Buscar este blog

miércoles, 31 de marzo de 2010

Le Concert de Raduu Mihaileanu



Tchaikovsky .....com recuperar aquest compositor i músic ? El director de cinema de Bucarest Radu Mihaileanu nascut el 1958 ha conseguit impactar i emocionar amb la pel·lícula que ara es presenta a les cartelleres catalanes "Le concert". El guió avança poc a poc com si fos part dels moviments propis d'un adagio, allegro i alegro molto vivace i un finale...El motiu una revolta contra la prohibició de que els jueus participin en la seva orquesta. Andreï , director rus veu com el món soviètic comunista perd la gran batalla de la història i de les idees i s'imposa la realitat capitalista del món de les grans multinacionals i dels grans prohoms de la rúsia de Brezhnev. Enrera queda la seva direcció de l'orquesta del Bolshoi i el seu compromís amb els jueus...Ara la realitat li ofereix una possibilitat de poder oferir un concert a Paris amb els músics represaliats. Els moviments amb la música de Thailovsky van agafan forma i l'espectador sense perdre el sentit de l'humor en les difícils situacions que es troben producte de la globalització i de la recesió rusa , entra en la direcció i es deixa portar per "concert per violí i orquesta".. La solista triada per Andreï provocarà l'efecte esperat i el joc de mirades i complicitats entre orquesta com un conjunt d'armonia que sona disonant a l'inici i el final apoteosic que el violí de la solista i els seus arpegis contagia a tothom. El só simbolitza aquesta armonia perfecta que arriba a l'espectador amb força i complementa tot el conjunt. La superació de la realitat individual i egoista-com declara vàries vegades el director- acaba integrada en el col·lectiu de músics jueus que interpreten aquest gran compositor. 
La pel·lícula doncs permet gaudir de la música, de les emocions i de la lluita per superar les crisis socials, humanes i internes. Recordo que hi ha altres pel·lícules sobre concerts i música com "ensayo de orquesta"(1979) de Federico Fellini on tota l'acció es fa i desfa dins una esglèsia recreant les conjuncions i disjuncions entre músics i director, entre sinfonia musical i acords amb una direcció esplèndida. La pel·lícula de Fellini va ser acusada de fer apologia del totalitarisme i anar contra la democràcia perquè es veia molt bé aquesta egolatria de cada músic amb la seva voluntat per identificar el seu instrument com el més indispensable per l'orquesta i a la fi provocar el caos sinfònic  ; o bé la famosa " Anonimo veneciano"  (1970) de Enrico Salerno on s'intrerpreta amb gran maestria el "concerto en do menor  per oboe de Benedetto  Marcello.  El drama en aquesta ocasió es conseqüència de la malaltia que el director d'orquesta de la Fenice en l'entorn de la Venècia italiana  busca com a comiat final amb  la seva antiga dona. Salerno prepara un concert final com homenatge a la seva dona. L'oboe avança en aquest cas per una ciutat banyada en la tristor... on els músics de l'orquesta no tenen un paper rellevant però si que torna a l'espectador musical a sumergir en la música del barroc italià.





jueves, 25 de marzo de 2010

2 concurs d'aforismes

Proposem  enviar aforismes a l'adreça de correu alsina48@gmail.com abans del dia 22 d'abril  pel 2 concurs de filosofia .








BASES DEL CONCURS 
 
1.-Es poden enviar en català,castellà, anglès, francès, àrab, ... acompanyats del nom i un pseudònim .

2.- Hi haurà tres premis : el primer tindrà un mussol i un val per la compra de llibres a la llibreria El tranvia de Mataró, el segon i tercer tindran un diploma i un mussol ....


La filosofia cada cop més té un paper reduït i insignificant dins el món que vivim. Ha deixat d'ocupar un paper principal per preocupar a les classes benestants i poderoses que davant el pragmatisme social no hi veuen sentit ni utilitat. Per què serveix un filòsof ? Per què serveix la filosofia? 
Les nombroses mostres d'acció social vinculades amb manifestacions filosòfiques com : les tertùlies -café , els debats televisius , els concursos de fotografia filosòfica , els grups de treball a Barcelona, Mataró i el Bages, ... ofereixen senyals de resistència ideològica a aquesta mort lenta i agònica que pot resultar la filosofia en els plans d'educació. Fa pocs dies un company del nostre institut comentava com el ministre d'educació Angel Gabilondo donava una lliçó de filosofia presentant els seminaris sobre l'educació per la Shoah a Madrid tot citant als principals il·lustres pensadors i filòsofos amb una retòrica i didàctica notable. Però el cert es que dins els plans d'estudis la nostra matèria és ocupada per altres que els propis companys se les podrien qüestionar... Us animo doncs a participar en la marxa i diada de filosofia reivindicativa proposada pel company Xavier Serra a Igualada 

El dissabte 10 d’abril serem totes i tots a Igualada. Pensarem en sentit positiu sobre la situació de l’ensenyament de la Filosofia al nostre Batxillerat i a la Secundària. Cadascú de nosaltres – siguem o no docents – tenim consciencià de la situació injusta a la que se’ns porta amb la reducció d’hores i el menyspreu curricular, i del mal que es fa a força generacions de nous ciutadans.

