sábado, 13 de diciembre de 2008

RACIONALISME DEL SEGLE XVII




(1596-1650) Filòsof francès que intentava trobar la certesa absoluta. Aquesta obsessió el va perseguir tota la vida per això va escriure : "El discurs del Mètode" " Les Meditacions Metafísiques" "Tractat de les passions de l'ànima" " Tractat de l'home"...... Els seus estudis amb els jesuïtes del col·legi de La Fleche el van portar a ser un entès en filosofia escolàstica, matemàtiques, geometria, .... La seva recerca va ser per trobar aquesta veritat absoluta per tant alguna veritat indubtable. Per això començarà dubtant absolutament de tot fins i tot de la pròpia realitat. Un dubtar vinculat a la filosofia de Pirró i posteriorment de Michael Montaigne : l'escepticisme. L'escepticisme és la conseqüència de no veure cap possibilitat a saber amb certesa res de forma segura. Aquesta filosofia s'acabarà al llarg del temps convertint en una actitud davant el coneixement i la vida de no tenir certesa de res. Aquest primer moment del dubte provoca la desconfiança de tot. Però resulta evident que aquest camí desconfia de tot però no permet avançar en res. Quina és la possibilitat de tenir un coneixement del món real i cert ? Com podem estar segur del que veiem , del que sentim, del que pensem ?
La qüestió cartesiana doncs girarà al voltant d'aquest problema : Quin és el nostre coneixement del món ? Per això ens cal pensar en les relacions que establim entre nosaltres com a subjectes que volem conèixer i el món que és l'objecte que volem descobrir. En aquesta relació de coneixement el nostre paper és fonamental. Coneixem sempre des de les nostres particularitats , des dels límits nostres com a capacitats per saber i conèixer ....

sábado, 6 de diciembre de 2008

Un curt d'animació sorprenent !!!!!


http://www.madametutliputli.com/putli.html


Si veiem aquest curt d'animació realitzat al Canadà descobrirem com a través dels ulls d'aquesta madame les emocions apareixen i surten. Els titelles fan un viatge en tren existencial on poc a poc neixen els distints personatges. De fet la protagonista fa un viatge metafísic portant amb ella els seus fantasmes personals i el seu passat Aquesta experiència realitzada per un grup d'artistes ha comptat amb la col·laboració de ciutadans i ciutadanes anònimes que han donat les seves idees per crear aquesta història. El curt ha estat presentat al festival de Toronto amb una durada de 20 minuts.

sábado, 29 de noviembre de 2008

De quina manera el cos enganya a l'ànima ?

Intentarem plantejar el problema de l'èsser platònic des del dualisme que afirma l'existència d'un cos separat d'una ànima. Actualment podríem dir una matèria separada d'una forma mental o psíquica ( la ment). Però derivat d'aquest problema ens plantejarem altres qüestions com : quina ès la relació entre cos i ànima beneficiosa o perjudicial ? Com superar una relació negativa entre aquestes dues parts ?
Plató és un grec nascut a Atenes al segle IV a.c que intenta fer una síntesi dels pensaments que corren i circulen dins la tradició de la seva època. La corrent pitagòrica i la corrent òrfica són dues grans fonts d'informació per Plató. La primera perquè situa la realitat dins una explicació matemàtica i geomètrica i per consegüent abstracte i formal. Els nombres i les seves relacions explicarien la majoria de les lleis que ens parlen de la realitat. Però també la segona teoria planteja que la realitat invisible o intel·ligible és la realitat essencial per naturalesa. L'anima en aquest sentit hi juga un paper crucial en aquesta realitat doncs permet en la mesura que la cuidem alliberar-se de les pors, dels desitjos i dels problemes.
Aquestes dues grans influències en Plató fruit dels seus viatges a les comunitats itàliques pitagòriques (Samos) fa que el filòsof busqui dins aquesta tradició la resposta a la pregunta sobre el món, la realitat, les lleis que ens expliquen aquesta realitat, aquesta relació amb el món mateix. Però dins la tradició hi ha una corrent molt forta que havia introduït aquesta manera de veure i admirar el món provinent dels filòsofs de la natura o físics de la natura com Anaximàndre, Anaxímenes, Heràclit, Parmènides, Anaxàgores,.... Molts d'aquests autors tal com Plató ens parla al diàleg del Fedó podrien formar part d'una recerca per trobar respostes fonamentades en causes de tipus material : com l'aigua, l'aire, etc... Aquests autors però es situaven més en una idea de canvi, de transformació permanent, de variabilitat que els sentits a primer cop d'ull podien garantir. Per això Plató ens parla d'una primera navegació , la dels sentits que per ell donaria una resposta insuficient a resoldre el problema sobre la realitat profunda i veritable. Les lleis no poden configurar-se dins una permanent variabilitat dels sentits. Per això en el mateix diàleg Plató ens parlarà de la segona navegació , la de poder accedir a la realitat intel·ligible i invisible de les idees o formes. Aquesta altre realitat arriba al fons de la realitat perquè ofereix un món invisible de veritables essències immutables, permanents, eternes, .... L'accès a aquesta realitat invisible només la pot realitzar una naturalesa que sigui propera :la ment o l'ànima (psiqué). Per això tornant a recorre a la tradició , Plató investiga sobre el concepte d'ànima a la Grècia del seu temps per descobrir que també aquesta idea té concepcions diferents i diverses. Homer i Hesiode tenien una idea d'ànima molt material i vinculada a una certa cosificació de l'ésser humà. Plató torna a vincular-se a les teories òrfiques per poder parlar de `l'ànima com una part que es troba accidentalment lligada al cos i que necessita alliberar-se ( purificar-se) per recuperar el seu espai i món propi ( el món de les idees). En aquest sentit la seva idea d'èsser humà és dualista doncs enten aquesta formació entre cos i ànima lligada a uns sentits que pertorben, distreuen, fan mal , etc i una raó o ment que busca el seu origen fora d'aquesta presó. El cos doncs és considerat com una tomba per l`'ànima. Perquè perjudica en tots els sentits a una ànima que té una naturalesa diferent i distinta. Per això la seva proposta serà purificar-se d'una realitat sensible que només li ensenya a distreures. El coneixement és el camí de l'ànima per arribar a trobar de nou el seu origen , que està en el món de les idees. Un coneixement que l'ànima en la mesura que ha viscut en anteriors moments pot recuperar perquè nomes es tracta de recordar (reminiscència). Així aprendre és recordar com un camí de recuperació de la memòria oblidada tot insistint en aquesta veritat interior que l'ànima té i sap. No es tracta de menjar cues de panses sinó més aviat és un exercici de practicar la filosofia com una teràpia per curar l'ànima , o sigui, el jo, el que una persona és. Aquesta pràctica ha de renunciar al cos i als sentits dispersos i distants per centrar-se en la raó i el coneixement de la ciència de les idees o formes. Això no és fàcil pèrò tampoc inpossible.
En conclusió , el cos es dedica a enganyar l'ànima presentant una realitat aparent i canviant però gràcies a la filosofia l'ànima recupera la raó que tenia perduda i comença a accedir al veritable coneixement de les idees per alliberar-se dels sentits per sempre.

Resum de Plató

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/prim1166.htm

Aquí teniu un excel·lent material per estudiar Plató. Cal tenir present que Plató és un filòsof, que vol dir un pensador que investiga , que neix en una època de crisi social i política. Grècia fa temps es qüestiona el seu govern i no troba una pau i una estabilitat permanent. Com aristòcrata pertany a un llinatge que de tenir tots els privilegis com a classe social veu amenaçada la seva intervenció social i política dins Atenes. Grècia sempre havia mantingut la creença en no barrejar les classes socials ni els pobles. Però en el segle IV comencen a arribar estrangers vinguts de diferents indrets que volen aportar coneixements i necessiten integrar-se dins una ciutat-estat o polis que no accepta fàcilment als metecos (estrangers). Per això la crisi comença amb la desmembració de les faccions poderoses i dominants de la polis que provinents de llinatges d'alta volada veuen que han de començar a renunciar als seus drets i privilegis. Aquesta realitat de l'aristocràcia feia que es vegin obligats a començar a barrejar-se amb altres classes socials per deixar descendència entre altres coses. Ja no són tan autosuficients com abans creien. Per això es veuen obligats a cedir i introduir altres classes socials dedicades al comerç i l'artesania que demanen també participar a l'àgora per discutir les seves opinions. La guerra del Peloponés ha fet que fins i tot el poder d'Atenes caigui a favor d'Esparta. Aquesta ciutat-estat considera que la millor forma de governar és la timocràcia ( el poder dels forts, de les castes militars i poderoses).

sábado, 22 de noviembre de 2008

EL MÓN DE SOFIA : HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA




El món de Sofia és una pel·lícula que no ha tingut gaire èxit al nostre país però que quan va sortir la novel·la si va constituir una manera de fer filosofia i de pensar en filosofia. Les novel·les de Jostein Gaarder plantegen totes elles enigmes , dubtes, qüestions, i permeten al lector desenvolupar de manera força distesa la pràctica de fer-se preguntes misterioses o bé preguntes filosòfiques. En la novel·la del món de Sofia es planteja un recorregut per tota la història amb un curs de filosofia virtual que Sofia Amundsen de 15 anys va reben. El viatge és enigmàtic i pler de entrebancs. El noruec Jostein Gaarder , professor de filosofia , va iniciar la seva producció amb obres com "què hi ha algú? " on planteja la trobada entre un nen de 8 anys i un extraterrestre que miren de viure sense la diferència com a font de conflicte. Altre novel·la és "El misteri de Nadal " que fa un recorregut pel calendari d'advent i planteja la llegenda i la història com a fenòmens actuals. En "el misteri del solitari" Jostein Gaarder es planteja amb el jove protagonista : Qui som? d'On venim? des d'un triple viatge :Grècia,Mèxic-Espanya - i un viatge per la filosofia.

domingo, 16 de noviembre de 2008

SÒCRATES I LA SOFÍSTICA . "WERTHER DE PILAR MIRÓ.




