Buscar este blog

lunes, 26 de diciembre de 2011

Mirar però no voler veure ...




  1. El que sembla que pot passar darrerament es que tothom sembla que mira a la dreta o a l'esquerra però no es capaç  de veure clar perquè en el fons no vol realment veure res. Avui sentia comentaris a la ràdio de tertulians que precisament per tenir una vida hedonista plena de satisfacció i de felicitat cal ser positiu, cal ser optimista i per això calia fugir de tota noticia dolenta, tota realitat displaent, tota situació o zona d'infelicitat... Aquesta societat de l'espectacle que tothom mirem però no ens afecta ha deixat de preocupar-nos i  el consumisme continua sent una mena de valvula per escapar de les fustracions, de les angoixes, de les depresions personals.... consumir significa existir, ser, estar viu...  Per això les estratègies publicitàries en temps de crisi s'incrementen per dir que comprem i comprem malgrat cal estalviar, cal ser austers, cal revisar si els diners ens arriben o no a fi de mes...  L'hedonisme narcicista ha impregnat la vida humana de dos components que ens aillen socialment : 
  2. L'individualisme  que porta a que tothom vagi a la seva sense pensar que l'altre podria estar o trobar-se en pitjors condicions que les teves i entendre que la solidaritat és un bé en comú que agermana i enriqueix l'espècie humana per sobre de les persones amb noms i cognoms concretes  
  3. L'agressivitat social que s'ha vist incrementada per una competitivitat desmesurada per sobreviure a qualsevol preu si cal mentir, enganyar, estafar, o el que sigui tot s'hi val i per tant no hi ha regles de joc en aquesta escalada per arribar a trobar-nos amb els nostres opositors que son els altres... 

Per això la mirada més que mai canvia les coses i ens ofereix perpectives diferents en un viatge, en un treball, en una casa, en una parella, en una familia, en una vida... El anomenat efecte rashomon precisament ens diu això que no tothom veu la realitat amb la mateixa mirada i que precisament això enriqueix però també ens ha de saber entendre que els valors il·lustrats de la tolerància, la igualtat, i la fraternitat així com la llibertat més que mai no són valors per si mateixos que amb el simple ús de la raó en tenim suficient. Els organismes com l'ONU , la FAO, la UNICEF,  etc han demostrat al llarg dels anys que no resolen els conflictes i que la anomendada guerra justa justifica intervencions militars com les d'Irak o no es capaç de condemnar a paisos com la Xina que no respecten els drets humans més bàsics o la nova Rússia de Putin.  El descredit de les institucions en general siguin locals, internacionals, nacionals,   ha portat a un cul de sac en la política i en la pròpia ètica social ... Parlem de civisme però no sabem com resoldre el problema de l'ésser humà i de l'espècie. Per sobre de la sostenibilitat del planeta i de canvis climatics i efectes hivernacles hi ha la crisi econòmica que sembla ara per ara amenaçar tota la humanitat sencera...   El efecte Rashomon precisament ens descobreix que cal saber mirar per voler aprendre a veure millor amb altres ulls i amb altres possibilitats no podem estar indignats i quedar-nos quiets amb tanta indignació cal pensar i saber actuar, aprendre a moure'se i aprendre a pensar què volem de nosaltres mateixos ...El  camí no ha de ser en solitari ni individualment ha de recuperar-se la capacitat de pensar en els altres i amb els altres de ser nosaltres més que un jo únic i indivisible ... 

jueves, 22 de diciembre de 2011

EMOCIONS I SENTIMENTS : LA RUTA A L'EXILI .

http://www.cccbeducacio.org/explorar/-/institut/e_1005


Amb col·laboració amb el Centre de Cultura contemporània dins un espai destinat a difondre més enllà de les matèries i els currículums  el centre Josep Puig participa amb el seu propi espai difonent les activitats que fem i que ens fan en la vessant cultural i educativa. En l'enllaç superior teniu l'experiència que hem penjat per primera vegada amb la voluntat de seguir afegint projectes i explorant aquest camp de la memòria , la recerca, la cultura i l'educació...

martes, 20 de diciembre de 2011

RECUERDOS Y MELANCOLIA


La melancolía es un estado permanente nada tiene de transitorio nada de provisional nada de pasajero. Somos el arte , eso expresa la imagen del pintor Alfred  Stevens pintado en 1874. Sin embargo la pintura  como forma artística expresa estados, emociones, sentimientos , conceptos- La pintura conceptual nos adelanta ideas que como espectadores nos presentan de forma crítica y permanente algo que nos invita a pensar :Kandisky por ejemplo.. Otra pintura como los bodegones o la que mantiene la naturaleza muerta como el cuadro de las cebollas de Renoir parece que no hable que paralice la realidad como si se tratara de una congelación del mundo y de la vida..Los objetos aparecen detenidos en el tiempo y como espectadores nos vemos obligados a desentendernos de lo que vemos. Nada parece real más bien lo que aparece manifiesta una aterradora presencia de vacío . Sin embargo hay cuadros que nos hablan , nos explican como este que aquí presento Stevens nos relata la vida para que como espectadores nos inventemos nuestra historia. Una mujer, una carta, un espejo , su mirada ausente, su sensación de melancolía , su tristeza, la incomunicación, su desesperanza , su abandono en los detalles de su vestido, su estado de decaimiento, sus manos caídas en el vacío ....    eso explica porque como espectadores el arte nos debería sugerir siempre. Puesto que ahí radica el concepto mismo de arte relacionado con la belleza de la obra y de su producción que va más allá del espectador, de la sala -en este caso la exposición muy recomendable en CaixaForum sobre la fundación que el matrimonio Clark tienen en EUA - de la propia inmortalidad del cuadro mismo y la obra en sí. Narrar es contar historias, hablar a nuestro sujeto impersonal, a nuestra manera de ser y de vivir y ese debería ser el papel del arte como no simples espectáculos de una sociedad ajena a la belleza de lo real sino como creadores de un entorno que nos proteja de tanto dolor , de tanta tristeza , de tanta melancolía.
De la misma manera que otro de los cuadros que conviene observar con detalle es el de Theodor Rousseau  " Granja a las Landas "  en el que invirtió más de 25 años en su creación retocando minuciosamente cada detalle , cada hoja de árbol, cada tono marrón oscuro del paisaje, cada abanico de verdes y amarillos en esa espesura de un bosque de cuento , de un bosque encantado que acaba encantando como si nos atrapara esa flauta hameliniana que nos suena al oido y nos entra por la vista para hablarnos de la belleza en eso que se llama lo sublime , lo que avanza más allá de la propia belleza como ideal como construcción artificial misma de la cultura.



