no sea que caigamos en el rencor de el cristianismo católico más ortodoxo y cerrado. Leia el libro de Saramago "Caín" y me preguntaba como se puede hacer una lectura de la Torah hebrea de esta manera como este novelista la realiza ?  Evidente que no resulta lo mismo ser antisionista que antisemita pero sigue existiendo ese odio antiisraeli como señala la autora y prueba de eso es como se han tratado las imágenes de Austwitz, Mauthausen, Rabesbruck, .....  de los cuerpos, de las víctimas. Se difundió hace poco un paralelismo perverso entre palestinos y holocausto que animaba a mucha gente a posicionarse en favor de ese antisemitismo.  Y en este sentido nunca fue casualidad histórica lo de la Shoah sino más bien causalidad histórica de una Europa il·lustrada que abanderaba el antisemitismo de los getos, de los "calls" , de los barrios judios....

sábado, 12 de diciembre de 2009

PRACTICANT , PRACTICANT . COMENTAR ELS TEXTOS DE PLATÓ

En aquest enllaç teniu accès al moodle virtual de Filosofia per practicar els textos sobre el Fedó. Es pot enviar els exercicis http://iespuig.org/moodle/course/view.php?id=51. Hem creat un compte col·lectiu per poder entrar-hi tothom

domingo, 6 de diciembre de 2009

La mirada triste


Hace poco menos  de un mes que estuve en este lugar cerca de la casa de Samuel Beckett. Me detuve por un momento al pie de la carretera y quise tomar una instantanea del lugar. El autor del teatro del absurdo que expuso de manera clara el mundo incomprensible y la desesperación que nos lleva nuestra propia existencia sin sentido. El atentado que sufrió que casi acaba con su vida le hizo reflexionar sobre el hecho de vivir sometido a una especie de mirada triste y melancólica que deja aletargada nuestra conciencia. Por eso su clara influencia de la poesia de T.S. Eliot nacido en 1888 en Saint Louis y sus versos que pregonan :"He aquí un lugar de descontento, antes y después de una luz turbia; ni claridad diurna que de lúcida paz reviste la forma al hacer de la sombra belleza pasajera en lenta rotación que sugiere permanencia, ni oscuridad que purifique el alma con anulación que despoja a los sentidos y el afecto purga de lo que es temporal....." Quizás en ese teatro de Beckett se encuentra el desafio con nuestra mirada triste frente a la vida. Como la novela de Angel Vàzquez "La vida perra de Juanita Narboni" donde la soledad del personaje se convierte en el mirador desde donde se protege del amor y el odio que la gente le ofrece. Juanita monodialoga de manera personal para establecer una barrera infranqueable con ese mirar con tristeza : "Yo , yo estoy sola, mientras ellos , ellos son todos" -decía Dostoiesvski. Sin embargo Juanita se siente culpable y por eso demoniza al mundo en general hasta al final de su vida en soledad absoluta. Por eso se condena y es condenada por todos .... Así retornando a Beckett podemos entender como decía en sus obras "  Da igual. Prueba otra vez, Fracasa otra vez,fracasa mejor ".... Ese sentimiento que somete al ser humano a un quejido interno y lo  lanza a si mismo. Seguramente la existencia esta llena de espacios de soledad cubiertos a veces por un absurdo que nos advierte que si no nos olvidamos de ellos jamás podremos seguir viviendo. Pienso ahora en la frase de Angel Gabilondo del sabado en EL PAIS  : "vivimos como supervivientes". Suena a metafísica , suena a resistencia , suena ... A què ?  Si nos fijamos en cada uno de nuestros rostros humanos se cobija la esperanza , porque callar juntos también és humano, aprender de nuestra soledad de manera compartida. Y como Beckett nos decía : Después de haber dicho todo sólo nos queda seguir esperando a nuestro Godot ....




viernes, 27 de noviembre de 2009

Rellegir a Plató com un exercici d'espiritualitat .


Aquests dies estic desesperat i la raó potser la trobo en la meva incapacitat per fer llegir i entendre el diàleg platònic del "Fedó". Ara ja tinc alumnat que amb l'ús dels seus portàtils pot seguir el text penjat en línia , altres que fins i tot utilitzen traduccions excel·lents com la de la Fundació Bernat Metge, uns quants segueixen adaptacions escolars com la penjada per McGraw Hill , ..... Sempre he utilitzat també com a font complementaria el text traduït en castellà que pot ajudar a un alumnat castellano parlant. Amb els anys que porto he intentat fer una mena d'autoaprenentatge personal per conseguir estratègies i tècniques per tenir un major accès al text. Els mapes conceptuals que ofereixen fixar-se més en els conceptes clau poden resultar una aproximació prèvia a la comprensió del text. Els diagràmes de flux permeten trobar l'estructura lògica i argumentativa que ofereix el text des de les preposicions, conjuncions, adverbis com a connectives. Els esquemes tradicionals i clàssics també poden oferir mecanismes per saber establir diferències entre idees principals i secundàries.  Darrerament també he incorporat la idea de treballar el context prèviament de l'autor , el pretext que pot despertar des del text preguntes , .....Poc a poc anar doncs deconstruint els elements que configuren les paraules, idees  del text,.....
Malgrat tot el recorregut històric en el procés d'aprenentatge dels comentaris de text en filosofia ha començat a fer fallida. Les proves de sel·lectivitat del curs anterior ja em van posar en avìs sobre la meva incompetència. Efectivament puc dir que cada vegada més constato la meva incompetència lectora sobre les lectures de Plató, Descartes, Hume, Mill, Nietzsche..... Com superar aquest atzucat que tinc al damunt ?
Avui llegia a Pierre Hadot en un llibre que rellegia "Ejercicios espirituales y Filosofia Antigua" de l'editorial Siruela. Aquest autor el vaig descobrint a través de Michel Foucault i les seves "tecnologias del yo" editat per tecnos. Hadot segueix el fil conductor de creure que la filosofia antiga mai ha tingut cap pretensió de crear o escriure sistemes de pensament amb aquesta finalitat ideològica , tot el contrari més aviat ha donat pautes i tècniques amb finalitats educatives i provocant així certs efectes en els estats d`ànim dels lectors de les obres dels filòsofs. O sigui es tracta de formar l'ànim més que informar a aquest de les teories o idees dels filòsofs. I si fos precisament aquesta la clau per ajudar a llegir els nois i noies que tinc a Batxillerat ? Es tractaria doncs d'entendre la lectura com un exercici espiritual per lliberar les nostres angoixes, passions, preocupacions...En aquest sentit un comentari de text serà una forma d'aprendre a fer precisament això : concentrar-nos en nosaltres mateixos i deixar de ser originals i minuciosos  i permete que els textos ens interroguin, ens parlin, ens interpel·lin .... La lectura dons seria aquesta transformació del nostre jo , aquest tenir cura del nostre jo , aquest recullir-nos en nosaltres mateixos, ...Llegir no ens ha de deixar indiferents com penso que ara observo en els rostres dels meus alumnes , ...No resulta suficient l'entusiasme que hi poso fent tot tipus de cabrioles entre les taules tot cridant i interpretant el diàleg en qüestió. El text no és un simple exercici de relacionar conceptes.Llegir és reviure, és practicar amb un mateix, és experimentar, és investigar, és reubicar el text dins d'un mateix. Per això és un treball amb un mateix de saber-se relacionar amb les paraules que l'autor ens diu , ens ofereix. Per això Hadot diu que la filosofia és una forma de vida, una manera de viure, una elecció vital, unes tècniques existencials que formen part de la nostre manera de comprendre el món. Per això ensenyar a llegir ens obliga a una transformació interior , a una metamorfosi del jo , a tenir un canvi radical en nosaltres.Filosofar és una manera de viure per actuar, per fer, per relacionar-se amb els altres, amb el món. Per això penso que quan dic que em desespero a classe per veure com els caps dels nois i noies agafen un aire d'estar absents no és per altre motiu que per fer discursos, per donar teories, per teoritzar , per oblidar que la filosofia és una manera de viure, de ser, d'estar, d'ocupar el meu jo amb els jos dels altres, ....
També un altre autor com Ignacio Izuzquiza sembla que en el seu llibre "La filosofia como forma de vida" publicat per l'editorial síntesis , ens parla d'aquesta inútil forma de coneixement. Però en el seu llibre identifica forma de coneixement a forma de vida i per això cal analitzar, posar regles, crear i que viu en el silenci i la solitud tot practicant l'amistat.