La novel·la de Goethe "Werther" representa dins la tradició romàntica la visió de l'heroi tràgic. El jove Werther s'entrega a un amor tràgic. El seu amor impossible amb Lotte ja compromesa amb Albert més gran que ella fa que el jove Werther decideixi a la fi acabar amb la seva vida. El suicidi torna a ser l'acte romàntic per excel·lència per una ànima tràgica i desventurada. Les cartes del jove Werther on explica això han servit a la directora espanyola Pilar Miró per recrear en aquesta pel:lícula la semibiografia de Goethe adaptada a un jove professor de grec que viu en un poblet del nord d'Espanya. En aquest indret coneix a Carlota de qui s'enamora apassionadament. En aquesta escena veiem com parla Werther , aquest professor de grec melancòlic i solitari, una classe sobre la relació entre Sòcrates i Protàgores d'Abdera , un sofista. S'explica com la relació entre els sofistes a l'Atenes de Plató va ser molt qüestionada alehores fins a l'actualitat. Al darrera de la qüestió apareix una relació amb el saber divers, diferent i plural que Atenes no podia tolerar. Sòcrates representa aquesta tradició antiga que veu com una immigració pot amenaçar els seus costums, les seves lleis i la pròpia tradició. Plató és evident que continuarà en la línia de Sòcrates plantejant una obertura o bé un tancament vers la resta de cultures.

jueves, 13 de noviembre de 2008

ALLEN I LA FILOSOFIA


Un dels títols de pel·lícules de Woody Allen que ens pot servir per entendre el mite de la caverna de Plató és "La rosa púrpura del Caire". Aquesta pel·lícula planteja el mite diferenciant : realitat i ficció. En una societat en plena depressió econòmica el refugi d'una dona es pot trobar en el món del cinema. Aquesta dona mira pel·lícula rera pel·lícula amb la intenció de poder evadir-se del món que viu. Una realitat dura on el marit la maltracta, hi ha poc per gaudir, hi ha poc glamour,etc... El cinema es converteix aleshores en un moment per fugir de la realitat. Fins que un dia tot veient la pel·lícula per vuitena o desena vegada un dels actors del film es dirigeix a aquesta dona per parlar amb ella. A la fi el personatge surt de la pel·lícula i comença una fugida al món real on el personatge es trobarà amb el veritable actor de carn i ossos. El dilema s'iniciarà quan cal decidir quins dels dos mons és millor per aquesta dona. El món del cinema : glamouròs però fals perquè el cava no té gust a res, els cops de puny són de mentida, les joies i els diners són fals, etc etc o bé, el món exterior real on l'actor real de carn i ossos és un cretí, vanitòs, pedant que només busca l'èxit personal ? La pel·lícula planteja doncs aquest problema : El cinema és el món de les ombres , fals i enganyòs ? Però aquest món de les ombres no és a vegades millor que el dur món de l'exterior que fa mal i és desagradable ? La dona ha de triar entre els dos amors : un personatge creat i inventat per un guionista que intervé a la pel·lícula amb molta educació o bé un actor real que busca la fama i l'èxit personal. Quin ha de ser l'autèntic amor per ella ? El món que no fa mal i és glamouròs del cinema o bé el món real , dur i cretí que ..... i així el camí de l'eròtica platònica i la dialèctica platònica per arribar al coneixement són coincidents. El desig d'estimar Cecilia , que així s'anomena la dona, és més gran que el desig d'evasió de la realitat. Qui és el meu home ? , es preguntara en un moment de la Pel·lícula. L'accès al món real és dur i difícil si el desig és molt atractiu. Però el camí de l'eròtica porta a només desitjar el veritable amor, el que coincideix amb la Bellesa i el Bé. Nómés l'actor real de l'exterior ha de poder gaudir de l'amor de Cecilia.... però a la fi ....

miércoles, 5 de noviembre de 2008

QUÈ ÉS PENSAR? SÒCRATES I LA SOFÍSITICA



En aquest fragment de la pel·lícula " El club de los poetas muertos" del professor Keating podem veure com neix el mètode socràtic : la maieutica socràtica. El model que ens presenta difereix del model vigent; una cosa és instruir , alliçonar als altres i l'altre és educar o construir el coneixement. Keating explica que entendre la poesia no és llegir una definició que no s'entén de cap manera tal com el llibre explica amb el doctor en filosofia J.Richards. [Veure escena anterior]No es tracta d'un aprenentatge memorístic i sense significació per això que és l'experiència de la vida que un alumne te. Sòcrates representa el model de l'educació com a recerca de la veritat interior. No coneixem perquè si , coneixem per coneixen's millor a nosaltres mateixos. Aquesta doncs és la poderosa idea socràtica : "coneix-te a tu mateix". Un propòsit que permet avançar des de dins. Per això en la pel·lícula del director Peter Weir veiem com la sofísitica s'enfronta amb la dialèctica socràtica. La retòrica, l'euristica, l'oratoria no fan que l'alumnat es descobreixi a si mateix. Els experts dels llibres com aquest doctor en filosofia segueixen un model per donar lliçons als altres demostrant que en els eixos de les coordenades -tal com dibuixa Keating en l'escena anterior- només trobem una gràfica sense sentit. El valor de les coses i del coneixement sobre aquestes no rau en un aprenentatge lluny del món que vivim sinó en la pròpia existència. La poesia neix de dins , del que som, del que diem, del que el jove alumne descobreix quan el professor l'ajuda com si fos un part o un naixement que dona llum a les idees interiors... En aquesta escena doncs veiem com Sòcrates representat pel professor Keating ajuda a donar lluma a les idees poètiques del jove deixeble . "Oh, mi capitan , mi capitan" , repondrà el noi com si s'adonés que ara ja té un nou coneixement redescobert, reorientat, rememorat.... la reminisicència del món de les idees comença a fer el seu fruit.

domingo, 2 de noviembre de 2008

I de les abelles i les formigues, les vespes i ....en el diàleg del Fedó.




Plato en el 82b-88c utilitza els exemples de les abelles, les vespes o les formigues per explicar que hi ha espècies més sociables i manses i que les ànimes dels morts poden també arribar-hi tot reencarnant-se si han estat moderades i justes. Aquesta idea de la metempsicosi o reencarnació segons el grau assolit permet introduir aquest exemple.

Si pensem en l'exemple podria sorprendren's que en tots els casos son insectes on domina el matriarcat.

Una idea del que estem dient la podem trobar en el llibre de Muriel Barbery , "L'elegància de l'eriçó" dins la conversa de dues noietes protagonistes es diu .


" La reina de les abelles , quan està llesta, emprèn el vol nupcial perseguida per un gran núvol de borinots.El primer que arriba copula amb ella i després mor perquè , en fer l'acte, el seu òrgan genital queda atrapat dins de l'abella. Així doncs, queda amputat i això el mata. El segon borinot que arriba a la reina, per copular amb ella, ha de retirar amb les potes l'òrgan genital del precedent i , per descomptat, immediatament li passa el mateix, i així successivament fins a deu o quinze borinots, que omplen la bossa espermàtica de la reina i li permetran produir, durant quatre o cinc anys, dos-cents mil ous l'any" (...)


Clar que sorpren doncs l'ús de l'exemple d'aquests insectes i d'entendre que formen part de les organitzacions socials ben organitzades , socialitzades i de una convivència a l'estil de les colònies.

Però perquè un exemple com aquest on domina la reina abella, o la reina formiga o la reina vespa? El paper de les dones a Grècia no era en absolut lloat ni tenia el protagonisme que les reines abelles tenen en la procreació de la colònia. Fins i tot el model de Plató sembla potenciar la cultura masculina i masclista per sobre d'altres. En el 82a precisament ha utilitzat dins el mateix diàleg del Fedó exemples de llops, falcons i voltors per parlar de la injusticia, la tirania i els robatoris . A quina classe de gènere atribueix les qualitats positives i les negatives?

Pel diàleg sembla que aquesta influència del tipus de vida que les persones han portat deprendrà del que s'ha aconseguit en la vida unida al cos. Aquesta ànima en funció de com ha viscut i com la seva ànima ha estat cuidada pot reencarnarse en un tipus de cos o altre. Si això sembla que es compleix tenim


1.- els ases i animals semblants ( rucs, bous, ..) que representen les ànimes dels que han viscut amb golafreria, insolència, amor a la beguda sense cap tipus de preocupació.

2.- els llops, falcons ,esparvers i voltors que han viscut practicant la tirania, la injusticia, la rapinya,

3.- les abelles, les vespes, les formigues que han viscut amb moderació i justicia, practicant la virtut cívica del poble però sense filosofia o raonament


Això voldria dir que sembla que les característiques positives s'atribuieixen a animals on domina el matriarcat com abelles, formigues, vespes mentre que els animals on domina el mascle com llops, falcons, voltors, rucs, ases tenen característiques negatives.