Com podeu veure al bloc, http://blocs.xtec.cat/sphn/informacions-actualitzades, les autoritats ja han rebut els nostres Manifest i missatge. Ara hem de fer un esforç per arribar a més gent i – especialment – a comunicadors. Tot s’hi val !!!

I, en concret, per al dissabte dia 10:
a)    Aportar idees a la Taula rodona (més endavant s’avançaran alguns del ponents, mitjançant el web). Podeu escriure a jordi@xtec.cat i/o a angels.baldo@gmail.com
b)    Oferir bones pràctiques per la dignificació de l’ensenyament de la Filosofia: ja hi ha iniciatives de fer algun Congrés, Jornada..., a més del CREAIF
c)    Venir acompanyats d’amistats, i recordar-nos de dur impreses frases que puguin ser llegides i difoses a la plaça pública
d)    Parlar-ne a la gent del nostre Institut, ambient professional, etc. També es pot escriure a molts mitjans, blocs, media, etc. Hi ha idees a: http://blocs.xtec.cat/sphn/mitjans-de-comunicacio-i-idees
e)    Pensar creacions artístiques, performances, trucades a tertúlies radiofòniques...

Independentment de si ens reben al palau de la Generalitat o a via Augusta, o ens criden de Madrid, cal que per al 2010 canviï la situació d’ofegament del pensament que patim als Instituts. Les ciències tècniques i experimentals, i els ensenyaments econòmics i pràctics són importants... però reflexionar sobre el perquè de tot plegat “és vital”.
Fem córrer el missatge i que s’hi adhereixi més gent.
Fins aviat,
Plataforma en defensa de la Filosofia
Bloc
- Facebook


martes, 9 de marzo de 2010

Doctor Jekyll and Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson... i David Hume.

"At last , on a cold night, Mr Utterson heard an odd footstep drawing near.From the entry door, the lawyer could soon see what manner of man he had to deal with. He was small and very plainly dressed , and the look of him, even at that distance, went somehow strongly against the watcher0s inclination. But he made straight for the door, and he drew a key from his pocket like one approaching home.Mr Utterson stepped out and touched him on the shoulder."


