L'esdeveniment:
un viatge del final al principi.
El
camins porten a molts llocs però n'hi ha que configuren el que
podriem anomenar esdeveniments allò que ha estat escrit i que ens
permet redefinir els moments que ens podem aturar per pensar i
actuar.
Un
esdeveniment és una ruptura, un trencament i que ens permetrà
referir-nos com si fessim un viatge d'una variabilitat possible
per donar vida a aquest concepte .
L'esdevenimennt
succeeix de sobte,sense que ens l'esperessim , sense més per això
pot tenir un matís traumàtic, inesperat. Irromp dins la vida nostre
com si la normalitat de les coses que passen es veiesin afectades per
aquest.
On
ha sorgit això que ha passat ? Ha estat un esdeveniment com si es
tractés d'una nova forma de relacionar-nos , d'estar , de circular
dins un efecte que sembla superar les pròpies causes. Per això
l'esdeveniment sempre estableix un buit entre l'efecte que ha estat i
les causes que l'han produït.
Precisament
la filosofia ens problematitza sobre aquest concepte d'una causalitat
que sembla aparentment connectar totes les coses entre si.
Aqui
doncs en aquesta ruta comença la filosofia i el qüestionar-nos si
hi ha successos que no els podem justificar o que els seus motius
semblen insuficients. En essència aquest serà el punt de partida de
la noció d'esdeveniment.
Fins
ara ens hem dit d'aquesta possibilitat que un esdeveniment pugui
convertir-nos radicalment en un espai que ens permeti transformar
aquesta realitat .Un viatge però per un concepte com el
d'esdeveniment requereix diverses aturades, stops, resituacions que
permetin endinsar-.nos plenament .
Un
esdeveniment es clar que es dirigeix a la idea que tenim de realitat:
Quin horitzó de significat ens pot determinar un esdeveniment com a
moment de percepció i de relació dins el nostre viatge existencial
?
Un
esdeveniment és un efecte que excedeix les seves causes i això
implica precisament entendre que pot ser un simple canvi dins la
relació amb la realitat però també pot ser una possible
transformació radical i de desfeta de la realitat .
Però
sigui segons una o alttre vessant l'esdeveniment representa una
aparició inesperada de quelcom nou que desestabilitza en el moment
tot procés.
Per
això potser el millor punt de partida en aquest viatge és
comprendre que tot esdeveniment té un caràcter generador de
continguts o fenomens on els propis antagonismes contingents
produeixin transformacions de les possibles inconsistències i culs
de sac.
Primerament
tot esdeveniment pot permetre un canvi del marc de referència sobre
la nostra realitat . Què vol dir això ?
L'esdeveniment
no s'hauria d'entendre com una cosa coneguda i apresa sinó quelcom
que canvia la nostra mirada de percebre el món i les nostres
relacions amb aquest . Això significa que l'esdeveniment es pot
presentar com una ficció que ens permet senyalar a la veritat de
forma indirecta.
Un
exemple d'aquesta idea seria la representació artística en el
teatre on realitat i ficció es relacionen amb la veritat.
Precisament en l'obra d'art i en concret en la representació
d'aquesta s'expressa una realitat que ens costa d'admetre com a
pròpia com queda palés en el cinema de Tarkovski o de Dreyer o Lars
Von Trien.
O
sigui , aquesta idea d'esdeveniment es presenta com una narrativa que
tanca la fantasía en el cercle del que podríem anomenar realitat.
Però en aquest joc de fantasía la realitat acaba invadint la
realitat mateixa. Aquesta divisió entre realitat del món habitat
per nosaltres i els fenòmens traumàtics i sense sentit que ens
aboca la realiat ens oferiria l'esdeveniment proporcionaria una
ficció simbòlica que permet aceptar aquesta inconmesurabilitat de
la vida humana i la fragilitat fugaç. Dit d'una altre manera
l'esdeveniment permet una perplexitat sense límits dins aquest
vincle entre trauma i fantasia per escapar de qualsevol horitzó de
subjectivitat.
D'aquesta
manera situant-nos en la idea de fantasia com la possibilitat
d'observar el món sense la condició existencial del subjecte perquè
podem atravesar aquesta fantasia mateixa . “Es un perdres en el
mateix moment que hi ha coneixement d'un mateix o dels altres”.