Si això és així per poder més tard entendre la seva idea de República o Estat distribuït per graus de coneixement : Quin paper aleshores es dona a les femelles , les dones dins l'organització social i la gestió de la producció ? L'herència cristiana que recullirà aquesta tradició sembla efectivament resoldre la pregunta donant el paper dominant als mascles dins la societat. Però aleshores ens podriem preguntar si dins l'Estat de Plató hi ha dones filòsofes ? I si no , quin paper tenen la resta de dones dins l'EStat ?
El professor Hector Salinas de la facultat de Pedagogia de Barcelona ens explicava que el projecte platònic és educatiu-polític-religiòs-jurídic intenta dibuixar una xarxa com entramat teòric que doni explicació a la realitat. Però la forma que utilitza per explicar les seves idees és "marcant diferències". Diferències de gènere, socials, polítiques,coneixement, La seva idea d'equilibri o harmonia precisament es correspondrà en marcar aquest fet diferencial. No podem entendre que hi ha diversitat dins el món grec. Una afirmació com aquesta configura la idea de que precisament el fet diferencial determina la ciutadania. El filòsof és un home "ideal" diferent a la massa del poble. El singular destaca per sobre del comú.Dona, esclau, nens i nenes no tenen dret a cap singularitat grega per això l'ànima es el que defineix l'home ( el seu interior). Per això la idea d'ànima es exportable a la idea de ciutat i a la idea d'home. No tohom és home, no tothom té ànima, no tothom pot viure i tenir el dret de la ciutadania. El mite de la caverna explica a la gent del poble que passa amb les seves ànimes vulgars. L'ànima és la ment , el centre conductor de l'ésser humà.
D'aquesta manera l'educació ( paideia) és una manera de civilitzar-se , de deixar de ser "bèstia".
I així fa que s'excloguin les dones, els esclaus, els nens. La dona viu dins la casa com Penèlope guardant la llar i preocupant-se de preparar-se per quan arribi el marit. Així s'estableix un codi que determina les funcions i el génere de cada persona. Les dones viuen a la casa, al seu interior per ser el complement de l'home.En aquest sentit els papers de Penèlope qui espera del viatge a Ulises i amb gran virtut no comet mai adulteri, Helena de Troia que perdrà la seva virtut per Paris , i Clitmenestra que matarà a Agamenó representen tres models de feminitat dins la Grècia clàssica diferents. Però la tradició i la codificació platònica s'encarrega de transmetre de forma exclussiva un únic model. I si ens fixem en la República VII ens parlarà novament del rusc de les abelles amb les abelles obreres i el borinot gandul i tirà. Penèlope representa aquesta abella obrera com a dona sumisa.



domingo, 26 de octubre de 2008

EL MITE DE LA CAVERNA : MATRIX PER REFLEXIONAR FILOSÒFICAMENT SOBRE LA LLIBERTAT I LA REALITAT....

El cinema i la seva relació amb la filosofia poden servir per ajudar a entendre millor els pensaments, les idees i les teories. Un exemple sobre el que estem dient és la pel·lícula Matrix.
D'aquesta pel·lícula s'ha fet una nissaga : "The matrix" (1999) , "The matrix reloaded"(2003) i "The matrix revolutions" ( 2003) totes elles dirigides pels germans Wachowski. Però què representa MATRIX ? La història ens pot situar l'any 1999 quan el jove informàtic Thomas Anderson torna a casa seva del treball. La porta seva té un número 101. El jove informàtic busca un dels terroristes més buscats Morfeu. Aquest home sap què és matrix. Per això Neo és el sobrenom d'aquest oficinista que busca el secret guardat per Morfeu. Matrix és control, és una presó mental. Per això la gran descoberta de Neo és que el que ell pensava com a món real és tan sols una simulació virtual creada per un gran ordinador. La humanitat es troba sota el domini de les màquines i aquestes utilitzen els humans per produir energia. Aixì els homes i dones dins les placentes fetals es troben connectats amb una realitat aparent i falsa. Morfeu és el salvador de la humanitat , qui ha d'aconseguir lliberar els homes i dones perquè s'adonin de la seva situació i ignorància. Com pot neo acceptar que tota la seva vida anterior és mentida ?
Aleshores els papers s'intercanvien i Neo serà el salvador escollit per recuperar la humanitat. Però és pot lluitar contra les màquines ? El seu nom Neo prové del grec néos i significa jove i nou i així amb la resta de personatges : Morfeu és en grec morphé que vol dir forma , un deu de la mitologia grega i un dels mil fills de Hipnos ( son) i la seva mare era Nicté ( nit) .
Plató i el mite de la caverna que el trobem en el llibre VII de la República explica que els éssers humans es troben dins una presó i que l'únic que es veu són ombres que creiem que són reals. Sembla doncs molt vinculat a la idea de Matrix. Hi ha dos lllibres sobre el tema que han tractat el tema molt a fons : "Matrix , filosofia y cine" de ediciones Madú , fet per Concepción Pérez García dedicat a aquestes vinculacions. I el llibre "Lo que Sòcrates diría a Woody Allen" de l'editorial Espasa Calpe de Juan Antonio Rivera que té un capítol amb el títol de "La preferencia ética por vivir en un mundo real I" Matrix.





video












domingo, 19 de octubre de 2008

SÒCRATES ACCEPTA EL SUICIDI ? UN DEBAT EN EL FEDÓ.


INTRODUCCIÓ
Què és el que ensenya Sòcrates a Simmies i Cebes , així com tots els assistents sobre la filosofia ? Si filosofar és aprendre a morir aleshores puc avançar-me a la mort de manera voluntària ? Per què el suicidi no és lícit segons Sòcrates?

Plantejem-nos el problema que en el pròleg Sòcrates debat amb els pitagorics Simmies i Cebes.

Si tal com ell sostè la filosofia és un aprenentatge cap a la mort perquè aleshores no podem avançar aquesta de manera voluntària ? Quina diferència hi ha entre el filòsof i el suicida ?
DESENVOLUPAMENT
En primer lloc la idea que sostè Sòcrates al llarg de tot el seu discurs és que el filòsof té una determinada actitud davant la mort.Això és el que ensenya. Aquesta actitud el fa sentir seré i tranquil davant la mort. Però és aquesta realment l'actitud del savi Sòcrates ? Plató ens dona detalls per avançar-nos sobre el tema. La dona de Sòcrates ha de marxar perquè no està prou preparada. Xantipa marxa. En segon lloc aquest aprenentatge forma part de la seva idea de morir. La mort és la confirmació del dualisme antropològic : som un cos i una ànima. La preocupació pel cos ens porta a tenir por davant la mort i caiem en una realitat sensible que ens pertorba i enterboleix la ment i l'ànima. L'ànima és la veritable essència de l'èsser humà. Això ens posiciona davant del fet de morir d'una manera diferent. La mort deixa d'existir com un problema i passarà a ser un objectiu per gaudir més de la vida.

Però la paradoxa pot produir-se quan sabem que ens avançem cap a la mort sense buscar-la com una finalitat. La mort no ha de ser una finalitat per evadir-nos de la vida sinó ha de ser tot el contrari ; un mitjà per arribar a saber viure millor i més alliberat des de l'ànima. [vid Pierre Hadot]

El suicida és qui comet un acte il·lícit contra els deus. La mort voluntària es produeix sense el consentiment dels deus. Qui es suicidia utilitza la mort per fugir de la seva realitat corporal i mundana. Les seves veritables pertorbacions de l'ànima no l'haurien de fer renunciar a seguir en aquest aprenentatge que és viure per aprendre a morir. Aquesta és doncs la veritable qüestió. Aprendre a viure tot aprenent a morir. Qui no es preocupa d'aquest aprenentatge en el fons acaba morint malament, de qualsevol forma i amb una actitud angoixada davant del fet. El filòsof no té por de la mort perquè ho ha après. Aprendre que viure consisteix en alliberar-te dels plaers dels sentits, del cos utilitzant el camí del coneixement. El suicida no s'allibera realment perquè queda atrapat en els darrers moments de la seva existència , precisament aquells que no l'han fet superar els seus problemes existencials. Més enllà de les consideracions morals que no fa Sòcrates en cap moment , la il·licitud del sucidi indica que l'existència s'ha d'anteposar a la veritable essència que és existir. Sòcrates no és suicida quan ho pot fer sinó que pren el verí que el portarà a la mort. Accepta la mort encomanada pel tribunal d'Atenes.

Per això resulta un error greu plantejar la mort de Sòcrates com un suicidi i entenen aquest com un acte de veritable alliberament interior de l'ànima. En aquest sentit un exemple similar d'un filòsof desaparegut fa poc , Lluis Maria Xirinacs, recorda i diferencia el suicidi de l'eutanasia personal com Empèdocles d'Agrigent i Sòcrates van realitzar.
CONCLUSIÓ
En resum el filòsof que practica com deia Sòcrates l'aprenentatge per saber morir ha entès que la mort és un esdeveniment més de la vida. Per això no s'avança sinó hi arriba de manera plàcida i serena , tal com els deus volen i accepten.

martes, 14 de octubre de 2008

APOLOGIA DE SÒCRATES









En aquest video hi ha un fragment de la pel·lícula "El món de Sofia" encara no estrenada al nostre país. Podem veure el judici a Sòcrates.

viernes, 10 de octubre de 2008

LOS SIMPSON I LA SABIDURÍA AMARILLA ...


