Buscar este blog

sábado, 25 de septiembre de 2010

NOVAMENT WOODY ... DESIG I REALITAT.



De nou Woody Allen amb un títol traduit penso que desencertat "Conocerás al hombre de tus sueños" (You will meet a Tall Dark Stranger) presenta una comèdia amb les seves obsesions preferides: la relació entre les persones. Les parelles que es presenta tenen totes elles una  insatisfacció entre la vida que desitgen i la vida que porten. Aquest fet humà que l'existencialisme francès va especificar tan bé ens obliga a quedar-nos amb el millor món possible que no és el món platònic sinó el món de Leibniz. Estimar no resulta una qüestió de temps i anys : 40 anys de matrimoni o la promesa de matrimoni immediat; més aviat és una qüestió d'harmonia entre el que volem i el que tenim. El món platònic sembla caure entre els ideals del metge que vol escriure novel·les d'èxit mentre sonmia amb la joveneta que s'enmiralla pel seu talent; o bé la secretària d'una galeria d'art que busca en la seva relació insatisfeta el joc evasiu que la permeti trencar infidelitats amb el seu galerista.  I segurament el més irracional i menys creible agafa força en aquests casos : la dona gran que busca en els poders de la màgia la resposta a la seva solitud. Precisament aquest personatge representarà la clau entre aquest món platònic on els ideals mai s'asoleixen i es crea una fustració eterna dins nostre. I  aquesta mena de traumaturgia que ofereix amb l'estil d'una pitonisa dèlfica el camí adequat per refer les relacions amb les sentències que l'oracle proposa. Perquè com creu Allen aquest poder en qualsevol moment pot canviar el nostre futur i fer que creiem el que volem creure.  Qui guanya doncs és el racionalisme de Leibniz i el seu lema " vivim en el millor dels mons possibles".
I el que per mi sembla presentar al final és aquesta mena d'impossibilitat de triar entre quedar-me sol davant la mort o bé acabar la resta de la meva vida amb la companyia imperfecta de qui conviu amb mi. "Et trobaràs amb el mateix desconegut que tots acabem coneixent" :la mort. Tot s'hi val fins i tot el joc immoral de robar els escrits de l'amic, de mentir a la dona, de ser infidel al company , o de tenir el fill que el marit busca per deixar descendència.. Novament la moral o la ètica sembla que no compta per res.  .... perquè en el fons tots i totes acabem traint els nostres principis alguna vegada a la vida per no quedar-nos sols o soles.

miércoles, 22 de septiembre de 2010

IRONIA SOCRÀTICA

http://inspuig.org/moodle   Aquí teniu el nou espai moodle del centre on tothom que fa història de la filosofia amb mi es troba inscrit..

sábado, 18 de septiembre de 2010

EL MODEL SOCRÀTIC : EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS.


