Qui s'imagina a René amb un Blaise xerran sobre filosofia ?

 

Teatre lliure. Un escenari construït per fer del teatre una obra d'art. De fet sempre el lliure m'agrada més que el Nacional. Són les vuit i mitja i amb el teatre de gom a gom comença. La llum tènue recorda d'entrada el joc de les meditacions on Descartes irromp de manera hàbil amb el jove Pascal. I comença la hora i 12 minuts que dura l'espectacle en castellà. A poc a poc l'espectador s'introdueix en la dialèctica que gira entorn de la relilgió, de Déu, de Jesucrist, del Jansenisme, de Port Royal, de la reina Cristina de Suecia, dels dolors del jove Pascal , de la prudència del vell Descartes. Mirant i observant amb l'espelma que ilumina les dues úniques taules i les dues cadires l'espectador es pregunta per els personatges que hi son representats . Era Descartes tal com l'actor el presenta ?  Era Pascal tal com l'actor el presenta ?  Personalment penso que sorprén més el vell Descartes que força poruc demostra la poca valentia que té per deixar-se dur per la impetuositat del jove Pascal. Sembla com si la raó cartesiana guanyi el debat vers una fe cega pascaliana. El diàleg avança i consegueix que la racionalitat demostri que la teoria que el dolor ens porta a Déu resulti força qüestionable. Pot la fe convencer a la raó que el món és el millor dels mons possibles tal com Leibniz ens afirmava ?  L'home és una canya pensant tal com sosté Blaise però aquesta feblesa, aquesta imperfecció , aquesta debilitat que cada moment ens fa sotmetre i ens fa adonar que seguim vius dins una fragilitat tan sols aconsegueix recordar el temps efímer de la nostra existència. Per això Descartes s'acomiada dient que ja es tornaran a veure en un altre vida segurament .... La raó sembla que s'hagi imposat a un fe irracional que fanàticament sembla no donar respostes més que dogmàtiques. Qui s'aparta de la fe mereix ser condemnat i per això no hi ha espai per un Descartes que busca sempre no entrar en polèmica ni defensar aferrisadament les seves veritats.. Per Descartes les matemàtiques demostren la veracitat de la raó a diferència del Pascal que ja desencantat de la ciència sembla buscar en la religió i la fe la única font d'esperança de la seva salvació. El duel no és tal , no existeix , no es produeix ... Descartes no entra en els meus dibuixos mentals del personatge que tantes vegades he explicat a classe ...Pascal en canvi no el coneg. Per això l'obra finalitza amb un Descartes que ens apaga l'espelma i ens deixa a les fosques... 

ME MIRE Y SÓLO PUDE DECIR .....................

                           Recomiendo empezar por la música del final 

 La mesa está ya preparada , lista, con todo tipo de detalles   y bien dispuesta para  recibir los comensales. Un ágape, un simple motivo para un encuentro, puede que el último.
He sido feliz, muy feliz. Ahora el momento ya no sirve más que para el recuerdo de pensamientos en blanco mirando el techo de cualquier  esquina  evadido , evadida... Funambulista mental me querría acoger a un último suspiro para no caer en el vacío. Fui todo lo que quise ser y tuve suerte, mucha suerte .... Tímido , romántico,  poco cariñoso ,egocéntrico, colérico, pasional , emotivo . Rodeado de miles de libros que no he leido y ya no tengo tiempo para leer , cubiertos de polvo, en esos estantes que forman parte de mi y de ti , y de tantos tus y ellos, y otros ... que sé yo, que sabras tu. Nada pasará , nada. Simplemente alguien más que dejó de estar, de ser, de existir, de querer, de pensar, de vivir.Simplemente eso. 

Como quienes se fueron ya sin prisa, con la gracia de olvidarnos hoy por hoy  en sus nombres anónimos, sus voces que ya no distinguimos, ni sabemos pensar, que ya no forman parte de nada ni de nadie, han dejado de ser historia presente. Ahora simplemente ausentes... 