Y por último otro de los pintores que creo que atrapan y digo este verbo porque atrapar significa enganchar hasta la médula osea más espiritual y profunda es  Boldini con sus obras que parecen presentar escenas cotidianas llenas de un misterio y un encanto especial ......



UN PUIG I UN CADAFALCH ....





Pensava l'altre dia que era un puig ? muntanya que destaca a la vista. I un cadafalc ? una plataforma elevada en lloc públic per destacar-hi els qui pugen al patíbul o túmul per ser executats.

Clar això de treballar en un institut de secundària que té com a nom Puig i Cadafalc(h) resulta que pot tenir la seva gràcia... Quina funció tenia   el cadafalc a l'Edat Mitjana  ?  Doncs si seguim en aquesta línia trobem que possiblement en la famosa ciutat medieval a les  terres de Burriac  la petita muntanyeta -de la Llàntia i Cerdanyola -que destaca una  vista bella i esplèndida perquè  s'observa tota  la costa  de Mataró podria  tenir com a  una finalitat clara i definida sentenciar a mort i portar els condemnats a executar en el patíbul ... Clar seguint aquesta pista podem veure si era habitual a Mataró trobar durant aquesta època històrica aquest tipus d'execucions públiques en els puigs damunt els cadafalcs ? ..  I d'altra banda si pensem en la idea del càstig com a forma de repressió pública encara ens trobem més situats en un institut que es troba en aquest puig i que utilitza aquesta forma en públic per demostrar qui cumpleix amb les normes establertes del senyor o de l'amo del turó.. Clar tot això si no fos que el veritable nom del nostre institut és Josep Puig i Cadafalch 

I l'altre cosa que fa pensar és precisament la funció que ara actualment té com centre d'educació de secundària, de cicles formatius i de batxillerat per nois i noies del barri i de la vila de Mataró..
.

Quan jo fa més de 13 anys vaig arribar al centre recordo perfectament la cap d'estudis que em va dir que en aquell indret no hi havia un codi de normes ni cap reglament intern però si tenien clar que la convivència era una cosa que calia treballar diariament amb l'ajuda de l'aprenentatge de valors, ideals, d'una ètica que responsabilitzes a tothom del que volia dir negociar, pactar, mediar, transformar-se en persona humana i digne.  Hi havia una comissió de convivència de la que vaig formar part uns primers anys amb un servei que oferiem un dia a la setmana per nois i noies que treballaven pel centre amb petites reparacions de desperfectes ...El diàleg inspirava en totes les reunions la voluntat de canviar en positiu el càstig i el compromís personal amb les families i els nois i noies.. 
Ara el temps ha transformat tot això poc a poc va arribar primer un reglament de règim intern del centre on es treballa en les tutories les normes amb els drets i deures segons el que la normativa educativa regula i normativitza. La comissió ha continuat però sense el caire de treball al servei de la comunitat i simplement serveix per informar als equips docents de les mesures punitives que s'imposen i dels expulsats i castigats setmanalment.  En el claustre es valora cada curs per part del cap d'estudis amb graelles i estadístiques els %  de nois i noies per cursos que han estat expulsats i ens dona a pensar i reflexionar junts amb una frase final que parla de aprendre a canviar les coses.. Però el diàleg continua amb un full de convivència on la familia signa per tenir coneixement ,   l'alumna cada vegada menys reflexiona sobre el que ha fet i el professor de guàrdia s'implica potser una mica menys cansat per la paperasa per gestionar el conflicte..També el projecte de mediació que va començar fa uns anys ha quedat en una matèria tipus variable o alternativa que s'ofereix amb la intenció de formar alumnat que mediï entre ells i elles però ara per ara no hem vist quantes mediacions realment han estat possibles... Ja el filòsof Michel Foucault en el seu llibre ·Vigilar i Castigar" explicava els models socials que podien fer avançar  els règims democràtics...Si pensem que amb les normes i els controls de webcams com la que tenim a l'entrada, si pensem que amb reglaments canviarem les coses, si pensem que amb fulls de conflicte perquè ara es diuen aixì no com abans que eren fulls de convivència podem variar la conducta dels nois disruptiva i de les visions i valoracions que les families fan de l'escola en un puig on abans potser hi havia un cadafalc no sé si ens estem equivocant de camí i de forma i manera de canviar el nostre sistema educatiu. La convivència requereix tenir confiança , i això s'adquireix amb transparència, amb portes obertes, amb col·laboració professorat i families, amb voluntat de canvi i amb gestos acompanyats de paraules i no amb demostracions folklòriques de dubtoses i religioses voluntats ...No anem pas bé per aquest camí ... i el centre acaba perdent les seves senyes d'identitat i de configuració del que sempre l'han definit ..més enllà d'un arquitecte modernista , més enllà d'un puig i més enllà d'un cadafalc  ...

PUBLICIDAD GRATUITA