Una campanya electoral suïcida centrada en la desqualificació sense pietat de l'adversari, menyspreant la ja prou limitada intel·ligència política de l'electorat, ha acabat d'exasperar una ciutadania que arribava a la cita prou cuita. Resultat? Que n'hi ha que han sortit al carrer a desfogar-se.
¿el movimiento de los indignados es un problema de desahogo personal ?
Si fos cert, pel que deien els eslògans, que uns volien desmantellar l'estat del benestar, que altres governaven amb una absoluta incompetència i al servei d'interessos inconfessables i, fins i tot, ens alertaven que les nostres idees estaven en perill de ser retallades, la reacció d'indignació encara ha fet curt!
¿no hay incompetencia política , los políticos trabajan al servicio de la ciudadanía, las ideas se pueden expresar más libremente después del Plan Bolonya, la ley Sinde, el tratado Schengen, ...?
L'alarmisme polític, que en temps de bonança podia afavorir uns partits contra els altres, ara, enmig d'una greu recessió i d'un clima d'irritació generalitzada, ha acabat desautoritzant tothom. Demà en podrem comprovar l'abast i, probablement, els efectes devastadors.
A la vista de l'enorme rellevància que els mitjans de comunicació han donat a aquesta minifebrada ciutadana d'indignació, cal també ser cauts davant l'entusiasme que ha desvetllat l'espanyolíssima plataforma -o el que sigui- anomenada Democràcia Real Ja! Per començar, i a l'espera de veure en què acaba, les concentracions s'han caracteritzat pel seu caràcter reactiu i per difondre un discurs populista i antipolític. Els acampats disparen sense matisos contra tota la classe política i contra allò que en diuen "capitalisme salvatge", però assenyalant només el món empresarial i financer. I que mitja dotzena de professors universitaris els proporcionin una mica de discurs articulat, no pot dissimular l'absència radical de contingut més enllà d'aquesta indignació que no és altra cosa que irritació irada. Tan buida, per cert, com buit de contingut és l'
Indigneu-vos! de Stéphane Hessel.
¿Me pregunto donde esta ese discurso repleto de contenidos en el sistema democrático actual y como se articula de forma clara y transparente ? ¿molesta que sea noticia un movimiento popular ? ¿Por qué incomoda? Incomoda la "españolisima plataforma" a un nacionalismo catalán ? ¿Los matices los podemos encontrar en los programas políticos de los partidos presentados como siempre? ¿Señalar el mundo empresarial y financiero es el problema o sólo señalar al mismo olvidando que hay otros sectores que lo justifican ?
No ens enganyem: la base estable d'aquestes acampades la constitueixen els de sempre, els de totes les acampades. Només cal anar-ho a veure. Res de nou a l'horitzó.
¿Base estable son los de siempre ? ¿Quienes son los de siempre ? ¿Los jovenes , los okupas, los antisistema, los antiglobalización ? No resulta curioso llamar a los que se movilizan los de siempre en todas las acampadas ?
I com que la ira fa estranys companys de viatge, a hores hàbils, al costat de cada campista s'hi afegeix un aturat, una tieta i un practicant de medicines alternatives. Així multipliques per quatre. O per cinc, si hi afegeixes el periodista amb micròfon als dits.
La habilidad consistente en llenar de compañeros la plaza ... como si fuera la necesidad de justificar que se esta al lado de uno si uno tiene cierta categoría que le reconozca como individuo con pleno derecho , ya que un parado, una tia, un estudiante de enfermería no la tienen o no la deberían tener...
Allò que hem pogut escoltar en les desenes i desenes d'entrevistes a peu d'acampada, ha delatat la banalitat de tot plegat. Més o menys, el diàleg solia anar així: "Què demaneu?", preguntava l'un. "Volem que la cosa canviï", responia el jove universitari amb la carrera penjada. "Quina cosa ?", insistia el periodista. "No ho sabem. De fet, és el que hem vingut a discutir".
¿Como se puede ser tan demagogo señalando que el discurso está vacío de contenido cuando si analizas cualquier discurso de campaña de los grandes partidos y exactamente se puede reproducir lo mismo?
¿Usted a quién vota ?
al partido X
¿Por qué lo votará ?
Me cae bien ese señor parece que lo que dice lo dice de verdad.
¿Y qué cree que dice de verdad?
Pues todo y más siempre he confiado en él...
