Examinar la vida : viure filosòficament.

Sovint parlo amb una gran amiga de filosofia i això em permet pensar el que sembla que ella em confirma : només una vida posada constantment a examen resulta pròpiament filosòfica. Fa poc m'escrivia precisament i em parlava d'això. Quan sembla que tot val i que no hi ha res que compti , precisament aleshores els potser semblen més interessants que mai. Dues annecdotes que ho exemplificarien molt bé aquesta idea de no creure tot el que sembla creible :

El forense ha estat cridat per una mort sobtada al poble. Sembla que el cadàver és el  d'un home de quaranta  nou anys que ha estat trobat  penjat. En arribar el forense observa detingudament l'home mort. I es pregunta : Com pot ser que l'home es vestís de cap a peus fins i tot amb el barret i es penjes després?  Investigant acaba descobrint que la familia quan ha trobat el pare penjat  estava despullat  i ha decidit baixar el cadàver i vestir-l'ho com cal i tornar a penjar el mort perquè es dicti pel jutge "l'acta d'aixecament del cos".

La classe d'ètica de quart d'ESo serveix per parlar de coses , potser de moltes que tenen a veure amb  el nom que té un en la llengua d'altre -per exemple Xavi  que vol dir clau en mandinga- o de que el jutge no m'escolta en la separació que els meus pares estan iniciant , té obligació de fer-ho ? . Aleshores m'adono que explicar ètica no té gaire sentit avui pel desajustament que es produeix entre el món real i la teoria sobre els valors i la moral. Cosa que em permet cada vegada més creure que amb una hora setmanal prefereixo parlar del que passa, de com em sento , què no tinc i que tinc, què penso ... Teoritzar sobre la violència de gènere amb les noticies que omplen els diaris potser ens aboca, ens llença a espais que són tan virtuals que no tenen gaire sentit ara per ara... 

Tornant al que deiem al principi  examinar la vida permet alguns cops reflexionar sobre com vivim, com fem de professors de filosofia : la proposta del  filòsof francès Michel Onfray  en el seu llibre  "l'escultura de sí mateix ..." planteja la figura del Condontiero  aquell  home del Renaixement que viu tal com pensa i que pràctica una mena de política filosòfica que busca en la seva existencia  tenir cura d'un mateix. Estem d'acord ?

L'ALTRE MIRADA : ÀGORA

Com arribem al llocs resulta que condiciona molts cops la nostra mirada i el fet mateix de poder veure, observar i fins i tot contemplar el que tenim.En primer lloc la mirada de Haj Fadu i Zaki que van al cinema a veure la pel·lícula "Agora" del director de cinema Alejandro Amenabar. Les tres són musulmanes i estudien filosofia , les tres coincideixen en portar el símbol propi de les dones d'aquesta religió: el chador. En segon lloc la sortida la ha conduït la professora i el departament de matemàtiques del centre per accentuar el paper de Hipatia d'Alexandria i els seus descobriments astronòmics i matemàtics. Acompanyem als dos professors de mates una professora de clàssiques i el professor de filosofia, s'afegeix la professora de biologia. En tercer lloc el cinema és per ús exclussiu del nostre centre i la sala s'omple de pler amb els batxillerats. Les impressions en acabar han estat molt diferents.

Hipatia en un moment determinat és acusada per un representant de l'església cristiana de no voler creure en la causa cristiana però ella defensa la seva posició amb : jo només crec en la filosofia. El públic assistent a la sala espontàniament trenca el silenci de l'hemicicle amb crits de : Xavi , xavi ....

Una tercera mirada la meva . Feia dies que havia escoltat a la ràdio Radio3 una tertúlia sobre la pel·lícula : dos crítics donaven opinions oposades sobre Agora.

