Buscar este blog

sábado, 29 de diciembre de 2012

Mirar sense veure . El cinema d'avui. Las Sesiones de Ben Lewin i El capital de Costa-Gavras.




"The Sessions" del director Ben Lewin és una pel·lícula desaprofitada. El tema que ofereix ha estat tractat pel cinema en alguna ocasió : el sexe i les malalties o discapacitats . La pel·lícula arriba a l'espectador amb la pretensió de naturalitat però trobo a faltar precisament aquesta línia directa entre sexualitat- religió- malaltia o incapacitat . Penso això perquè el tema -la història real d'un periodista  que escriu  un article "On seeing a Sex Surrogate" i poeta Mark O'Brien - narrada pel director Ben Lewin ,  que va viure més de 38 anys dins un pulmò d'acer i que vol perdre la seva virginitat amb l'ajuda d'un terapeuta pot plantejar moltes qüestions ètiques i filosòfiques.
Però com deia sorpren que com tantes vegades les imatges de la pel·lícula centren la mirada en el cos nu de la noia o terapeuta a diferència de cap imatge del cos nu de l'home. Novament la mirada androcèntrica condueix al tabú de la dominació masculina que deixa de banda  una visió natural del sexe i el cos masculí i  aleshores perd tota credibilitat la relació entre Mark i la seva terapeuta. Si que de forma implícita es verbalitza tot tipus de referències a la masculinitat : ereccions, ejaculacions, penetració del penis, dilema sobre els noms en referència al membre viril, mitificació del coit o desmitificació , consciència corporal , etc...  Però resulta sorprenent que una pel·lícula que parla de com un home malalt de polio des de petit i sotmés a una vida totalment depenent d'altres persones que  parla de l'experiència de la sexualitat com un fet natural i normal per qualsevol persona; no presenti de forma clara i evident el tema. Això precisament converteix la pel·lícula en una moralina i deixa de banda una veritable relació del tema amb els discapacitats, els malalts , i la societat actual. Penso que precisament el món d'avui que sembla voler informar als joves i adolescents sobre la importància del sexe dins la consciència i la identitat personal oblida que el cos no és un receptacle buit i innocent per gaudir en una determinada etapa o per gaudir entre unes relacions estereotipades. La excel·lent ocasió per desmitificar més enllà de la religió, dels tabus socials i dels cultes al cos amb una mirada diferent i oberta al tema de la sexualitat en els discapacitats converteix la pel·lícula en un silenci dins la sala però sense cap paraula.
En segon lloc al llarg de la pel·lícula un altre qüestió que es pot debatre és la diferència entre una prostituta i una terapeuta sexual que és qui preten curar o guarir a Mark. Sembla que ella insisteix de bon principi en el tema deixant clar que la seva relació és professional , que és limitada a un nombre de sesions i que simplement la relació és per guarir a la persona amb un problema. Però resulta poc clar si en la prostitució no es juga també aquest paper sense voler  guarir , de limitar a sexe tan sols , i a ser una relació de professionalitat exclussivament. Novament els limits entre el concepte de terapia i realitat confonen a l'espectador actiu en un complice del dubte.
I un altre tema que es presenta que per mi passa molt per sobre és la relació entre sexualitat i religió. Centrada en el catolicisme que sembla que Mark ha viscut en la seva infantesa la noció de culpa i de pecat navega al llarg de les reflexions que ell es fa en relació al seu cos. Els diàlegs amb el capellà o sacerdot que presenta una imatge de Rocker dels setanta semblen que no ajuden a entrar en cap dilema o en cap posició de qüestionar-se la finalitat que la religió té dissenyada per  la sexualitat. El capellà ofereix a títol personal una resposta d'ajuda i comprensió però sense establir un veritable diàleg entre Mark i les institucions. Fins i tot hi ha escenes amb un to còmic que frivolitzen o treuen importància a la qüestió. Un element d'altra banda que al llarg de tota la pel·lícula també s'observa presentant el tema amb una certa dosi de comicitat i perden l'element més reflexiu i més humà sobre la sexulitat.
En conclusió un altre vegada com la pel·lícula "Intocable" el cinema d'avui preten sempre alliçonar i donar dosis o pindoles de la medicina que la societat necessita : una moralina hipócrita, frivola i barata que no arriba a la veritable naturalesa humana.
Luc Dardenne en el seu llibre "Detrás de nuestras imágenes" escriu :