El problema de la identitat no es nou dins el pensament actual. La novel·la de Robert Louis Stevenson nascut com David Hume a Edimburg l'any 1850 planteja precisament aquest tema clàssic. Qui sóc jo? el joc de miralls que s'entrecreuen en les moltes i diverses mirades fa que mai arribem a copsar del tot la nostra identitat. El nostre jo no deixa de ser fonedis i constantment pot precipitar-se a un abisme o trobar-se en un joc de llums i claror. La identitat ens configura al llarg dels nostres moments vitals com el fet de nèixer amb crits, plors, silenci, rialles, mal humor, dolor de panxa, por, ...  o el fet de tenir una infantesa plena de fantasmes en les ombres dels molts racons que la nit ens allita o de jocs simbòlics malevols i sinistres ... o el fet de tenir una adolescència  plena de radicalismes i angoixa existencial on els dubtes ens apoderen de quasi tota la nostra pell i ens aboquen a la inseguretat davant el mòn, la vida i els altres  , entre experiències amoroses resultat del propi fracàs per saber viure amb un mateix,  o el fet de tenir una maduresa on el treball en precari o l'èxit en el treball ens condiciona insospitadament a un atzucat on fem i desfem sense gaire esma per seguir en aquesta quotidiana vida avorrida i enganxifosa que ens delata cada moment i ens cluca l'ullet quan menys ens ho esperem... o el fet de la vellesa present que marca coses com el darrer cotxe que ens comprarem, la darrera imatge de cinema gratificant, la darrera posta de sol, .....  La novel·la de Mr Jekyll and Mr. Hyde planteja aquest alter ego que tothom tenim a la vida. No és un monstre malevol i pretenciòs , dolent i pervers que busca sempre complir el seu objectiu mesquí de fer mal. En el fons és el cantó fosc de qualsevol persona humana , aquest mentider compulsiu que tots i totes portem dins, aquest hipòcrita fascineròs que busca en el seu interés satisfer els seus instints més baixos...  El problema que ens proposa genera el dilema del mal com una monstruositat física i un defecte que disminueix  o bé una perversitat psiquica com a model psiquiatric de patologies horroroses .... El professor i científic Doctor Jekyll només sent la mediocritat social en la seva pell i el reconeixement que té dins la seva ciutat. La pulsió més primària el porta a buscar dins seu un jo diferent, un jo que l'alliberi de tanta censura i repressió dictada per un jo social i coaccionador. Com separar la nostra part animal i la nostra part humana ? Com embarcar-nos en el vaixell de les passions , emocions, desitjos i abandonar la constant restricció moral que ens autoimposa el nostre entorn ?  El Hyde violent , lasciu, insulta a la societat perquè la menysprea i la considera idiota, tonta i absurda ... Quants Hydes necessita el món avui !!! I quants Jekylls amagats es rosseguen les ungles i resten encarcarats en els seus corsès artificials ...!!!!!!  El sadisme de Hyde a través de la droga li resulta un alliberament perfecta de la seva responsabilitat... ha estat només la droga qui el fa actuar com un poses !!!!  La possible interpretació des de David Hume podria venir per aquesta relació entre una moral represora en uns valors aparents i una ètica personal emotiva i pragmàtica que ens fa actuar seguint un costum d'aproximació i allunyament. La doble vida no és la de qui té dona o companya i una amant o dos , la doble vida és la de qui no sap com trobar-se amb si mateix i sentir-se satisfet del seu jo. Crear tants jos com personatges ficticis vulguem no ajuda més bé ens llença a la recerca de la nostra identitat. Quantes personalitats adoptem al llarg de la nostra vida ?  La de profe, la de pare de familia, la de amic , la de cuiner, la de bona persona, la de boix , la de tímid...? El mite de Stevenson converteix aquest arquetipus antimetafísics d'un jo innexistent que ens fa imaginar un jo fonedís i fugisser. No hi ha cap idea de jo tal com contràriament deia Descartes perquè tenim molta capacitat de fer literatura. Som excel·lents narradors de les nostres fantasies i el jo com a principal protagonista. No mantenim mai una mateixa idea de jo a la vida precisament perquè no hi ha cap jo que ens mantingui i que es mantingui per si mateix. Per això som més aviat quelcom semblant a l'aire homèric o al fum apaxe. La identitat personal és fruit dels records psicològics, de les connexions que suposem, de els fantasmes que ens fan creure que existeix un jo personal. El camí més introspectiu ens porta a un joc d'impressions, emocions sensacions, passions  de plaer, tristessa, por, insegureta, miseria, tendressa, inquietud, tranquilitat, amor, odi, .... No hi ha cap percepció més estable que la del moment del present que no pot enganxar com Peter Pan la seva ombra al seu jo ...Per això Hyde és Hyde i Jekyll és Jekyll i això no és cap únic jo sinó dues personalitats diferents que s'enfronten cada dia. No hi ha cap metafísica que ho expliqui perquè aquesta es fonamenta en el buit. La disfressa que ens amaga a tots obliga a identificar en el jo quelcom de "respectable" i normativitza una idea amb la pretensió de sentir-nos amb una identitat. Però quina ? La hipòcrita constant marca la nostra vida en els actes que fem i les paraules que diem, en les moltes promeses incomplertes , en els molts pactes trencats, en els gestos irresponsables vers els altres quan ens havìem compromés anteriorment...Som addictes a Hyde i no ens agrada demostrar-ho en públic ... per això ens escandalitza el jo social que ens causa vergonya i ens fa reprimir tot el que som, sentim i estimem. Llàstima d'aquesta addicció !!!!  La nostra vida secreta resta sempre al calaix per les nits de sant joan o els darrers dies de la nostra vida quan es desperta qui som davant la infermera , la familia que ens cuida o el darrer sospir final. Un cercle que es tanca , viciosament ens torna a Jekyll , l'home respectuòs i amable, carinyòs i pacient, responsable i condescendent amb si mateix i amb els altres.. Una lluna amb dues cares , un jo amb dues cares, una identitat que que no és res , que potser només obliga a no poder escapar de qui creiem ser, qui pensem que som, o .......

domingo, 7 de marzo de 2010

Shutter Island o perquè Martín Scorsese no m'acaba d'agradar mai ...