Als seus comentaris crítics s'afegia dues persones més que m'aconsellaven aferrissadament que veies la pel·lícula. Situat en un lateral i totalment apartat de la resta de noies i nois mirava amb ulls atents AGORA. Hipatia d'Alexandria és el problema de la tolerància ideològica en uns moments que l'espècie humana vol i pot fer història amb la voluntat d'unir i crear humanitat. La tesi repetida sobre la propietat transitiva en matemàtiques serveix per il·lustar que la suma de 2 i 1 fan 3 i iguala els tres membres entre si. Però això no quadra com diuen els fidels deixebles de la matemàtica, filòsofa i científica. Agora és la història d'una dona que on els altres veuen harmonia musical com el fidel deixeble i més tard prefecte administrador d'Alexandria ella només troba caos i vida humana ( simbolitzat pel mocador tacat de sang per la seva menstruació). Àgora representa el dogmatisme fanàtic del poder entre la visió androcèntrica dels grups religiosos que miren d'imposar la seva voluntat contra la visió d'una dona valenta que només es pot comprometre amb la ciència i el saber. Els pagans són vexats i tractats com a bèsties i indignes i per això els cristians acaben eliminant les seves formes existencials. Representats per ser els guardians de la Biblioteca d'Alexandria cauen sota l'espasa del grups radicals cristians parabolans. Seguidament els jueus també cauran sota la mateixa espasa i seran exiliats d'Alexandria. Només queda doncs encara aquells que fan ombra al poder religiós i fanàtic dels qui creuen en una paraula sagrada que obliga a dir una cosa i a fer un altre. Hipatia representa l'amenaça al poder religiós , i recitant fragments dels textos bíblics que podrien ser de Pau de Tars demanen també eliminar el poder de la dona. Hipatia és doncs la manifestació d'aquesta llibertat menyspreada, d'aquesta intolerància , d'aquesta imposició religiosa que només s'escolta a sí mateixa i venera un únic déu jueu, humà,esseni. La història converteix en màrtirs els assassins sanguinaris i beatifica els bisbes impulsors de la intolerància. Quina lliçó ens dona aquestes mirades ? Les primeres què miren i observen ? Les segones què han volgut veure? I la resta quan pregunten per la teva opinió , només tenim per resposta : un altre mirada diferent és la nostra.

Katyn : la història sempre acaba atrapant ....

Llegia el nom de Katyn en un article del diari "El pais " fa pocs dies. L'autor feia referència als fets històrics i citava a Victor Zaslavsky i com a articles de referència donava l'aportació de la Revista Claves de la Razón Pràctica i el diari el País.

La pel·lícula actualment s'estrena en alguns cinemes de Barcelona per mostrar la esferidora història d'aquesta masacre amagada per les tropes de l'antiga URSS. El règim de Stalin sembla que va de manera abusiva realitzar una autèntica masacre eliminant millers de soldats polonesos amb la pràctica del "tir al ganyet ". L'intent aleshores d'amagar i canviar la veritat històrica va ser com a mètode del règim soviètic una forma de rentar el seu nom davant les tropes alemanes. En la pel·lícula la primera imatge descriu molt bé aquesta situació els ciutadans i ciutadanes poloneses venen fugint dels alemanys que ja han entrat dins el seu país i es troben al davant amb les tropes soviètiques. El pont ha de decidir les families per la millor opció : lliurar-se a l'enemic o bé caure en mans dels sovietics que els custodiaran en els camps esperant la resolució final. En aquest sentit tal com parla en l'article Lluis Bassets  va fer assessinar 21.857 homes tots ells representants de l'exèrcit polonés. Polònia es veia amenaçada per les potencies com Alemanya i la Unió Soviètica i l'extermini es va realitzar amb la carta que Stalin envià el 5 de març de 1940 sense cap forma de judici. Només aproximadament 400 es van salvar de l'extermini soviètic que van acabar en l'exèrcit a l'exili quan les tropes americanes van entrar a l'URSS. I varen ser els propis alemanys qui van advertir d'aquesta masacre inhumana a la resta de països tot arriban a Smolensko per descobrir-hi en els boscos de Katyn les fosses comunes. Es cert que va ser un intent per tapar el que els alemanys ja havien iniciat amb els seus camps d'extermini i per això el govern soviètic va buscar tot tipus d'estratègies perquè no fossin acusats com a col·laboradors del nazisme alemany. La resposta europea tampoc va ser valenta i va acceptar les explicacions de Stalin. Per això sembla que la història mai vol reconèixer els seus botxins i aquells que sempre han utilitzat el poder polític com Churchill i Roosevelt per manipular els fets històrics al poble. La carta de Bèria prova documentalment aquesta masacre , vergonya fins i tot per personatges com Gorbachov que mai va voler saber res de res. El director de cinema Andrzej Wajda ha reconstruit en aquesta pel·lícula aquesta part de l'espècie , de la nostra espècie.