Socràtes és un pensador que viu i conviu en la ciutat. En el diàleg de Plató que porta per nom "Gòrgies" Sòcrates diu que ell tampoc té clara la idea de que parla amb veritat, amb un grau de certesa suficient sobre el que explica o comenta i per això afegeix que realment el que fa és investigar juntament amb la gent que l'escolta i parla. Aquesta serà la idea que ens proposarà per poder pensar socràticament: aprendre és investigar un mateix la veritat. Però tal com afirma el professor Rafael del Àguila en el seu llibre "Sócrates furioso" aquest pensador es troba en constant conflicte amb la ciutat , expressant aquesta permanent tensió entre l'home i la polis. Això el converteix en qui reivindica la ignorància i no vol reconèixer el seu paper de savi. Actualment podem veure com alguns polítics utilitzen els espais públics que ofereixen els mitjans de comunicació per fer campanya a qualsevol preu. Ens podem preguntar si aquest xou mediàtic garanteix la proximitat amb la ciutat , garanteix la confiança, garanteix alguna relació beneficiosa entre les institucions polítiques i la ciutadania . Sòcrates sempre va voler ser qualificat de fio-sofos i no de savi tot desafiant la ciutat d'Atenes i els seus detractors poderosos més immediats. Ja aleshores la democràcia d'Atenes era motiu de corrupció, de conflictes, de caos , de crisi social i política entre els ciutadans. 
La pel·lícula "El club del poetas muertos" (Dead poets society) del director Peter Weir realitzada l'any 1989 i que situa l'argument en un centre educatiu del 1959 ens proposa la necessitat de canviar la mirada educativa per accedir a la veritat. Es tracta del "coneix-te a tu mateix" que permet trobar el mecanisme per investigar dins nostre el que estem buscant. El paper del professor-mestre és de col·laborador , d'ajudant , de formador, de tutoritzar l'alumnat. En aquest fragment el professor interpretat per Robert Williams presenta la idea socràtica de la maieutica. Sòcrates diu la tradició que té una mare que ajuda a infantar els nadons quan neixen: una llevadora. I per això utilitza aquesta realitat propera per fer entendre que aprendre és un procés de donar llum, d'ajudar a nèixer idees, de treure de dins el que portem com si es tractés d'un nadó. I per això xoca amb les institucions públiques polítiques  que volen que el fet d'educar sigui una reproducció de les voluntats del sistema , una mena de creure que aprendre és adaptar-se al sistema productiu econòmic que la polis necessita. Això a que ens sona ?  Amb les proves de selectivitat i els indicadors competencials que situen els països en una jerarquia de bons i dolents sembla que Sòcrates torna a quedar oblidat. El tàvec d'Atenes burxa fort amb un fiblò punyent que s'emporta per endavant tota persona poc sincera , poc valenta.
El cinema ens permet mirar com espectadors des de la finestra i amb la mirada emancipadora garantir que podem pensar activament. La mirada activa del cinema ha de permetre el joc socràtic de la reflexió i la recerca.

martes, 14 de septiembre de 2010

SÓCRATES Y EL CONÓCETE A TI MISMO...


Sócrates no es un filósofo pero es un sabio. El sabio reconoce su ignorancia. El verbo reconocer significa darse cuenta de aquello que le pasa a uno mismo. Por eso la mayoría de nosotros nunca queremos reconocer nada sobre nosotros mismos, más bien lo intentamos olvidar si resulta algo incómodo, algo que nos duele. La ignorancia es precisamente el desconocimiento de algo sobre alguien o de alguien sobre ese algo. El ignorante no es el que llamamos vulgarmente "tonto "  "ignorante" . El ignorante sabe que lo es porque conoce que desconoce todo. Sócrates es un sabio porque sabe que no sabe.Sólo se que no se nada , esa setencia lo convierte en sabio. No saber, o saber que no sabemos nos convierte en grandes pensadores como el tábano de Atenas. Con su aguijón nos devuelve con una pregunta aquello que nos inquieta a todos : ¿Por qué se que no se nada ? El Sócrates hombre ha cambiado la mirada sobre esa realidad del mundo griego. Ahora se trata de alcanzar la realidad humana. ¿Quién soy yo? El mundo sólo se entiende si nos entendemos, si nos sabemos responder aquello que nos define como lo que somos. Eso el sabio lo sabe y de eso precisamente hace reconocimiento. La identidad humana le convierte en alguien que diferencia entre lo aparente y lo real , entre lo creible-opinable y lo cognoscible. La pregunta por ese mundo ya ha dejado de ser externa a mi yo. La fisis (naturaleza) ya no busca ese principio explicativo que da respuesta a una unidad unificadora , a un principio activo único , sea el agua como decía Tales, sean los números como decía Pitágoras. El mundo és el mundo humano. Nos conocemos para así conocer el mundo. La pregunta ahora mira hacia uno mismo. ¿Quien soy yo? Por eso se trata de conocerse uno mismo, de encontrarse uno mismo, de aprenderse uno mismo. El sabio no puede huir de su verdad, ni puede refugiarse más allá de esta verdad. El sabio nada escribe, sólo recita, solo habla, sólo cautiva. Y eso incomoda a Atenas. No resulta nada amable, nada diplomático, nada aparente. Sócrates morirá por defender su verdad, la verdad que le ha llevado a buscarse a si mismo.
Leia hoy un artículo en el pais escrito por mi doctor. Y a continuación en clase he hablado precisamente de esta relación socrática que establecemos a lo largo de toda nuestra vida con aquello que nos venimos inventando de nosotros mismos. Se trata de atrevernos a mirar , a escuchar, a ser aquello que nos descubre , aquello que nos delata. ¿Por que no empezar a delatarnos frente a los otros ? ¿ Por que no desnudarnos frente a nosotros mismos de una vez por todas ?  El parresiastes es aquel que ejerce la parresia. Para los griegos la parresia era la capacidad de saber enfrentarse a la verdad, a la propia verdad. El parresiasta necesita del coraje para relacionarse con la verdad. Sabe que puede perder la amistad, que puede encontrarse sólo , que el mundo lo acabará acusando de todos los males pero irremediablemente sólo podrá decir la verdad. La relación con la verdad lo convierte en sabio, en desconocedor de aquello que cree saber, de ignorante. El sabio queda así marginado en el  rincón del pensamiento , de ese pensamiento tabánico, crítico, agudo, incómodo que nos revienta a todos y todas...

