PLOU

El temps no compta ..  he arribat massa aviat  i espero . Esperar i esperar com si fos un ritual inusual un cop més a la vida. Però respiro. Sento el bateg del cor com la sang tremola i miro el sostre. Un sostre de bigues de fusta , de llargs i càlids ditets  . Tot al seu lloc ; les senefes blaves geometricament distribuides, les flors , els llibres, la música -situada en un ordre despreocupat- ..  i així poc a poc sento el mantra que cada matí recito . "Mi me tseng wei cher re sent resing ...." La gossa inquieta rascs la porta i estira una cop i un altre el petit forat per poder entrar-hi. Les cortines blanques tapen la pluja però el so repetit un cop i altre pren força , la força necessària per ser, per estar , per viure. Com si res,  resegueixo mentalment els poemes i les paraules que em neixen en aquest temps ..Penso i parlo amb mi mateix : 

el silenci abraça el gest 

i el mati banya 

sense pressa la casa que estimes  

 dins com si les gotes de la pluja convertissin el temps en etern voldria oblidar-me de tot 

i així ballo en la imatge del dia que hem  pres 

els segons deleitejen l'instant del record 

sempre al costat 

present com si fos el mateix una vegada més.

Tot sembla aturar-se . La cadira deixa de ser incòmode. Observo amb lentitud els quadres de la vida , cada un d'aquests únic ..i m'imagino possant-hi nom i significat . No hi ha sol aparent  . Es un día trist sense més. Penso .El sol interior si que hi és. 

Ell ja despert ha donat el bon dia . Tu hi ets. Les dents. I el passeig respirant natura . Mullat's i mirant les altres llunes. Salta, corre, amunt i avall. El braç encastat , com olora la terra molla a salvatge caprici dels dies passats  , els peus xops , el paraigÚes mig trencat , i els esvarçers que s'estiren i ofeguen la roba empapada d'aigua d'un dia com aquest. Res se m'escapa.Contemplem . 

Un passeig preciós , un matí bonic, un moment únic, un instant de temps .. les passes una darrera de l'altra caminen per la dreçera estreta del camí . Un camí , el teu camí , el que fas cada día des de fa temps ... que porta al bosc , que verbalitzes "m'agrada". 

Els ulls sempre son ulls, i l'encontre sempre es trobada. Tornem a casa .. encara el bosc ens demana l'ultima recapta de troncs a tonelades ..Una tona de bosc. Som a 6 quilómetres amb el fang a les rodes i ell que un cop més sembla ser un veritable ésser increible, madur i sencer.. estic amb la mirada amb ell. I tu ho dius ," què guapu que és". 

Els amics riuen i conviden i regalen i aprenen de la vida .. d'aquesta que mai del tot la comprenem. Però aixì és com tot un día comença . La col amb patata no ha sortit prou bé .. els vint minuts de rellotge han acabat massa sense plaer. Hi massa gana per la pressa. I si sóc un cuiner sense carrera acabada tampoc passa res. I si estem a taula parlant de la familia i dels projectes que tens estem aquí , i res més . M'agrada per una estona ser-hi, sentir-nos uns al altres , i veure com parla de la seva nóvia i de la vida que s'imagina . Estem i prou . 

La capseta màgica ens atonta .. tips endormiscats restem allà mateix , en l'indret de la visita primera .. El fred ha calat una mica els ossos .. El comiat com la poesia de Josep Palau i Fabre , arriba. Una abraçada . Una abraçada , no hi ha més paraules . 

Les paraules ens curen ?

"amor " " pau" " tendressa" " poesia" "bellesa" " generositat" .... les paraules a vegades semblen  que ens permetin curar-nos del món i la vida. El món no és fàcil mai ni tampoc difícil del tot , però sovint es fa dur com una roca . El llenguatge que utilitzem expressa el desig, ens comunica amb els altres, dóna significat a la vida, permet tenir idees i creençes que sostenen el que pensem sobre la realitat.  

Així hi ha moltes teràpies que amb la paraula semblen obtenir les eines i els instruments per produir la catarsi necessari perquè qui diu, qui parla trenqui amb el silenci interior que tota persona té dins . 

Però la vida com un riu pler d'aigua té trams més lleugers, més plàcids, més agitats, més arremolinats, .. i com els paissatges que canvien al llarg de la metafòrica experiència personal els temps i les etapes de l'aigua que transporta canvien . Malgrat sempre el riu és el riu , el mateix sigui net, clar, fosc, brut, contaminat, pur, transparent ...  

Aixi hi ha paraules que gràcies al llenguatge permeten navegar pel riu amb més capacitat , per ser conscients que tot allò , que s'emporta el riu avall,potser arrossega la pròpia vida mateixa . 

I quan deixem de tenir paraules per escriure, o paraules per expressar-nos , o paraules per imaginar, o paraules per sentir, o paraules per simplement dir aleshores no tenim cura , ja no tenim cura ... I per això creure que ens podem salvar d'alguna cosa com la mort és un absurd , una quimera, un fantasma..No hi ha salvació de res ni de ningú , només ens podem acompanyar a nosaltres mateixos a trobar-nos en un final de riu una mica plàcid i tranquil . 

Aquesta realitat térbola que engalta les consciències humanes per anorrear-les i convertir-les en paraules buides, paraules trencades, paraules fosques, paraules mortes sense vida.. colpeija severament amb el dolor, la malaltia, la por, la inseguretat, la violència, el fracàs, i obliga a enmudir . El silenci no hauria de sorprendre.  

El llenguatge "mare" -com deia Hannah Arendt - del pensament dibuixa el nostre rostre i ens acompanya fins al final .. també el gest és llenguatge, també la mirada ho és , també el cos ens expressa sense més ... però la paraula potser -secretament en el nostre endins  - quan ja no la podem xiuxiuejar a cau de cap orella , resta encara com lúnic bateg d'un alè personal .