Generació :Nihilista del caviar ?

Avui llegint el diari "La Vanguàrdia" en un article d'opinió d'Antoni Puigverd es proposa anomenà amb l'etiqueta "Nihilisme del caviar" als joves adolescents d'avui en dia. Com a professor d'història de la Filosofia el títol ha fet pensar si era apropiada o no l'expressió que s'utilitzava. 

Què és el nihilisme ?  (del llatí nihil , no-res, buit) . Consisteix en la manca de sentit i en el sentiment d'absurd i de buit davant la vida i l'existència, la qual cosa acaba en la negació del valor de la vida mateixa. 

L'article que inclou un altre subtítol força curiòs " Una legión de tiranos adolescentes avanza hacia la edad adulta, dispuestos a imponer su ley" sembla defensar que l'educació a les aules  de secundària actualment resulta insuportable. La comoditat de les noves generacions sembla que ignora els temps que venen. L'experiència narrativa diaria a la classe sembla confirmar aquesta falta d'autoritat moral, educativa, educativa capitanejada per els gurus de la pedagogia actual. L'empobriment del llenguatge, la cultura del voyeurisme social , la falta de seriositat en el lliurament dels treballs i feines, els qui reclamen els seus drets sense recordar els seus deures tot exigint l'aprovat per l'aprovat dins un sistema que cada vegada més els defensa en tot aquest tipus de cultura del dret que oblida els deures. El cansament del professorat que veu els pocs èxits i la constant desautorització de la seva persona, de la seva feina, de la seva autoritat provoca que es cedeixi a les consignes institucionals. La llei s'imposa i qui decideix és l'adolescent que només busca el seu benefici personal indiferent a qualsevol causa social, col·lectiva i educativa. El narcicisme s'imposa en clau d'egolatria adolescent sobreprotectora. 

Seguidament el periodista vincula la nostra societat amb la realitat adolescent on la cultura del "pelotazo" del gaudi personal en benefici propi sembla que exemplifica aquesta actitud xulesca i endiosada de polítics, empresaris, poderosos .....

Sembla que com deia Nietzsche en el seu llibre "Aurora. Meditacions sobre els prejudicis morals" en l'aforisme 154 ens caldria recordar : 

Els grecs , que  vivien una vida en que els grans perills i els cataclismes eren situacions corrents i habituals , van buscar en la meditació i en el coneixement una mena de refugi pel sentiment, una darrera esperança. Nosaltres , que vivim en mig d'una tranquilitat més gran que la d'ells , hem traslladat el perill a la meditació i al coneixement, i en el lloc on descansem i ens aserenem és dins la vida.

En primer lloc penso que no podem dir que la generació d'adolescents actuals siguin nihilistes. Si ens referim al significat del concepte precisament els adolescents d'avui si tenen valors, i es prenen la vida amb sentit. Una cosa diferent és quins són aquests valors i qui sentit donen a la seva vida. Segurament fins i tot parlar de nihilisme del caviar tampoc penso que sigui adient com a   dieta d'alimentació pròpia de l'ambrosia dels deus económicament parlant. En segon lloc culpabilitzar als adolescents dels moments actuals resulta perillòs perquè ells en el fons tenen pares i mares, professors i professores i viuen dins una societat. Ells i elles son el que nosaltres hem fet , hem configurat ,hem dissenyat, hem educat. L'educació efectivament està malament pels molts canvis en les seves lleis, per la falta de mitjans i recursos , per la falta d'una politica eficaç i eficient, per un professorat que en aquests moments ha d'adaptar-se a una realitat que avança a pasos de gegant en molts sentits (canvis tecnològics, canvis familiars, canvis pedagògics, canvis socials....) i per altres raons que segurament tothom coneix i defensa. Però les vivències de molts professors de secundària fàcilment identificables amb la de la professora que l'articulista cita es situen en un context, en una situació concreta, en un tipus d'escola concreta, en una institució pública o privada, en un barri, en una província, ... i això si que converteix l'educació en un repte, en una situació diversa, plural, social, combativa, permanent, inclusiva, .... Si analitzem el treball quotidià de part del professorat veiem les contradiccions constants , les situacions de desconcert, però també altres coses. Penso doncs en companys que tinc que tenen mots d'ells i elles " ets i uts" , però tenen també el seu talent, la seva gràcia, la seva capacitat en saber gestionar l'aula, saber pensar els temes perque resultin atractius, en la seva creativitat amb els nois i noies, amb la seva manera d'afrontar les situacions familiars difícils dels seus alumnes... Un autor com Nietzsche en un llibre com Aurora ens diu simplement que deixem de jutjar, deixem de valorar els altres, deixem de dir el que està bé o malament , el que cal fer i el que no cal fer, el que volem i el que no volem, .... Educar potser està més proper d'experiències constant d'autoaprenentatge, d'autoconeixement,.... Dins educació no serveix de res sentenciar els nois i noies , ni tampoc serveix de res confirmar el que no veiem d'ells , ... potser es tracta d'estar més atents i més atentes sobre el que fem, el que diem, el que vivim com ens diu l'aforisme.. Tinc clar que la vida ens acaba donant la serenitat i el descans com  adolescents permanents.  