Llegiu atentament el crit de guerra per adonar-vos de la vacuïtat de la proposta. D'una banda, això de la democràcia "real", que no remet a res conegut a la història de la Humanitat. I, de l'altra, el "ja" -aquest "ja" idiomàticament tan foraster- que apunta a una cultura de la impaciència i de la satisfacció immediata, paradoxalment, de naturalesa profundament capitalista.
¿Por qué molesta el ya ? Acaso no hemos de salir de la crisis ya ? O es mejor esperar que nos consumamos de inanición hasta caer exhaustos ? ¿El capitalismo tiene atributos permanentes como la inmediatez ? ¿Me pregunto si ese ya es el mismo que el de la satisfacción inmediata como apunta ?
Una de les principals consideracions que cal fer a propòsit d'aquesta erupció social és sobre l'interès mediàtic que ha desvetllat, d'una gran desproporció comparada amb altres mobilitzacions molt més participatives i ben organitzades. Cal dir-ho: el suport propagandístic obtingut dels mitjans és a la mateixa arrel del seu èxit. I la raó principal és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora.
El tribalismo primitivo tiene connotaciones negativas para la sociedad capitalista ? Y en qué sentido podemos llamar tribal y primitivo un movimiento espontaneo ? Supongo que los partidos en sus campañas no realizan escenografías seductoras ni manipuladoras ?
I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, el David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tharir, però sense risc de prendre mal. M'hauran de perdonar tanta ironia, però reconec que paeixo molt malament el populisme antipolític, immadur i perillós.
¿ Quien és Goliat y quien es David ? Puesto no lo tengo claro todavía ni tampoco que el relato constituya un mal para la sociedad discursiva y programática de hoy en día donde se legisla en base a los intereses de los poderosos y en contra de quienes ejercen con su situación privilegiada las coordenadas de cualquier actuación.
El movimiento indignados es populista, antipolítico, inmaduro y peligroso ? Llamarlo populista es algo negativo ? antipoítico realmente es antipolitico ? puede que el agora sea más política que el parlamento en estos momentos ? La madurez de un sistema parece que le acredita a robar, mentir, manipular ...en eso consiste la madurez ? Lo de peligroso eso pienso que quizás sea la verdadera causa de tanta mala digestión
Des que es va començar a parlar de "desafecció política", he sostingut que era una perspectiva que no permetia entendre les raons de la creixent desconfiança entre institucions democràtiques i ciutadania. No és el ciutadà que no estima la política, sinó que és la política que no ha estimat el ciutadà. Els desafectes han estat els partits i les institucions polítiques. I ara ho corroborem. Si la política institucional no estima ni respecta el ciutadà, si en lloc de tractar-lo com un adult el tracta amb condescendència i el malcria per no enfrontar-s'hi, en recull el menyspreu i la desconfiança.
El político olvida o quiere hacer olvidar al ciudadano incluso sus derechos y sólo le exige deberes ... Efectivamente la ignorancia que desprende políticos y medios por la sociedad civil ha permitido que estemos donde estamos pero esa distancia entre instituciones y sociedad se hace cada vez mayor a pesar de no tener conciencia de las posibilidades de acción frente a un estado que nos vende y nos impone sus razones sin ofrecer posibilidad de diálogo real.
I aquí és on som. L'acampada d'aquests deu dies serà una anècdota. Però cal prendre nota seriosa del símptoma, que apunta en una direcció gravíssima. Avui a la nit ho veurem: de l'agitació populista i antipolítica, només en trauran avantatge els partits conservadors, perquè aquest és el seu terreny.
El síntoma es el avance de los partidos conservadores ? ¿Es qué existen partidos que no lo son ? La historia está llena de anecdotas y quizás sean estas las que acaban como muchas veces configurando la diferencia entre moverse y estancarse , entre pensar y decir que hemos de pensar, entre revoluciones y reformas , entre idealismos al servicio de ...y cambios en la experiencia ciudadana y su relación con el mundo ...
Todo me suena a pensamiento único , a esa forma de decir que lo haces mal a reprimenda del que se aparta del sistema , a bronca de profesor frente a quien pregunta algo en clase que molesta, a apología del terror frente a algo que se desconoce como puede avanzar , a defender el establismen del sistema dominante , a no ser honesto con lo que somos y queremos ser... Si deseamos ser algo ¿Por qué no nos dejan serlo ? Me pregunto a qué responde una ironía que llena de falacias y medias verdades parece justificar que nunca habrá ocasión para cambiar nada ...efectivamente mejor no moverse para que nadie diga y acuse a quienes lo hacen de falta de criterio de falta de coherencia y de falta de moral .Eso si moral como la que se debe tener no como la de personas de la tercera edad , parados, tías, y jovenes...