Ahir vaig descobrir que hi ha directors de cinema que no acaben mai d'agradar del tot. No és la primera pel·lícula del director americà. Gangs of New York , Casino, La última tentación de Cristo, Taxi Driver, ....Segurament de totes aquestes pel·lícules la que va impactar més va ser Taxi Driver doncs representava un tipus de tractament de la violència en els carrers de NeW York inusual i efectivament va causar en el públic una reflexió interessant sobre la solitud de les grans urbs , la relació llei - delictes , la insuficiència de les institucions policials per respondre a la conflictivitat de les ciutats, la crisi laboral ,....  
En la nova proposta de Scorsese on novament Di Caprio és el protagonista sembla que es puguin donar tots els elements per una bona estona : misteri, acció, por,  ...fins i tot els escenaris que recreen una illa apartada del món amb tot tipus d'ingredients com rates, roques escarpades, tempestes, pluja, ....La història segueix la novel.la de Denis Lehane dins una planificació molt clàssica : resoldre el que sembla un misteri , joc entre la veritat i la mentida,  amor perdut per la mort que acompanya eternament, ... Sembla del tot previsible en tot moment el que es va produïnt entre els dos polícies que investiguen el cas de la dona desapareguda. Dins però de la pel·lícula es presenten els mètodes psiquiatrics tradicionals com la lobotomia o la cirurgia agressiva i els avenços dels psicofarmacs per tractar les patologies. Els pacients reclosos en un recinte fortament vigilat amb armes i policies no responen a res i la societat els hi dona un lloc per estar. La majoria d'ells i elles criminals i assessins semblen habitar en un món de fantasmes i  de terror. Però amb tot el director només ofereix un simple thriller psicològic molt previsible on no s'explica res més que el que es veu. Els tocs fantàstics tampoc ofereixen res d'extraordinari .... Per això les dues hores i pico serveixen per dir el que deia al principi : Per què hi ha directors que no acaben mai de convencer del tot ? 

viernes, 5 de marzo de 2010

 
Afirmació d'una adolescent a classe de psicologia de segon batxillerat : " el sexe no és l'amor , les dues coses són diferents..... quan estimes és una cosa, quan desitges un altre ...Per això la imatge que presento avui és el resultat d'una adolescent que a carnestoltes va participar en una comparsa. Qui ho diria no ?  La imatge sembla realment tot el contrari. L'oració, les mans, la mirada, el llibre sagrat  tot sembla indicar que aquesta monja es troba com Santa Teresa en una veritable experiència religiosa... I precisament d'això anava la seva comparsa. Personalment em va sobtar per l'interés per la religió ... però veient l'espectacle que començava amb la cançó "sex bones, sex bones..." la crítica de monges ensenyant les cuixes i contornejant-se amb moviments de càdera  resultaven ofensius a qui té la creença en Déu. El bisbe que deia la misa aixecava la biblia per començar a ballar frenèticament la cançó .. EL títol " revolución en el convento" va conseguir que el jurat li atribuís el primer premi... Les ulleres fosques, els nois vestits de monges, els moviments sensuals, l'escenografia van impactar a tot el jurat ...  La monja doncs semblava de veritat , d'una veritat que sembla senyalar amb el dit inquisidor a qui parla contra el sexe quan està necessitat, dictamina pecats oblidant l'amor humà ... Per això la veritable revolució no va ser al convent més aviat va ser als caparrons de nois , noies, profes, mares i pares que van observar aquesta comparsa..

lunes, 1 de marzo de 2010

Raons educatives

 
Avui a l'institut he pogut trobar la meva imatge ideal que ara vull compartir amb tots vosaltres. Per mi no ha estat cap sorpresa més aviat ha estat una confirmació dels nous temps quan el calendari apreta i els temps sembla que ofega. Aquesta imatge confirmaria doncs el veritable problema educatiu avui en dia : la falta de temps. Si observeu una mica amb atenció podeu veure amb un W.C com el nostre la falta de pressupostos per educació i la incoherència lingüística amb un diari que si que es reparteix gratuïtament per tots els instituts del territori a diferència d'altres. Realment m'ha fet força gràcia pensar en la situació entre classe i classe de qui no pot ni tan sols gaudir de moments tan profunds i íntims. Segurament el diari pot ser un motiu més que suficient per deixar-la anar amb més ràbia i contundència que ja n'hi ha prou de tant calendari , tanta programació, tanta retallada de diners, i tanta motu venuda amb el tema dels ordinadors per tots els nostres clients que aquests si poden gaudir del seu temps amb tota tranquilitat i bonhomia. 
Més enllà del joc metafòric entre educar i defecar potser podem veure en aquesta imatge la bona companyia de la lectura que sempre enriqueix fins i tot en els moments més importants de la nostra vida. Apa , doncs que us aprofiti .....

PUBLICIDAD GRATUITA