Exiliar-se : fugir per la força del lloc on som , on vivim, on habitem.....

Una ruta és un camí amb una direcció. Qui s'enruta camina i segueix les traçes del senyalat. El caminant surt d'un punt inicial , d'un lloc d'origen d'un punt de partida. Hi ha doncs en una ruta un tram inicial menys costerut menys difícil, més lleuger però també hi ha un punt final. El final de la ruta és l'acabament del camí i del caminar. Qui camina arriba a una fita , un objectiu. El caminant i el camí conviuen junts durant llarg periode de temps, llargues estones on només es tenen a sí mateixos, només es troben a sí mateixos, només s'escolten entre ells. El caminant perquè apren del camí tot allò que li ofereix : l'entorn inmillorable de l'herba , de les flors, els arbres com les alzines, les acàcies, els pins, els pollancres, ..... o les simples pedres de colors diferents que ofereixen motiu perfecte per imaginar móns i espais. Però el camí perquè s'obliga a restar quiet i aturat per oferir el traçat perfecte perquè ningú es perdi, ningú surti del mateix camí, oferint tot allò que gratuïtament pot representar l'excusa per oferir un endavant sempre endavant.

Però si la ruta , el camí i el caminant afegeixen l'exili alehores tot canvia. La ruta de l'exili no és qualsevol. No marxem per tornar ni marxem perquè volem, sinó més aviat es marxa obligat per la força, per la necessitat de salvar la vida mateixa, deixant enrera tot , absolutament tot. L'exiliat doncs no és un simple caminant dins el camí sinó és un home o una dona que fuig , que s'escapa amb la por de ser detingut, de ser agafat.La ruta de l'exili com la que molts pobles han tingut o tenen representa en l'ideal de la nostra espècie la pèrdua de una Itaca que no oblidem però que resta esperant el nostre retorn. L'exiliat doncs és un home o dona que abandona tot deixant enrera un camí pler d'objectes que no pot endur-se, que no pot agafar. Deixar enrera amics , amigues, familiars, companys i companyes. Aquest exili és sempre forçat per les circumstàncies sigui una guerra, un conficte polític , un catàstrofe, ... Fugir pel camí dins l'exili es fa de qualsevol manera sigui de nit , de dia, amb fred o calor, amb roba o sense ella, amb res o amb tot, ..Per això el lloc que es deixa com a punt inicial del camí resta en silenci perquè és un comiat final del que no podem portar amb nosaltres , és un abandonament dels nostres origens, de la terra, del lloc on som, on vivim...  I el lloc on arribem ja no és el nostre sinó ens resulta hostil, inhòspit, forani, ... Quant el Regne de Juda a Israel va patir l'exili per vàries raons només la força dels anomenats profetes com Ezequiel, Jeremies o Isaies va poder fer aixecar el poble en crisi ,pler de desesperança. I així l'Ulisses que marxa de la Itaca en el seu viatge sap que un dia potser la memòria recordarà el camí de tornada, i així podrà arribar profeticament al seu lloc on és , viu i habita.

En quina mesura la veritat es pot convertir en pura assimilació ?

