Som normals o no som normals ? Els debats sobre l'origen

 

Inici de curs. Reunions. Més de mitja plantilla és nova. Molts joves professors i professores. Les 9 del matí. El coordinador pedagògic pren la paraula per parlar dels famosos grups A. Famosos perquè tenen molt èxit i tothom hi fugia fa uns anys però fa un curs tothom amb resignació decideix no piular. Enguany -diu amb to magnànim i amb força credibilitat- hem de preparar les programacions dels grups A. Els grups són d'aprenentatge lent i els nois i noies que hi van a parar necessiten una bona adaptació. Per tant us dono unes indicacions per treballar amb aquests nois i noies. El debat comença dient que cal que l'alumnat no sapiga que és un grup no normal perquè estigmatitza els nois i les families. S'explica el cas concret d'una familia que va treure el seu fill del grup dels "anomenats tontos". La proposta és dirque els grups normals són els A i que el B i el C són grups d'ampliació i més bons. Però cal enganyar els nois i les noies ? comenta una professora a la resta del grup. La professora d'anglès afegeix que potser es podrien dir "estandar". El debat continua i obliga a centrar els criteris dels grups A . Demanar deures, crear hàbits de treball i estudi, oferir metodologies innovadores i ús de les TIC en les matèries, també donar criteris d'avaluació amb diversitat de registres i no únicament proves o controls. Una vegada dit això es demana al psicopedagog si cal afegir alguna cosa. El professor diu que li sembla tot molt bé i que ell insistirà bàsicament en les programacions d'adaptació individualitzada (PAI). Aquestes programacions dirigides a nois i noies amb dictamen les realitza el professor o professora , el psicopedagog està de suport o assessorament. El coordinador insisteix que cal treballar les programacions dels grups d'aprenentatge lent. Una professora de visual i plàstica amb cara espantada diu : Qué passa amb els nois i noies que no els importa res de res i no volen treballar ? Cal aguantar tot l'any aquests alumnes dins el grup ? S'explicita que si tenen 16 anys potser es poden derivar a proves d'accès a cursos de garantia social. Ara però ens reunirem per equips de tercer o quart amb els professors i professores que tenen alumnat A. 

Ens reunim i es debat que dels 18 nois o noies que tenim si són normals perquè cal una programació més de la que ja tenim per la resta de grups ?  si són grups anomenats d'aprenentatge lent no cal doncs pensar en metodologies de grup  o bé estratègies didàctiques de treball i gestió a l'aula ?  Però això no ho diu ni un psicopedagog ni un coordinador pedagògic ni un professor de pedagogia terapeutica. Força curiós. Aleshores una professora s'adona que sembla que l'origen del debat és absurd i ens obliga a perdre un temps preciòs per treballar i preparar com treballar amb un grup de noies i nois que tenen les següents característiques : 

problemes familiars greus ( families sense una estructura clara i definida, desarrelats, sense preocupació per la formació dels seus fills o filles, ...) 

problemes personals de conducta ( desmotivació greu, agressivitat social, desmotivació i desinterés,...) 

problemes socials afegits per la crisi , 

problemes de capacitats per no haver estat diagnosticats per cap Equip d'assessorament pedagògic en el seu moment amb un nivell baix a primària assolit. 

Per aixo sembla que mentre demanin una feina que ja tenim realitzada i no s'adonin que el debat està en l'origen de tot potser no arribarem mai enlloc. Per això cada any es repeteix el mateix : l'alumnat aprova fàcilment perquè els demanen no lo normal com diuen. Els tenen quiets, paradets i entretinguts i promocionen però deixen enrera la resta de qüestions per un altre debat d'inici de curs. Aleshores venen les sorpreses quan a batxillerat aquests "normals " els tenen fent català , castellà, mates o filosofia. Com pot ser això ?  

Però com diria un psicopedagog : tu ets el profe jo només assessoro.