Buscar este blog

viernes, 14 de diciembre de 2007

La nova filosofia : René Descartes.


Si volem saber per la vida secreta de Descartes poc segurament podem trobar en les fonts històriques que ens donin pistes de com vivia les seves relacions amb les amants, com pactava secretament amb els poders de l'època. Tenia amants ? I fills o filles bastards ? Menjava carn crua i era un autèntic voyeur dels burdells de l'època, prenia pocions afrodisiaques ?

Descartes no resulta ser un autor tan entretingut com Plató. D'aquell si que podiem saber la seva idea d'amor, o la seva idea de felicitat, de guerra, d'astronomia,.... El 10 de novembre de 1619 a la ciutat d'Ulm ,sud d'Alemanya, aquest francès , filòsof i matemàtic, tancat dins l'habitació i amb el calor de l'estufa té una revelació acompanyada d'alguns somnis. Sap aleshores quin és el camí vers el coneixement. El primer pas per ell , es deixar enrera tot allò que fins ara tenia per segur i cert, o sigui, qüestionar-se absolutament tot el que ha après fins ara. Per començar de nou.
Nicolau Copèrnic i Galileu havien començat sota el model del heliocentrisme una ciència mecànica de la natura. Això volia dir que les úniques substàncies presents a l'espai eren les materials compostes per àtoms amb un moviment exclussivament mecànic. Però què creia l'Esglèsia fins aleshores? La Inquisició per fer front a idees com aquestes només podia admetre una visió teocèntrica on l'home i la dona resultaven insignificants davant Déu. Però , el problema tal com apuntava una ciència nova era doncs què fer amb l'ànima, la llibertat i Déu ? Descartes es trobarà amb aquest dilema : Podem fer compatibles les invencions algebraiques amb les coordenades que ens permeten traduir les figures geomètriques a ecuacions algegraiques amb un món on Déu continua present ? Les seves "Meditacions Metafísiques" publicades el 1641 demostraran l'existencia de Déu i la distinció entre l'ànima i el cos. Descartes aconseguirà que el món científic deixi de ser amenaçador per la societat. Com s'ha d'entendre això?

Discutir sobre l'existència de Déu ara no té gaire sentit però en aquella època l'Esglèsia havia dominat, controlat, gestionat les vides durant segles i segles anteriors. En aquest sentit hi ha un pensament conservador, clerical, escolàstic que encara continua dins les ideologies del segle de Descartes. I potser fins i tot ara ? Perquè un partit que promet fer reformes socials en temes com l'avortament, l'eutanasia acaba pactant amb l'esglèsia del Vaticà a canvi de silenci i vots deixar aparcada la seva promesa ? Per exemple fins que William Harvey el 1628 amb el llibre "De Motu cordis" no fonamenta experimentalment les seves teories sobre el cor i la circulació, la ciència estava plena d'heretgies i de les veritats imposades per el metge Galeno que feia les seves pràctiques de dissecció amb micos i no utilitzant cossos humans. En aquest exemple la pintura va representar un avanç dins la ciència de l'anatomia humana perquè començà a qüestionar les teories dels grecs i àrabs al respecte. Galeno pensava que el centre del cos humà el trobavem en el fetge a diferència del que proposarà Harvey.
El racionalisme serà un sistema filosòfic-especulatiu que dona a la raó impotància per damunt de l'experiència en la formació del coneixement. Es tracta d'utilitzar la raó com una capacitat que permet entendre i comprendre millor la realitat. Però, què vol dir això exactament ?
La raó es qui elabora els nostres judicis i afirmacions sobre la realitat. Per exemple permet que jo pugui dir "ara estic escrivint en el meu blog". Un judici com aquest és una afirmació sobre la realitat que percebo i intueixo com a veritable. Però la raó com a capacitat permet que fem o elaborem judicis com el que acabo de fer i també sintetizar judicis sobre una determinada visió de la realitat en forma de teories, lleis, principis, teoremes, .... En aquest sentit la raó és una substància de la subjectivitat humana. Jo sóc una capacitat de raonar que em permet elaborar judicis i sintetitzar la realitat a partir d'aquests. Per tant la raó va més enllà de ser una capacitat particular de la persona i es converteix en una capacitat que arriba a criteris comuns i universals permeten síntesis objectives , certes i segures : ofereix així una mateixa estructura del món real que fonamenta la ciència i la vida pràctica. Però el problema continuarà sent si tot es pot racionalitzar , o si tot el real és racional. Descartes intentarà que el racionalisme sigui compatible amb l'Idealisme.
Encara però no es resolt el problema de la compatibilitat entre la fe i la raó, entre el poder de la raó i la necessitat de la llibertat i la fe en un Déu. Perquè hauriem de pensar que la fe en Déu es pot plantejar des de la pregunta : Qui és Déu per l'home i la dona?

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Trobo que Descartes no té tant encant com Plató (ja que no en sabem tant de la seva vida).

Però per altre banda trobo molt interessant la idea que dóna de relacionar la etapa en la que viu amb Déu.

Sembla un bon home, aquest Descartes.

Fins dilluns.

Anónimo dijo...

Sóc la Judith Moré.
Bon cap de setmana.

Muriel dijo...

La part de "Como agua para chocolate" que nomenes al meu post, és una de les meves preferides, el metge és tant, tant gràfic, com quasi tots els moments màgics que a la novel·la...Saps? una vegada vaig preparar les guatlles amb petals de rosa. I poder, sí, hi ha qui necessita d'alguna mena d'estimul etílic, o qualsevol altre substància per dir o fer quelcom que de manera natural no sap o pot. Hi ha qui fa servir les paraules.

PUBLICIDAD GRATUITA