"No costaria demasiado acabar concluyendo que si la filosofia està siendo arrinconada en la enseñanza media es porque, como la literatura, ocupa el lugar de la vergüenza, donde se muestra demasiado a menudo la dificultad que tenemos en la actualidad en enseñar a leer y escribir correctamente a los niños en las escuelas. "  [font : Pequeñas doctrinas de la soledad. Morey , M]


Hi ha coses que no ens haurien de sorprendre però produeixen sense voler un efecte contrari : de perplexitat. Hi ha un 79 % d'alumnat a Catalunya que es decideix per la filosofia a les proves de les PAUU.  Enguany la mitjana ha estat un 5,83 amb una desviació del 1.2 respecte altres anys. 
En aquest sentit el rebombori produït per la correcció en alguns centres fora de la seva tradició fins ara de superar en escreix les proves es conseqüència d'un únic corrector novell que ha estat molt estricte en la seva baremació. Malgrat hi ha molt poques reclamacions al respecte doncs els nois i noies no realitzen aquesta tasca purament administrativa de demanar una segona correcció com a segon criteri. Els correctors es convoquen per revisar prèviament tot just a l'inici per valorar la dificultat i filar ben prim al respecte. La doble correcció si ve al cas sempre farà mitja amb l'anterior. Però estem exclussivament parlant d'un 5 % de reclamacions. 
Però es cert que un es pregunta : 

1.- Pot un noi o noia de batxillerat que ha seguit un sistema on s'educa  sempre acompanyat al llarg de tot el procés d'escolarització realitzar una reclamació com a part d'un procés administratiu i de funcionalitat seguint la jurisprudència ?   

2.- La revisió de la prova només obliga a una mitjana entre la nota reclamada i la nova nota proposada ? 

3.- L'estadística que vol justificar : la gran capacitat per corregir bé , la incapacitat per saber reclamar com cal ?  

Aquestes qüestions obren seguidament el debat posterior : sembla que els autors seran el mateixos en filosofia però amb la salvetat de no ser agrupats en parelles , es trenca doncs les parelles de fet dins el sistema. Tothom va sol amb si mateix.  Els textos que el curs anteriors part del professorat va qüestionar per la falta de "significativitat " continuaran. 
Les preguntes seran les mateixes . I apareix l'anomenat fons d'autors : Aristòtil, Locke i Kant. 

Per això el  professorat gemega silenciosament i afegeix a la reunió que si qui presenta l'acte no és responsable de res del que es diu ni del que es pot dir , potser deixem de venir a classe i ens convertim en devots acòlits de l'absentisme escolar i funcionarial.

La sofística i la socràtica grega.

"L'home és la mesura de totes les coses"  Protàgores d'Abdera.

En el camí que com a professor realitzo cada dia em trobo de tot: alumnat interessat, alumnat desmotivat, alumnat perdut, alumnat inquiet, alumnat absent, alumnat indiferent, alumnat desorientat.... Tots i altres adjectius que podríem afegir-hi denoten la relació entre la docència i la decència. No tota educació és docència  ni tota educació és decent.
Intentar buscar propostes crítiques que permetin reflexionar sobre l'actualitat ara per ara resulta indispensable. Un tema com la sofística i la socràtica permet molt bé trobar elements de contrast i comparació. Per exemple amb la retòrica política que s'utilitza per defensar qüestions com l'especulació immobiliària a Barcelona ciutat. [referència a Hotel "vela" o Hotel del "raval"] on quasi sembla no costar res de res que els partits de tendències divergents siguin aleshores convergents. Molt diferent respecte a temes com la nova ubicació de la gossera de Barcelona que sembla encallada per trobar-se en el  límit de la Barcelona benestant o zona alta. Així doncs aquesta immigració vinguda amb costums diferents , de cultures xocants amb la nostra , obliga a la Grècia il·lustrada a cercar noves formes d'explicar-se i d'organitzar-se des de la idea de ciutat o polis. Què podria sinó determinar el discurs polític més enllà de l'ethos privat i dirigent? La qüestió doncs entre una estrangeria que ve de les colònies a la gran ciutat hegemònica d'aleshores i una classe dirigent que sense voler regularitzar-ho tot necessita legislar més enllà del xoc de civilitzacions. Les paraules sonen actualment dins els diaris i els mitjans de comunicació. [el cas del barri del Raval sacsejat per la imatge que difon la prensa contrària a l'alcadía de Hereu, alcalde, obliga a questionar-se el poder dels mas-media i la relació amb l'establisment burguès ]. El triomf d'una oratòria cada cop més allunyada de la ciutadania obligada a vagar per carrers on l'increment "suspitòs" d'una delinqüència marginal que neix de col·lectius com la prostitució, l'atur, la drogadicció, la pobresa i la indigència semblen clarament determinar i definir un futur gens esperançador. Hi ha doncs clarament una sofística que ven enciclopèdies de colors a baix preu sense valorar el rerafons ? O més aviat hi ha una socràtica que engalana les festes de la ciutat amb polítiques populistes a favor del turisme de disseny ?  El que està en joc és semblant a la Grècia de Pèricles : la ciutat oberta o la ciutat tancada , la raó del sentit comú o la norma del pacte i conveni. El desprestigi de la sofísitca -ja volgudament incentivat per Plató - ens obliga a saber situar-nos en un bandol o altre. La correcció política de la docència sense cap valor crític ni pensament emancipador o la indecència privada i malestant de qui critica el civisme cínic dels polítics i dirigents que venen fum com si fos obres faraòniques en favor de la ciutadania. No està doncs lluny la Grècia clàssica de la sofísitica irreverent que professionalitza el saber i demana fer arribar l'educació a tothom a diferència d'una educació privada , d'èlit socràtica que proposa el retorn a les tradicions.