viernes, 13 de noviembre de 2009

Poesia y Sensaciones : el nuevo libro de Chantal Maillard




"La Tierra prometida" es la nueva propuesta de la autora Chantal Maillard para hablarnos -como lo hizo ayer en la libreria La Central- de la nueva ética de la mirada.  En el encuentro se citó el libro de Aristóteles "Sobre el alma" para ayudarnos a entender su poema circular. Las ilustraciones del artista pintor Joan Cruspinera sintonizan con el texto que se nos presenta. "Si existiera el vacío seriamos capaces de ver una hormiga en el cielo" decía Demòcrito , filósofo que se citó para ejemplificar esa ética del ver , de limpiar la mirada que viene a significar una manera de ser, de acogerse a algo. Por eso el libro viene a ser una especie de mantra, de letania en la que se repite una frase hasta el inifinito " Nunca tal vez aún apenas sea posible ...." . 28.000 animales que han perecido ya en el planeta azul, 28.000 animales que estan en peligro de extinción, 28.000 animales que son añadidos como nombres tras la frase que se repite. El problema de la extinción ahora es el miedo y no la compasión, por eso la racionalidad exige prolongarnos como especie contra ese todo orgánico que es el mundo y la naturaleza. Se trata pues de recuperar la ética de la mirada como un saber del cuerpo tal como el taoismo nos enseña. Sólo así tendremos la capacidad de la coordialidad como compasión  frente al dolor del animal inocente. Así se convierte "La tierra prometida" en un poema rimado como una forma de ritualización , como una forma de vida, de ser, que nos devuleve a los ancestros. Las palabras recitadas cobran sentido en ese poema circular que nombrando cada animal extinguido recupera mágicamente en el decir la memoria presente.
Por eso el acto sólo podía acabar con la recitación colectiva entre autora, amigos, público de esa tierra prometida que soñamos, habitamos y esperamos.

jueves, 5 de noviembre de 2009

Aprendre a morir per aprendre a saber viure : repensant a Plató



En el diàleg de Plató "Fedó" es parla de la filosofia com una forma de vida , d'aprendre a morir  Una forma de fer teràpia amb un mateix, d'aconseguir que et coneguis una mica més com dirà el seu mestre, Sòcrates. Per això només el tenir cura d'un mateix pot ser l'únic propòsit que has de viure al llarg de la teva existència. En el diàleg es reprodueix els darrers moments de la mort de Sòcrates. El retrat del mestre que  Plató acaba idealitzant presenta  a l'home seré, tranquil, que no tem a la mort. Morir no és altre cosa que haver sabut viure amb un  mateix.La mort doncs resulta ser una forma d'aprenentatge en els darrers moments de la teva existència. Aquesta idea recollida per autors com Pierre Hadot o el propi Michel Foucault presenta una determinada posició de l'home amb el seu sentit i la significació mateixa de viure i existir.
Actualment la mort és un tema que s'intenta recuperar socialment. Poc a poc les pàgines dels diaris  ofereixen tot tipus de cerimònies sobre com acomiadar-se dels éssers estimats. Els tanatoris presenten un mercantilisme de productes amb música, amb fotografia digitalitzada,etc que sembla garantir l' adéu  meravellós.
Però tornant a Plató aquesta idea "aprendre a morir " vinculada a la filosofia què vol expressar ? En aquest sentit l'ànima representa l'element essencial que és exclussivament humà i ens ofereix la possibilitat de ser immortals. La filosofia doncs té el paper d'alliberar l'ànima del cos i reconduir novament a aquesta al món de les idees. Anticipar l'eperiència de la mort en aquest sentit no ens hauria de fer por  [114d-115a] perquè garanteix la relació entre la teoria i la pràctica. Com fer que posible una ciutat justa i com fer que la ciutadania es comporti bé i harmoniosament ? La seva pretensió es cercar la veritat :
"(...) si resulta que és veritat el que dic, és magnífic estar-ne persuadit; però si després de la mort s'acaba tot, almenys no em faig tan pesat als presents amb les meves lamentacions durant tot aquest temps que em queda per morir. (...) Ara bé, vosaltres, si em voleu creure, val més que no feu gaire cas de Sòcrates i que en feu molt més de la veritat. Si us sembla qeu dic quelcom de veritat, acceptau-ho amb mi; si no , discutiu-ho amb tota mena d'arguments." [91b-c]