Si la vida nos sorprendre con veleidades, y si otras veces nos falta el aire , y el aliento se nos acaba porque siempre nos acaba ganando nuestra vida cotidiana antes que todo o a pesar de todo ?
Si el cuerpo se nos consume, si el cuerpo se nos deteriora, y nos cansa de verlo como se nos presenta como una necesidad que somete lo que somos , ¿ por qué entonces sólo nos acogemos a sentirnos bien, apretados contra nuestra existencia embrionaria y plácida?
Luego los muchos que se nos detienen con sus muertes súbitas, sus pasos perdidos, sus miradas ausentes casi siempre los evitamos, los olvidamos, los repudiamos para que no nos duela. ¿ Por qué sin embargo nuestro cuerpo sigue en ese mausoleo expectante que amenaza toda nuestra realidad?
El hedonismo se materializa entre nosotros como el cuidado de lo que siempre somos , de lo que comemos, bebemos, de lo que sentimos, aprendemos , percibimos. Y nuestras relaciones con el mundo exterior se concretan en tantas imágenes que desprenden en nostros energia, voluntad, ...


La sabiduria amarilla de Homer Simpson dice :

"Brindo por el alcohol que es la causa y la solución de los problemas de la vida"

"Yo no puedo vivir esta vida de mierda que llevas tú. Lo quiero todo. las terroríficas partes bajas , las cimas mareantes, las partes cremosas de en medio, la salsa rosa de los rollitos, la espuma de mi liquido favorito, la sangre roja de mi hamburguesa, mis patatas aliñádas,..."

"Hijo, una mujer es como una cerveza. Huele bien, se ve bien, ¡Y matarías a tu madre por una! Y no puedes tener sólo una.Querrás beber a otra y otra..."

Así Michel Onfray nos dice en su manifiesto hedonista que sólo podemos practicar con nuestra existencia simple, suez, vulgar, cotidiana. Esos resfriados que nos llenan las narices de mucosidad, o esas toses molestas que nos irritan Y practicamos con lo que nos duele, nos somete, nos ensalza, nos provoca la tristeza, la melancolia, la amargura, la existencia. Asesinamos la vida con lo que hacemos, con lo que nos permite respirar, nos permite hablar, nos delata y nos conduce a la nausea....¿ Cómo trabajar con el pensamiento y la acción? Mis deseos no son mis sueños, mi realidad no es mi paraiso, mi mundo no es este mundo. Y a pesar de eso , estoy aquíEl mundo es el teatro abierto de lo cotidiano, de lo que amenaza, duele, ama, odia, rabia, escupe,siente, moldea, .... ¿Acaso sabemos lo que esta bien porque lo podemos experimentar? Disfruta y haz disfrutar , sin hacer mal a nadie, eje de nuestra moral. Disfrutar de los otros y con los otros................. ¿Es este el mundo real ? Cambiar la lógica de la belleza para que no existan los feos ajenos a los ideales y existan la belleza de la fealdad real. Mirar el otro es construir el otro con la mirada de su materialidad fea y humana. Nada más, nada más....

jueves, 9 de octubre de 2008

L'ÀNIMA PER PLATÓ I EL FEDÓ


Quina és la concepció de l'ànima i del cos per Plató ?




En el diàleg “Cràtil” de Plató trobem el següent passatge :


Hermògenes: Doncs bé, tal com jo imagino , a això li segueix a continuació un assumpte; sens dubte a l'home li atribuïm quelcom que anomenem anima i cos.

Sòcrates : com no ?

Herm : Intentem aleshores , entendre això com el que hem fet abans.

Soc : Vols dir que analitzem fins quin punt és raonable el nom de “psiqué” i després , de la mateixa manera, el de “soma” ?

Herm: si

Sòcr: Bé, per dir-ho immediatament, crec que qui varen posar el nom de psiqué (ànima) pensaven quelcom així : que, quan acompanya al cos, es causant de que aquest visqui, doncs li proporciona la capacitat de respirar i de “refrescar” (anapsychón) , i que el cos mort tant aviat com l'abandoni el que el refresca.D'aquí , precisament , em sembla que li vàren donar el nom de psiqué. Però tingues paciència, si vols , perquè em sembla que estic ja comprenen una expicació més convincent que es troba als ulls dels amics d'Eutifró. M'imagino que aquests la despreciarien i la considerarien grollera. Així doncs mira si aquesta altra et satisfà també a tu.

Herm: Només tens que parlar o dir.

Sócr : Quina altre cosa , sinó l'ànima , penses tu que porta i soporta la naturalesa de tot el cos , a fi de que visqui i sobrevisqui?

Herm: Cap altre cosa

Sòcr : I què? No penses tu amb Anaxàgores que la ment i l'ànima es el que ordena i manté la naturalesa de totes les altres coses ?

Herm: Si

Sòcr: Llavors seria correcte donar el nom de “Physéche” a aquesta potència que porta i soporta la naturalesa “physis” . Encara que també es possible anomenar-la “psyqué” no sense descrèdit.

Herm: Exàctament. I , a més, em sembla que aquesta denominació és més científica que aquella.

Sòcr: I ho és. Amb tot , sembla realment ridícul donar-l'hi elnom tal com se li va possar.

Herm: I el que segueix a això? Com direm que és?

Sòcr: Et refereixes al cos? (soma)

Herm: Sí

Sóc: Aquest , es evident, em sembla complicat ; i molt, encara que no sembli que tingui gaires variacions. En efecte, hi ha qui diu que és la tomba “sema” de l'ànima, com si aquesta estigués soterrada actualment. I , donat que, a la vegada, l'ànima manifesta el que presenta a traves d'aquest, també se la anomena de manera justa “signe” (séma).

Malgrat tot, crec que varen ser Orfeu i els seus qui van passar aquest nom, sobre tot amb la idea de que l'ànima expia les culpes i de que té al cos com a recinte o receptacle en el que resguardar-se (soixetai) sota la forma de presó.Així doncs, aquest és el soma (presó) de l'ànima, tal com se'l anomena, mentre aquesta expia les seves culpes; i no hi ha que canviar ni una sola lletra.

Herm: Crec , Sòcrates, que això s'ha deixat suficientment formulat.Però, i sobre els noms dels deus, tal com fa un instant parlaves de Zeus ? ........


Cràtil , 399d-400d)


L'ànima s'ha d'entendre com lo racional i lo espiritual. Podriem dir que és l'autèntic jo de l'èsser humà. Però també coincideix amb el principi vital que segons el diàleg que hem llegit de Plató es presenta com principi d'ordre i veritable essència de la nostra naturalesa.

La teoria que es presenta en aquest fragment del diàleg ofereix una idea recollida des de la tradició pitagòrica i a la vegada des de la tradició de l'orfisme. Cal dir que el sentit va més enllà de la religiositat i recull una idea psicològica, antropològica i epistemològica.


  1. Història del concepte ànima pels grecs :



L'ànima és entesa com una “bafarada” o un “alè” d'aire equivalent a la respiració, i a la falta d'alé quan una persona mort. A vegades s'entén com una mena de foc, com una mena de “energia vital” que s'apaga en morir. A vegades s'entén com una ombra, pressentida com una entrevista durant el somni. Però en els dos primers casos que trobem en Homer o bé en els pensadors més antics com els presocràtics Heràclit és un principi vital. Pindar es qui entén l'ànima com una ombra o un simulacre..

En llatí rebrà el nom d'animus i anima a diferència del grec psiqué o pneuma. Per exemple en Homer la psiqué significa de manera semblant “la vida com alé” i la ombra incorporal o imatge com “eidolon”.. Poc a poc es configura la idea de ser un altre, una idea de persona diferent a la del cos.

Plató en el Fedó defensarà un dualisme quasi radical del cos i l'ànima. L'ànima serà per ell una realitat essencialment immortal i separable. L'ànima aspira a alliberar-se del cos per retornar al seu origen diví i viure entre les idees, en el món intel·ligible. Fins i tot dins el cos, l'ànima pot recordar (reminiscència o anamnesi)les idees que havia contemplat pures en la seva vida anterior.La teoria de l'ànima pura és en Plató el fonament de la seva teoria del coneixement veritable i a la vegada constitueix la prova de l'existència de la mateixa ànima.Però aquest dualisme presentarà a Plató dubtes relacionats amb la moralitat, metafísica i epistemologia. La seva filosofia és la recerca de solucionar aquests problemes.

En qualsevol cas , l'anima té una característica que és la racionalitat i la divinitat perquè constitueix la part més excel·lent de l'ésser humà que ens vincula amb la divinitat i ens ofereix un destí immortal.

Per això el filòsof ha de fugir d'aquí, ha de purificar-se , viure en contacte amb les realitats que el sofista o polític ignora. Però també ha de construir la ciutat justa en la qual les relacions socials reflecteixin les relacions bones i rigoroses que són objecte del coneixement superior ( ciència). El filòsof és el savi retirat del món i de l'altra l'assenyat i just home que acaba sent el vertader polític que dóna lleis a la ciutat.

Sócrates és ateu ? Quina és la idea de religió dels grecs ?

Com elaborar un resum ?

Una de les primeres propostes de treball ha estat treballar el resum de text. Utilitzant les pàgines del dossier (pàgina 7 fins la pàgina 20) es demana un resum.

Què vol dir resumir ?

Resumir vol dir realitzar un procés de selecció i condensació de les idees de més valor estructural.

Què comporta resumir ?

1. pas : suprimir i seleccionar del text el que es consideri que té més valor.
2 pas : generalitzar i condensar en conceptes, idees el que el text valora.
3 pas : construir i fer un text nou .