L'esdeveniment en aquest sentit no és un simple canvi sinó la
destrucció de tot argument que sosté la idea d'una humanitat
perduda. Si aleshores l'esdeveniment serà entés no com un procés
que es dóna dins la realitat sinó com la possibilitat d'un nou
ordre com horitzó de significat.
També
aquest esdeveniment si ens aturem podria entendre's comm una
imposició i d'un canvi en relació amb la realitat mateixa que és
el tema de la caiguda o de la culpa.
Per
ajudar-nos a entendre això cal recorre a la idea de llenguatge humà
i a la tensió entre la idealiltzació com a universal ( el pensat )
i la seva particularitat real ( el parlat ).
Podem
entendre això des del cristianisme docns aquesta religió és la
primera i única de l'esdeveniment com accès a Déu (l'Absolut).Però
en la concepció cristiana de la història l'encarnació de Déu en
Jesús es presenta com una ruptura del curs normal de la realitat.En
el cristianisme l'esdeveniment és l'anunci de la bona nova com a
ruptura radical i la nova mirada del Crist resucitat com caiguda dels
fidels combregant en la mort de Crist. Precisament el cristianisme
ens lliga al pecat original impedint el retorn a la innocència i ens
oposa a la idea del budisme i l'estat de nirvana que sosté que la
falsa aparença i el patiment neixen del món.
En
el budisme la personalitat serà la caiguda de l'home a diferència
del cristianisme que la personalitat queda sotmesa a la voluntat de
Déu com a divisió. Dit d'una altre manera la caiguda en el
cristianisme és la possibilitat de Bé (felix culpa) .Així aquesta
caiguda dins el cristianisme explica el pas de la vida animal a
l'existència humana. La caiguda justifica la dimensió mateixa del
fenòmen de la caiguda.
Adan
doncs és la possibilitat que Déu intervingui per oferir la
salvació. La víctima queda plenament justificada com a condició de
possibilitat que Déu s'estimi només a sí mateix. O dit d'altre
manera la caiguda és la justificació del mal com a camí necessari
pel triomf del Bé. A diferència els grecs que el seu viatge era pel
camí de la natura i la raó entenien el bé com una lluita contra la
pròpia inclinació al mal. “la ferida només es cura amb la llança
que la obre”.
Hegel
, filòsof del segle XIX , entendrà que el coneixement subjectiu és
la possibilitat de triar el mal o el bé , però en aquesta mirada
cap al mal s'exclou del tot social que critica per considerar-ho
indadequat. Dit d'altre manera arribem a ser gràcies a allò que es
deixa enrera. L'esdeveniment s'hauria de situar precisament en
aquesta idea : un retrocés absolut com a possibilitat on abans no hi
havia rastre.
Així
l'esdeveniment en aquesta línia és la caiguda mateixa , la pérdua
de la unitat i harmonia original que mai va existir realment i que
hem d'entendre com una il·lusió retroactiva.
D'aquesta
manera l'esdeveniment definitiu pot ser entés com la caiguda mateixa
que les coses neixin quen es destruexi l'equililbri , quan desapareix
aquest.
En
una tercera parada o aturada el budisme com apuntaven ens permet
entendre que l'esdeveniment és un moment d'Il·luminació , de
desvetllament d'aquesta teranyina real de l'aparença i poder arribar
al buit del Nirvana. Es tracta de saber distanciar-nos del mal i la
caiguda , per obrir-nos als altres deixant el ego fals que ens fa
atrapar-nos en la realitat material. Però com ?
El
budisme intenta superar aquesta necessitat de control sobre els fets
i els canvis socials amb la idea d'abandonament , entés com a
distanciar-nos i viure una certa indiferència interior davant el
progrés tecnològic i científic. Però no és un rebuig a les
voluntats dels programes neurocientífics i les aplicacions
tecnològiques sinó una resposta a entendre aquests com a transtorns
socials que ens situa en l'aparença i ens allunya del veritable ser.
El
budisme doncs ens fa experimentar el jo conscient dins la possiblitat
del lliure albir com un no-jo ( no èsser ) o com a jo simulat
(ficció). Això és possible en el budisme quan el subjecte es
desintegra en el procés neuronal en l'esdevenimentació subjectiva
com a il·luminació o nirvana gràcies a alliberar-nos de la censura
del jo com agent autònom.
