Fa pocs dies a classe de filosofia vaig parlar amb -penso i crec- cert entusiasme de la màxima que la meva alumna Laia ha intentat reproduir aquí. Recordo molts cops una petita estatueta amb tres micos que a casa tenim. Per saber viure : no veure, no parlar i no escoltar. Quan a classe vaig utilitzar aquesta idea introduia a Sòcrates i els sofistes. Aquest fet de presentar una contraposició com aquesta entre els estrangers arribats a l'Atenes de Pèricles i el savi Sòcrates amb qui discuteixen fa anys no m'acaba d'agradar. Un autor com Michel Onfray en la seva obra " Las sabidurías de la antiguedad" ens intenta presentar la sofística com una alternativa no a qui utilitza arguments capciosos o falsos amb intenció de buscar l'engany amb la intenció de dir que no són veritablement filòsofs. Onfray ens presenta els sofistes com els defensors del relativisme, el perspectivisme, l'individualisme,el realisme empíric, el materialisme fenomenista, la immanència monista, l'escepticisme polític,la democratització de la cultura, l'ús públic de la filosofia. Es en aquest sentit Plató un pijo orgullos que menysprea qui guanya diners amb el seu treball no com ell ? No menysprea Plató aquest intent de democratització de la cultura a les classes populars ? Realment Plató és un home privilegiat en una Grècia on els pobres, els treballadors són clarament discriminats així com les dones, esclaus, etc... Aquesta idea de Paideia (educació entesa com a cultura) era clau per aquesta cultura o civilització.
Si penso en aquesta idea de poder configurar el propi caràcter o manera de ser com una estètica de la existència penso en determinades idees que podriem dir m'enganxen i obsessionen. En primer lloc la configuració del caràcter ens la construim sempre al llarg de tota la nostra vida. En segon lloc la proposta d'educar molts cops és llunyana dins la nostra vida mateixa. Com entendre que un adolescent que ha viscut rodejat de llibres i llibres amb quantitat de parets folrades i ha vist llegir hores i hores i comentar el que es llegeix mai ha agafat un llibre pel seu compte i fins i tot rebutja sistemàticament les lectures obligatòries que se li proposen des de l'escola ? Com entendre que ara estudiant la matèria de filosofia a batxillerat s'adona que a casa tenim mussols, estatues amb el pensador de Rodin i que la filosofia és un toston absurd i avorrit ? Com entendre que els jocs preferits de l'adolescent siguin els més violents i agressius i que tenint la oportunitat d'un viatge a camps com Mauthausen no en vulgui saber res ? Com ? Per això torno de nou a la imatge que la Laia ens va enviar per el concurs de fotografia filosòfica que cada curs venim realitzan . Per viure no veure, no parlar, no escoltar.... I per això penso que educar no és educar , educar no és no educar, educar no és educar-se.... Per molts intents que fem per explicar-nos mai ho acabem de fer i l'amiga o l'amic pot confondre les intencions amb les creences, o els seus presuposits amb els nostre gest. Vivim en aquesta permanent confusió del que fem i del que diem , del que amaguem i del que demostrem... la pròpia experiència ens diu que l'altre persona només veu el que vol veure, tan sols escolta el que vol escoltar, i tan sols parla del que vol parlar.. I quan tenim experiències que fracassen ens adonem d'aquesta realitat que ens delata : som el que els altres volen que siguem malgrat intentem desfer els enganys com la historiografia filosòfica amb els sofistes. I segurament als molts missatges que rebem donant resposta o explicacions al que hem fet per mereixer o per desmereixer , a voler entendre els fets o fenòmens incomprensibles per nosaltres no ens queda més que el silenci sense més i el dit acusador del qui configura la història com creu i vol que sigui.
No hay comentarios:
Publicar un comentario