Quins són els criteris d'avaluació per puntuar un resum i donar la màxima puntuació :

1. El resum selecciona les idees bàsiques i identifica el tema central .
2. Condensa les idees , busca generalitzacions , recull l'essencial.
3. Redacta de nou el text només amb el més fonamental.
4. La cal·ligrafia , l'ortografia i la construcció de les frases és adequada.


Si l'alumnat segueix aquesta pauta podrà saber com fer un resum i quins són els criteris per valorar el seu resum.


Recomanacions per fer un bon resum :

1.- Llegir el text més d'un cop i subratllar el que sembli que té més valor.
2.- No voler resumir tot d'una vegada. Delimitar els apartats i fins i tot els distints paràgrafs per busca les generalitzacions o les idees.
3.- Redacta de nou el text de manera clara, precisa, ordenada. Per això cal fer un darrer repàs per valorar l'odre, la puntuació, la claredat, la precisió.
4.- Llegir en veu alta el resum per veure si es repeteix el text o bé és un resum de les idees més importants.


Condicions :

A.- dia de lliurament.
B.- presentació a ordinador.
C.- Límit de 4 fulls.

sábado, 4 de octubre de 2008

EL CINISME I EL FEDÓ

El cinisme amb Antístenes i Diògenes el Cinic fan arribar la ironia socràtica a l'extrem fisn a l'escandol i el sarcasme. El cinisme blasfema contra el poder i per això és antiplatònic. La renúncia a la vida pública de la polis convertiex aquest corrent postsocràtic en una filosofia de l'existir. No hi ha comunitat , no hi han vincles d'unitat però en canvi hi ha estil comú , hi ha manera de fer semblant. L'annecdotari explica que quan Alexandre va arribar a Atenes per arribar a l'agora on hi havia molt públic es va fixar en un home que anava mig despullat. Alexandre va preguntar per ell i li van dir les personalitats que l'acompanyaven que era un dels homes més savis de Grècia. Alexandre es va apropar per demanar que ell podia oferir-l'hi el que volgués. Aquell savi va demanar a l'emperador Alexandre que s'apartés del seu davant perquè li tapava el sol. Aquell savi era un cínic.
Popularment la paraula cínic va referència i s'utilitza per aquella persona que desconfia de tota sinceritat, tota rectitud, i ho fa de manera grollera i sarcàstica.

FINS ARA AMB EL FEDÓ.....


Per què la mort de Sòcrates trigarà tant una vegada la setència es troba dictada?

"casualment el dia abans del judici es va coronar la popa de la nau que els atenesos envien a Delos." La nau que els atenesos van prometre a Apol·lo quan van ser salvats de Minos, rei de Creta i el seu Minotaure. Enviaven en honor del déu segons la tradició una nau i la ciutat d'Atenes s'atura per purificar-se sense que hi hagi cap execució pública fins que la nau no torni."
Sócrates estarà trenta dies a la presó on cada dia reb els amics i conversa amb ells. Però aquests preparen un pla d'evasió fins que Critó li diu que tot està preparat per fugir.

Per què Sòcrates no vol fugir de la presó si té les condicions i tot al seu favor?

Sócrates argumenta a Critó que si després de defensar que dedicar-se a la filosofia és aprendre a morir s'escapés què pensaria la gent ? I les lleis de la ciutat que sempre han estat qüestionades per ell veient fugir a Sòcrates ? I si fugia no era una manera de donar la raó a qui l'havia condemnat ? Per això qui condemna al mestre són els homes i no les lleis, A la injusticia no es pot respondre amb la injusticia , marxant i escapant de la ciutat.

Quina imatge tenim de Sòcrates segons Plató,els sofistes, Xenofont, Aristòtil ?

La historiografia ens adverteix que Sòcrates es pot acabar convertint en un problema. Jean Brun en el seu llibret "Sòcrates" ens parlarà de la paradoxa de ser l'origen de la filosofia però no tenir cap coneixement real i directa de qui va ser. Per això és parla de "fet històric" que té nombrosos testimonis que entren en contradicció.
Plató amb 20 anys coneix Sòcrates. És l'any 407 i el seguirà durant 8 anys fins la seva mort, l'any 399 a.c. Plató no assisteix a la seva mort. La seva persona queda tocada i plena de la figura de Sòcrates. En gairebé tots els diàlegs hi ha Sòcrates.Les obres del "Fedó" " Critó" i "L'apologia de Sòcrates" ens ofereixen un retrat del fet històric del socratisme. Plató doncs acabarà per idealitzar a Sòcrates doncs el representa com un autèntic savi per Atenes.
Xenofont escriu dues obres "els records" i " la defensa" , com historiador que és ofereix una crònica dels testimonis que poden ser fiables.El que Xenofont ens diu de Sòcrates és banal i planer i arriba a treure del personatge prestigi, importància i validesa com a savi.
Aristòtil neix 14 anys després dela mort de Sòcrates. Mai parla extensament de Sòcrates per tant no podem tenir una idea massa precisa del seu pensament. Diriem que el que sap Aristòtil de Sòcrates és gràcies a l'Academia de Plató i no afegeix res essencial .
La sofística ens ofereix una visió contrasocràtica del personatge. Aristòfanes en els nuvols ridiculitza el mestre. I els sofistes que intervenen en el seu judici l'acusen amb una rancúnia punyent de ser un corrupte, un fals i home perillòs.

miércoles, 24 de septiembre de 2008

EL FEDO : DIÀLEG DE PLATÓ



Introducció: EL CONTEXT


Història i personatge:

Grècia segle IV un filòsof anomenat Plató[1] escriu en forma de diàleg[2] un text que porta per títol Fedó , la historiogrfia inclou el tema bàsic del diàleg : “ de l’ànima”.
Plató creu que el filòsof ha de poder fer visible el conflicte i el dubte que es produeix dins la societat. El seu diàleg és de gran realisme històric i sembla de gran fidelitat històrica en forma de relat directe però cal dir amb una certa dosi d’idealització del seu mestre , Sòcrates[3], que és qui explica dins la presó la seva idea de la immortalitat.
En aquest sentit el mestre de Plató es presenta com un heroi que s’enfronta a la mort amb coratge i valentia.
Plató l’escriu entre altres coses per defensar la seva teoria sobre les idees davant la sofistica[4] de la seva època. La sofistica va ser entesa dins l’època com una possibilitat de retrocés social i polític[5]. Els sofistes vinguts des de punts llunyans tenien la pretensió de fer de la política una tècnica per convèncer els contrincants. Atenes al segle V a . c havia caigut en una certa decadència política i les faccions estaven molt enfrontades entre si fins al punt que la tirania havia fet presència. La democràcia tampoc era cap garantia d’èxit i la demagògia conduïa el poble (demos) a una guerra civil interna. Sòcrates va acabar sent jutjat per el poder amb l’intent de buscar responsables del malestar social i polític que s'havia produït dins la ciutat-estat d'Atenes.Una ciutat-estat que havia perdut la seva hegemonia en favor d'Esparta. Plató com a deixeble va viure aquest judici fet pels principals sofistes i polítics que acusaven al seu mestre de no reconèixer els deus reconeguts per l’Estat, d’introduir noves divinitats i de corrompre els joves i demanaven la mort. Les obres que Plató , deixeble del mestre , va utilitzar per explicar quines van ser les raons que l feien tenir com a enemic del poble a Sòcrates , es troben en la seva “Apologia” , “Critó” , “Gòrgies”

El diàleg

El diàleg intenta tenir una fidelitat històrica que el narrador exposa de ben principi. Però és evident que tot realisme històric sempre té una dosi de interpretació dels fets i les circumstàncies , o sigui, una certa idealització. Sòcrates[6] es presenta com un personatge “ expert en saber enfrontar-se en els darrers moments a la mort”. En aquest sentit tal com sosté el professor Ramón Alcoberro és un diàleg platònic i no socràtic doncs hi ha més un mestre platonitzat que un mestre real. Per això podem dir que la idealització del personatge que serenament accepta la mort és el desig de Plató d’exposar què pensa de la situació. Una distinció entre els simples llestos i professors de retòrica , professionals de l'oratoria i el savi que va més enllà de la projecció pública i la fama personal.

En quasi totes els diàlegs hi ha una estructura semblant :

A.- Una dramatització del lloc, època, circumstàncies on sempre Sòcrates apareix amb personatges coneguts de tothom. Al seu voltant es parodia els sofistes, retòrics, exegetes, poetes que no tenen en compte el pensament de Sòcrates.

B:- A la part central es presenta la discussió ( dialèctica). Sempre s’inicia amb una pregunta que es llença i que amb les distintes respostes que es donen pretenen avançar a una suposada hipòtesi vertadera. Però no és una contraposició d’opinions sinó més aviat és una prova per posar en un estat de “pensament crític” a qui vol respondre. Examina persones i opinions amb la voluntat de buscar la seva màxima : “coneix-te tu mateix”.

C.- És el diàleg doncs una exposició seguida on hi ha un discurs amb hipòtesi, tesi i un final platònic amb el mite.[7]


Anàlisi textual.Estructura i teories que es defensen.

1.- L'argument de l'alternància (70c-e)
2.- L'argument de l'anàmnesi (72e-77e)
3.- L'argument de l'afinitat entre l'ànima i les realitats invisibles: la peregrinació del filòsof ( 78b-84b)
4.- Objeccions (84 c-88b)
5.- Advertència contra la misologia (88c-91c)
6.- Resposta de Cebes : argument derivat de les formes (95a-107a)
7.- El mite.

