En el diàleg de Plató "Fedó" es parla de la filosofia com una forma de vida , d'aprendre a morir Una forma de fer teràpia amb un mateix, d'aconseguir que et coneguis una mica més com dirà el seu mestre, Sòcrates. Per això només el tenir cura d'un mateix pot ser l'únic propòsit que has de viure al llarg de la teva existència. En el diàleg es reprodueix els darrers moments de la mort de Sòcrates. El retrat del mestre que Plató acaba idealitzant presenta a l'home seré, tranquil, que no tem a la mort. Morir no és altre cosa que haver sabut viure amb un mateix.La mort doncs resulta ser una forma d'aprenentatge en els darrers moments de la teva existència. Aquesta idea recollida per autors com Pierre Hadot o el propi Michel Foucault presenta una determinada posició de l'home amb el seu sentit i la significació mateixa de viure i existir.
Actualment la mort és un tema que s'intenta recuperar socialment. Poc a poc les pàgines dels diaris ofereixen tot tipus de cerimònies sobre com acomiadar-se dels éssers estimats. Els tanatoris presenten un mercantilisme de productes amb música, amb fotografia digitalitzada,etc que sembla garantir l' adéu meravellós.
Però tornant a Plató aquesta idea "aprendre a morir " vinculada a la filosofia què vol expressar ? En aquest sentit l'ànima representa l'element essencial que és exclussivament humà i ens ofereix la possibilitat de ser immortals. La filosofia doncs té el paper d'alliberar l'ànima del cos i reconduir novament a aquesta al món de les idees. Anticipar l'eperiència de la mort en aquest sentit no ens hauria de fer por [114d-115a] perquè garanteix la relació entre la teoria i la pràctica. Com fer que posible una ciutat justa i com fer que la ciutadania es comporti bé i harmoniosament ? La seva pretensió es cercar la veritat :
"(...) si resulta que és veritat el que dic, és magnífic estar-ne persuadit; però si després de la mort s'acaba tot, almenys no em faig tan pesat als presents amb les meves lamentacions durant tot aquest temps que em queda per morir. (...) Ara bé, vosaltres, si em voleu creure, val més que no feu gaire cas de Sòcrates i que en feu molt més de la veritat. Si us sembla qeu dic quelcom de veritat, acceptau-ho amb mi; si no , discutiu-ho amb tota mena d'arguments." [91b-c]
En aquest sentit la veritat està per sobre de la persona de Sòcrates. I això ens torna de nou a la idea que anteriorment exposavem : el tenir cura d'un mateix. De fet en el diàleg "Alcibiades" ens presenta la idea que intentem defensar relacionant aquest trobar-nos a nosaltres mateixos amb l'ànima, tot dient :
" Ara bé, de quina manera es podria trobar aquest si mateix ? (....) . Queda per concloure , crec, que l'home no és res; ara bé si hagues de ser quelcom , no seria altre cosa que ànima "
El dualisme platònic doncs dona una dimensió transcendent a l'home. La necessitat de buscar en la vida un sentit darrer i últim dibuixa una escatologia del més enllà. L'home és entès com un fi i no com un mitjà. En aquest sentit l'ànima en Plató representa un pas més enllà de l'orfisme doncs serà la seu de la intel·ligència ,el coneixement i la consciència , i de rerefons dels valors ètics segons Giovanni Reale en el seu llibre "Terapia para los males del hombre contemporáneo".
No hay comentarios:
Publicar un comentario