Me ahogo en las imágenes y en la música de ese cine que sólo puede imaginar bloqueando los movimientos de respiración de la realidad. Fantasmas pero no metáforas.Hay que comenzar no repetir ,hay que destruir códigos para reconstruir experiencias humanas . No pensar en gustar o no al público. Huir de todos los espejos que nos ofrece el cine, quedarse a oscuras,hacer el vacío para acercarse a movimiento esencial , al movimiento del sentido que busca expresarse , al movimiento de la forma que busca encuadrar. La obra de arte que emerge en ese movimiento es una interpelación al otro. El cine no es un lenguaje es un estado...


Pasa una mica el mateix amb un altre pel·lícula que la crítica que havia escoltat a catalunya ràdio oferia certa possibilitat de bons auguris. Le capital del director Costa-Gavras. Pel seu origen grec l'entrevistador la vinculaba amb la crisi econòmica que està succeïnt a Grècia amb la Unió Europea. La pel·lícula com tantes d'altres intenta fer una radiografia d'una part de la història de la crisi actual. Agafa el títol de la coneguda obra de Karl Marx "El Kapital" per presentar el món dels negocis d'avui en dia. El protagonista un banquer sembla convertir-se en un esclau del capital que a la fi l'acaba controlant a ell quan pot tenir oportunitat de superar les seves necessitats d'ambició i superació. La pel·lícula s'inspira en la novel·la de Stéphane Osmont que posa de relleu les deficiències del sistema financer capitalista davant la crisi mundial. Però la pel·lícula precisament no ofereix cap opció fins i tot sembla que el to més moral que ofereix quan el protagonista ha de decidir sobre els acomiadaments dels seus empleats o la compra d'un banc dolent per accedir al mercat americà no es presenta com un veritable dilema. En el seminari Taifa s'ofereix una crítica a la visió parcial de la pel·lícula de Costa-Gavras. 


sábado, 15 de diciembre de 2012

APRENDER POR IMITACIÓN

Salí de casa ... acompañada . 
Las calles llenas de dinero .Mundo emprendedor de futuros comerciantes, empresarios y  vendedores de mentiras y barbaridades , de sueños rotos, y de angustias humanas ... Dinero para comprar, dinero para gastar, dinero para derrochar, dinero para vivir, dinero para sentir, dinero para aprender.. 
Sí, digo bien , aprender ..¿Pues qué puede hacer mejor una madre que educar a sus hijos para que aprendan a dar limosna como la caridad manda ?  Hay estaba una mujer de mediana edad con sus dos niños bien vestidítos y abrigaditos que miraban aquel hombre que sostenía un vaso de papel roto entre sus manos y arrodillado al lado de la farmacia miraba con ojos perdidos a todo el mundo que circulaba. 
!Mama, mama ! ¿Mira qué hace ese hombre allí ? ¿Por qué está así ? 
Juan no ves que es un pobre , un mendigo , un hombre que no tiene nada para vivir ... 
Pero Mama y entonces  ¿ porqué pide aquí en la calle de rodillas y con el frío que hace ? 
Pues María puede que no tenga ningún lugar donde vivir, ni sepa que hacer para comer y por eso pide limosna  a la gente. 
Mama , mama ¿ Ese pobre no tiene familia ? 
No sé seguramente puede que un día la tuviera pero no sé ... 
Mama , ¿ Podemos hablar con ese señor ?  
No hijos no está bien hablar con los pobres pues esa gente no sabemos como están de la cabeza y que pasará por su cabeza ... 
Pero ¿ , Mama tanto miedo te dan ? 
Bueno hijitos mirad si queréis os doy 50 céntimos a cada uno y os acercáis y se lo tiráis dentro del vaso de papel ..
Si, sí , si   mama jo quiero , jo quiero , vale que ilu, que ilu ... 
Tomad y repartid , id ahora que está medio dormido y rápido pero no habléis con él para nada .. 

