Buscar este blog

domingo, 14 de febrero de 2010

EL PAS DEL TEMPS



L'altre dia vaig assistir a l'acte d'homenatge per els represaliats del franquisme al Foment Mataroní. La sala de gom a gom omplia avis i àvies , joves i vailets que es van emocionar amb l'acte. La històriadora Margarita Colomer va fer una xerrada per els mataronis i maresmencs que havien en els tres periodes del franquisme mort o bé havien estat empresonats. No hi havia més d'un nom ni dos ni tres ...la llista era força amplia. Seguidament el lider sindical de la Unió de Pagesos Pep Riera va parlar i va recordar en Joan Peiró i Belis. Vaig recordar que feia uns quants anys haviem portar a la seva filla Guillermina Peiró i al seu net Germinal Belis parlant del seu avi. Més tard un amic hem va regalar el llibre del Josep Benet i Jornet sobre en Joan Peiró on es fa un retrat de la biografia d'aquest ministre d'industria de la CNT. Vaig pensar que potser a diferència de LLuis Companys el seu problema era la seva afiliació a l'anarquisme per això sembla que sempre que surt el seu nom es diu amb la boca petita. Seguidament el lliurament dels certificats als represaliats que tots eren noms anònims menys en alguns casos certament.... Vaig tornar a pensar que sempre l'anonimat ha estat important per mi com garantia ètica.. Per què hi ha qui no busca mai cap protagonisme social ni personal ?    Els homes amb bastó i amb una barana poc preparada per les dificultats que els anys comporten també ens feia reflexionar sobre les institucions i les seves mesquines paraules sobre les barreres arquitectòniques o sobre les lleis de la dependència...  Per finalitzar vaig disfrutar amb la coral primavera per la pau on un amic participava... Vaig recordar cançons que feia temps no les sento enlloc doncs els mp3 i la música actual ha deixat de ser protesta per pasar a ser ...primavera sound o sonar o ....tecno..  Raimón amb diguem no ,  ramón muntaner , lluis Llach, Quico Pi de la Serra, Jaume Sisa, Joan Isaac , ...Ovidi Montllor  a qui vaig veure i escoltar en moltes ocasions camí de la vella Escòcia o camí de Paris ... segurament amb la música vaig pensar que el pas del temps havia fet que oblides el més important per tots nosaltres que la memòria col·lectiva comença per un mateix per continuar transmeten les emocions , les paraules i els gestos amb els quals has començat a construir la teva estètica existencial...

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Això acostuma a passar, busquem i busquem i ens oblidem de mirar dins nostre. Avegades és pq resulta dur, altres pq preferim allargar les decisions creient que la resposta ens vindrà de fora...
Crspt

Anónimo dijo...

Sobre la pregunta oberta que ens deixes, Simone Weil no ho podria dir millor.
"Hay en cada hombre algo sagrado. Pero no es su persona. Tampoco es la persona humana. Es él, ese hombre, simplemente."

PUBLICIDAD GRATUITA