domingo, 12 de septiembre de 2010

NO DEBERÍAMOS DEJARNOS ASUSTAR POR LAS APARIENCIAS.



Ya empezó de nuevo y como siempre : Hola buenos días mi nombre es Cansado. Algunos de vosotros ya me conoceis este año entraremos de lleno en la historia de la filosofia. Dejadme que os diga que la historia muy a su pesar no es una simple reproducción de los hechos que han sucedido en tiempos pasados más bien resulta la interpretación de estos acontecimientos por sus historiadores. Si pensamos en Platón encontramos la interpretación de Combrie, la de Hare, la de Copleston, la de Marzoa, la de Guthrie..... incluso la de quienes han reinterpretado lo que ya estaba por eso la mia y personal de Platón sólo resulta mia y única. Todos nos reinventamos la historia y sus pensadores  a pesar que confiamos ser fieles a la verdad. Y todos ya sabeis por vuestras clases de ciencias que la verdad no existe y esta en manos de los poderosos. 
La historia que iniciamos debe situarse en un tiempo que configura ese espacio geográfico y humano donde se convive. Personas, instituciones, ideas, creencias van y vienen dando tumbos y abriendose paso a la realidad. Platón tiene un contexto histórico, social , político determinado que hay que conocer. 
La historia que interpretamos tiene una biografia de esos pensadores que la constituyen. Sus ideas nacen de su capacidad de análisis , de interpretar, de describir, de pensar, de crear, de filosofar...   debemos conocer su quehacer diario y su pensamiento.
La historia escrita no es la historia oral , ambas tienen algunas veces coincidencias -casi por casualidad- pero la mayoria de veces divergencias... ¿Quien era Platón ? ¿Què hay de Platón en el platonismo?  En el fondo Platón escribe la historia como ciudadano que pertenece a una determinada clase social poderosa y dominante y nos hace olvidar la otra historia. Sus obras nos interesan en tanto que nos ilustran sus ideas por eso debemos leerla con detenimiento. Leer es saber interpretar, saber traducir el mensaje que nos envia el autor para eso nos debemos ayudar con todo tipo de instrumentos. Hemos de realizar una verdadera disección del texto, desmenuzarlo poco a poco .... Nos toca leer este año los libros de la República. 
Vamos a empezar ................... ¿Cuando empezó todo ? ¿Dónde está el principio ? 
Ufffff .............me olvidaba de presentar mis espacios interactivos..Tenemos un bloc donde desde el 2006 escribo sobre estos autores y donde encontrareis algunas entradas a Platón en la parte derecha. En este mismo bloc http://alsinaxavier.blogsopot.com  encontrareis recursos que ofrezco. Por ejemplo un espacio virtual MOODLE que tiene diseñado un curso para enviar ejercicios y recibir información. Pronto daremos acceso puesto que estamos cambiando el servidor por eso os daremos un usuario y contraseña nueva. También teneis otros recursos como canal youtoube propio novedad en este año, wikispaces personal, ......  Tambíen os anuncio el concurso de fotografia filosófica que todos y todas debereis participar aportando una fotografia relacionada con la imagen del cuerpo. Este tema lo promociono yo mismo este año para el centro con alegria y con ilusión. ¿Qué imagen dejamos en el Faceebook ? ¿Qué foto colgasteis en vuestro perfil ? ¿De cara descubierta, de espalda, de frente, de perfil ladeado ?  Bueno la dirección donde debeis mandar la foto és filoiespuig@gmail.com  antes de mediados de octubre. Formará parte de la nota de este primer trimestre. 
Bueno , debemos ahora sí empezar a trabajar cuando son las 13.15 y nos quedan 15 minutos de reingreso en el cuerpo nacional público de la filosofía. Platón nace con el mito y desde el mito. El mito pues resulta ser el primer momento de encuentro entre la herencia de Platón y la herencia después de Platón. ¿Qué es el Mito ? ..................
El video nos podrá ilustrar sobre las posteriores clases. Precisamente eso que el profesor intenta decir es lo que pretendemos dar luz en posteriores clases.