El
dolor, la culpa, la caiguda, el patiment és fruit del desig
insaciable per coses que mai podran satisfer-se. Per això en el
viatge proposat com esdeveniment pel budisme cal tenir consciència
del començament des de la conducta pròpia amb l'autoanàlisi.
Tot
acte que fem deixa una emprempta una petjada i que continuen després
l'acte ja s'ha desfet. Per això el budisme és una pràctica per
saber desfer-nos de les accions que ens evitin els extrems tot
adquirint distància dels objectes i alliberar-nos del dolor.
Apartant-nos de la roda del desig aillant tot allò que ens molesti ,
les seves causes i canviar nosaltres per interactuar amb una nova
perspectiva com observadors en el viatge.
El
camí al Nirvana o Il·luminació budista es situa en una mena de
sensació de la innocència ferida que un pot estar patint com si fos
una injusticia sense motiu i desplaçar-se seguidament cap al ego o
subjecte per deixar clara aquesta situació o condició irrellevant
i superficial.
Però
situats en aquesta il·luminació estem en l'esdeveniment autèntic
no aïllant-nos ,ens cal endinsar-nos en la responsabilitat del destí
,amb llibertat i autonomia , doncs la nostra dimensió subjectiva com
individus és la veritable, encara que sigui il·lusòria. Dit
d'altre manera la condició de la subjectivitat és esdevenimencial .
Tot
això es pot explicar des de un recorregut dins la filosofia amb
Plató, Descartes i Hegel doncs ells representen un trencament amb el
passat. Tots ells representen un esdeveniment com excepcionalitat
filosòfica introduint quelcom nou dins la perpectiva dominant
actual.
Per
què excepcionalitat ? Hi ha una certa bogeria quan tots tres es
troben captivats per una idea( daimon socràtic, cogito
cartesià,absolut històric) . Després d'aquests autors tota la
filosofia no seria res més que un intent per controlar l'excès de
bogeria amb l'intent de normalitzar-ho tot. Els tres filòsofs són
la representació de l'esdeveniment del pensar com una trobada amb la
idea , el cogito o l'Absolut ideal.
Plató
els esdeveniments inestables pertanyen a l'àmbit material i mai
actuen en l'ordre lògic de les idees però no podem oblidar que les
idees platòniques afecten i modifiquen el propi pensament i la vida
sencera. Un exemple seria entendre com ell ho fa l'amor com una
follia perquè amb la seva excepcionaoitat trenca la normalitat. En
resum en Plató les idees són quelcom que apareixen temporalment
dins la superficie de les coses , que traduït a nivell concret
significa que veiem més en el cos de l'altre , com quelcom que ens
cal atrapar atravesant-l'ho per veure com és en realitat. Despullant
les coses del tot i veure el seu sentit més enllà de la seva pura i
simple constatació. L'error en Plató és oblidar la virtualitat i
inmaterialitat com a possibilitat real Així l'esdeveniment serà una
fugida de lo real per quedar atrapats en l'aparença de les coses
materials. Però aparença i realitat no s'han d'oposar perquè tot
esdeveniment és protagonista de l'aparença que crea , en aquesta
fragilitat pròpia ..
En
Descartes l'esdeveniment no sustancial del cogito ve designada pel
propi procés del pur pensar sense cap fita.Significa això que el
cogito com a pensament s'estableix com una forma d'experiència
existencial determinada on hi ha un recolliment personal on es suspen
l'existència dins una il·lusió que s'abandona. Som dins nostre i
per això aquest retir interior cartesià permet la ruptura amb la
realitat externa i una regresió a la nostra ànima animal dins el
mòn natural. Un retornar a la natura per humanitzar-nos tot arribant
si cal a la bogeria radical perquè experimentar això significa una
mena l'eclipsi de tota realitat donada i constituida.
Hi
ha doncs la subjectivitat com a gest de retirada per gatejar i
arribar a la normalitat trencant els vincles amb l'entorn i
apropar-nos a l'univers simbòlic de com ens projectem dins la
realitat mateixa. La bogeria que deeiem seria l'accès indirecta a la
nostra ànima animal que s'inscriu dins la naturales ade la nostra
subjectivitat com a part del context simbòlic. La bogeria permet
aquest pas de lo simbòlic a lo real però arribant al caos i permet
la signifativitat dins el sistema.
