Ahir vaig voler assistir a la manifestació a favor de l'ensenyament públic a Barcelona.
Vaig anar-hi sol i em vaig sentir sol. El que més va sorprendre va ser la poca assistència de lo públic. Quants erem allí ? Si allò era un desplegament de les funcions públiques potser la policia amb els mossos d'esquadra i la guàrdia urbana eren els manifestants.
Quan baixava caminant pels carrers de Barcelona ja vaig tenir una impressió no gaire favorable tot veient la gran quantitat de consumidors compulsius i no compulsius aprofitaven les ofertes i contraofertes de marques comercials que amb un "Tot a ...." oferien oportunitat de salvar l'ànima del ciutadà en crisi. Les teràpies funcionen més que mai amb la crisi i reafirmen el capitalisme salvatge i ferotge com s'apropia de la individualitat.
Quan arribava a la plaça Urquinaona encara la marxa no s'havia iniciat però en un cantó vaig voler fer d'observador en l'anàlisi social del fet Nombrosos sindicats aprofitaven per vendre la moto de la defensa laboral que ells mateixos no van saber defensar i altres aprofitaven la metàfora del sobiranisme català per incloure en pre-campanya una collita d'audiència. Tot plegat recordava novament un desembarc sense una clara Normandia. I es que parlant aquests dies amb companys i companyes de la funció pública veig com el desgast i certa apatia han conseguit que en les comissions de retallades sectorials i locals així com la voluntat de la defensa del model públic estigui cada cop més present la pel·lícula d' una terra cremada i deshabitada, hostil i inhòspita.
No falten raons -com deien algunes pancartes que nens i nenes retratats pels seus pares i mares mostraven al ministre i a la consellera : NO toquis al meu mestre !!!!- així com les baixes dels 15 dies no cobertes, el 50% del sou si hi ha una baixa els primers mesos , la sobresaturació de les aules, l'increment de les hores lectives , la retallada en les economies dels instituts , .. Però sembla que no hi ha prou fins i tot en un acudit penjat a la sala de profes del Roto
que senyalava aquesta individualitat enorme del sector públic amb interins, substituts, en pràctiques, desplaçats, forçats, menyspreats, esmaperduts, i inconscients .. i podriem afegir encara més adjectius dins el nombrós grup de personal de la funció pública.
Com deia un company aquests dies els darrers anys cert professorat ha abusat de permisos, baixes, llicències, i l'administració així com els seus representants no ha fet res. Això el feia qüestionar el model democràtic i assembleari dels nostres centres on les direccions acaben fent el viu-viu per no tenir gaires problemes doncs un dia tornaran a ser simples professors del centre. De fet els consells escolars avui semblen ser motiu de debat sense sentit quan es parla de paritat representativa del professorat del claustre i les seves intencions de vot. L'autoritat de les direccions queda resguardada amb les prestacions econòmiques que de forma vitalicia podran cobrar per la resta dels seus dies. I de fet hi ha un sentiment negatiu de veure com les direccions acaben reproduint la veu del seu amo com és l'administració. El sistema públic no té convenis especials com altres empreses ni té tampoc oportunitat de crear comites d'empreses dels treballadors i per tant no hi ha mecanismes assemblearis que permetin defensar els drets socials i laborals dels seus integrants.
- L'escola pública no la pot defensar ningú avui perquè realment no hi ha cap interés per aquesta tasca.
Enguany treballo en un centre que en un sol curs puc trobar 6 o més nois o noies diagnosticats amb certificació mèdica i on la mitjana del centre respecte a Catalunya està per sobre de dos punts. A diferència del centre anterior on era força estrany trobar en un sol nivell més de 6 diagnòstics amb certificació dels equips de l'EAP. Observo doncs com les condicions econòmiques està clar que primen les possibilitats d'accès al món universitari i laboral. Els plans de l'entorn que intentaven considerar que els centres havien de ser tractats segons les seves característiques avui han desaparegut del tot.
Les competències de la productivitat acadèmica han instrumentalitzat el saber i promouen un model competitiu però no educatiu. Aquesta instrumentalització permet valorar la quantificació dels resultats i la mecanització del procès per sobre de la resta. Una noticia com crear classes d'emprenaduria o classes de voluntariat ...... no penso que doni a l'educació la possibilitat de pensar la ciutadania per si mateixa ni crear individus lliures i aptes per viure i conviure.
La manifestació d'ahir demostra aquesta retallada social contra les llibertats de les persones, contra la intel·ligència, contra les persones que defensen un model social no privatitzat, un model no instrumental, un model no productiu , ...Fer una festa folklórica , fer sonar els timbals , apropiar-se de les opinions dels mestres i professors, silenciar les paraules, matar la imaginació i la creació, eliminar el pensar, obviar l'educació, deixar de creure en res, ...tot això és el que ens porta ara per ara el moment que vivim.
Per seguir pensant :