miércoles, 8 de septiembre de 2010

Començar

Avui davant la classe de filosofia he pensat en l'avorriment. Avorrida és la vida monotona i repetitiva . Avorrida és el cercle teòric que reprodueix les mateixes paraules i les mateixos acudits, els mateixos exemples i les mateixes interrogacions. Avorrida és la classe que any rera any produeix el primer dia una letàrgia entre els adolescents i provoca un estat de somnolència.... Avui davant la classe de filosofia he dirigit el gest i la paraula on sempre, on cada any, on cada curs, on cada estat de la meva existència. Avorrit és no tenir esma per fer res, per dir res, per pensar res.... Avorrit és el discurs que genera a l'auditori una mena d'afecció i urticària entre el públic. Avorrit és el gris, el negre .... la fase inicial que interpreta el que ja està interpretat, el que ja està dit, el que ja està pensat... Avorrit és creure que hi ha inicis diferents, desiguals en cada curs, en cada estat, .... Avorrit és pensar que hi ha creació en la filosofia cada any i cada instant, ...........Avorrit és els principis on tothom es creu innovador , es creu motivador, és creu diferent... No hi ha res diferent més que la producció permanent d'una reproducció constant  del que ja s'ha dit, pensat, establert, ,,,,,, Avui davant la classe de filosofia no sabia que dir, que pensar, que comunicar.... no hi  havia res de nou, res de vell, res de començament... En molts blocs he llegit que cada curs es diferent, que tots els anys un es permet entusiasmar-se per el que fa ,el que vol creure que fa, el que creu que farà ... també he llegit aquest entusiasme per la novetat del que es vol improvisar i iniciar........ i això m'empeny encara més a l'avorriment... resulta avorrit pensar que tot serà diferent enguany, que serà distint , que serà únic, que no serà com sempre..... No hi ha res de nou , res que no estigui ja condemnat a la repetició dels fets ............. Per això avui a classe de filosofia he pensat que n'era d'avorrida la vida del professor de filosofia que es merceix amb el temps creient-se que el que fa l'ajuda a creure en la diferència ,la novetat, la creació... ingenuitat perversa que només condueix a l'autoengany.......... No som més que simples homes i dones que gratuitament ens mirem el melic diariament per intentar ser protagonistes en les nostres aules  i en el fons només som simples titelles de nosaltres mateixos.... Per això penso que un altre any serà avorrit, tremendament avorrit dir el mateix, creure que faig coses diferents, que no és el mateix, i per això seguiré sent un profe avorrit que fa que els seus alumnes restin adormits al llarg del 50 minuts..... I no hi ha reptes de cap tipus ni proves de les PAU ni aprenentatges màgics que indiquin que és millor o pitjor, ni frases ni videos pedagògics..La pedagogia de l'avorriment s'hauria de reivindicar com un fet , com una realitat.... No es tracta de fer que l'alumnat aprovi la prova de les PAU ( que fa temps que ja no ho fa) ni que s'estableixi la coincidència entre la meva pràctica docent i la prova que han de superar per demostrar-me no se que a no se qui, ... No , tan sols és tracta d'avorrir-nos mutuament i deixa que el curs avançi poc a poc perquè le hores, minuts i segons passin força depressa.  Tot per l'avorriment , pel nostre avorriment per la nostra ingenuïtat del que pensem quan diem que fem aprenentatge i pedagogia i didàctica ............. en el fons fem la síntesi perfecte: l'avorriment.


lunes, 6 de septiembre de 2010

POU INICIATIC .QUINTA DA REGALEIRA .SINTRA.