La cara que el viento me hiela para hacerme sentir casi vivo todavía , las manos en la masa de harina amasando pan que me obligan a amasarme conmigo mismo, el sabor del vino que  ofrece al paladar el gusto afrutado  y de vieja madera de roble me hace caer en extasis , y tantos rostros como el tuyo, que nunca me vio recordándome tu incapacidad por ver más allá de mis ojos, o el que ahora tanto me ve  en casa, en el trabajo, en mi miseria , en mi soledad  y no me quiere reconocer porque ya no lo sabe , perdió en su alzeihmer mi única esperanza de saber quien soy. Mi último coche, mi último almuerzo, mi última película en compañia, mi última canción tocada con el piano que un día comparti con alguien comprado en ese callejón que tiene nombre de mujer como el tuyo,  con alguien... Mi última tarde de cine sospechoso en las butacas a oscuras acariciando el suave rostro que me mantuvo un tiempo todavía vivo, a pesar de todo o gracias a mucho. Desconozco el destino cobarde que se rinde a quien nada ya espera, por eso sigo cansado de vivir. con ese desapego que sostiene en cada paso de mi caparazón dolorido la imagen de nuestra grata aventura.. como si me fuera raro , muy raro seguir pensando en como ganar al mundo en un gesto para dejar de tener la pena que hace tanto tiempo vengo arrastrando. Ese sentimiento  que me desgarró un día para empezar a temer mi única suerte. Solitària, ausente, abstraida, al ver las imágenes de una anciana  como la estampa del la guerrera derrotada que arrastra las bolsas de la compra sin poder decir a la vida aquí me apeo , ya no quiero continuar más hablando con ese hombre sin techo que olvido su edad y comparte ahora las sobras que cada vecino o vecina le proporciona cada noche .  Ni tampoco  la de los ojos del gato que maulla solitario esperando que vuelva su cria que se perdió., la del niño que llora desconsoladamente con ese llanto que te penetra en lo más hondo y te sigue hasta tu cabeza , o la de la mujer que expresa su tristeza en el supermercado con la única relación que tiene con el mundo real. Por eso me levanto con pena cada día y me acuesto con ella.. Por eso no se me va aunque la ignore, la olvide, la aparte de todo lo que he querido sentir, vivir,pensar .  Y si quise cambiar el mundo pero no lo conseguí , acaso  pudo ser porqué me creia  un simple hombre o mujer ?
Mis mediodias  acompañados del  remanso de paz  en una  secreta  y  soñada  mujer  junto a Tom Waits, o Van Morrinson , Bob Dylan  y otras  músicas  que ahora me acompañan desde siempre.Mi entusiasmo al explicar en clase con mis alumnos , mis alumnas para que se transmitiera todo lo que me hace vibrar  con esas ideas que me conmueven,... Un mi que pierde fuerzas y derrotado se da la vuelta en silencio., sin dejar ningún rastro de colonia, ni un rastro de permanencia , ni nada que huela a existencia .. Solo quisiera dormir para siempre con  mi gran pena, mi pena de ti, de ti o de otro ti, de cada uno de quienes padecemos, de quienes no sabemos amar, de quienes no sabemos reir, de quienes hemos dejado la vida en cada paso, en nuestra salud, nuestra piel,   por eso solo quisiera huir para no volver más , en una galopada junto a mis Salom, Babsy, Opotom, Neua, Dido, Bubi, Cleo, Nur, .... junto  a mis Igur, o junto a las tristezas que el corazón no me deja abandonar... Apreciar la buena comida, compartir la mesa, beber el vino, comer en compañia, deleitarse con la música, observar una película, olisquear un suave perfume, acariciar una sonrisa, aprender a estar en una escena de teatro , tomar el the , degustar las exquisitas "crudites " de la buena cocina ,...y todo con esa pena .... lástima.

SESSIÓ D'ASSESSORAMENT PEDAGÒGIC : LA TÈCNICA DEL REPLANTEIG

La sessió s'inicia a les 5 hores. Només assisteix el professorat voluntari. Hi ha 4 actors i actrius que representen una situació normal a classe. Cada actor o actriu fa un paper diferent i modelen quatre arquetips de professorat. La classe que es repeteix representa una situació possible. Els nois abans que arribi la professora o el professor decideixen impedir que es pugui treballar. L'estrategia que representen obliga a l'actuació del professorat per poder continuar i treballar en condicions. Un noi o noia " que segueix" , uns nois que es distreuen i tenen una falta de motivació important. 