Situant-nos en la Grècia del segle IV a.c , Plató en el pròleg al diàleg explica que el filòsof té una missió d'ocupar amb la filosofia l'espai social i polític tot defensant les seves idees. En aquest sentit té un paper de crític social i polític. D'aquesta manera la filsofia es converteix en un estil de viure, de ser, de pensar, d'estar dins la polis. Clarament hi ha una diferència de la resta de la gentque hi viu.


En el diàleg 64e ens dirà :

“Examina ara, bon amic, si es que la teva opinió concorda amb la meva; doncs es a partir d'això que hem d'avançar vers l'objecte de la nostra imaginació. Et sembla que es propi del filòsof l'entregar-se als anomenats plaers , tals com els dels menjars i les begudes? “
“En absolut, diu Simmias.
“ I als plaers sexuals ? “
“ De cap manera”
“ I als altres tipus de cura referents al cos? “ ¿Penses que un home semblant els ha de considerar valiosos? Per exemple : la possessió de vestits diferents, i sandàlies i altres decoracions del cos, et sembla que els apreciarà , o que els desestimarà en la mida en que no hi hagi una més gran necessitat de tenir que poseir aquests? “
“Per cert que em sembla que els desestimarà , al menys en tant sigui veritablement filòsof”
“Et semla aleshores que en general les seves preocupacions no giraran entorn del cos, sino que, en la mesura del possible s'allunyaran d'aquest i es tornaran més bé cap a l'ànima?”
“Si, es cert”

D'aquesta manera sembla que el filòsof es qui desprecia el cos i les seves circumstàncies, i que viu per l'ànima i no té cap por a la mort. Si pensem una mica en el que ens diu Plató podem creure que es defensa doncs una manera de viure centrada en la persona i la seva configuració del caràcter, del temperament, el que podríem anomenar “estil de vida” tot deixant de banda la preocupació pel cos, per els seus plaers. Curiosament el filòsof es converteix així amb el savi retirat, el savi que desprecia el món dels sentits i dels elements de plaer sensible per cultivar o conreuar l'ànima. En aquest sentit l'ànima és el més semblant al jo, a la personalitat, a la persona com a tal. Afegim que Plató presenta un model dualista[8] de l'ésser humà.

Els grecs van ser unes de les moltes civilitzacions que van intentar donar resposta filosòfica a l'ésser humà. Per això entenien que l'home és raó (sentiments, desitjos,,..) com a facultat fonamental que condueix tota la resta de conductes. La finalitat de la vida pels grecs és el perseguir el coneixement, o sigui, obtenir al llarg de la vida el saber prudent i assenyat, a través del que ells anomenaven “virtut”[9]. Aquesta virtut , fa que aconseguim els homes i dones aquest coneixement del que parlavem abans : prudent i savi. La paraula “sophós” traduïda sovint per savi també vol dir habilitat, destressa física o intel·lectual, artística o política, i serveix per elogiar a qui ho posseix. Per això els sofistes eren considerats “llestos” però com a “deinós” , en sentit neutral o fins i tot hostil , com “terribles”. El sofista rebia una paga i aplica el fet de ser llest a oferir els seus serveis als joves nobles. Per això Sòcrates en algunes ocasions serà considerat sofista però clarament es diferencia per no voler ensenyar la virtut ni de fer-se el llest o intel·ligent, ni rebre caps diners a canvi.



[1] Plató és un filòsof grec anomenat Aristòcles que neix al segle IV a Atenes , Grècia. Té una família d’origen noble que li permet tenir un llinatge com aristòcrata o noble . Per això la seva educació serà per estar entre els escollits de la ciutat-estat. El seu mestre Sócrates marcarà dins el seu pensament clarament una línia d’opinió juntament amb altres filòsofs o pensadors de l’època com Heràclit, Parmènides, Anaxàgores, …… La seva forma d’escriure els seus pensaments intenta reproduir el llenguatge oral per considerar aquest com el discurs que reprodueix millor la veritat.
[2] El diàleg és una forma literària que permet entre dos o més personatges intercanviar idees , contraposar opinions diverses tot reproduint amb una certa similitud l’expressió oral i el llenguatge més col·loquial i directe. Plató té molt clar això per consolidar una escriptura fidel al pensament que socialment es va consolidant.
[3] Sócrates va ser el mestre de Plató del qual no tenim cap text escrit perquè el seu mètode anomenat socràtic-maieutic buscava desproveir de raons al seu oponent. El seu retrat històric és molt divers.
[4] La sofística és una corrent de pensament oposada a la tradició ortodoxa de l’Atenes clàssica. Aquesta corrent es deriva dels estrangers que arriben a la ciutat amb costums diferents i tradicions diverses. El xoc que es produeix fa que siguin vistos amb recel i acusats de relativistes i escèptics. La polèmica més forta serà sobre la fisis (llei natural) i les nomoi ( lleis civiques o polítiques). Els màxims representants són Gòrgies de Leontinos i Protàgores d’Abdera.
[5] Vid referència al pròleg . Mapa.
[6] En quasi tots els diàlegs Sòcrates és qui posa veu als pensaments de Plató. Però segons el grau d’influència per edat i situació personal que Plató té podem dir que representa un simple “personatge fictici” o bé un “personatge real”. En aquesta línia es parla en classificar els nombrosos diàlegs de Plató dels escrits socràtics on la influència del mestre és fonamental o escrits de maduresa o vellesa. El diàleg del Fedó pertanyeria a la maduresa de Plató .
[7] El mite té un paper en Plató de simbolització de les seves idees amb la pretensió de poder explicar metafòricament més enllà del pensament abstracte i matemàtic , utilitzant el pensament intuïtiu un grau de misticisme i reproducció a partir d’imatges les seves idees.
[8] Dins les teories que la tradició filosòfica ha recollit al llarg del temps hi ha una que creu que l'ésser humà té dues dimensions, la que anomenem cos i ànima o esperit o ment. Aquesta relació cos/ànima ha estat motiu de debat i la qüestió segueix oberta avui i planteja l'enigma entre la ment i el cervell. El cervell seria aquest òrgan principal del sistema nerviós vinculada a la part corporal de l`ésser i en canvi la ment seria la nostra dimensió intel·lectual, afectiva, volitiva, psíquica, espiritual que també tenim. Actualment es compara el cervell amb un ordinador potentíssim que estem a punt de saber programar i configurar segons els avenços de la ciència. I la ment aleshores què seria? El dualisme afirma que hi ha una matèria del cos i un principi extracorporal i immaterial que anomenem com ànima i sense la qual no podem explicar l'acció humana. S'oposa a aquesta teoria el monisme materialista que afirma que només hi ha un sol element material o cervell com deia Epicur i Demòcrit durant el segle III a.c i segle V a.c , més tard continuarà amb La Mettrie , Boyle, Gassendi al llarg dels segles XVI-XVIII.
[9] La virtut pels grecs era anomenada “areté” . Com es pot aconseguir aquesta virtut o excel·lència per l'ànima ? O quina és la seva essència, la seva condició íntima i darrera? I una segona qüestió bàsica : Com l'ésser humà pot aconseguir aquesta virtut ? Per Plató posseir la virtut vol dir tenir el coneixement, o sigui, no podem fer el bé o ser justos, o se pacífics sino coneixem què és el bé,la justícia, la pau. Respecte a la naturalesa o essència de la virtut , Plató entén que és una particularitat de l`ànima, un cert estat que aconsegueix l'ànima. Per això com ànima té vàries parts o funcions haurà de tenir un tipus de virtut diferent segons cada part : racional ( saviesa o prudència) irascible ( fortalesa) concupiscible ( temprança) .

lunes, 8 de septiembre de 2008

Els miracles de l'art. O com arribar a ser peixos dins una peixera...


Enguany llegirem a primer de batxillerat la novel·la de la professora de filosofia Muriel Barbery que porta pel títol "L'elegància de l'eriçó". Aquesta obra planteja una reflexió sobre el sentit de la vida i la importància o no de cercar el mateix. Les vides d'una portera i una nena d'extraordinària intel·ligència permeten que el lector s'introduexi en un gruix considerable de reflexions sobre l'amistat, la vida quotidiana, l'amor, les relacions socials, el manga , les institucions socials, el ritual del the, la felicitat, l'art , la literatura..... Per això la protagonista ens diu:

" Cuando entre en el mundo de los adultos , ¿seré todavía capaz de hacer frente al sentimiento de lo absurdo? No lo creo. Por eso he tomado una decisión: al final de este curso, el día en que cumpla 13 años , el próximo 16 de junio , me suicidaré. Pero cuidado, no piendo hacerlo a bombo y platillo como si fuera un acto de valentía y desafio.(..) Los adultos tienen con la muerte una relación rayana en la histeria , el hecho adopta proporciones enormes, se comportan como si fuera algo importantísimo cuando en realidad es el acontecimiento más banal del mundo. ..."