L'experiment de Oliver Hirschbiegel

A classe de psicologia aquests dies hem passat la pel·lícula "L'experiment" basada en la novel·la de Giordano "La caja negra". El film basat en fets reals planteja una història protagonitzada per un grup de científics que investiguen la conducta humana en situacions de reclusió i manca de llibertat. Tot analitzant la pel·lícula descobrim la bona estructura i construcció de les parts. Uns observadors -mèdics- que són observats per un periodista camuflat i per un altre observador  , un soldat de les tropes de l'exèrcit. El joc de la càmera dins la càmera en blanc i negre suggereix aquesta doble mirada. Aquell que mira i el que observa a qui està mirant. Però una finalitat científica pot justificar-se per una pila de diners ? La sel·lecció rigorosa en les proves físiques i psíquiques porta inicialment a una competitivitat en primer lloc innocent. La frase que repeteix el soldat al periodista " això no és cap joc" ofereix pistes interessants per com espectadors entrar precisament en el que sembla una simple pel·lícula d'entreteniment fa que fàcilment s'atrapi també la nostra mirada. El joc s'inicia entre uns rols determinats : guardians de la presó i  presoners. Ningú creu en el seu paper però això és el que acaba determinant els límits i la categoria de la condició humana que s'està observant. El lideratge positiu i negatiu entre guardians i presoners ofereix elements de reflexió interessants. Les normes oferides per la comunitat científica semblen la garantia de l'experiment. Però en el transcurs dels dies de confinament la situació va agafant un caire diferent. El joc de poder introdueix ingredients que proporcionen fortes dosis d'ansietat a l'espectador. Qui té el poder ?  Una autoritat que justifica tot tipus de vexació i humiliació a l'ésser humà o un autoritarisme impositiu que ofega i malmet a tota persona pel fet de tenir aquesta sota el seu domini. Venus , lider negatiu, sembla traspassar el límit de la condició humana sense cap escrúpul. El 777 , periodista d'investigació, lider positiu descobreix les claus del que inicialment semblava un joc. No tot és justificable , ni per uns diners. Però ja no hi ha marxa enrera. Els científics amb una mena de dogmatisme irreverent i fanàtic demanen per acabar l'experiment arribar fins al final. L'agressivitat humana desvetlla la perversitat més extrema. I casualment l'amor esporàdic del dia abans ofereix la possibilitat de salvació a qui tenint la vida a les seves mans de qui ha causat la mort decideix deixar viure. No hi ha cap venjança. La justícia dona el toc final. 

La pel·lícula doncs ens ofereix moltes oportunitats per treballar a psicologia : els límits del métode científic, la llibertat i la seva pèrdua, el paper de la comunitat científica, la condició humana com a element biològic o cultural, ...
Una alumna dels dos únics que tinc senyala en el seu comentari : 


   "Personalment  crec que hi ha dos bandols destacats encapçalats per dos liders. L'abús de poder genera unes conseqüències terribles. Les persones deixen de ser persones i la pérdua de la identitat fa que no existeixi cap espai per la racionalitat humana. La realitat deixa de ser quelcom constatable i s'arracona. Els papers s'inverteixen i botxi i víctima intercanvien els seus papers. Per què l'experiment no pot controlar totes les variables ?  El càstig físic i psicològic realment consegueix despersonalitzar la identitat humana ? Evidentment la pel·lícula posa aquesta resposta davant l'espectador : no hi ha home si només l'instint preval en una situació límit" . 

