Per començar una pregunta com aquesta podem descobrir quin és el significat dels verbs que acompanyen a el subjecte/objecte : el cos. Perquè hauria d'estar clar que en la pregunta hi ha un subjecte omès que resulta ser qui fa la pregunta , un jo conscient del que es pregunta .
El primer verb Ser o ésser , és un verb còpula que serveix per a afirmar del subjecte que posseeix una qualitat o atribut (expressat per un adjectiu, que pertany a la categoria o classe , expressada per un nom o pronom que és equivalent o idèntic.
El segon verb Tenir és un verb que tenint per subjecte la designació de tal persona o cosa, denota que la cosa expressada pel complement directe és seva o està sota el seu control, n'és una part , n`és una qualitat o és qualsevol altra cosa que li pertany o l'afecta.
Així constatem que podem dir Jo sóc un cos en la mesura que m'identifico plenament amb allò que sóc : un cos . O bé podem dir Jo tinc un cos en la mesura que algo forma part de mi com a cos i s'afegeix al que jo tinc , que és tenir un cos.
Com podem entendre aquesta pregunta aleshores ?
Luis Roca ens dirà : que podria ser una pregunta equívoca perquè entenem millor que som un cos que tenim un cos. En els primers pensadors de l'era prehomèrica la mort era el final de la persona i amb la mort marxava de forma material ( sigui fum o aire ) l'ésser humà. Més tard el dualisme plantònic , cartesià i el materialisme van donar altres respostes a la naturalesa de l'ésser humà.
Així doncs veiem que dir soc un cos voldria significar que el cos forma part de la meva persona com a subjecte , seria doncs una qualitat intrínseca o atribut intrínsec personal i pròpia , vinculada al fet del cos . En sentit lògic cos i ser serien el mateix com idea del principi d'identitat tal com dirà el monisme o materialisme de Deleuze i Guatari . Més tard la separació de la idea de persona com a dualitat de substàncies entre cos i ànima per part de I Plató i posteriorment Descartes entendrà , el fet de tenir un cos i una ànima ( teoria del cos com a tomba de l'ànima) , que van accidentalment units i que cal saber controlar . Per això el dualisme té aquesta vessant essencialista que malgrat rebutgi el cos , amb un cristianisme que el redueix a pecat , veu aquesta doble realitat de substàncies que donen identitat al subjecte no a partir del cos o res extensa sinó a partir de la consciència o res cogitans que ens fa persones. . En el cas del tenir un cos establiríem que el cos seria una propietat extrínseca o un atribut extrínsec que ens fa posseir un cos. Per això el dualisme instrumentalitzarà la idea del cos com quelcom que tenim i que com una màquina podem fins i tot modificar o canviar a diferència del pensar o creure que som un cos que no estableix aquesta idea perquè no accentua cap ànima o esperit o ment separada del cos mateix,
En el primer cas identificar-se amb el ser un cos deixem la possible objectivització o instrumentalització del cos i ens indiquem com pròpiament un cos. Som cos , o sigui, exclusivament un cos o bàsicament un cos.
A diferència de pensar que si tenim un cos que ens permet una separació entre tu com a subjecte que tens una identitat i el teu instrument al teu servei d'ús que seria el cos , que el podries modificar, canviar, transformar, doncs ens permet entendre que al no ser pròpiament un cos essencialment per un possible determinisme biològic , el cos passa a ser un constructe social anomenat gènere, sexe, procés personal, ... en la línea del cos com el que un és realment significa que tal fet ens configura realment com el que som . Identifiquem la persona bàsicament com un cos .
Si tornem a la pregunta en el fons acabarem adonant-nos que dir jo soc un cos i jo tinc un cos es pot entendre com el mateix si ens considerem únicament com a materialistes que només podem ser si tenim condicions com un cos per ser-ho i només podem tenir un cos perquè en el fons som aquest cos.
Si ara introduïm el debat sobre aquesta identificació amb el cos que actualment s'està produint en el debat sobre feminisme i moviment LGBTIQ ens adonem que pot aleshores tenir més sentit la pregunta . Soc un cos i com a tal el que construeix la meva identitat es el meu cos que em determina o el cos es quelcom que està per fer-se i per construir-se més enllà del que tinc o he nascut . En la polèmica : "nadie nace en un cuerpo equivocado" s'està dient que el cos seria el que ens determina i ens defineix essencialment i aquesta tesi defensada per una part del feminisme s'oposa a la destrucció del concepte de gènere , rol social, sexe com a construccions socials imposades . El debat és força complex perquè en algunes ocasions s'utilitza el psicologisme ideològicament per parlar de disfuncions de la personalitat com un argumentari molt fal·laç . Està clar que poder entendre que el cos no és nostre , ni teu , ni meu , ni del nosaltres permet obrir espais per des normativitzar les idees i conceptes al respecte.