Sembla que el marxisme no sigui cap fi de les ideologies. La visió del món de les petites coses ofereix una conversa amable en format de diari de reflexió i pensament i experiencies com la que el nou llogater oferirà a les dues amigues Reneé i Paloma.

viernes, 4 de julio de 2008

Viatjar al país de George Bush

Dia set de juliol a les 10.20 el vol marxarà a New York, Estats Units d'Amèrica. La durada prevista del vol serà de 8 hores. Ens preparem llegint Antonio Muñoz Molina i la seva novel·la " Ventanas de Manhattan" de l'editorial Seix Barral. No sé però quan he llegit
" En New York el tránsito de la belleza a la desolación sucede siempre expeditivamente , como si el principio universal de máxima eficiencia hubiera aconsejado la supresión de gradaciones intermedias"
potser penso que no ho tinc gaire clar........El contrast és bonic o lleig però el pas de la bellesa a la més absoluta desolació no serà força colpidor ? Segueixo llegint per trobar-me quelcom que m'espanta molt més :

" En el control de pasaportes es donde uno se emcuentra de golpe y sin aviso con el autoritarismo administrativo de los Estados Unidos, con la aspereza y los malos modos de esos funcionarios de Inmigración que tienen para el europeo una envergadura amenazante, una escala tan desacostumbrada como la que le sorprenderá más en el tamaño de los coches o en el de los puentes. Un europeo ya no está habituado a que le griten o le empujen si se equivoca en una cola, si se queda rezagado un instante en un corredor donde varios carteles prohiben detenerse y donde no hay gesto que no esté sometido a una enérgica reglamentación. "

Quina por!!! les cues de la indignitat moral , de la miseria humana, de la vergonya de l'espècie!!!! i després aquella vexació que et sotmeten mirant el teu aspecte o si més no palpant tot el teu cos amb aquells guants de latexs quirúrigics i asèptics .... com la guerra , com la guerra. Bé de fet és un altre tipus de guerra més psicológica....

Frank Sinatra canta New York , New York i Woody Allen nascut a Brooklyng com la novel·la que he fet llegir aquest curs a l'alumnat de primer " Bogeries de Brooklyng del novel·lista Paul Auster. En aquest barri de New York es troba Nathan Glass de seixanta anys després d'un divorci i en el final d'un càncer terminal per trobar-se amb els origens. La seva vida gris com a venedor d'assegurances no ha estat cap meravella. Però troba que li falta poder escriure un llibre de veritat que tingui ............... Un veritable exercici a recuperar la història dels éssers anònims que també es poden immortalitzar dins la història.

domingo, 1 de junio de 2008

UN ARTICLE SOBRE LA PRÀCTICA DE LA FILOSOFIA


L'article del professor Rafael Argullol es pot entendre per mi de vàries maneres. Quan vaig llegir-l'ho vaig pensar que estava fent una crítica a un ús de la tecnologia irreflexivament. Acaba doncs utilitzant la tecnologia no com una eina o instrument si no més aviat com una finalitat. De fet havia assistit a unes xerrades de la societat catalana de filosofia feia poc i havia descobert que moltes de les ponències presentades utilitzaven aquestes presentacions multimèdia per difondre les idees però amb poc encert. Contrastava més d'un cop amb ponents que sense cap suport multimèdia oferien un discurs coherent, clar i interessant. Per això vaig creure , tot llegint l'article, que no volia fer una crítica a la tecnologia mateixa sinó més aviat a un ús que fem poc útil.
Es cert que l'altre dia vaig caure en una conversa amb altres professors de filosofia que també es podia entendre com una crítica contra aquest ús de la tecnologia indiscriminat. Els professors comentaven que un article com aquest qüestionava qualsevol pràctica dins la filosofia que utilitzes aquest tipus d'instrument. El seu qüestionament venia per entendre que el professor Argullol defensava un model clàssic de fer filosofia.
Bé és cert que no havia pensat en aquesta altre interpretació però tornant a llegir l'article penso que el professor Argullol no fa cap crítica a l´'ús de presentacions multimèdia però si en canvi adverteix sobre un ús irreflexiu de les noves tecnologies que s'acaben convertint en autèntiques filosofies existencials quan haurien de servir exclusivament com a instruments de difusió.

martes, 27 de mayo de 2008

REFLEXIONS A PROPÒSIT DE LA LECTURA DEL LLIBRE "LA FORÇA D'EXISTIR" DE MICHEL ONFRAY




Si només vivim establint codificacions socials i polítiques segurament arribarem a un món buit, insípid i sense cap altre valor que una objectivitat i universalitat que converteix en homogeni tot el que molesta i cal eliminar. El codi estableix formes per regular, per presciure, per normativitzar des d'una situació de poder determinada. Mai és neutral , mai resulta innocent. Qui estableix el codi ho fa amb una voluntat concreta. Eliminar tota senyal de diferència i de fragmentació real. Aquesta pretensió fa creure "malèvolament" que el que tu dius i el que jo dic aparentement són el mateix i que la diferència de criteris només fa que emboliquem la troca i generem conflictes. Per això el codi porta a la llarga i a la curta al dogmatisme. Si no sabem de sintaxi, si no sabem les normes de circulació, si desconeixem la taula períodica dels elements químics, si no coneixem les regles ortogràfiques,.... Aquesta corrent estableix avui que només la societat serà justa i lliure si sabem funcionar per codis, per regulacions, per normes, per reglaments, per constitucions, per decrets, ..... El problema però no és aquesta regulació social que ens cal a vegades per funcionar en societat sinó més aviat la seva justificació en funció de raons que semblen que no hi ha cap altre alternativa possible. O estas amb mi o estas contra mi. Els codificadors interpreten les senyals però des dels seus registres personals. La comunitat estableix els codis que evidentement permeten que del kaos passem al kosmos. L'ordre fa la pesona i la configura en un espai gestionat i regulat que fa que visqui sempre entre camí i camí. Però el camí no resulta ser altra cosa que creure que la vida té un origen i un final. Escollir és triar un camí i el camí un final. El problema es que la caputxeta no pot sortir del camí perquè si ho fa trenca el codi establer i es converteix en una nena rebel i insolet . Una delinqüent que només busca bronca i problemes una persona conflictiva. El codi doncs justifica les bones pràctiques i regularitza les dolentes , tot classificant els paràmetres que fan que els valors bons siguin els establerts homogeniament per tots, consensuats i universalment vàlids per tothom i la resta és escòria, és mentira, és indecent.


La tradició hedonista només busca entendre que els codis crean una visió de la societat poc sincera i autèntica, poc honesta, poc capaç de poder tancar portes i ser valents.


El model de La regenta de Alas Clarin presenta un model codificador, un model de sumissió i de pautes socials establertes , el que deia fa poc de punt final. La dona es veu entregada i lliurada al marit i perd el seu paper de persona, de dona. La mare no és dona, la muller no és dona .... la resta fa que es perdi tot de la persona. El model Madame Bovary trenca amb els codis, trenca amb la possibilitat de deixar ser, de deixar fer.... Són els punts suspensius.... El que resta obert, el que es configura sempre obert i predisosat a canviar situacions , a generar dinàmiques, a .....

martes, 20 de mayo de 2008

REFLEXIONS A PROPÒSIT DE LA LECTURA DE "LA FORÇA D'EXISTIR" DE MICHEL ONFRAY . La tradició dels punts suspensiu versus tradició del punt i final.


Dos models : aquells que estableixen codis per viure i per això sempre es troben insatisfets entre el que viuen i el que volen aconseguir. Res-tot-res. L'altre un model que busca sempre està inacabat. Res, més , molt... Aqui no hi ha codi, no es viu pel codi. El model de madame Bovarie vers el model de la sumisa regenta de Clarín.

Viure la vida com a punt i final vol dir sempre pensar en que haig de finalitzar etapes per això es genera l'avorriment, la repetició, i la sensació de fracàs.

Viure la vida com a punts suspensius és un altre cosa. No?

Bovarie és la dona infeliç perquè no té la parella que la fa feliç , per què ? Potser només la esclavitza i no la fa ser lliure. Per això els amants són l'alliberament.

lunes, 12 de mayo de 2008

GOLOSO: PASTEL DE CHOCOLATE Y FRESAS



La ética no es ética si no se acompaña de compromiso. ¿ Es eso así tal como se expresa? La conversación sobre lo que se juega uno en su quehacer diario pasa por algo así como el silencio de ciertos momentos que nos comprometen a todos y en especial a uno mismo. El cine nos repite estos momentos a menudo. En "te doy mis ojos" Pilar explica a través de sus silencios su terrible soledad. Su narración expresada en sus comentarios artísticos de Tiziano, Degas, Rubens, produce al espectador una complicidad inexpresable. ¿ Qué me cuenta con su mirada?

Sin embargo el cine espera que se nos acabe su historia con un acompañamiento moral. Por eso el cine se nos llena de moralina para construir así una sociedad de codigos, de leyes, de reglas frente a todo aquello que debemos pensar, esperar, saber.. La ética para mi que es otra cosa diferente. No se trata de dar lecciones, ni de acompañamientos literarios que se desprenden de todo lo que deseamos sin saberlo. En "Como agua para chocolate" Tita amasa el pan, rehoga las verduras y nos envuelve en pasteles dulces, amargos, tristes y sinceros. Su amor por el doctor seduce en la mirada del espectador. No hay más. Sólo tiempo narrado, sólo tiempo. La ética así se dibuja sin más. Otra escena que ejemplifica ese entresijo gatronómico la podemos encontrar en "el festín de Babette" donde se inagura con la estética de los sentidos una aproximación a la verdad. Babette no miente sólo se expresa. Deja que todo se piense lentamente para que no tomemos partido por nada ni por nadie. Estética y existencia... Hedonismo y ética. Placer y calidad relacional entre miradas y mirones, entre posturas y silencios. Nada más.

lunes, 28 de abril de 2008

Venia sin saber a que....