Clar
en el desencant que vivim el subjecte sembla viure la mort en vida
doncs s'enten com a víctima traumàtica dee la pèrdua de la
identitat simbòlica. En Descartes el cogito no és cap abstracció
sinó tot el contrari és el conjunt d'emocions, capacitats,relacions
que funcionen com abstracció ben real en la nostra actitud contreta
subjectiva. Malgrat tot el subjecte cartesià no es troba enlloc dins
el seu autisme , resta aillat de la mirada de tothom.
Hegel
representarà aquest intent de que dins el regnat de la raó podem
trobar la il·lusió que ens porti a la veritat , doncs aquesta
viatja pels camins de les il·lusions. Partim de la idea que
l'ortodoxia és subversiva o com a mínim té un cert caràcter que
si ho és. La moralitat en sí mateixa és essencialment criminal ,
necessita de la llei per justificar-se els seus comportaments
inmorals i amorals . Hegel creu que lo subjectiu és el que ens
limita subjectivament i objectivament per això l'Absolut inclou tots
dos. Permet la fantasia i la ficció dins la realitat . En aquesta
línia del viatge Hegel supera la dicotomía aparença i coneixement
veritable...convertint la veritat en quelcom esdevenimencial i
temporal. Hi ha doncs un caràcter d'esdeveniment de la veritat.Tot
dependrà del móment que s'evidencia. La veritat dependrà d'aquest
moment. (com és cert que quan jo mori res del nostre amor haurà
existit mai).
Per
això només podem arribar a la veritat final dins els seus i cadascú
dels moments ,i així els errors es disolen en el camí que trobem
com a procés diàlectic final.
Bergson
, Henri dirà que podem canviar la dimensió virtual del passat però
no la realitat passada , així quan tenim un nou esdeveniment es crea
un forma retroactiva amb les seves pròpies causes i condicions.
D'aquí cal dir que potser necessitarem molts moments com intents per
trobar el moment oportú i d'aquesta manera neix la veritat en aquest
reconèixer els estats fallits que transformen l'espai dins la
temporalitat que s'hi donen. D'aquí la importància de saber ser
pacient i no perdre l'ocasió i actuar massa tard. Però ése cert
que els actes mai es troben amb les condicions adequades , no hi ha
moment adequat per això en Hegel tot es constitueix en
esdevenimencial : totes les coses són el resultat del procés
(esdeveniment) del propi esdevenir ..
Anem
acabant en el viatge sobre el concepte d'esdeveniment i ara ens
apropem a aquesta idea de temporalitat que proposaven en
l'esdeveniment. Quin és aquest buit entre la realitat quotidiana que
vivim i la dimensió etèria de l'existènia ?
Lacan
estableix una tríada per resoldre aquesta pregunta : lo imaginari ,
lo simbòlic i lo real. Aquesta triada podria coincidir literàriament
amb les figures shakesperianes del lunàtic, l'amant i el poeta. El
lunàtic confòn realiat amb imaginació , l'amant identifica
realitat de l'estimat amb cosa absoluta i el poeta fa que el fenòmen
neixi contra el fns del buit de lo real.
Lacan
i la psicoanàlisi entén que aquesta tríada representen les
dimensions de l'èsser humà com experiència viscuda de la realitat,
de com es presenten les coses en aparença ; de com l'ordre invisible
dóna estructura a la realitat ; i com lo real no el podem
experimentar directament ni simbolitzar-ho, només el podem captar en
les empremptes , efectes o conseqüències.
Aquesta
idea la trobem en altres autor dins la filosofia com Karl Popper ..
Però en Lacan cada un del elements de la tríada s'ajusta a un
esdeveniment concret.
Lo
real en Lacan és l'enfrontament amb la cosa , o sigui, la mirada
traumàtica amb l'aspecte destructiu de lo diví on explota la ira
barrejada amb el goig extàtic.L'esdeveniment doncs és aquesta idea
de lo real com traumàtic entre aparença i intensitat, asertivitat,
possessió. Un exemple podria ser en el tema de l'amor quan
coincideixen o no la tríada plaer sexual, reproducció i amor o
estimació.. si hi ha autenticitat hi ha coincidència.
Lo
Simbòlic o la nova harmonia , l'esdeveniment simbòlic permet crear
d'un nou significant mestre perquè el significant cau dins del que
significaba ( lo físic del que significaba es converteix en part de
l'objecte que designaba) . Dit d'altre manera un acte de parla pot
tornar-se un esdeveniment simbòlic sempre i quan el fet que passi
reestructuri el camp semàntic sencer i simbòlic. O sigui tenim
elements del propi llenguatge que van més enllà de la clara i
simple articulació com elements i efectes del propi excès del
llenguatge.