Me he fijado que el pobre ha continuado allí sin moverse , sin pestañear, sin retroceder nada, ni ha mirado , ni ha querido observar que moneda le habían tirado..puede -he pensado- que haya oído la conversación y muy contento no esté ... Los niños han regresado con su madre y han seguido su camino hacia el mercado deteniéndose de tanto en tanto a lo largo de la calle en las tiendas y escaparates llenos de luz y color de navidad ... 
Sin embargo he dicho en alto . !Qué demonios está pasando en este país¡¡ Ahora las leyes educativas deben empezar a trabajar para aprender a dar limosna para así imitar el mundo adulto que promueve esos valores tan simpáticos y educativos de la caridad y la fraternidad para estas fechas de paz y felicidad .. 
Puede que esa sea la nueva ley de educación que  instaurará el gobierno  pon  pular o pon pon pular ... al ton del toque de queda suprimiendo la educación y enseñando que la mejor manera de aprender es imitando el mundo en que vivimos ... Entonces ...... 

viernes, 14 de diciembre de 2012

Ni tant ni tan poc .


Deixa-ho tot i torna a la casa del pare !!! 
Quin pare ? Jo no tinc pare el vaig perdre ja fa temps . De fet -ara penso- no vaig tenir gaires coincidències amb els  seus  sentiments. 
Per què ara dius això ? 
No sé però el món sembla que comença a ser distint per mi en aquests moments. Estic abandonant    moltes coses del meu ....
I per què vols abandonar ? 
Doncs perquè em sento abandonada des de fa temps . Potser com  Jane-Atarzana  m'agradaria tornar a la selva. 
Què et fa sentir així ? Ara en aquests moments ? 
No ho vull dir , no vull caure en el de sempre ...explicar què em passa i perquè em passa el que em passa. 
Però no siguis ruca !  Parla , si us plau !!!
Ja no tinc el control de mi mateixa , estic sola amb les meves misèries per això m'agradaria desapareixer...Sí, marxar per sempre ...
Però no ets feliç amiga  mevaf ? 
No , fa temps que em trobo enmig de la plaça amb la llum encesa i no veig clar res del que m'envolta ...
Però potser el problema el tens tu amb les teves cabòries i les teves neurosis ? 
No ho sé però he deixat de creure en mi mateixa , i estic presonera de la meva veritat ..Aquesta veritat que em traeix i que m'aboca al precipici. 
I saps què pot passar ? 
Doncs no però es com si esperes un final aviat que silenciosament em porti a la fi de tot ..Estic cansada de la lluita, de la desesperança , del malhumor i la mentida, de la rancùnia i de la por del meu jo per sobreviure davant tanta hostilitat... ..
Ufff,atura't si us plau no pots seguir així , saps que no vas enlloc ...
I què més dona si tot està perdut .. no és una preocupació és una desocupació de mi mateixa el que m'obliga a gemegar dins els meus refugis per descansar en pau. No vull pas seguir aquí ....Deixa¡m destí marxar , deixa'm fugir d'aquesta absurda realitat inhòspita i cruel , deixa'm que les ferèstegues tempestes que giren al voltant meu se m'emportin per sempre ....
Parles com una boja , un folla , com una dona  que ha perdut el seny amiga ..tanta ràbia i dolor tens del món , tanta ? 
Si no vull no vull restar en l'abisme cada nit de la meva solitud , en la gàbia que coacciona la meva llibertat esclava que malmet en el meu jo la guspira de la pluja per seguir un temps més aquí entre vosaltres...
Però demana ajuda tens molts amics, amigues, companyes companys, familia que pot parlar amb tu i que pot amb una ma acaronar-te el rostre de la teva impotència.... NO ? 
La familia va marxar fa temps i no tenen cap idea de qui sóc ells viuren en el seu món diferent , aparent, exclòs del soroll i la por, viuen en la seva caixa de vidre amagats de la resta del món , ..res em poden fer per salvar. Els companys i companyes res en saben i els qui queden amics i amigues han sorprés tantes i tantes vegades en el seu deliri la histèria del seu egocentrisme que no em crec res que vingui d'elles .. No han estat fidels més que a les seves reaitats acusant-me de la seva veritat quan jo no era més que una babaua enmig de la tempesta i han fugit quan han volgut..Mai han estat aquí... I per tant amb qui vols que pugui comptar? 
Bé potser amb tu mateixa no ? Ets únicament tu qui es pot salvar del que éts , del que estimes...
Però jo ja no estimo res de res , només el silenci i la quietud de la mar i la solitud de la meva presó... 
Doncs potser si que ara començo a entendre que vulguis partir al fons de l'abisme per sempre ... Ves i sigues feliç si és això el que vols..