En aquest sentit la veritat està per sobre de la persona de Sòcrates. I això ens torna de nou a la idea que anteriorment exposavem : el tenir cura d'un mateix. De fet en el diàleg "Alcibiades" ens presenta la idea que intentem defensar relacionant aquest trobar-nos a nosaltres mateixos amb l'ànima, tot dient :

" Ara bé, de quina manera es podria trobar aquest si mateix ? (....) . Queda per concloure , crec, que l'home no és res; ara bé si hagues de ser quelcom , no seria altre cosa que ànima " 

El dualisme platònic doncs dona una dimensió transcendent a l'home. La necessitat de buscar en la vida un sentit darrer i últim dibuixa una escatologia del més enllà. L'home és entès com un fi i no com un mitjà. En aquest sentit l'ànima en Plató representa un pas més enllà de l'orfisme doncs serà la seu de la intel·ligència ,el coneixement i la consciència , i de rerefons dels valors ètics segons Giovanni Reale en el seu llibre "Terapia para los males del hombre contemporáneo".

lunes, 2 de noviembre de 2009

Experiències amb la pel·lícula "La clase" ( Entre les murs)

http://www.youtube.com/watch?v=LsmH01O8aaY


Hem decidit utilitzar la classe de tutoria per veure "La clase". La barreja de Hajar, Saïds, Ilias, Basiru, Brian, Zakia, Fadoua, Maria Fernada, Mbasi, amb Dani, Gerard, Jonathan, Marc, Aida, Laia, Marta, ....i un eccetera permeten gaudir en primera persona de les reaccions. Hi ha identificació amb l'alumnat de l'institut de la perifèria de Paris?
Els comentaris surten espontaniament al llarg de la primera part. Alguna alumna riu de les tonteries que els nois de la peli semblen dir o comentar. El professorat s'incomoda en veure com resulten maltractats per els nois i noies. No els sorpren res la llista al principi de curs de classificació entre bons i dolents. "seguro que esto también lo hacen aquí". Sembla que es produeix una certa identificació entre observadors i nois de la peli. Els nois marroquis que tenim miren enrera quan surt l'expressió "moro" que un protagonista verbalitza. Sembla que el silenci aleshores incomoda. I es que la segona part que ens espera el proper dia potser resoldrà aquest jove professor tan entusiasmat per educar a nois i noies que busquen en la classe un món que no és el seu. Ja us explicaré.

jueves, 29 de octubre de 2009

Examinar la vida : viure filosòficament.


Sovint parlo amb una gran amiga de filosofia i això em permet pensar el que sembla que ella em confirma : només una vida posada constantment a examen resulta pròpiament filosòfica. Fa poc m'escrivia precisament i em parlava d'això. Quan sembla que tot val i que no hi ha res que compti , precisament aleshores els potser semblen més interessants que mai. Dues annecdotes que ho exemplificarien molt bé aquesta idea de no creure tot el que sembla creible :
El forense ha estat cridat per una mort sobtada al poble. Sembla que el cadàver és el  d'un home de quaranta  nou anys que ha estat trobat  penjat. En arribar el forense observa detingudament l'home mort. I es pregunta : Com pot ser que l'home es vestís de cap a peus fins i tot amb el barret i es penjes després?  Investigant acaba descobrint que la familia quan ha trobat el pare penjat  estava despullat  i ha decidit baixar el cadàver i vestir-l'ho com cal i tornar a penjar el mort perquè es dicti pel jutge "l'acta d'aixecament del cos".
La classe d'ètica de quart d'ESo serveix per parlar de coses , potser de moltes que tenen a veure amb  el nom que té un en la llengua d'altre -per exemple Xavi  que vol dir clau en mandinga- o de que el jutge no m'escolta en la separació que els meus pares estan iniciant , té obligació de fer-ho ? . Aleshores m'adono que explicar ètica no té gaire sentit avui pel desajustament que es produeix entre el món real i la teoria sobre els valors i la moral. Cosa que em permet cada vegada més creure que amb una hora setmanal prefereixo parlar del que passa, de com em sento , què no tinc i que tinc, què penso ... Teoritzar sobre la violència de gènere amb les noticies que omplen els diaris potser ens aboca, ens llença a espais que són tan virtuals que no tenen gaire sentit ara per ara... 
Tornant al que deiem al principi  examinar la vida permet alguns cops reflexionar sobre com vivim, com fem de professors de filosofia : la proposta del  filòsof francès Michel Onfray  en el seu llibre  "l'escultura de sí mateix ..." planteja la figura del Condontiero  aquell  home del Renaixement que viu tal com pensa i que pràctica una mena de política filosòfica que busca en la seva existencia  tenir cura d'un mateix. Estem d'acord ?