120 minuts sense parèntesi ni silenci, sense subjectivitats ni subjecte, sense petites solituds ni Wittgensteins que valguin per descobrir els usos o del llenguatge. Una experiència que no oblidarem fàcilment i tornarem a trobar a faltar la ma petitona que ens agafa i acarona per dir-nos  : estic aquí. 

No podem ensenyar ètica .... per paradoxal ......

Una parella de gent gran parlen en la consulta del metge. Tenen uns 75 o més. Ella amb un català força perfecte i l'altre amb un castellà tancat contesta sense més. Ves per on , cap problema lingüístic  !!!!  Al darrera una mare amb dos nens que li qüestionen el perquè ha decidit anar al metge avui precisament avui que volen ser jugant a casa. La mare els hi diu que són egoistes però ells no repliquen i li criden "mentidera, mentidera " ... La meva visita era a les 5.45 i ja són les 6. 

Mentre venia a la visita en el metro pensava en si es pot ensenyar l'ètica com si els seus continguts evidentment ètics es poden ensenyar i mostrar. Però penso que cada vegada més l'ètica no és la moral dels costums i el civisme que regula tot i normativitza creient que així millorem com éssers humans.  L'ètica és diferent no són valors que poden intercanviar-se en els llibres de text com si fossin continguts que s'aprenen i s'asimilen per memorització. No pot ser una matèria que es vinculi al pragmatisme social d'avui on les accions funcionen per imputs positius i negatius que fan que enseyem a publicitar el Bë i el Mal com si existisin. 

Llibertat o Necessitat ? Determinats o Lliures ? Lleis o Atzar ?

enllaç per informació 

La proposta que volem fer a classe neix de les nombroses interpretacions que els primers pensadors fan de la natura. L'intent de tots ells vol donar resposta a la necessitat de respondre a un món inexplicable i enigmàtic i a la recerca de sentit. El cosmos es veu com un conjunt de forçes violentes, atzaroses , misterioses. La recerca del sentit i d'una interpretació ha d'oferir principis (arje o arjai) que donin significat al món que envolta. Els grecs viuen en un entorn on els distints elements (sol, aire, aigua, terra ) es manifesten de manera molts cops ferèstega i altres de manera amable. Però dins aquests moments on el caos sembla que regni cal saber copsar l'esperit de la naturalesa (fisis).

El debat doncs obert inicia fins avui un diàleg dins la naturalesa o la realitat entre el determinisme que explicaria per les lleis un món ordenat i configurat per les raons que les estructures ofereixen  o bé l'indeterminisme que sense negar del tot aquesta causalitat en les coses que la ciència ofereix pensa en l'espai per la llibertat i obre les portes a un atzar que molts cops es mou per la casualitat.

Per això es tracta de buscar informació sobre les dues vessants que es poden produir. Informació que podem trobar en la pròpia ciència ( link inicial) ; en la literatura com el realisme social de Zola amb obres com "Nanà"  o en la novel·la de tall psicològica de Fiodor Dostoyeski com "Apuntes del subsuelo" ; o en el cinema amb pel·lícules recents com "Jo robot " o " El lugar de los sueños" ; l'art amb l'academicisme de les nombroses biennals o la contracultura artística actual.....

En filosofia aquest debat amb divulgadors científics com Eduard Punset en el seu llibre "cara a cara con la vida" on en conversa amb Deepak Chopra i Daniel Dennett donen idees al debat.

Per això et proposem que una vegada trobis informació que et serveixi per apropar-te millor al tema elaboris una petita dissertació tot argumentant la teva opinió sobre el tema justificada en  aquesta recerca que has fet.

