Buscar este blog

domingo, 13 de enero de 2013

AMOUR


La  nueva película de Michael Haneke habla de la vida. La vida sea larga o corta nos devuelve con su mirada de espectadores que nos observamos a nosotros mismos el retrato de enfrentarse a el final de la existencia. Un matrimonio en su última etapa - Georges y Anne- profesores de música jubilados llenos de una gran vida se les presenta la enfermedad, el dolor, la decrepitud, el deterioro, el sufrimiento como un problema tal como parece que la sociedad les advierte. Hay que hacer alguna cosa para buscar los remedios que hija, alumno aventajado, autoridades, amigos y vecinos proponen, divulgan para someter la vida a una agonía estética indolora, insípida, ... Que no se vea, que no nos atrape , que no se presente como algo irremediable aunque lo sea, ... La primera escena consigue advertirnos como espectadores de la experiencia cinematográfica que nos devolverá algo a lo que no estamos acostumbrados. La sala de cine repleta sirve para escuchar los comentarios previos a la sesión con el total desconocimiento de aquello que se viene a observar, a mirar, a ver pero en ningún momento parece que los espectadores estén dispuestos a contemplar de manera que los elementos del retrato les interpelen. 
Por eso el silencio que nada más comenzar el film se produce en la sala desgarra con la mirada que ofrece el director de Funny Games , La pianista, El tiempo del lobo, Caché, La cinta blanca nos propone. ¿Por qué ese silencio que parece cortar la mirada con el mensaje que Haneke nos ofrece ?  
De nuevo los interrogantes que plantea el director propone una reflexión entorno a el cine como experiencia de vida o existencia, el mismo afirma que huye del sentimentalismo comercial que moraliza en nuestro ojo todo aquello que nos depara la narración fijada y determinada. Por eso Brecht y Antonioni son referentes en esa distancia que adquiere su cine con la mirada ética que irrumpe entre la sala del público. Tampoco sorprende que sea la protagonista la actriz de la excelente película "Hiroshima , mon amour" de A. Resnais 


    "Moriría de la lástima que me produjese ver a otro como yo me hallo"  Shakespeare, W  El rey Lear .

Haneke esparce la semilla del dolor para atrapar con su cine la representación de una sociedad ausente a lo largo de toda la vida de la pregunta misma por saber vivir y aprender a morir mientras se vive. Platón en el diálogo del "Fedón" nos planteaba esta pregunta como un deseo de alcanzar ese aprendizaje y por eso no es extraño que ambos pensadores nos propongan la misma solución final. Una solución acorde con los tiempos que todavía hoy la sociedad rechaza y penaliza como si fuera un tabú social incomprensible e inhumano. Pero en la ternura de las imágenes cuando una suave caricia parece intentar mitigar el dolor entre dos manos viejas y llenas de arrugas que se hablan con tanto y tanto amor nos permite ver a lo largo de las dos horas y pico algo más que cine. ¿Cómo entender que nuestros padres mueren o morirán algún día y nos separaremos aceptando lo que venga ? ¿Cómo renunciar a la vida de los otros con ese miedo a nuestra propia muerte ? ¿Por qué el amor no es el cuidado que los servicios médicos nos ofrecen como expertos en terapia paliativa ? ¿Qué decir frente a lo que uno ha sido a lo largo de la vida a través de la palabra o del gesto cuando la muerte se aproxima ? Haneke nos habla de nuevo de un tema humano. Ahora me viene a la memoria la muerte del poeta mallorquín  Miquel Bauçà  hace unos años solo y encontrado en su domicilio al cabo aproximadamente de 80 días de morir. Entonces los medios de comunicación se hicieron eco de la noticia sin reflexionar sobre como se podía producir una muerte en una sociedad industrializada como la nuestra .
Haneke pues realiza un requiem sin caer en la emotividad, la frivolidad de sentimientos y emociones aunque paralice al espectador por su carga conmovedora. Creo que precisamente no establecer ninguna distancia entre la mirada del espectador y el relato de la experiencia permite esta complicidad con el amor que nos desvela. Nada en ella es anecdótico ; la casa que se va engrandeciendo de un inicio hasta el final huele a tiempo, a vida , a cultura, a existencia, ... ; el miedo que despierta a quien se enfrenta con el terror de los sueños que la parca parece desvelar; el cuerpo como elemento de dignidad atrapado en ese caparazón marchito se despoja de falsas miradas que la axiología de los valores nos pretende siempre inculcar; incluso la heroicidad de quien se decide a si mismo no querer renunciar a la vida de amor compartida con el otro queda absorbida por la metáfora que la paloma recoge al final del viaje; o la Ofelia que presenta al final engalanada de flores en el agua que prepara su amor en compañía del vestido que meticulosamente prepara para la escenografía final ..... El piso queda deshabitado de algo más que unas vidas con la puerta que cierra con un  "cógete el abrigo ..y nos devuelve la expresión de AMOUR entre un balbuceo automático que clama y expresa  DOLOR, DOLOR , ......

enlaces relacionados : 













domingo, 6 de enero de 2013

FRANCESC TOSQUELLES .ANTIPSIQUIATRIA .