Models de professorat . Professor de mates que deixa de forma molt clara que " qui la fa la paga" i per això amb prepotència obliga a que a la primera distracció i intent de molestar l'alumnat sortí de la classe expulsat. No deixa cap opció. Cal dir que no esborra la pissarra ni fa cap intent d'apropament amb el grup de nois i noies. 

Professor de ciències experimentals que fa veure que no té problemes. No expulsa a ningú. Però tampoc veu res de res. Diu d'entrada que qui no vulgui atendre res de res , o no estigui interessat que marxi al final. Origina doncs que els conflictes coexisteixin amb la resta i no actua en cap moment. 

Professora de català. La seva preocupació és amb l'alumnat desmotivat. Però la situació la desborda i no sap com resoldre el problema. Per ella els nois amb dificultats realment necessiten més atenció però no sap com resoldre amb la resta que no en necessiten i volen aprendre. 

Professora de ciències socials. No controla la classe i només resolt el problema marxant de classe i va a buscar el cap d'estudis. Per ella la disciplina no és un problema seu. 

Posteriorment es reuneixen els quatre per parlar del grup tan disruptiu. Ningú manifesta que tingui realment problemes. Únicament la professora de català intenta que l'escoltin i diu que s'hauria de buscar ajudar els nois amb més dificultats, però la resta parla durant la reunió de la seva vida, de l'esport que fan el cap de setmana i desvien l'atenció. Ningú vol reconèixer la seva situació. La professora de català verbalitza que fa meditació zen per intentar relaxar-se, la resta l'escolta amb certa idea de " pobreta" té problemes.

Anàlisi de l'obra de teatre. Posteriorment els grups ens reunim per valorar cada grup un personatge dels quatre presentats. A nosaltres ens ha tocat la profe de català. 

Què li passa? Doncs que vol fer classe, però no pot. Com resoldre el problema del control de l'aula ?  Ho pensem i esperem la visita de l'actriu. 

Mira potser si quan es produeix el primer problema .................  Quin és el problema de cada professor i professora realment ?  

EL PAS DEL TEMPS

L'altre dia vaig assistir a l'acte d'homenatge per els represaliats del franquisme al Foment Mataroní. La sala de gom a gom omplia avis i àvies , joves i vailets que es van emocionar amb l'acte. La històriadora Margarita Colomer va fer una xerrada per els mataronis i maresmencs que havien en els tres periodes del franquisme mort o bé havien estat empresonats. No hi havia més d'un nom ni dos ni tres ...la llista era força amplia. Seguidament el lider sindical de la Unió de Pagesos Pep Riera va parlar i va recordar en Joan Peiró i Belis. Vaig recordar que feia uns quants anys haviem portar a la seva filla Guillermina Peiró i al seu net Germinal Belis parlant del seu avi. Més tard un amic hem va regalar el llibre del Josep Benet i Jornet sobre en Joan Peiró on es fa un retrat de la biografia d'aquest ministre d'industria de la CNT. Vaig pensar que potser a diferència de LLuis Companys el seu problema era la seva afiliació a l'anarquisme per això sembla que sempre que surt el seu nom es diu amb la boca petita. Seguidament el lliurament dels certificats als represaliats que tots eren noms anònims menys en alguns casos certament.... Vaig tornar a pensar que sempre l'anonimat ha estat important per mi com garantia ètica.. Per què hi ha qui no busca mai cap protagonisme social ni personal ?    Els homes amb bastó i amb una barana poc preparada per les dificultats que els anys comporten també ens feia reflexionar sobre les institucions i les seves mesquines paraules sobre les barreres arquitectòniques o sobre les lleis de la dependència...  Per finalitzar vaig disfrutar amb la coral primavera per la pau on un amic participava... Vaig recordar cançons que feia temps no les sento enlloc doncs els mp3 i la música actual ha deixat de ser protesta per pasar a ser ...primavera sound o sonar o ....tecno..  Raimón amb diguem no ,  ramón muntaner , lluis Llach, Quico Pi de la Serra, Jaume Sisa, Joan Isaac , ...Ovidi Montllor  a qui vaig veure i escoltar en moltes ocasions camí de la vella Escòcia o camí de Paris ... segurament amb la música vaig pensar que el pas del temps havia fet que oblides el més important per tots nosaltres que la memòria col·lectiva comença per un mateix per continuar transmeten les emocions , les paraules i els gestos amb els quals has començat a construir la teva estètica existencial...