Seria
l'exemple de T.S.Eliot que estableix aquest vincle depenent de la
tradició i la capacitat de canvi del passat. O sigui , hi ha un
present convertit en passat que l'inclou i s'entén ell mateix com a
passat del passat. O sigui, un artista no té un sentit complert per
si sol cal una tradició que s'inclogui dins el seu present .
L'escriptor crea els seus precursors modificant en el seu treball el
passat i fent possible la modificació del futur.
Això
significa que l'aspecte del passat pur (concepte de Deleuze) és el
camp virtual en el que el destí de tot esdeveniment real queda
consolidat plenament però ignora que el moviment retroactiu queda
determinat plenament en l'etern passat perquè es troba subjectat a
si mateix en el propi canvi retroactiu.
Així
l'acte autèntic és la nostra activitat quotidiana dins les
coordinades virtuals i fantàsmiques de la nostra identitat. El
passat pur és la condició pels nostres actes, aquests no només
crean la realitat nova sinó també la poden canviar retroactivament.
Per
Hegel les coses dins el procés diàlectic es converteixen en el que
son , una estructura conceptual atemporal en si mateixa com a
resultat d'aquesta temporalitat contingent decidida. Així ens
definim pels actes que realitzem retroactivament cada moment en els
esdeveniments narratius que ens expliquem. Lo contingent en una
trobada pot esdevenir necessari . O sigui , el resultat d'un procés
contingent és l'aparició de la necessitat .. passem del “encara
no” a un “sempre ja” , en això consisteix l'atemporalitat
específica de l'esdeveniment simbòlic ... mai ens enamorem en el
present sempre després d'un procés llarg de gestació en el
subconscient ..
En
aquest sentit sempre lo nou neix de la narrativa en l'aparença pura
de reproducció d'allò que va a succeir..dit d'altre manera la
narrativa ens genera l'autèntica possibilitat de canvi subjectiu de
l'actuant o agent.
Lo
imaginari permet entendre l'esdeveniment com allò que flota a
distància entre el recolçament material que els representa dins el
domini fràgil de la superficie de l'èsser i no èsser.
Això
significa que la realitat pot quedar sustancialitzada i reduida a un
fluxe d'aparences fràgils on al final tot és esdeveniment . Sigui
com il·luminació d'assumir de forma plena la no existència del jo
o bé l'esdeveniment com a captura única fugaç ( exemple dels
Haikus) com a pur esdeveniment del sense sentit.
El
budisme permet aquest encontre entre lo absolut (buit experimentat en
el nirvana) i el fràgil efecte de superfície efímera i diminuta
com podria ser un haikú.
En
el haikú no hi ha cap idealització només és un efecte de
sublimació en allò que no importa de l'acte material que genera un
esdeveniment. O sigui hi ha situació preesdevenimencial ,
interrupció de l'activitat que pertorba la pau i esdeveniment nou i
finalment apareix la fugacitat de l'esdeveniment en sí mateix.
L'objecte
en el haikú actúa com esdeveniment com efecte purament estéril que
excedeix la seva causa.
O
sigui no hi ha realitat sinó una dansa il·lusoria fragmentada
d'aparences i això precisament permet soportar l'horror, la pena, la
tristessa) Així la persona il·luminada hauria de poder entendre un
esdeveniment pur fin i tot en les circumstàncies mes adverses.És
compatible el terror descarnat i l'autèntic esperit poètic.
Ara
bé, intentem desfer un esdeveniment com a sisena aturada.Podem
cancelar o denganxar, o anul·lar tot desfent una cosa amb caràcter
retroactiu per conseguir que mai hagi succeit ? En alemany hi ha un
concepte per aquesta idea . Rückgängig machen.
La
Revolució Francesa seria un esdeveniment històric que evidencia un
trencament amb el passat per dir-nos que mai més serà el mateix.
En
un esdeveniment sabem que no s'ha produït perquè el fet està dins
el curs normal de fets i coses però malgrat tot creiem que hi ha un
esdeveniment. Podem negar un esdeveniment amb caràcter retroactiu ?