martes, 27 de octubre de 2009

L'ALTRE MIRADA : ÀGORA



Com arribem al llocs resulta que condiciona molts cops la nostra mirada i el fet mateix de poder veure, observar i fins i tot contemplar el que tenim.En primer lloc la mirada de Haj Fadu i Zaki que van al cinema a veure la pel·lícula "Agora" del director de cinema Alejandro Amenabar. Les tres són musulmanes i estudien filosofia , les tres coincideixen en portar el símbol propi de les dones d'aquesta religió: el chador. En segon lloc la sortida la ha conduït la professora i el departament de matemàtiques del centre per accentuar el paper de Hipatia d'Alexandria i els seus descobriments astronòmics i matemàtics. Acompanyem als dos professors de mates una professora de clàssiques i el professor de filosofia, s'afegeix la professora de biologia. En tercer lloc el cinema és per ús exclussiu del nostre centre i la sala s'omple de pler amb els batxillerats. Les impressions en acabar han estat molt diferents.
Hipatia en un moment determinat és acusada per un representant de l'església cristiana de no voler creure en la causa cristiana però ella defensa la seva posició amb : jo només crec en la filosofia. El públic assistent a la sala espontàniament trenca el silenci de l'hemicicle amb crits de : Xavi , xavi ....
Una tercera mirada la meva . Feia dies que havia escoltat a la ràdio Radio3 una tertúlia sobre la pel·lícula : dos crítics donaven opinions oposades sobre Agora.
Als seus comentaris crítics s'afegia dues persones més que m'aconsellaven aferrissadament que veies la pel·lícula. Situat en un lateral i totalment apartat de la resta de noies i nois mirava amb ulls atents AGORA. Hipatia d'Alexandria és el problema de la tolerància ideològica en uns moments que l'espècie humana vol i pot fer història amb la voluntat d'unir i crear humanitat. La tesi repetida sobre la propietat transitiva en matemàtiques serveix per il·lustar que la suma de 2 i 1 fan 3 i iguala els tres membres entre si. Però això no quadra com diuen els fidels deixebles de la matemàtica, filòsofa i científica. Agora és la història d'una dona que on els altres veuen harmonia musical com el fidel deixeble i més tard prefecte administrador d'Alexandria ella només troba caos i vida humana ( simbolitzat pel mocador tacat de sang per la seva menstruació). Àgora representa el dogmatisme fanàtic del poder entre la visió androcèntrica dels grups religiosos que miren d'imposar la seva voluntat contra la visió d'una dona valenta que només es pot comprometre amb la ciència i el saber. Els pagans són vexats i tractats com a bèsties i indignes i per això els cristians acaben eliminant les seves formes existencials. Representats per ser els guardians de la Biblioteca d'Alexandria cauen sota l'espasa del grups radicals cristians parabolans. Seguidament els jueus també cauran sota la mateixa espasa i seran exiliats d'Alexandria. Només queda doncs encara aquells que fan ombra al poder religiós i fanàtic dels qui creuen en una paraula sagrada que obliga a dir una cosa i a fer un altre. Hipatia representa l'amenaça al poder religiós , i recitant fragments dels textos bíblics que podrien ser de Pau de Tars demanen també eliminar el poder de la dona. Hipatia és doncs la manifestació d'aquesta llibertat menyspreada, d'aquesta intolerància , d'aquesta imposició religiosa que només s'escolta a sí mateixa i venera un únic déu jueu, humà,esseni. La història converteix en màrtirs els assassins sanguinaris i beatifica els bisbes impulsors de la intolerància. Quina lliçó ens dona aquestes mirades ? Les primeres què miren i observen ? Les segones què han volgut veure? I la resta quan pregunten per la teva opinió , només tenim per resposta : un altre mirada diferent és la nostra.



domingo, 25 de octubre de 2009

Katyn : la història sempre acaba atrapant ....






Llegia el nom de Katyn en un article del diari "El pais " fa pocs dies. L'autor feia referència als fets històrics i citava a Victor Zaslavsky i com a articles de referència donava l'aportació de la Revista Claves de la Razón Pràctica i el diari el País.
La pel·lícula actualment s'estrena en alguns cinemes de Barcelona per mostrar la esferidora història d'aquesta masacre amagada per les tropes de l'antiga URSS. El règim de Stalin sembla que va de manera abusiva realitzar una autèntica masacre eliminant millers de soldats polonesos amb la pràctica del "tir al ganyet ". L'intent aleshores d'amagar i canviar la veritat històrica va ser com a mètode del règim soviètic una forma de rentar el seu nom davant les tropes alemanes. En la pel·lícula la primera imatge descriu molt bé aquesta situació els ciutadans i ciutadanes poloneses venen fugint dels alemanys que ja han entrat dins el seu país i es troben al davant amb les tropes soviètiques. El pont ha de decidir les families per la millor opció : lliurar-se a l'enemic o bé caure en mans dels sovietics que els custodiaran en els camps esperant la resolució final. En aquest sentit tal com parla en l'article Lluis Bassets  va fer assessinar 21.857 homes tots ells representants de l'exèrcit polonés. Polònia es veia amenaçada per les potencies com Alemanya i la Unió Soviètica i l'extermini es va realitzar amb la carta que Stalin envià el 5 de març de 1940 sense cap forma de judici. Només aproximadament 400 es van salvar de l'extermini soviètic que van acabar en l'exèrcit a l'exili quan les tropes americanes van entrar a l'URSS. I varen ser els propis alemanys qui van advertir d'aquesta masacre inhumana a la resta de països tot arriban a Smolensko per descobrir-hi en els boscos de Katyn les fosses comunes. Es cert que va ser un intent per tapar el que els alemanys ja havien iniciat amb els seus camps d'extermini i per això el govern soviètic va buscar tot tipus d'estratègies perquè no fossin acusats com a col·laboradors del nazisme alemany. La resposta europea tampoc va ser valenta i va acceptar les explicacions de Stalin. Per això sembla que la història mai vol reconèixer els seus botxins i aquells que sempre han utilitzat el poder polític com Churchill i Roosevelt per manipular els fets històrics al poble. La carta de Bèria prova documentalment aquesta masacre , vergonya fins i tot per personatges com Gorbachov que mai va voler saber res de res. El director de cinema Andrzej Wajda ha reconstruit en aquesta pel·lícula aquesta part de l'espècie , de la nostra espècie.

miércoles, 21 de octubre de 2009

Exiliar-se : fugir per la força del lloc on som , on vivim, on habitem.....



Una ruta és un camí amb una direcció. Qui s'enruta camina i segueix les traçes del senyalat. El caminant surt d'un punt inicial , d'un lloc d'origen d'un punt de partida. Hi ha doncs en una ruta un tram inicial menys costerut menys difícil, més lleuger però també hi ha un punt final. El final de la ruta és l'acabament del camí i del caminar. Qui camina arriba a una fita , un objectiu. El caminant i el camí conviuen junts durant llarg periode de temps, llargues estones on només es tenen a sí mateixos, només es troben a sí mateixos, només s'escolten entre ells. El caminant perquè apren del camí tot allò que li ofereix : l'entorn inmillorable de l'herba , de les flors, els arbres com les alzines, les acàcies, els pins, els pollancres, ..... o les simples pedres de colors diferents que ofereixen motiu perfecte per imaginar móns i espais. Però el camí perquè s'obliga a restar quiet i aturat per oferir el traçat perfecte perquè ningú es perdi, ningú surti del mateix camí, oferint tot allò que gratuïtament pot representar l'excusa per oferir un endavant sempre endavant.
Però si la ruta , el camí i el caminant afegeixen l'exili alehores tot canvia. La ruta de l'exili no és qualsevol. No marxem per tornar ni marxem perquè volem, sinó més aviat es marxa obligat per la força, per la necessitat de salvar la vida mateixa, deixant enrera tot , absolutament tot. L'exiliat doncs no és un simple caminant dins el camí sinó és un home o una dona que fuig , que s'escapa amb la por de ser detingut, de ser agafat.La ruta de l'exili com la que molts pobles han tingut o tenen representa en l'ideal de la nostra espècie la pèrdua de una Itaca que no oblidem però que resta esperant el nostre retorn. L'exiliat doncs és un home o dona que abandona tot deixant enrera un camí pler d'objectes que no pot endur-se, que no pot agafar. Deixar enrera amics , amigues, familiars, companys i companyes. Aquest exili és sempre forçat per les circumstàncies sigui una guerra, un conficte polític , un catàstrofe, ... Fugir pel camí dins l'exili es fa de qualsevol manera sigui de nit , de dia, amb fred o calor, amb roba o sense ella, amb res o amb tot, ..Per això el lloc que es deixa com a punt inicial del camí resta en silenci perquè és un comiat final del que no podem portar amb nosaltres , és un abandonament dels nostres origens, de la terra, del lloc on som, on vivim...  I el lloc on arribem ja no és el nostre sinó ens resulta hostil, inhòspit, forani, ... Quant el Regne de Juda a Israel va patir l'exili per vàries raons només la força dels anomenats profetes com Ezequiel, Jeremies o Isaies va poder fer aixecar el poble en crisi ,pler de desesperança. I així l'Ulisses que marxa de la Itaca en el seu viatge sap que un dia potser la memòria recordarà el camí de tornada, i així podrà arribar profeticament al seu lloc on és , viu i habita.