I arribat aquest punt ... tanca la porta i s'apaga la llum .. No contesta a cap veu exterior , no hi ha trucada, ni trobada ,...es queda ella amb la seva solitud ..la de tant i tant poc  ...

lunes, 10 de diciembre de 2012

FOR EVER AND EVER ....



Se movía mirando con ojos de astuto zagal . !No me muerdas , no me muerdas¡ Y si no fuera porque con su gorrito de plumas parecía un indio de aventuras sin final feliz no me hubiera sorprendido nunca. 
Y es que nunca no es lo mismo que alguna vez . Si uno cree que para siempre son las cosas puede que se lleve sorpresas con su perro, su gato, su canario o su lección de filosofía. 
No existe un para siempre y siempre que bajo la melodía de Elvis Presley nos señale hacia la eternidad de los instantes. Nada resulta para el siempre o el siempre no es suficiente para recoger , pues eso , la eternidad en un vaso, o en una canción, o en la felicidad. 
Nadie es feliz para siempre, ni nadie es nada para siempre, ni el amor es para siempre,ni la poesía se escribe para siempre ... Pero tampoco nada es para siempre ... y mira por donde ... se había girado hacia mi ... Quizás las flores que le acompañaban a su alrededor le extasiaban demasiado y le transportada más allá del mundo gris de ladrillos y tráfico que le rodeaba cada día en esa tienda. El tiempo , el ruido, las losetas todo eso y más hacían que en su triste aullido se pudiera observar como sus sueños nunca habían sido esos. Cuando nació sus padres le dijeron que correría suelto, libre en el campo , que un día tendría tanta felicidad que puede que se quedase para siempre ... y eso le obsesionó hasta que ... 
El siempre es un rato que nos miente , el siempre nos detiene en la prisa, y con eso que no sabemos , o lo que hemos idealizado en nuestro ayer, abandonamos el ahora que parece que nos da lo mismo. Pero esa eternidad nos acaba por matar lentamente ... entre cartas del Arcano nos reímos de la dicha que el destino nos depara .. y así sea la Parca o sea el Don Simón nos dejamos que en la somnolencia se vea nuestra sutil esperanza presa de esa memoria para toda una eternidad .. Suena nuevamente Elvis con sus canciones para siempre .... 
Ya se ha retirado al final del día ... mañana como siempre volverá de nuevo como perro guardián a la tienda de flores ... quizás se ria cuando alguien le recuerde que eso de decírselo con flores es para siempre ...

miércoles, 5 de diciembre de 2012

APRENDRE EN ELS DARRERS MOMENTS ....



Podria ser que en un moment de la nostra vida ens trobem novament amb nosaltres mateixos. Trobar-se amb allò que al llarg dels anys hem anat aprenent de l'existència. I sense adonar-nos, la direcció ens senyala el nostre mateix origen  d'aquell dia en que vàrem prendre la sortida a això que en diuen mon. 