Divertir-se amb la filosofia

 

Penso que avui dins educació vivim una mena d'interès forçat per programar-ho absolutament tot. Això no vol dir que organitzar i planificar no sigui una bon mecanismes de proposar-se objectius i arribar a resultats però moltes vegades pot resultar ser més un tràmit que una eina per l'aprenentatge. Precisament aquesta setmana la meva experiència d'improvisació -moltes vegades oblidada - va produir en mi una reflexió que voldria compartir amb els meus lectors del bloc. Avui la filosofia i ciutadania que impartim a primer de batxillerat ha quedat reduïda a dues hores de classe setmanal i això representa que en moltes ocasions (sortides d'altres àrees, activitats del centre, ..) es queda reduïda a una única hora. Aquesta setmana només he tingut una sola hora amb tot el  grup i una part del grup restant els hi vaig proposar una activitat. El text era de Joan Barril "100 contes morals" Ara llibres , 2008. El text porta per títol " Òptica d'augment". I diu així :

"Cada vespre a la mateixa hora l'home que viu sol des de fa dies veu amb els prismàtics la dona que viu sola entrant a casa seva a l'altra banda del gran pati interior de l'illa. Amb la finestra oberta la dona fa com si no fos mirada: s'acosta a la cuina , es preparara una copa, s'estira al sofà mentre fa com qui llegeix i la faldilla se li arremanga fins als malucs, es treu la roba i entra i surt del bany mostrant-se i acariciant-se , sempre tenint en compte on hi pot haver la mirada del seu públic.L'home que viu sol fa temps que enyora l'amor de la seva vida, que un dia se'n va anar amb un cop de porta.L'home que viu sol es fa el trobadís pel carrer amb la dona que viu sola , prenen unes copes i se senten contents i tranquils com vells amics. La dona que viu sola li diu a l'home que viu sol si vol pujar una estona i ell diu que sí. I demostra que sap on són els interruptors , on és la tele, la cambra de bany i el còctel que ella es prepara cada dia. Després d'haver-se estimat sense estimar-se gaire , l'home que viu sol s'acosta a la finestra oberta i mira a l'altra banda del pati cap a casa seva.Li sembla veure la silueta coneguda. Allà , al seu pis de sempre , hi ha el gran amor de la seva vida que ha tornat a casa per tornar a començar, però que acaba de deixar els prismàtics abans del segon i definitiu cop de porta. " 

Llegim el conte i a continuació demano que pensin per parelles tres adjectius aplicables als tres personatges que surten en el text. Al cap d'una estona ho posem en comú i surten coses sorprenents doncs alguns d'ells diuen que l'home sol és un pervertit i la dona sola una alcohòlica  i la dona-esposa una enganyada. Discutim aleshores sobre els motius dels adjectius proposats i s'estableix un diàleg molt engrescador i que els motiva a  buscar comparacions entre conceptes i sinònims.. Un d'ells  amb  la diferencia entre enganyar i "fustrar".

Un altre fa una puntualització sobre la diferència entre mirar -sense voler- i observar amb una clara voluntat i intencionalitat. Per això diu que l'home sol és un pervertit. Es pregunta aleshores si anar a la platja i veure noies en top-les podria ser el mateix ? Sembla que no seria el mateix. A continuació demano que busquin un final al conte. Totes les interpretacions són pessimistes amb final tràgic... Les apunto a la pissarra i les analitzem per demostrar que potser podria existir una opció menys dolenta...En un cas la dona-esposa marxa definitivament de casa i ell es queda sol novament; en un altre la dona sola és una dona de companyia i l'home sol ha de pagar els seus serveis , cosa que no acaba fent i torna sol a casa novament; en el tercer cas la dona sola i la dona-esposa han establert un pla conjunt per veure el grau de fidelitat de l'home , i elles dues descobreixen que no es poden fiar d'aquest gran amor de la seva vida...  Els hi proposo un nou final més feliç per veure si poden ser més creatius .... Pot existir un final feliç en aquest conte ?  Una alcohòlica, un home infidel i una dona amargada poden tenir possibilitat de redempció , d'expiació ...?  La veritat es que sembla que no és possible per ells doncs la classe finalitza i fins la setmana vinent no trobarem la resposta...