jueves, 15 de octubre de 2009

En quina mesura la veritat es pot convertir en pura assimilació ?



"No costaria demasiado acabar concluyendo que si la filosofia està siendo arrinconada en la enseñanza media es porque, como la literatura, ocupa el lugar de la vergüenza, donde se muestra demasiado a menudo la dificultad que tenemos en la actualidad en enseñar a leer y escribir correctamente a los niños en las escuelas. "  [font : Pequeñas doctrinas de la soledad. Morey , M]


Hi ha coses que no ens haurien de sorprendre però produeixen sense voler un efecte contrari : de perplexitat. Hi ha un 79 % d'alumnat a Catalunya que es decideix per la filosofia a les proves de les PAUU.  Enguany la mitjana ha estat un 5,83 amb una desviació del 1.2 respecte altres anys. 
En aquest sentit el rebombori produït per la correcció en alguns centres fora de la seva tradició fins ara de superar en escreix les proves es conseqüència d'un únic corrector novell que ha estat molt estricte en la seva baremació. Malgrat hi ha molt poques reclamacions al respecte doncs els nois i noies no realitzen aquesta tasca purament administrativa de demanar una segona correcció com a segon criteri. Els correctors es convoquen per revisar prèviament tot just a l'inici per valorar la dificultat i filar ben prim al respecte. La doble correcció si ve al cas sempre farà mitja amb l'anterior. Però estem exclussivament parlant d'un 5 % de reclamacions. 
Però es cert que un es pregunta : 

1.- Pot un noi o noia de batxillerat que ha seguit un sistema on s'educa  sempre acompanyat al llarg de tot el procés d'escolarització realitzar una reclamació com a part d'un procés administratiu i de funcionalitat seguint la jurisprudència ?   

2.- La revisió de la prova només obliga a una mitjana entre la nota reclamada i la nova nota proposada ? 

3.- L'estadística que vol justificar : la gran capacitat per corregir bé , la incapacitat per saber reclamar com cal ?  

Aquestes qüestions obren seguidament el debat posterior : sembla que els autors seran el mateixos en filosofia però amb la salvetat de no ser agrupats en parelles , es trenca doncs les parelles de fet dins el sistema. Tothom va sol amb si mateix.  Els textos que el curs anteriors part del professorat va qüestionar per la falta de "significativitat " continuaran. 
Les preguntes seran les mateixes . I apareix l'anomenat fons d'autors : Aristòtil, Locke i Kant. 

Per això el  professorat gemega silenciosament i afegeix a la reunió que si qui presenta l'acte no és responsable de res del que es diu ni del que es pot dir , potser deixem de venir a classe i ens convertim en devots acòlits de l'absentisme escolar i funcionarial.

lunes, 12 de octubre de 2009

La sofística i la socràtica grega.



"L'home és la mesura de totes les coses"  Protàgores d'Abdera.

En el camí que com a professor realitzo cada dia em trobo de tot: alumnat interessat, alumnat desmotivat, alumnat perdut, alumnat inquiet, alumnat absent, alumnat indiferent, alumnat desorientat.... Tots i altres adjectius que podríem afegir-hi denoten la relació entre la docència i la decència. No tota educació és docència  ni tota educació és decent.
Intentar buscar propostes crítiques que permetin reflexionar sobre l'actualitat ara per ara resulta indispensable. Un tema com la sofística i la socràtica permet molt bé trobar elements de contrast i comparació. Per exemple amb la retòrica política que s'utilitza per defensar qüestions com l'especulació immobiliària a Barcelona ciutat. [referència a Hotel "vela" o Hotel del "raval"] on quasi sembla no costar res de res que els partits de tendències divergents siguin aleshores convergents. Molt diferent respecte a temes com la nova ubicació de la gossera de Barcelona que sembla encallada per trobar-se en el  límit de la Barcelona benestant o zona alta. Així doncs aquesta immigració vinguda amb costums diferents , de cultures xocants amb la nostra , obliga a la Grècia il·lustrada a cercar noves formes d'explicar-se i d'organitzar-se des de la idea de ciutat o polis. Què podria sinó determinar el discurs polític més enllà de l'ethos privat i dirigent? La qüestió doncs entre una estrangeria que ve de les colònies a la gran ciutat hegemònica d'aleshores i una classe dirigent que sense voler regularitzar-ho tot necessita legislar més enllà del xoc de civilitzacions. Les paraules sonen actualment dins els diaris i els mitjans de comunicació. [el cas del barri del Raval sacsejat per la imatge que difon la prensa contrària a l'alcadía de Hereu, alcalde, obliga a questionar-se el poder dels mas-media i la relació amb l'establisment burguès ]. El triomf d'una oratòria cada cop més allunyada de la ciutadania obligada a vagar per carrers on l'increment "suspitòs" d'una delinqüència marginal que neix de col·lectius com la prostitució, l'atur, la drogadicció, la pobresa i la indigència semblen clarament determinar i definir un futur gens esperançador. Hi ha doncs clarament una sofística que ven enciclopèdies de colors a baix preu sense valorar el rerafons ? O més aviat hi ha una socràtica que engalana les festes de la ciutat amb polítiques populistes a favor del turisme de disseny ?  El que està en joc és semblant a la Grècia de Pèricles : la ciutat oberta o la ciutat tancada , la raó del sentit comú o la norma del pacte i conveni. El desprestigi de la sofísitca -ja volgudament incentivat per Plató - ens obliga a saber situar-nos en un bandol o altre. La correcció política de la docència sense cap valor crític ni pensament emancipador o la indecència privada i malestant de qui critica el civisme cínic dels polítics i dirigents que venen fum com si fos obres faraòniques en favor de la ciutadania. No està doncs lluny la Grècia clàssica de la sofísitica irreverent que professionalitza el saber i demana fer arribar l'educació a tothom a diferència d'una educació privada , d'èlit socràtica que proposa el retorn a les tradicions.

