L'experiment de Oliver Hirschbiegel

A classe de psicologia aquests dies hem passat la pel·lícula "L'experiment" basada en la novel·la de Giordano "La caja negra". El film basat en fets reals planteja una història protagonitzada per un grup de científics que investiguen la conducta humana en situacions de reclusió i manca de llibertat. Tot analitzant la pel·lícula descobrim la bona estructura i construcció de les parts. Uns observadors -mèdics- que són observats per un periodista camuflat i per un altre observador  , un soldat de les tropes de l'exèrcit. El joc de la càmera dins la càmera en blanc i negre suggereix aquesta doble mirada. Aquell que mira i el que observa a qui està mirant. Però una finalitat científica pot justificar-se per una pila de diners ? La sel·lecció rigorosa en les proves físiques i psíquiques porta inicialment a una competitivitat en primer lloc innocent. La frase que repeteix el soldat al periodista " això no és cap joc" ofereix pistes interessants per com espectadors entrar precisament en el que sembla una simple pel·lícula d'entreteniment fa que fàcilment s'atrapi també la nostra mirada. El joc s'inicia entre uns rols determinats : guardians de la presó i  presoners. Ningú creu en el seu paper però això és el que acaba determinant els límits i la categoria de la condició humana que s'està observant. El lideratge positiu i negatiu entre guardians i presoners ofereix elements de reflexió interessants. Les normes oferides per la comunitat científica semblen la garantia de l'experiment. Però en el transcurs dels dies de confinament la situació va agafant un caire diferent. El joc de poder introdueix ingredients que proporcionen fortes dosis d'ansietat a l'espectador. Qui té el poder ?  Una autoritat que justifica tot tipus de vexació i humiliació a l'ésser humà o un autoritarisme impositiu que ofega i malmet a tota persona pel fet de tenir aquesta sota el seu domini. Venus , lider negatiu, sembla traspassar el límit de la condició humana sense cap escrúpul. El 777 , periodista d'investigació, lider positiu descobreix les claus del que inicialment semblava un joc. No tot és justificable , ni per uns diners. Però ja no hi ha marxa enrera. Els científics amb una mena de dogmatisme irreverent i fanàtic demanen per acabar l'experiment arribar fins al final. L'agressivitat humana desvetlla la perversitat més extrema. I casualment l'amor esporàdic del dia abans ofereix la possibilitat de salvació a qui tenint la vida a les seves mans de qui ha causat la mort decideix deixar viure. No hi ha cap venjança. La justícia dona el toc final. 

La pel·lícula doncs ens ofereix moltes oportunitats per treballar a psicologia : els límits del métode científic, la llibertat i la seva pèrdua, el paper de la comunitat científica, la condició humana com a element biològic o cultural, ...
Una alumna dels dos únics que tinc senyala en el seu comentari : 


   "Personalment  crec que hi ha dos bandols destacats encapçalats per dos liders. L'abús de poder genera unes conseqüències terribles. Les persones deixen de ser persones i la pérdua de la identitat fa que no existeixi cap espai per la racionalitat humana. La realitat deixa de ser quelcom constatable i s'arracona. Els papers s'inverteixen i botxi i víctima intercanvien els seus papers. Per què l'experiment no pot controlar totes les variables ?  El càstig físic i psicològic realment consegueix despersonalitzar la identitat humana ? Evidentment la pel·lícula posa aquesta resposta davant l'espectador : no hi ha home si només l'instint preval en una situació límit" . 

120 minuts sense parèntesi ni silenci, sense subjectivitats ni subjecte, sense petites solituds ni Wittgensteins que valguin per descobrir els usos o del llenguatge. Una experiència que no oblidarem fàcilment i tornarem a trobar a faltar la ma petitona que ens agafa i acarona per dir-nos  : estic aquí.