Esquema d'estructura pel teu treball. Les condicions mínimes per realitzar una dissertació serien:
a.- Iniciar amb una introducció que presenti el tema de debat. Hi ha moltes possibilitats però en proposem dues : * donar una o dues preguntes que ajudin a conduir posteriorment l'argument sobre el tema de debat. (convé no fer-ne més de dues o tres )  * definir d'inici amb una o dues afirmacions el que es pretén argumentar posteriorment.
b.- Desenvolupar amb arguments a favor o en contra sempre justificats sota el suport del coneixement d'experts, coneixement científic,coneixement pràctic , .... Aquesta part que representa el nus essencial de la dissertació requereix una bona organització i sistematització de les idees que es vagin argumentant. Cal seguir un mateix fil conductor per donar coherència al discurs oferint una sola idea sobre el tema que es va desenvolupant. Cada paràgraf ha d'oferir resposta a les preguntes inicials que ens feiem o bé explicar i descriure l'afirmació de la presentació. Això implica un esbòs del que es vol dir sense que sigui la immediatesa de l'instant la que ens obligui a escriure sense posteriorment un cert repas. Altre punt important és la cohesió de les idees , cosa que és necessària per defensar una unitat que avançi endavant presentant motius i justificacions sobre el que es creu. Per això cal recordar que opinar és diferent a dissertar o argumentar on cal donar raons dels motius que et porten a creure i defensar el coneixement sobre el tema. Els exemples, les afirmacions amb el suport dels experts o autoritats , la pròpia pràctica raonada poden ser bones línies d'argumentació.
c.- Per finalitzar la nostra proposta de dissertació cal arribar a una síntesi. Això representarà elaborar un resum que no oblidi les idees que hem defensat. No caure en afegir-hi noves idees o coses que ens han quedat per dir. Concloure requereix capacitat per finalitzar el nostre discurs amb una exposició clara i resumida del principal que s'ha dit.

Exemples  realitzats a classe . Models per l'anàlisi


Model 1


El determinisme és el estar determinat per un caràcter , cada persona , no tenir llibertat pròpia,estar programat. Hi ha dos tipus de determinisme : el biològic i el social. Es podria dir que l'atzar pot actuar al determinisme social, ja que depèn del entorn on neixis o on estiguis....." 



Model  2 

La meva opinió és que la concepció qeu més s'oposa a la ciència es la basada amb el materialisme de Demòcrit, que tot es matèria , àtoms, i hi ha un foramt mecànic , ja que es necessita demostrar per a que sigui realitat " 



Model  3 
" Per concloure , cal dir que aquestes teories no estan verificades, per tant poden ser tan certes com falses, però cada teoria està elaborada per els diversos punts de vista de cada pensador i totes tenen el seu sentit. Per tant, tot i conèixer les diverses teories encara no es coneix la verdadera resposta a la nostra qüestió, i tan sols es pot donar la opinió del tema. Des del temps dels primers pensadors fins avui dia, el perquè de les coses ha estat un enigma, quan es resoldre  aquesta resposta ?  " 



Què veiem en aquests tres models triats a l'atzar ?  Quins indicadors senyalen la correcció o incorrecció del discurs ?
1.  El model 1 sembla molt precipitat i no treballa gens bé els signes de puntuació. Sembla també no diferenciar entre determinismes genètic i social per això en les conclusions diferencia els dos sense justificar el perquè estableix aquesta consideració. 
2. El model 2 presenta una falta de coherència en el discurs , així com també una falta de cohesió en el que es proposa entre les idees. Són idees aparentment connectades però que semblen que es reprodueixen sense acabar d'entendre's. 
3. El model 3 sembla una bona síntesi si no mirem la resta de la dissertació. Però cau en certes idees molt poc fonamentades: el determinisme no és científic ?  El mecanicisme no té cap base racional ?  La causalitat genètica no és verificable ?  Fins i tot sembla caure en una contradicció quan diu que no són verificables però totes tenen el seu sentit .... 

Si ara hem iniciat un camí a principi de curs potser ens cal estar més atents per modificar la nostra ruta de navegació. El proper treball presentarem altres models millorats.