Per això com si es tractés d'una manera de reinventar-se un mateix ;  tot allò que ha deixat petjada en tu ,poc a poc i lentament es va recuperant. Es com si un dia al cap de molts anys davant teu  trobes  en la teva petita biblioteca de casa aquell llibre que un día vas llegir . Aleshores t'adones del pas del temps i del valor que el llibre va tenir per tu en aquell moment de la teva existència. Però el més curiòs es la manera com es va produïnt aquest fet que intento explicar;  perquè no té un format conscient. Més aviat son els fets que t'aboquen a aquesta trobada que parlava al principi. 
Un dia et deixes la barba que sempre t'havia agradat , un altre recuperes el costum de llegir vora del sofà amb el the de bergamota , i aixì dia rera dia, vas recuperant el que mai has deixat de ser ... Escrius novament amb l'entusiasme que abans tenies, pintes de forma atrevida les imatges que has pensat, fas poesia com abans havies fet, toques el piano novament amb l'impetuositat que tenies, i així entres en el ritual del que has fet de tu mateix al llarg dels anys. No és casualitat ni cap miratge , és així com es dona sense més.  
 M'atreveixo a preguntar ara perquè  el meu esperit i consciència s'han mobilitzat en aquest moment ? I  podria dir que  en les noves formes d'aprenentatge . Una d'aquestes és la gent jove que al voltant meu m'atrapat :  com els companys de feina que amb la seva joventut m'obliguen a creure en mi mateix de forma que en la seva i meva reciprocitat es balli l'espai de complilcitat generós i savi. Un dia em regalen un llibre de les seves poesies , un altre em conviden a dinar al parc seient a  la gespa, un altre em parlen de vosté com si fos un vell ja pler de respectabilitat.... Ells i elles desprenen en mi un grau de consciència que obliga en la meva persona a situar-me en el que faig i sóc... Sé que em contangien una mena de voràgine que m'anima a seguir en els temps que estem.

D'altra banda altre d'aquestes és la gent gran que al voltant seu observo com de forma pacient circula per la vida i s'apropa al que l'espera amb entusiasme i amb energia de seguir fins on sigui ..Uns pujen muntanyes, altres fan ioga, o escultura, o visiten ensimismats exposicions al MNAC i tenen moltes ganes d'aprendre , ..

També una trobada amb el món esporàdic del pensament diferent del pensar en el límit que el nou cercle d'amistats han ampliat amb l'autodescobriment interior que et remena i et qüestiona el teu infant interior i aleshores respires i crides com si la veracitat que sempre ha estat garantia de tu mateix ara sigui el miratge més imperfecte que t'inhabita. I així amb ella i ell , en el tu-jo en la relació que busques t'abraçes acaronant el més bonic del que ets .... sense temer res més... 

sábado, 1 de diciembre de 2012

Una filosofia per una política docent .



Estic llegint un article del professor Iñigo Ongay  "Enseñar a pensar ....contra alguien: el papel del profesor de filosofía crítica en la educación secundaria" en les intervencions en el IX curs d'estiu de Filosofia a Santo Domingo de la Calzada aquest juliol passat. 
Tot llegint ara potser més que abans per una qüestió de supervivéncia de la filosofia en els centres de secundària i per tenir per primera vegada i potser darrera un alumne de master en pràctiques tutoritzant trobo algunes idees interessants per pensar. 
En primer lloc l'autor de l'article critica les distintes tentacions del professorat de filosofia de creure que son ells qui pensen més o que la filosofia té aquesta missió d'ensenyar a pensar . D'altra banda també en aquest adoctrinament o ensinistrament dels adolescents perquè repeteixin fòrmules memoritzades de Plató, Descartes, Locke, Mill, Nietzsche  que ells i elles reconeixen com incomprensibles i inintel·ligibles. 
Per això l'autor presenta una direcció com element crític de la filosofia dins els centres de secundària identificada en 4 crítiques : el fonamentalisme cientificista , el fonamentalisme democràtic , el fonamentalisme liberal , i el nacionalisme fragmentari . 
El primer element està clar que amb matèries com Ciències del Món Contemporani es produeixen des de fa temps on sembla que l'accent el trobem en la reproducció dels mecanismes de poder i de legitimació d'un discurs que la Comunitat científica vol promoure per captar i acceptar les seves veritats de forma categórica i dogmàtica. Es pot establir categories de categories com la ciència preten ? 
El segon element es presenta en els darrers temps sota la bandera de l'educació per a la ciutadania ( he volgut destacar en negreta aquest enllaç perquè la majoria de l'alumnat l'oblida conscientment ) o de la matèria de primer batxillerat Filosofia i Ciutadania ; així com els continguts de la matèria d'ètica que ara es preveu que amb la nova lllei Wert sigui exclosa definitivament . Es converteix la filosofia en una doctrina de la fe en el sistema i en la tradició dels principis propis de la ciutadania de forma tendenciosa confirmant el valor de les institucions democràtiques i de la consolidació d'un apostolat de la ciutadania com a bons exemplars pel culte a l'Estat. Com si la filosofia fos la própia democràcia que serveix per domesticar sota els principis de les lleis de les institucions polítiques i socials . Per exemple parlem de representació democràtica però la participació de l'alumnat en els consells escolars i ens els organs de decisió dins el centre com poden ser comissions de convivència, de diversitat, etc resta del tot absent sense cap model democràtic realment ; per no dir realment la vinculació entre les decisions que en els claustres el professorat pot pendre i el vot unipersonal que els membres escollits al consell escolar porten i sumen en les decisions que en els consells escolars es prenen. 
Jean Jacques Rousseau en el seu llibre "El contracte social "  ens dirà : 