viernes, 9 de octubre de 2009

L'experiment de Oliver Hirschbiegel





A classe de psicologia aquests dies hem passat la pel·lícula "L'experiment" basada en la novel·la de Giordano "La caja negra". El film basat en fets reals planteja una història protagonitzada per un grup de científics que investiguen la conducta humana en situacions de reclusió i manca de llibertat. Tot analitzant la pel·lícula descobrim la bona estructura i construcció de les parts. Uns observadors -mèdics- que són observats per un periodista camuflat i per un altre observador  , un soldat de les tropes de l'exèrcit. El joc de la càmera dins la càmera en blanc i negre suggereix aquesta doble mirada. Aquell que mira i el que observa a qui està mirant. Però una finalitat científica pot justificar-se per una pila de diners ? La sel·lecció rigorosa en les proves físiques i psíquiques porta inicialment a una competitivitat en primer lloc innocent. La frase que repeteix el soldat al periodista " això no és cap joc" ofereix pistes interessants per com espectadors entrar precisament en el que sembla una simple pel·lícula d'entreteniment fa que fàcilment s'atrapi també la nostra mirada. El joc s'inicia entre uns rols determinats : guardians de la presó i  presoners. Ningú creu en el seu paper però això és el que acaba determinant els límits i la categoria de la condició humana que s'està observant. El lideratge positiu i negatiu entre guardians i presoners ofereix elements de reflexió interessants. Les normes oferides per la comunitat científica semblen la garantia de l'experiment. Però en el transcurs dels dies de confinament la situació va agafant un caire diferent. El joc de poder introdueix ingredients que proporcionen fortes dosis d'ansietat a l'espectador. Qui té el poder ?  Una autoritat que justifica tot tipus de vexació i humiliació a l'ésser humà o un autoritarisme impositiu que ofega i malmet a tota persona pel fet de tenir aquesta sota el seu domini. Venus , lider negatiu, sembla traspassar el límit de la condició humana sense cap escrúpul. El 777 , periodista d'investigació, lider positiu descobreix les claus del que inicialment semblava un joc. No tot és justificable , ni per uns diners. Però ja no hi ha marxa enrera. Els científics amb una mena de dogmatisme irreverent i fanàtic demanen per acabar l'experiment arribar fins al final. L'agressivitat humana desvetlla la perversitat més extrema. I casualment l'amor esporàdic del dia abans ofereix la possibilitat de salvació a qui tenint la vida a les seves mans de qui ha causat la mort decideix deixar viure. No hi ha cap venjança. La justícia dona el toc final. 
La pel·lícula doncs ens ofereix moltes oportunitats per treballar a psicologia : els límits del métode científic, la llibertat i la seva pèrdua, el paper de la comunitat científica, la condició humana com a element biològic o cultural, ...
Una alumna dels dos únics que tinc senyala en el seu comentari : 


   "Personalment  crec que hi ha dos bandols destacats encapçalats per dos liders. L'abús de poder genera unes conseqüències terribles. Les persones deixen de ser persones i la pérdua de la identitat fa que no existeixi cap espai per la racionalitat humana. La realitat deixa de ser quelcom constatable i s'arracona. Els papers s'inverteixen i botxi i víctima intercanvien els seus papers. Per què l'experiment no pot controlar totes les variables ?  El càstig físic i psicològic realment consegueix despersonalitzar la identitat humana ? Evidentment la pel·lícula posa aquesta resposta davant l'espectador : no hi ha home si només l'instint preval en una situació límit" . 

120 minuts sense parèntesi ni silenci, sense subjectivitats ni subjecte, sense petites solituds ni Wittgensteins que valguin per descobrir els usos o del llenguatge. Una experiència que no oblidarem fàcilment i tornarem a trobar a faltar la ma petitona que ens agafa i acarona per dir-nos  : estic aquí. 







lunes, 5 de octubre de 2009

No podem ensenyar ètica .... per paradoxal ......




Una parella de gent gran parlen en la consulta del metge. Tenen uns 75 o més. Ella amb un català força perfecte i l'altre amb un castellà tancat contesta sense més. Ves per on , cap problema lingüístic  !!!!  Al darrera una mare amb dos nens que li qüestionen el perquè ha decidit anar al metge avui precisament avui que volen ser jugant a casa. La mare els hi diu que són egoistes però ells no repliquen i li criden "mentidera, mentidera " ... La meva visita era a les 5.45 i ja són les 6. 
Mentre venia a la visita en el metro pensava en si es pot ensenyar l'ètica com si els seus continguts evidentment ètics es poden ensenyar i mostrar. Però penso que cada vegada més l'ètica no és la moral dels costums i el civisme que regula tot i normativitza creient que així millorem com éssers humans.  L'ètica és diferent no són valors que poden intercanviar-se en els llibres de text com si fossin continguts que s'aprenen i s'asimilen per memorització. No pot ser una matèria que es vinculi al pragmatisme social d'avui on les accions funcionen per imputs positius i negatius que fan que enseyem a publicitar el Bë i el Mal com si existisin. 

domingo, 4 de octubre de 2009

Llibertat o Necessitat ? Determinats o Lliures ? Lleis o Atzar ?



