Examinar la vida : viure filosòficament.

Sovint parlo amb una gran amiga de filosofia i això em permet pensar el que sembla que ella em confirma : només una vida posada constantment a examen resulta pròpiament filosòfica. Fa poc m'escrivia precisament i em parlava d'això. Quan sembla que tot val i que no hi ha res que compti , precisament aleshores els potser semblen més interessants que mai. Dues annecdotes que ho exemplificarien molt bé aquesta idea de no creure tot el que sembla creible :

El forense ha estat cridat per una mort sobtada al poble. Sembla que el cadàver és el  d'un home de quaranta  nou anys que ha estat trobat  penjat. En arribar el forense observa detingudament l'home mort. I es pregunta : Com pot ser que l'home es vestís de cap a peus fins i tot amb el barret i es penjes després?  Investigant acaba descobrint que la familia quan ha trobat el pare penjat  estava despullat  i ha decidit baixar el cadàver i vestir-l'ho com cal i tornar a penjar el mort perquè es dicti pel jutge "l'acta d'aixecament del cos".

La classe d'ètica de quart d'ESo serveix per parlar de coses , potser de moltes que tenen a veure amb  el nom que té un en la llengua d'altre -per exemple Xavi  que vol dir clau en mandinga- o de que el jutge no m'escolta en la separació que els meus pares estan iniciant , té obligació de fer-ho ? . Aleshores m'adono que explicar ètica no té gaire sentit avui pel desajustament que es produeix entre el món real i la teoria sobre els valors i la moral. Cosa que em permet cada vegada més creure que amb una hora setmanal prefereixo parlar del que passa, de com em sento , què no tinc i que tinc, què penso ... Teoritzar sobre la violència de gènere amb les noticies que omplen els diaris potser ens aboca, ens llença a espais que són tan virtuals que no tenen gaire sentit ara per ara... 

Tornant al que deiem al principi  examinar la vida permet alguns cops reflexionar sobre com vivim, com fem de professors de filosofia : la proposta del  filòsof francès Michel Onfray  en el seu llibre  "l'escultura de sí mateix ..." planteja la figura del Condontiero  aquell  home del Renaixement que viu tal com pensa i que pràctica una mena de política filosòfica que busca en la seva existencia  tenir cura d'un mateix. Estem d'acord ?