Els
axiomes dels valors humans com pau, justicia, llibertat poden ser un
exemple d'aquesta privació de “sustancialització” dels
mateixos. Ens calen arguments en contra del terror i l'assassinat per
justificar-nos ? Els efectes de la globalització actual han
desarticulat i han fet minvar l'eficàcia simbòlica de les
estructures ètiques clàssiques i han creat un buit moral. Hi ha
doncs un egotisme individualista ( (sentit més moral que sacrifica
l'interés dels altres al propi) com a conseqüència d'aquesta
disolució moral gradual d'avui .. Hi ha una interacció interessada
en nosaltres mateixos que es sitúa en aquest principi de
subjectivitat que parlavem i que arriba a una autosuficiència
personal. Però avui això ho fem des de les institucions de
l'economia del lliure mercat on són les nostres necessitats privades
les que permeten que subordinem qualsevol interés comú als
beneficis personals. La tensió dialèctica doncs es genera quan
actúem egocèntricament per contribuir a una riquesa comuna en
aparença volguda. Una tensió explicada per Zizek com la que es
produeix entre l'animal i l'espiritual , entre el treball de cadascú
de nosaltres que neix de la interacció mecànica de les persones .
El que significa aixó és que la nostra animalitat interessada en sí
mateix és el resultat del llarg procés històric de la
transformació social del model jeràrquic medieval a la societat
burgesa. O sigui , la realització del principi de subjectivitat
-contrari a tota animalitat- provoca la inversió de lo subjectiu en
animalitat. Desapareix l'espai públic i l'esdeveniment emancipador
de la modernitat s'està desfent poc a poc , doncs l'egotisme només
persegueix l'interés personal i propi davant un mercat dominat per
lo abstracte.
Finalment
Hi ha avui possibilitat d'esdeveniments polítics dins aquesta
situació de desfeta dels propis esdeveniments del passat ?
L'esdeveniment
ha de quedar clar que és un punt d'inflexió radical invisible , o
sigui, l'esdeveniment canvia els paràmetres pel qual mesurem els
fets que ens passen. Aquest canvi estaria en canviar el propi
principi de canvi -tal com soste Alain Badiou : o sigui convertir la
contingència i fragilitat en necessitat , generant un principi
d'universalitat que exigeixi fidelitat i esforç per aquest nou
ordre.
En
política doncs l'esdeveniment es constitueix com a revolta però
contingent generant un compromís dins el subjecte col·lectiu amb el
nou projecte entés com emancipador i reestructurant la societat.
L'esdevenimentn
doncs és i resulta ser emancipador veritable perquè permet
transformar illes de resistència interior caòtiques en un programa
positiu de canvi social.
Avui
la situació sembla impedir possibilitats de canvi i de generar
esdeveniments nous .Som més que mai esclaus del nostre treball , ens
hem convertit en amos del nostre treball i endeutats sense
possiblitat de llibertat en triar res. El nostre deute és la forma
de control i dominació dels poders econòmics , com el cas de
Grècia..
La
pregunta doncs és com un esdeveniment pot resultar alliberador
davant aquest panorama de feblesa i fragilitat ?
Es
pot iniciar un camí , un viatge , un procés dialécticament amb una
idea afirmativa que generi una profunda transformació entesa com a
redefinició essencial del sistema i dels fets.
O
sigui redefinir la mateixa dimensió univesal per imposar una nova
universalitat fonamentada en la divisió.
El
que significa que per avançar cal estar en desacord, dividits, cal
saber entendre el discens perquè la divisió no és acord és camí
en procés a la veritable unitat. On l'odi i la violència és
possible. Com cal entendre aquesta qüestió ?
La
política és odi organitzat com unitat , el que cal però és una
intervenció en relacions socials e ideològiques que sense destruir
necessàriament a ningú transformin el camp simbòlic sencer dels
fets i actes i conceptes. Per això també la violència cal
desmitificar-la com a tal doncs el propi sistema la inclou en les
vessants econòmiques i neoliberals del capitalisme.
Així
doncs un esdeveniment és l'acte de redefinir ,de la caiguda , de la
Il·luminació , de les idees de Plató, Descartes i Hegel , de la
psicoanàlisi i lo Real, Simbòlic i Imaginari , de la pròpia
desfeta de l'esdeveniment dins el moment i de l'esdeveniment com a
possibilitat política per fer.