Todo lo que sobra merece ser quemado. Así nada se desperdícia ni nada parece ser un desperdicio. La propia vida se nos presenta engalanada. Con la mesa bien dispuesta para ser fotografiada. Ensalada de tomates, lomo embuchado, tortilla de patatas, jamón, pinchos de tomate cherry con queso feta, ..... Golosina , golosa para los comensales. Se sientan sin embargo para mirar a lo lejos lo mucho que tienen por comer y así antes de contrariar sus deseos a causa de la publicitat virtuosa que acusa cualquier exceso de indigestión , mirar el reloj para distribuirse el tiempo. Saben que no tienen todo el tiempo que querrían pero disponen de unas horas para apropiarse de sabores nuevos, olores perfumados, texturas diversas, .... Juego , juego, juego.... Nadie habla. Sólo se comen y se escucha el masticar de los dientes que salivando construyen un bolo "quimo" para deleitar al cuerpo. Miradas , acentos , rescates, pasiones, asaltos sin prisa pero tampoco con parsimonia irreverente. A menudo una tos seca, un súbito gloteo que recuerda que alguien se encuentra bebiendo. Silencio. Nadie habla. Hay prisa ahora. La noche avanza.
La mesa se va quedando desierta. Desnuda. Despojada. Ya no hay acosadores sólo una simple acusada. La mesa. Luego tanta desnudez somete a los ojos de cada cual a volver la vista atrás para buscar la puerta de salida. Sin sus ropajes la mesa se queda allí. Desierta. Apartada de todos y vacía de nada. No sobra nada, no se ha dejado nada. Los desperdicios no existen. No hay opulencia sólo hambre. Vinieron 48. Almas. Seres. Hombres y mujeres. No habían comido ni bebido desde hacía una semana. Por eso no hablaban, sólo comian. No tuvieron tiempo de despedirse. Ni un adiós... Alguien pudo escuchar ya os vais princesa ?

No hauríem de confondre espiritualitat amb religió....


Si ens sorprén la vida gratament a vegades es per donar una nova lliçó existencial. Els dies anteriors va servir per presentar la fotografia guanyadora en públic. El seu títol : Perfecció humana podria finalitzar tal com he escrit però acaba amb un interrogant (?). Així queda oberta la pregunta i la possibilitat de resposta. Poder parlar de perfecció avui en dia es complex i difícil. Una paraula com aquesta que la tradició platónica va utilitzar tant fa pensar. Hi ha perfecció possible ? Perfecte vol dir excel·lent ? Perfecte significa ben fet o ben pensat ? Hi ha algun tipus d'equivalència entre el bé i la perfecció ? El platonisme, el cristianisme, la tradició jueva, el liberalisme anglosaxó ha utilitzat moltíssim aquest concepte. Descartes filòsof del segle XVI ens deia que aquesta idea no era nostra , aquest concepte no era nostre sinó que algun èsser superior ens havia introduït aquest concepte.
Aquests dies iniciant les classes de filosofia en la recta final del curs hem trobat un autor que ha començat a fer trontollar certs esquemes dels nois i noies. Friederich Nietzsche. Proclamar la mort de Déu i explicar que els homes hem estat els seus assessins fa pensar ara més que mai. He sentit per primera vegada com s'obria una escletxa entre sectors de nois i noies. "Pots ferir sensibilitats". Aleshores llegeixo un fragment de text de Michel Onfray que senyala com la mort de Déu i dels valors de la tradició jueva-cristiana són encara una pura il·lusió. Pregunto a continuació quanta gent no està batejada i la resposta de 40 persones és 2. Una alumna que es capaç de preguntar-se per la seva identitat davant una gàbia de micos demana que torni a reformular la pregunta per veure si encara hi ha religió a les seves vides ara i avui. Reflexiono en veu alta : " si es voleu casar per quin ritual serà ? " " heu assistit a un enterrament civil alguna vegada" ? ....
Continuent sense respondre. Una veu crida " hipòcrites, hipòcrites".... Sembla que ningú tria la religió sinó més aviat aquesta la tria a ell o ella. Pels pares i mares, per l'escola, pels amics,.....
Penso en una noia que no es de la tradició jueva cristiana sinó musulmana. Puc parlar de la mateixa manera amb ella ? Què està entenent ? Per què la tradició platònica i cristiana ha estat la dominant fins ara? Quins valors ha promocionat ? El bé, el respecte, la llibertat, la pau, la bondat, la resignació, l'amor al proïsme, la caritat, ... ?
Recordo en mi el que Onfray explicava de la seva autobiografia dins els salesians. Institucions religioses que amagaven molts secrets i moltes mentires. Però també penso en els anys dins la peixera de vidre que tancava les visites dia rera dia. Què salva una persona de la desesperació i del seu dolor quotidià ?
La religió és com un club de futbol que moltes vegades no ens agrada com està gestionat, com està organitzat, qui mana, quines activitats s'hi fan però en canvi tenim clara consciència de que aquest esport de la pilota ens agrada i entusiasma, ens fa vibrar, ens estimula... Com viure el futbol sense un club ? Com ser seguidor sense ser soci ? Per això penso que cal diferenciar per evitar qüestions i malentesos entre espiritualitat i religió. La primera formaria part de la creença personal i antropológica de l'èsser humà com a part d'un tot, com a qüestionar-nos la pròpia categoria existencial i la interioritat mateixa.La segona forma part d'un altre cosa diferent : dels rituals, de les pràctiques, de les institucions......
Per això el gran secret en Nietzsche és entendre que ell mata Déu i la religió però salva aquesta espiritualitat del ermità que viu aillat del món i en el seu llibre " Així parlà Zaratustra" es dedica a cantar i lloar la seva simple existència sense cap altra finalitat ni voluntat de ser que trobar-se amb si mateix. El seu missatge en el fons intenta aproximar-se a una recuperació d'una estètica de l'existència. La força vital que ens empeny a saber enfrontar-nos a nosaltres mateixos.... Saben que la perfecció humana és un simple interrogant a l'abast de qualsevol que el vulgui contestar.

domingo, 27 de abril de 2008

Quines són les bones pràctiques per saber comentar un text de filosofia ?

En primer lloc el text pertanyi a una obra , o sigui, estem davant un fragment acotat i delimitat. Això ens hauria de donar pistes per :
  1. situar aquest context previ ( un abans del fragment ) dins una època històrica que s'expliquen per uns fets històrics, culturals, científics, polítics, socials .
  2. situar el fragment dins l'obra ( capítol, llibre, apartats ) per tal de buscar en la mesura del possible l'anterioritat del fragment i la posterioritat del fragment. Això ens hauria de permetre entendre millor el propi fragment.

En segon lloc no podem entendre un fragment sense haver après la filosofia o el pensament de l'autor. Aprendre no vol dir memoritzar de forma mecànica unes idees . L'error en molts casos es produeix perquè no s'entèn prou l'autor i per això es memoritza les seves idees però el problema ve quan no les sabem utilitzar o aplicar en el fragment. Resulta bàsic entendre el pensament de l'autor i els motius que han portat al filòsof a pensar el que pensa.

En tercer lloc cal aterrar en el fragment partint dels conceptes que l'autor repeteix i utilitza més. Conceptes vol dir paraules amb una significació específica ( noms , verbs ) que permeten donar-nos la clau del fragment. Ens cal però establir-hi les relacions conceptuals en forma de mapa per saber veure les vinculacions que es donen dins el fragment. Aquesta tasca serà prèvia a l'exposició de les idees del text però resulta vital per copsar el sentit. De fet el mapa conceptual pot ser substituït per un esquema de l'estructura textual on es jerarquitzen les principals idees.

Podríem dir que aquestes tècniques són prèvies a l'exposició de les idees. Però resulten importants per arribar al sentit del text.

En quart lloc cal ser clar en exposar les idees, rigoròs en la seva transmissió , ordenat en la seva exposició. Això resulta bàsic per saber dir quines són les idees del text de manera ordenada però sense caure en dos dels errors més generals :

la perifrasi ( donar voltes a les idees de l'autor però no explicar les idees pròpies del text)

la paràfrasi ( copiar el text tot utilitzant sinònims que el reprodueixen sense més) .

Per tant quan exposarem les idees del fragment de text caldrà situar inicialment aquest en una obra i un autor molt breument. A continuació de manera clara i precisa indicar què vol dir l'autor amb aquelles paraules del fragment. Establirem per això una relació entre les principals idees que surten en el fragment i la exposarem la seva relació.

En cinqué lloc resulta també important el domini d'una terminologia de l'autor i de l'època que permeti copsar els significats i les seves significacions. Això requereix una certa pràctica i domini del lèxic més habitual en filosofia. Recomanem que l'alumnat realitzi un petit glossari terminològic en iniciar el primer curs per tal d'afegir en el seu bagatge els conceptes.

En sisé lloc cal avançar dins la història de la filosofia entenent que estem davant de pensadors però també pensaments que evolucionen i que capgiren l'entorn i la societat. Es important saber quines són les relacions entre les grans concepcions teòriques de la filosofia i els seus grans temes que els pensadors treballen. Es tracta de saber comparar o sigui, poder establir nexes d'unió entre conceptes i sistemes conceptuals dins el pensament.

En seté lloc també ens cal saber explicar la relació fragment i pensador. Això requereix haver estudiat i conèixer la filosofia de l'autor per saber vincular el fragment de text i la filosofia. Cal ser prou interpretador de significats a partir dels conceptes que surten en el text. Un bon anàlisi requerirà un bon ús de la deconstrucció de cada part i elements pas a pas com si anessim desgranant el fragment en bocinets petits.

En resum per arribar a un bon plantejament de la matèria d' història de la filosofia ens cal conseguir DUES coses

COMPRENSIÓ I EXPRESSIÓ