PER QUÈ EL NAZISME ES POT VINCULAR AMB NIETZSCHE ?

Un autor com Michel Onfray en el seu llibre " El sueño de Eichmann" publicat per Gedisa inicia un recorregut sugerent on qüestiona  part  del treball que Hannah Arendt va fer el 1961 contra Adolf Eichmann a Jerusalem. 

En la segona dissertació de la "Genealogia de la Moral" paràgraf 6  Friedrich Nietzsche ens dirà el següent: 

"En aquesta esfera , és a dir , en el dret de les obligacions , té el seu lloc de naixement el món moral de les idees com culpa , consciència , deure, santedat del deure. El seu inici , com l'inici de totes les coses grans a la terra , ha estat amarat de sang des de les seves arrels i durant molt temps. I no podria hom afegir-hi que , al capdavall , aquell món no ha tornat a perdre mai del tot certa ferum de sang i de tortura ? Això s'esdevé fins i tot en el vell Kant : l'imperatiu categòric put a crueltat ....) ..."  [traducció Joan Leita.ed 62]

En la darrera reunió de zona recollíem les paraules següents : 

" Un autor canviarà.Pels comentaris que s'han comentat a les reunions de sots coordinadors, l'autor a substituir seria Nietzsche. Motiu : a la Genealogia de la Moral , tot i que és una de les poques obres articulades d'aquest autor i que es poder posar per a la prova de les PAU, és un text incòmode i , podríem dir, que un xic políticament incorrecte , perquè poder ser molt aprofitables per a alguns alumnes poc madurs intel·lectualment , en el sentit neonazi del terme......" 

Aquesta vinculació de l'autor amb el nazisme és motiu de debat ? En primer lloc Onfray separa el Nietzsche desinteressat per la política ( o les formes ideològiques) i el Nietzsche vinculat a la metafísica de l'art. Una vinculació política la va realitzar la seva germana postumament i una ideologia com el nazisme que s'apropià de les seves idees. Per defensar aquesta idea Onfray recorre a les paraules del coronel de les SS Adolf Eichmann que cita entre les seves lectures favorites a I. Kant . L'obediència a la norma legal , a l'ideologia del partit i del màxim representant el lider carismàtic del Fürher planteja aquesta diatriba entre la proximitat del nazisme entre un Nietzsche que diu el que diu i un Kant que ofereix la moral del deure , de la llei, de la raó pura pràctica i d'un proïsme que sembla restar lluny de l'individuo. 

En aquest sentit  Eichmann era kantià o Nietzscheà ? Viatjan a camps de treball com Mauthausen es pot observar en les instalacions un disseny d'una solució final  fruit del pacte amb la racionalitat . El nazisme pensa unes estratègies per guanyar la guerra , imposar la seva voluntat i eliminar els seus enemics. La tesi d'Onfray fa que s'entengui el deure kantià com un pacte d'obediència cega al deure moral  sense cap possibilitat d'objecció ni d'escletxes possibles. Eichmann indica que tot reinterpretant a Kant es pot dir :

" Actua de tal manera que la teva màxima ( de la teva voluntat) pugui valer com a principi d'una legislació universal "

.[font : Arendt , Eichmann en Jerusalen. debolsillo.]

Per això el famós dilema entre la legalitat i la moralitat kantiana que semblen voler coincidir sembla que es trenca quan una cosa son les veritables intencions de les persones en realitzar els seus actes moralment deontològics i una legalitat que no acaba del tot de creures i per tant de sentir-se vinculant amb la persona i la seva ètica universal.  Com es vincula una persona amb el deure moral ? Aquesta obediència a la llei que sembla que Eichmann defensa (legalitat) cumplint amb el seu deure moral ( moralitat). Però com sempre el kantisme sembla defensar més una ètica formal que pot oblidar el contingut moral concret que s'hi juga.