"La soberania no pot ser representada per la mateixa raó que no pot ser enajenada ; consisteix especialment en la voluntat general i aquesta no pot ser representada ; és ella mateixa o és altre; no hi ha terme mitj.Els diputats del poble no són, doncs, ni poden ser els seus representants ; són només els seus comissaris , no poden acordar res de forma definitiva .Tota llei no ratificada en persona pel poble és nula ; no és una llei. El poble creu ser lliure però s'equivoca ; tan sols és lliure durant la tria i elecció dels membres del Parlament ; una vegada escollits , es torna i es converteix en esclau , no és res . En aquests breus moments de llibertat , l'ùs que en fa d'aquesta mereix que la perdi . " 

Un text que em recorda ara per ara el que en aquests moments polítics està en els mitjans de comunicació i el pacte dels partits més enllà de les decisions que la ciutadania ha volgut prendre. 
El tercer element és els presupossits del liberalisme individualista que venen per coses com el tractament de la diversitat social i l'exclussió del sistema públic en detriment del privat, de les classes més pobres per les classes més poderoses. Experiència d'això en tinc aquest curs en veure que hi ha centres públics que tenen un elevat índex de diagnòstics psicològics que prioritzen les necessitats educatives especials gràcies a la medicina privada i de pagament a diferència d'altres centres públics que això no resulta donar-se. O bé aquest individualisme que fa que matèries com estada en l'empresa o economia i empresa reprodueixin els valors individualistes del propi sistema liberal d'immersió econòmica en la producció i la ma d'obra barata en pràctiques així com l`´us que es pot fer d'aquestes matèries empresarialment amb conceptes com emprenaduria que promouen exclussivament un esforç artificial dirigit a guanyar diners i no a situar-se en la persona . Hobbes i el Leviatan permeten identificar molt bé aquests paràmetres de control social i polític de l'alumnat que justifica perfectament les mesures de video càmeres, controls aeroports , controls de tràfic, etc doncs justifiquen el sistema de l'home és un llop per l'home. La riquesa queda justificada tal com l'alumnat de tercer reivindica com una manera de " currarsela " i valida el sistema de rics i pobres. EL dret a la llibertat sembla que serveix per recolçar escoles d'èlit, sanitat de pagament, educació privada, mesures de defensa de la persona per sobre de la comunitat. El tema de la llengua catalana és un exemple d'això on preval aquesta individualitat per sobre dels propis drets de la llengua mateixa. Però el model elitista promou un bilingüisme d'èlits o trilingüísme   com si realment l'interès no fos més que politic en el tema i no educatiu. Aques totalitarisme de la burocràcia capitalista permet portar al jutjat qualsevol element que no sigui acceptat per el sistema al marge tot. 
En ultim lloc el nacionalisme fraccionari  prefereixo parlar un altre dia ...

Com veiem Plató i el seu sistema educatiu ideal promou un sistema on educar no és fer adoctrinament , tampoc domesticar la població ... per això una cosa és instruir i altre educar i potser ara més que mai estem instruint pel sistema que ens diuen que hem de representar.

PUBLICIDAD GRATUITA