Aquesta fotografia és d'un pou iniciàtic. Què és això ? Doncs sembla que és una torre invertida que té una profunditat de 27 metres a l'interior de la terra amb una escala en espiral. Està pensada com un espai sagrat amb connotacions hermètiques i alquímiques on s'intensifica la relació entre la terra i el cel.

Sembla que a la Quinta da Regaleira es troba la residència d'estiu de la familia Carvalho Monteiro. Aquirida per la baronesa de Regaleira serà un refugi d'estiu amb palauets , capelles, jardí el 1840 fins que al 1893 es comprada per Antònio Augusto Carvalho Monteiro que amplia el terreny i vol construir amb estil neogòtic francès el palau per l'arquitecte Luigi Manini. Fins el 1946 que serà comprada per Waldemar Jara d'Orey que modificarà el parc i els edificis, més tard l'empresa japonesa Aoki la comprarà fins que el 1997 la càmara municipal de Sintra adquireix la propietat.


domingo, 5 de septiembre de 2010

LIVRARIA LELLO. PORTO.

La llibreria Lello a Porto és una de les més boniques d'Europa.Una escala dóna accès al pis superior. Es troba a la rua de les carmelites 144  a Porto val la pena entrar-hi per donar un cop d'ull. De fet vaig poder comprar el llibre de Manuel Reis "Sócrates e Jesus: esses desconhecidos!!... ( as duas revoluçoes gemeas). El llibre que el vaig trobar després de remenar força estona em va agradar per dos motius...en primer lloc per parlar de revolució en personatges com Sòcrates i Jesús i per fer -seguint la tradició hermenéutica - una comparació entre aquestes dues figures del pensament. Això és segons l'autor possible si fem un estudi poètic i utilitzem la tècnica dramàtica per veure la posterior evolució de Herder a Hegel , de Kierkegaard a Nietzsche.....

 Manuel Reis pertany a l'anomenat humanisme crític

miércoles, 1 de septiembre de 2010

NÓS OSSOS QUE AQUI ESTAMOS PELOS VOSSOS ESPERAMOS.ÈVORA.

Entrar dins una capella on la paret es troba recoberta d'esquelets -més de 500 monjos- no resulta fàcil. Aquest estiu a la població d'Èvora vaig visitar una de les moltes esglésies que els franciscans tenen a Europa. Sempre aquesta ordre religiosa anomenats frares menors han renunciat a tota mena de luxe, de béns materials  per viure com Francesc d'Assís. L'austeritat és un dels valors que promouen però també aquesta comunitat religiosa troba en la mare natura un element  per  conrear i exemplificar la vida de l'home. La mort en aquest sentit és el que agermana més a tots els homes i per recordar això aquests espais on rics i pobres conviuen en pau . Recordo que a Itàlia també es troba un d'aquests museus . La veritat és que en entrar la imatge et tira erera i fins i tot fa que intentis recular. Però es ben cert  que l'espai t'obliga a reflexionar sobre la mort. Com a Mèxic la mort forma part de la vida i per això no resulta incòmode ni s'amaga en llocs on no sembla que identifiqui res a tanathos.

La mort atrapa com llegíem en el diàleg de Plató sobre el Fedó. Filosofar és aprendre a morir i això és una pràctica. Tanathos resulta un element de la psicoanàlisi que es present en la persona, i el seu jo. I com diu a l'entrar en la capella la sentència deixa clar que els ossos que es troben en la capella un dia esperen trobar-se amb els ossos que diàriament els visiten. Per què avui la mort sembla un tabú social ?  Per què queda reclosa en espais tanatoris on el dolor i  les emocions es controlen com si fóssim en uns grans magatzems ?  
Plató ens parla de l'experiència de Sòcrates com un viatge plàcid  on l'ànima per fi descansa del món efímer i absurd que ens toca viure. Però cal un aprenentatge , una mena de tècnica acurada per accedir-hi. Els franciscans es van voler apropar a aquesta idea de la mort decorada per mostrar i educar als alumnes que visiten la capella.

PUBLICIDAD GRATUITA