Per això fins i tot la vessant normativa de la història proposada en algun dels articles que Kant va escriure sobre la seva idea de filosofia de la història amb preguntes com : Què és la Il·lustració ? que de forma evident poden obrir una nova manera d'interrogar qüestions es queden en el propi present complex on el pensament té una tasca d'anàlisi crític de la pròpia responsabilitat històrica. En aquesta línia el paradigma nietzscheà sembla del tot diferent tal com apuntavem al principi doncs la historicitat es atemporal i és el compromís amb aquesta nova manera ètica de relacionar-se amb la realitat present la que acaba configurant i dissenyant la voluntat ètica i existencial. Aquesta possible diferencia de temporalitat històrica situa al vessant ètica de forma molt divergent entre aquests dos autors Kant i Nietzsche i potser pot donar resposta a la pregunta que ens fèiem al principi. Nietzsche presenta el temps com una reiteració amb caràcter de repetició dels fets on el present necessàriament ha de ser interromput , dividit , escindit i si és així l'orientació ètica nietzcheana és conseqüència de la falta de decisió com una falta de coratge o un excés d'autoritat i obediència. Pensar doncs seria una actitud moral o ètica i no política com l'art de no ser governats , de no deixar-se conduir i de relacionar-se amb la llibertat individual que permeti canviar la seva i la nostra relació amb el poder. Està clar doncs que Nietzsche no es el discurs que queda legitimat per Eichmann a diferència de Kant que si sembla que en el regne de la llibertat la moralitat del deure condueix a aquesta legalitat cega.Kant defensor de la superioritat de la raça blanca , antisemita , defensor de la pena de mort, defensor dels drets de l'estat i dels deures de la ciutadania va pensar l'obediencia com una forma que es sotmet a l'autoritat i que limita la persona a un espai privat intern d'intencionalitats sospitoses. Ja Giorgio Agamben en el seu llibre "Estat d'excepció" planteja aquesta existència vinculant entre l'estat d'excepcio i la sobirania establerta per Carl Schmitt . Per això el totalitarisme modern es pot definir afegeix l'autor com :

"la instauració d'una guerra civil legal que permet l'eliminació física no sols dels adversaris polítics sino de categories senceres de ciutadans que per qualsevol raó no es puguin integrar en el sistema polític" [Font. Agamben . Estado de Excepción. Homo Sacer II, 1 . Pre-textos]

Si el que justifica la moralitat és la legalitat que l'Estat imposa , aleshores els marges que viuen sense aquesta identificació o identitat legal , com es poden vincular amb un poble com el jueu que ha estat desprotegit de la seva condició legal per les lleis de Nuremberg del 1935? Però sembla que el partit nazi arriba per les urnes a la legalitat i justifica en la seva ideologia aquesta relació amb el poder que instaura la xenofòbia, el racisme i la anomenada solució final jueva . Nietzsche en aquest sentit trenca aquesta relació entre legalitat i moralitat i per tant no pot imposar-se com filosofia pròpia. El jueu no és la persona amb drets segons el nazisme i no té ciutadania. L'Estat kantià il·lustrat de l'Europa antisemita si que pot perfectament justificar l'obediència segons el doble ús públic i privat de la raó. 

En aquest sentit el professor de filosofia ha de utilitzar les llistes internes , els fòrums de debat, els manifestos interns per qüestionar-se si Nietzsche és o no un bon autor i es considera políticament correcte però com a funcionari públic ha d'obeir a la jerarquia . " raoneu tot el que vulgueu però per sobre de tot obeiu ".

REGRESAR CANSADO Y AUSENTE.

