Buscar este blog

martes, 27 de mayo de 2008

REFLEXIONS A PROPÒSIT DE LA LECTURA DEL LLIBRE "LA FORÇA D'EXISTIR" DE MICHEL ONFRAY




Si només vivim establint codificacions socials i polítiques segurament arribarem a un món buit, insípid i sense cap altre valor que una objectivitat i universalitat que converteix en homogeni tot el que molesta i cal eliminar. El codi estableix formes per regular, per presciure, per normativitzar des d'una situació de poder determinada. Mai és neutral , mai resulta innocent. Qui estableix el codi ho fa amb una voluntat concreta. Eliminar tota senyal de diferència i de fragmentació real. Aquesta pretensió fa creure "malèvolament" que el que tu dius i el que jo dic aparentement són el mateix i que la diferència de criteris només fa que emboliquem la troca i generem conflictes. Per això el codi porta a la llarga i a la curta al dogmatisme. Si no sabem de sintaxi, si no sabem les normes de circulació, si desconeixem la taula períodica dels elements químics, si no coneixem les regles ortogràfiques,.... Aquesta corrent estableix avui que només la societat serà justa i lliure si sabem funcionar per codis, per regulacions, per normes, per reglaments, per constitucions, per decrets, ..... El problema però no és aquesta regulació social que ens cal a vegades per funcionar en societat sinó més aviat la seva justificació en funció de raons que semblen que no hi ha cap altre alternativa possible. O estas amb mi o estas contra mi. Els codificadors interpreten les senyals però des dels seus registres personals. La comunitat estableix els codis que evidentement permeten que del kaos passem al kosmos. L'ordre fa la pesona i la configura en un espai gestionat i regulat que fa que visqui sempre entre camí i camí. Però el camí no resulta ser altra cosa que creure que la vida té un origen i un final. Escollir és triar un camí i el camí un final. El problema es que la caputxeta no pot sortir del camí perquè si ho fa trenca el codi establer i es converteix en una nena rebel i insolet . Una delinqüent que només busca bronca i problemes una persona conflictiva. El codi doncs justifica les bones pràctiques i regularitza les dolentes , tot classificant els paràmetres que fan que els valors bons siguin els establerts homogeniament per tots, consensuats i universalment vàlids per tothom i la resta és escòria, és mentira, és indecent.


La tradició hedonista només busca entendre que els codis crean una visió de la societat poc sincera i autèntica, poc honesta, poc capaç de poder tancar portes i ser valents.


El model de La regenta de Alas Clarin presenta un model codificador, un model de sumissió i de pautes socials establertes , el que deia fa poc de punt final. La dona es veu entregada i lliurada al marit i perd el seu paper de persona, de dona. La mare no és dona, la muller no és dona .... la resta fa que es perdi tot de la persona. El model Madame Bovary trenca amb els codis, trenca amb la possibilitat de deixar ser, de deixar fer.... Són els punts suspensius.... El que resta obert, el que es configura sempre obert i predisosat a canviar situacions , a generar dinàmiques, a .....

martes, 20 de mayo de 2008

REFLEXIONS A PROPÒSIT DE LA LECTURA DE "LA FORÇA D'EXISTIR" DE MICHEL ONFRAY . La tradició dels punts suspensiu versus tradició del punt i final.


Dos models : aquells que estableixen codis per viure i per això sempre es troben insatisfets entre el que viuen i el que volen aconseguir. Res-tot-res. L'altre un model que busca sempre està inacabat. Res, més , molt... Aqui no hi ha codi, no es viu pel codi. El model de madame Bovarie vers el model de la sumisa regenta de Clarín.

Viure la vida com a punt i final vol dir sempre pensar en que haig de finalitzar etapes per això es genera l'avorriment, la repetició, i la sensació de fracàs.

Viure la vida com a punts suspensius és un altre cosa. No?

Bovarie és la dona infeliç perquè no té la parella que la fa feliç , per què ? Potser només la esclavitza i no la fa ser lliure. Per això els amants són l'alliberament.

lunes, 12 de mayo de 2008

GOLOSO: PASTEL DE CHOCOLATE Y FRESAS



La ética no es ética si no se acompaña de compromiso. ¿ Es eso así tal como se expresa? La conversación sobre lo que se juega uno en su quehacer diario pasa por algo así como el silencio de ciertos momentos que nos comprometen a todos y en especial a uno mismo. El cine nos repite estos momentos a menudo. En "te doy mis ojos" Pilar explica a través de sus silencios su terrible soledad. Su narración expresada en sus comentarios artísticos de Tiziano, Degas, Rubens, produce al espectador una complicidad inexpresable. ¿ Qué me cuenta con su mirada?

Sin embargo el cine espera que se nos acabe su historia con un acompañamiento moral. Por eso el cine se nos llena de moralina para construir así una sociedad de codigos, de leyes, de reglas frente a todo aquello que debemos pensar, esperar, saber.. La ética para mi que es otra cosa diferente. No se trata de dar lecciones, ni de acompañamientos literarios que se desprenden de todo lo que deseamos sin saberlo. En "Como agua para chocolate" Tita amasa el pan, rehoga las verduras y nos envuelve en pasteles dulces, amargos, tristes y sinceros. Su amor por el doctor seduce en la mirada del espectador. No hay más. Sólo tiempo narrado, sólo tiempo. La ética así se dibuja sin más. Otra escena que ejemplifica ese entresijo gatronómico la podemos encontrar en "el festín de Babette" donde se inagura con la estética de los sentidos una aproximación a la verdad. Babette no miente sólo se expresa. Deja que todo se piense lentamente para que no tomemos partido por nada ni por nadie. Estética y existencia... Hedonismo y ética. Placer y calidad relacional entre miradas y mirones, entre posturas y silencios. Nada más.

jueves, 8 de mayo de 2008

PUBLICIDAD GRATUITA