La proposta que volem fer a classe neix de les nombroses interpretacions que els primers pensadors fan de la natura. L'intent de tots ells vol donar resposta a la necessitat de respondre a un món inexplicable i enigmàtic i a la recerca de sentit. El cosmos es veu com un conjunt de forçes violentes, atzaroses , misterioses. La recerca del sentit i d'una interpretació ha d'oferir principis (arje o arjai) que donin significat al món que envolta. Els grecs viuen en un entorn on els distints elements (sol, aire, aigua, terra ) es manifesten de manera molts cops ferèstega i altres de manera amable. Però dins aquests moments on el caos sembla que regni cal saber copsar l'esperit de la naturalesa (fisis).
El debat doncs obert inicia fins avui un diàleg dins la naturalesa o la realitat entre el determinisme que explicaria per les lleis un món ordenat i configurat per les raons que les estructures ofereixen  o bé l'indeterminisme que sense negar del tot aquesta causalitat en les coses que la ciència ofereix pensa en l'espai per la llibertat i obre les portes a un atzar que molts cops es mou per la casualitat.
Per això es tracta de buscar informació sobre les dues vessants que es poden produir. Informació que podem trobar en la pròpia ciència ( link inicial) ; en la literatura com el realisme social de Zola amb obres com "Nanà"  o en la novel·la de tall psicològica de Fiodor Dostoyeski com "Apuntes del subsuelo" ; o en el cinema amb pel·lícules recents com "Jo robot " o " El lugar de los sueños" ; l'art amb l'academicisme de les nombroses biennals o la contracultura artística actual.....
En filosofia aquest debat amb divulgadors científics com Eduard Punset en el seu llibre "cara a cara con la vida" on en conversa amb Deepak Chopra i Daniel Dennett donen idees al debat.
Per això et proposem que una vegada trobis informació que et serveixi per apropar-te millor al tema elaboris una petita dissertació tot argumentant la teva opinió sobre el tema justificada en  aquesta recerca que has fet.

Esquema d'estructura pel teu treball. Les condicions mínimes per realitzar una dissertació serien:
a.- Iniciar amb una introducció que presenti el tema de debat. Hi ha moltes possibilitats però en proposem dues : * donar una o dues preguntes que ajudin a conduir posteriorment l'argument sobre el tema de debat. (convé no fer-ne més de dues o tres )  * definir d'inici amb una o dues afirmacions el que es pretén argumentar posteriorment.
b.- Desenvolupar amb arguments a favor o en contra sempre justificats sota el suport del coneixement d'experts, coneixement científic,coneixement pràctic , .... Aquesta part que representa el nus essencial de la dissertació requereix una bona organització i sistematització de les idees que es vagin argumentant. Cal seguir un mateix fil conductor per donar coherència al discurs oferint una sola idea sobre el tema que es va desenvolupant. Cada paràgraf ha d'oferir resposta a les preguntes inicials que ens feiem o bé explicar i descriure l'afirmació de la presentació. Això implica un esbòs del que es vol dir sense que sigui la immediatesa de l'instant la que ens obligui a escriure sense posteriorment un cert repas. Altre punt important és la cohesió de les idees , cosa que és necessària per defensar una unitat que avançi endavant presentant motius i justificacions sobre el que es creu. Per això cal recordar que opinar és diferent a dissertar o argumentar on cal donar raons dels motius que et porten a creure i defensar el coneixement sobre el tema. Els exemples, les afirmacions amb el suport dels experts o autoritats , la pròpia pràctica raonada poden ser bones línies d'argumentació.
c.- Per finalitzar la nostra proposta de dissertació cal arribar a una síntesi. Això representarà elaborar un resum que no oblidi les idees que hem defensat. No caure en afegir-hi noves idees o coses que ens han quedat per dir. Concloure requereix capacitat per finalitzar el nostre discurs amb una exposició clara i resumida del principal que s'ha dit.

Exemples  realitzats a classe . Models per l'anàlisi


Model 1


El determinisme és el estar determinat per un caràcter , cada persona , no tenir llibertat pròpia,estar programat. Hi ha dos tipus de determinisme : el biològic i el social. Es podria dir que l'atzar pot actuar al determinisme social, ja que depèn del entorn on neixis o on estiguis....." 



Model  2 

La meva opinió és que la concepció qeu més s'oposa a la ciència es la basada amb el materialisme de Demòcrit, que tot es matèria , àtoms, i hi ha un foramt mecànic , ja que es necessita demostrar per a que sigui realitat " 



Model  3 
" Per concloure , cal dir que aquestes teories no estan verificades, per tant poden ser tan certes com falses, però cada teoria està elaborada per els diversos punts de vista de cada pensador i totes tenen el seu sentit. Per tant, tot i conèixer les diverses teories encara no es coneix la verdadera resposta a la nostra qüestió, i tan sols es pot donar la opinió del tema. Des del temps dels primers pensadors fins avui dia, el perquè de les coses ha estat un enigma, quan es resoldre  aquesta resposta ?  " 



Què veiem en aquests tres models triats a l'atzar ?  Quins indicadors senyalen la correcció o incorrecció del discurs ?
1.  El model 1 sembla molt precipitat i no treballa gens bé els signes de puntuació. Sembla també no diferenciar entre determinismes genètic i social per això en les conclusions diferencia els dos sense justificar el perquè estableix aquesta consideració. 
2. El model 2 presenta una falta de coherència en el discurs , així com també una falta de cohesió en el que es proposa entre les idees. Són idees aparentment connectades però que semblen que es reprodueixen sense acabar d'entendre's. 
3. El model 3 sembla una bona síntesi si no mirem la resta de la dissertació. Però cau en certes idees molt poc fonamentades: el determinisme no és científic ?  El mecanicisme no té cap base racional ?  La causalitat genètica no és verificable ?  Fins i tot sembla caure en una contradicció quan diu que no són verificables però totes tenen el seu sentit .... 