En este video se recogen las experiencias de un profesor que cercano a los 50 decide cambiar el rumbo de su vida. Cuando parece que un autor como Nietzsche va a desaparecer de los programas de filosofia argumentando la falta de madurez intelectual de los estudiantes y su posibilidad de dirigir sus opciones hacia el neonazismo , cuando la ponderación de las materias en el bachillerato  segun los nuevos diseños de programas educativos y universitarios hacen desaparecer la materia optativa de psicologia -sociologia en tiempos donde la demanda aumenta entre nuestros alumnos y alumnas ,cuando uno levanta la mano en un claustro para reclamar el derecho a votar en contra de algo diferente a la mayoria pidiendo excusas por si acaso hace lo políticamente incorrecto ,  cuando alguien de tu propio departamento dijo A y luego en público dice B para justificar que los alumnos estan mejor separados y segregados en grupos de niveles etiquetados y bien señalados , cuando todo suena igual y parecido como las huelgas sindicales que cambian de día, de mes , de dirección, cuando ya sólo le queda a uno el buen vino y la buena compañia alguien como Fadanelli  aquí en el video nos explica precisamente eso : como cambiar a los 50 dejandote la barba, haciendote anarquista y aspirando a superar con tu "Harley davinson" soñada  los 200 kilómetros por hora y perderte sin rumbo fijo por las carreteras de la vida alejándote cada vez más de cualquier presencia humana  con rostro y nombre. 

Rafael Robles profesor de filosofia  escribe en su bloc sobre esta propuesta  : 

Esta es la historia de un profesor hastiado de su trabajo, cansado de la mediocridad de sus estudiantes y por lo absurdo de lo que enseña: filosofía. Para romper su rutina de  perdedor se le ocurre enamorarse de una edulcorada versión mexicana de Lolita que le lleve por caminos peligrosos pero liberadores del gran tedio que supone sus cincuenta años de insulsa vida docente.
Es probable que la crisis de los cincuenta consista en arrepentirse de los caminos tomados en la vida y, en las noches de insomnio, plantearse retóricas como “¿que hubiera sido de mí si aquel día si en vez de… hubiera decidido…?”. A los cincuenta y tantos queda ya poca vida profesional por delante; las cartas están echadas. Es cierto que solemos vivir para entregar nuestras existencias a trabajos vacíos que nos matan antes de morir, eso lo describe muy bien Guillermo Fadanelli en Lodo (Anagrama, 2008) pero se equivocó al elegir la profesión del protagonista: El trabajo de profesor es apasionante, divertido, es un reto continuo incompatible con el aburrimiento y da vida antes de morir.
Vayamos a las perlas, pero antes vean cómo se expresa el autor para entender mejor el derrumbre moral que impregna a los personajes de su obra en el video.

Seguramente invitar a la filosofía es aprender a vivir con uno mismo alejándote del tiempo y de la distancia que te somete a tu vacío existencial hasta el fin. No hay camino de redención posible para quien se encuentra sometido a la tiranía de lo cotidiano , del arte efímero del tiempo, del desasosiego perezoso de respirar cada fin de curso la derrota de un fracaso con la lección de la existencia. Vivir es ganar a los complejos que los otros imponen , luchar con la ironia la batalla de tus días , junto a la experiencia de aquellos que nos recuerdan sus pretextos, sin abrazos, sin rencores, sin las cosas que nos unen o separan, y en esa sola manera de estar solo,  uno se da cuenta de la tristeza amarga que te llega  durante toda esta corta vida.
Cada año dejas atras sillas vacías , pizarras escritas, papeles corregidos,... y contigo te llevas la proximidad de tu fin profesional.Ya queda menos para dejar de ser productivo. En eso consiste vivir en renegar de tus principios mismos, en vapulear tus ideas dando un aprobado a todo el mundo, renegando de un origen.... ya todo da lo mismo porque nada y todo es indiferente. Como lo que imagino, lo que a veces  no me siento, lo que después del amor consigo con mi soledad aprendida , ganada, socorrida... Ellos tienen razón no existe la felicidad más que en los instantes cuando la mano te acaricia o la sonrisa te recoge en la noche paciente sin tiempo. Cada vez me interesa menos Platón y Descartes porque me aburren soberanamente cuando veo las caras de los jovenes que han dejado de entender. Cada vez me veo más solo explicando entre mis cuatro paredes hablando por hablar sin sentir que nadie te escucha y nadie aprendre ya de nada ni de nadie. Y todo suena igual para la pasión que a ratitos despierto y que rápidamente hace que algunos rian y hagan muecas. 50 años casi nada o casi todo... para absurdas fiestas y rituales, para despedidas de lo que dejastes atras , llenas de regalos sospechosos , de ilusiones comerciales, de mágicas palabras que nos esconden lo que somos.  La filosofia es una forma de vida, es una manera de enfrontarte con la existencia, con tu espacio, con lo que uno es , lo que uno representa: su pasado, su presente, su futuro.