He descobert un pensador interessant en el darrer dia que s'exposa al MACBA  dins Episodis Crítics (1957-2011)  en un documental realitzat per Angela Melitopoulos i Maurizio Lazzarato anomenat Déconnage. El reportatge dura aproximadament uns 59 minuts i presenta la figura d'aquest psiquiatre català que fuig a França després de ser condemnat a mort per Franco i serà el responsable del sanatori mental Saint Alban a la regió del Rosselló.-Llenguadoc  durant la Segona Guerra Mundial. 
El projecte dels dos autors recull una entrevista realitzada al psiquiatre l'any 1985 pel cineasta François Pain , pacient de Tosquelles. Aquest psiquiatre fill de burgés progressista es formà amb el doctor Emili Mira de l'Institut Pere Mata de Reus i dins una forta ideologia anarcosindicalista de psicoteràpia experimental. I dins el POUM el 1939 creuarà la frontera cap a l'exili com a conseqüència de la condemna pel franquisme per contractar entre altres prostitutes com a personal sanitari així com utilitza el marxisme republicà com eix del seu pensament per reformular les teories psicoanalítiques de Freud i Lacan amb els conceptes de lloc,migració, pelegrinatge  vinculades a la idea de cos i gestualitat. Per això serà un referent per pensadors com Felix Guattari i Guilles Deleuze per la seva crítica a la psiquiatria.  L'entrevista del 1985 serà la base del projecte que la filòsofa Elisabeth Von Samsonow  i el psiquiatre Jean Claude Polack comentaran per parlar sobre els seu perfil i les seves idees. 




Dins les idees que s'exposen hi ha algunes que criden l'atenció. En primer lloc respecte a la seva biografia personal trenca amb la idea psicoanàlisi de la relació amb la mare i el pare com elements edipics del discurs que un mateix es construeix. El relat que ell mateix comenta presenta el seu naixement com un moment gens vinculat a una significativitat i a un simbolisme de la mirada de la mare o de la castració de la figura materna. De fet ell mateix explica com considera germans a tots els seus col·legues i veu en la figura del pare un amic o un complice. 
Un altre idea que resulta interessant és la idea de veritat que ell explica com precisament no existeix més que com a coherència o com a narració que un mateix es construeix minimament de forma dinàmica i coherent al llarg de la seva vida. I això precisament el converteix en un psiquiatre atípic doncs aquest relat biogràfic que la psicoanàlisi lacaniana preten fer respecte al subjecte que s'enfronta a la veritat per trobar-se ell mateix com a objecte relatat , sembla que deixa de tenir prou validesa o importància en la seva psiquiatria. També explica com en els anys 60 Barcelona s'omple de psiquiatres hongaresos i ell aprofita l'avintessa per analitzar-se amb els professionals vinguts de l'escola vienesa i s'adona que el més important no será la significació del discurs o de les disgressions que el pacient o el psicoanalista realitzen sinó els silencies , les articulacions , els gestos  que es produeixen en el pacient. Per tant sembla que fuig d'aquesta simbolització de buscar referents per contextualitzar un discurs que acaba intrerpretant el que la psiquiatria vol que s'intrepreti. Per això entendrà que la figura del pare no és única és múltiple : el pare tutor, el pare infantil, el pare amic, el pare.... 

El diàleg que es crea és totalment virtual 

jueves, 3 de enero de 2013

REUMATITIS CRÓNICA


- Digues , digues.........
- Serà ja massa tard , amic. El paradís ja no existeix. 
-Però em fa mal , dolor, i pateixo molt .moltíssim... no puc més..A vegades em llençaria al buit per acabar amb aquest carcinoma dolorós que m'arrossega a no sé on ....
- No diguis tonteries , això no es pot ni pensar ni dir , O vols que tothom pensi que ets un covard ? 
- Quan penso en els anys que he llegit el Fedó de Plató. I en el diàleg pensava i rumiava una vegada i un altre allò que expressa tant bé Sòcrates : Filosofar és aprendre a morir... Però ara només veig en el meu cos el vell carruatge i les rendes no em porten més que a les tenebres i la foscor. 
-Potser hauries de rellegir de nou els clàssics més enllà de Plató amb la filosofia hel·lenística i les escoles estoica, epicurea, cínica, escèptica, pirronica, ..... ?  
- Plató deia que el cos era un carruatge? o més bé parlava de presó ? Si la metàfora té un significat no és el mateix dir carruatge que presó no et sembla ? Un carruatge és un mitjà de transport , amb rodes que condueix en un viatge alguna cosa que hi porta en el seu interior i jo més aviat penso que el cos no està pensat com un mitjançer o transportador de res ... Potser aquest carruatge serà l'ànima no ? 
- Ja , mira jo no entendré mai gaire la filosofia , Però quina metàfora tant poc afortunada no ? Si és el que tu dius això és greu ..
- La vaig trobar al faceebook penjada entre altres imatges ...amb més de 90 m'agrada , m'agrada... I vaig pensar en què volia dir realment Plató ....
- Per què creus que es diuen coses així o s'interpreten coses així ? 
- No ho sé potser el famòs "tot s'hi val arriba a tot arreu " ..En aquesta imatge en primer lloc es diu que el cos és un carruatge i no l'ànima com hauria de ser ..en segon lloc es parla que el pensament es qui estira i atura o condueix els sentiments que son els cavalls , sense diferenciar entre sentiments,emocions, passions, instints, .... doncs el coratge no és el mateix que la moderació dels instints... 
-Podria ser que per això com deies el paradis no existeixi si no està en el faceebook no està !!!! 
- Home, mira és una bona comparació això de la virtualitat que arreplega tot i que sembla que es menja tot allò que s'hi aboca com si fos un gran contenidor de deixalles , idees, pensaments, sentiments, emocions, imatges,  que traga i traga sense cap altre intensió que un reconeixement en el m'agrada ... Em pregunto que podria succeir si un dia alguna persona bombardeiges el faceebook amb no m'agrada o trobo estúpid , insultant i patètic , no m'agrada ni m'interessa perquè ho trobo mediocre i absurd ... 
- Uff  entendre perfectament això del dolor perquè no hi ha qui aguanti tanta escombraria i tanta merda...i es que el reuma fa estralls a una certa edat i això no té més cura que la lectura dels clàssics però sense virtualitats poderosos com el facebook .

PUBLICIDAD GRATUITA