Si ara hem iniciat un camí a principi de curs potser ens cal estar més atents per modificar la nostra ruta de navegació. El proper treball presentarem altres models millorats. 

miércoles, 30 de septiembre de 2009

Pensant la vida



Surto al carrer a passejar el meu gosset menut , en Mitu. M'arrossega a on vol però no m'impedeix veure que al parc del davant s'està produint una baralla entre noies. Un grup de joves adolescents de 15 anys es donen cops de peu , s'esgarrapen, es pegen cops de puny amb ràbia continguda mentre la resta de noies victoreja l'espectacle amb crits de fervor. M'aturo i penso en actuar. Què haig de fer ? la tremenda pregunta que Kant es feia tantes vegades. Segueixo perquè el meu gosset sembla donar-me la resposta inconscientment. Unes passes més enllà dos homes estirats a terra jeuen al voltant de tetrabricks de vi. Torna aquesta interrogació : Què haig de fer ?  Novament el mitu té més presa per tirar endavant obsesionat per la necessitat més bàsica. Avui sembla especialment difícil la nit i el passeig. Això es confirma del tot quan em trobo amb un grups de dones immigrants que asegudes al terra esperen la tancada del supermecat que llença a l'abocador de les deixalles els productes sobrants i caducats. Les observo i torno a interrogar-me ... Ja en arribar a casa tot just a la porta una moto circula per la zona de velocitat 30 a més de 80, En el pas de vianants una dona gran es queixa de la falta de civisme. Miro aleshores al voltant i veig com en els contenidors de reciclatge sobresurt un munt de brossa llençada a l'atzar. Què ens està passant ?
Ja per fi arribem a casa on la Nur , la Cleo i el meu gat ens reben amb tot tipus de bons auguris. Penso aleshores en la vida , en el matí on reunits discutiem sobre la nova persona del claustre que ocuparà el càrrec de coordinador del Pla. Verbalitzo precisament que abans de donar noms potser pensar en responsabilitats i tasques per valorar com fem millor la nostra feina. Sembla que les raons econòmiques i el reconeixemnt amb un certificat són garantia suficients per fer i estar a tot arreu. Indico i senyalo que la meva preocupació no és econòmica doncs mai me fixa't en això. Com puc coordinar les estratègies del centre a nivell metodològic, gestió d'aula, valoració dels criteris d'avaluació , didàctiques docents, índex de fracàs , etc si no puc ser a les comissions de diversitat, a les reunions on els psicopedagogs decideixen com fer un PI , a els equips que es prenen mesures per agrupar o disgregar alumnat nouvingut, em pregunto ?  Però això no toca sembla ni és hora de dir res a l'administració sobre el tema. Perque ara hauriem de donar noms de responsables. La llista es converteix en un repàs de virtuts i vicis. Comento que caldria tenir un termometre per valorar el grau d'honestetat. Resulta més important altres consideracions i els arguments es poden convertir en fal·làcies ad hominen , o en contradiccions evidents. Un mateix argument s'utilitza per justificar l'accès o la denegació d'un nom a la llista dels justos. Es un element de catarsi pedagògica que ens porta a parlar de ... Enllacem les idees i les barregem amb paraules que ens tornen a llençar a l'inici.  Aixi penso en la vida ... tot creient que el civisme no acaba de funcionar perquè no ajuda a pensar en la vida, les normes excessives no ajuda a ser nosaltres mateixos i que potser el meu gosset-que ara ja dorm al seu coixi- té clar que només valen poques coses però importants per pensar la vida.

domingo, 27 de septiembre de 2009

Les favetes de la mort : Pitàgores.

Shttp://www.scribd.com/doc/8072212/OS-FILOSOFOS-PRESOCRATICOS

El precepte pitagòric de no menjar favetes apareix com un acusma -sentència breu de la vida dels acusmatics, deixebles de baix estatus- en els escrits de la comunitat pitagòrica.


Aquesta comunitat tindria avui tota la ideologia d'una secta. Pitàgores té la imatge d'un profeta tocat per el poder dels deus. Pitàgores pèro acaba sent només un filòsof. Un pintor com Bronnikov en aquest oli anomenat " Himne al sol naixent" que es troba a la Galeria Tetriakov de Moscú ens dibuixa els rituals que la comunitat podia fer. Però el pitagorisme a mesura que s'allunya dels seus origens agafa més volada tal com explica això Conrado Eggers Lan en el seu llibre "Los filósofos presocráticos". La llegenda i la filosofia són dues perfectes aliades per imaginar i per motivar a una recerca de tot tipus de misteris, enginys. Pitàgores ensenya el contrari de Demòcrit : el dualisme, el menyspreu al cos,l'esoterisme, la immortalitat de l`ánima, la metempsicosi, la metensomatosi , l'ideal ascètic, la renuncia a les virtuts que ens fan petits.Plató copiarà a Pitàgores en tot aquests temes i això en el Fedó ho trobarem. Pitàgoes nascut a l'illa de Samos  i s'establí posteriorment a Itàlia. La seva teoria sobre la reencarnació predicada per l'orfisme i les societats místiques de culte a l'Àsia oferiren al pitagorisme raons força curioses. No podien matar animals i menjar carn per una qüestió de no promoure cap tipus de violència. Orfeu ja havia patit en la seva carn tot tipus de dolors.Precisament la música havia originat una forta influència en el pitagorisme derivat de l'orfisme. L'ànima és harmonia, so no sinfònic sinó d'afinar musicalment les notes que produeix un instrument. Per això el seu estudi de les escales musicals que descobreix que els intervals concordants de l'escala es podien expressar

sábado, 26 de septiembre de 2009

FROZEN RIVER (RIO HELADO)

Aquest film del director Courtney Hunt guanyador del premi del jurat al festival de Sudance el 2008 té molts ingredients que ens poden interrogar : la crisi econòmica, la desestructuració familiar present avui en moltes llars, la convivència amb cultures diverses ..... El títol ens dibuixa la metàfora perfecte : Ray Eddy viu en una roulote al nort de l'estat de Nova York i es veu obligada a creuar ilegalment la frontera amb el Canadà. La recerca del seu marit fugit una nit d'hivern abans de Nadal porta a trobar-se amb Lila Littlewolf una mohawk que passa immigrants de contraband. L'accès però entre països dins el maleter del cotxe obliga a conduir per un riu gelat. Fins aquí però sembla una pel·lícula com moltes altres. L'espectador atent veu similituds amb "el gran Torino" de Clint Easwod.  Immigrants que il·legalment es juguen la vida per un paratge inhòspit i hostil. Cap de les dues protagonistes es pregunta per el que fa fins que la  ignorància desperta un bon dia per les seves conseqüències. No val tot com a justificació del malestar, la pobresa i la crisi. La lliçó ètica fa que d'una relació entre les dues dones violenta i distant es descubreixi un vincle d'humanitat. Les raons culturals que poden dividir es retroben en l'èsser humà. La dona blanca ofereix la seva llibertat a canvi de salvar la dona índia. La fragilitat del riu de gel esquinçada quan cau el cotxe dins el fons ofereix la possibilitat de la nova mirada. No tot és lícit a la vida per això el noi de 15 anys fill gran de Ray demana disculpes a la velleta que ha estafat 29 dolars...