Buscar este blog

domingo, 31 de marzo de 2013

Pràctica identitària : relacionar ètica i estètica de l'existència

 DIDÀCTICA DEL CINEMA 

Exemple del treball d'una alumna del batxillerat artístic 






FITXA TÉCNICA


TÍTOL ORIGINAL Fake Orgasm
ANY 2010
DURACIÓ 81 min.
DIRECTOR/GUIÓ Jo Sol
MÚSICA Carles Cases
FOTOGRAFIA  Aitor Echeverría, Bruno Amaral, Xavi Sivecas
REPARTIMENT Lazlo Pearlman, Verónika Arauzo, Lydia Lunch, Jango Edwards, Judith Butler, Beatriz Preciado,
PRODUCTORA Zip Films
WEB OFICIAL http://www.fakeorgasmzipfilms.blogspot.com/
GÉNERE   Documental de creació


“Documental creativo sobre los nuevos paradigmas de género e identidad. Lazlo Pearlman es un artista conceptual, un prestigiador de los clichés, un activista capaz de dinamitar nuestros prejuicios y dogmas sobre sexo e identidad. Lo que en apariencia es una divertida reflexión sobre las mentiras en nuestra vida sexual se convierte de pronto en un punzante discurso sobre la teoría de género y la permanente construcción de nuestra identidad. Fake Orgasm golpea la mente y obliga un cambio de perspectiva para replantearse algunos conceptos con los que nos han educado y hemos crecido. Habrá que buscar nuevos cajones donde reordenar cosas cómo nuestra virilidad, nuestra libido o nuestra barbie superstar.”



“¿Cuánta gente se atreve a caminar por el mundo sin máscaras? Incluso la propia personalidad de uno se ha forjado por la superposición de ellas durante la vida. Cogemos lo que nos gusta de nosotros mismos, escondemos lo que nos hace débiles. Las personalidades fingidas no son dignas de ningún halago.”

                     "El Ocaso de Daphne"     novel.la d'Estefania Álvarez 





El que ens agrada no sempre és alló que realment som. La major part del temps és el que creiem que als demés els agradarà de nosaltres.

1. OBSERVACIÓ I COMPRENSIÓ


1.1 Anàlisi de la história: gènere cinematogràfic, context, tema, missatge, idees principals, desnenllaç, valors i parts.

Aquesta pel·lícula pertany a un gènere cinematogràfic documental. Utilitza com a context la actualitat, on s’observa la societat amb perspectiva.
En aquesta societat, la gent es sent obligada a fingir, s’amaga rere màscares en comptes de descobrir la seva veritable identitat.

El tema de la pel·lícula es principalment el “JO fingit” i el trencament de la lògica social per a descobrir la veritable identitat.

El missatge que es vol difondre i fer arribar a partir d’aquesta pel·lícula és el desfer-nos de les idees que la societat ha implantat en nosaltres des de que hem nascut, trencar aquests vincles socials on ens diuen que som el que hem de ser.

Per fer arribar aquestes idees, utilitza com a tema principal el sexe, el ser home o dona. Algunes de les idees principals que utilitzen per fer-nos arribar aquest missatge són:

Què és fingir? L’engany és el mateix que la mentida? És natural? El nostre cos, es nostre? Què és el JO real? També utilitzen idees com la idea fixa de la sexualitat, del gènere, l’atribuïr propietats segons el sexe i de com la societat ens OBLIGA a fingir.

El documental es pot dividir en tres parts diferenciades. La primera part o introducció estableix valors com: una relació, es veritat o mentida? Què és fingir? L’engany és el mateix que la mentida? El fracàs és degut a un  error?

La segona part s’enfoca a valors com: L’art ofèn? El cos és nostre? El món és així i per tal ens hem de conformar i continuar fingint? Per què fingim? Per fer sentir millor algú altre? Què significa sentir-se complet? També utilitza valors i idees sobre la idea fixa de la sexualitat i el gènere, on la societat ens obliga a fingir.

Aquestes dues part es basen principalment en el concurs de falsos orgasmes que realitza el presentador, on descobreix com és ell realment.

A la tercera part es produeix un canvi. Els espectadors no saben com reaccionar, no és natural? És real? És un home... o una dona? Sorgeix la gran pregunta: Què és el jo real?

Per què definir-se a partir d’un òrgan sexual? Perquè definir-nos per aquest? Causa prejudicis que carreguem a sobre nostre des de que naixem. Ho podem evitar... canviar?

Totes aquestes preguntes provoquen incomoditat. Però, es una incomoditat emocional... o social? No és natural? O des de que hem nascut la societat ens ha fet creure que no ho és?

Per què, doncs, ens classifiquem? Tant els uns com als altres, busquem qualitats, adjectius... mil formes de classificar a la gent, però... per què? És necessari?

El nostre JO real, la nostra veritable IDENTITAT, s’amaga dins nostre. Però, podem arribar a ella? Podem desfer-nos de les idees preconcebudes, del món al nostre voltant i trobar aquest identitat?
Aquesta és fixa, o canvia? Naixem amb ella i l’amaguem, o sempre està canviant i per això ens és tant difícil trobar-la? És possible trobar-la?



1.2     CONTINGUT: Argument i espai

L’argument principal de la pel·lícula és el d’un home que decideix crear un nou espectacle. Aquest espectacle resulta ser un concurs de falsos orgasmes, on el protagonista, a partir d’aquesta idea, anirà introduint diversos valors sobre la societat i la idea del JO fingit i la identitat, on finalment mostrarà el seu JO per fer entendre als demès que no és necessari seguir els règims de la societat ni continuar fingir, el que han de fer és trobar el seu propi jo, eliminant qualsevol idea preconcebuda.




1.3    ELEMENTS DE LA PEL·LÍCULA: plàstics (colors, plans) i sonors

Com a elements plàstics poden destacar els color vius i estrambòtics de la sala on es produeix el concurs. El plans que s’utilitzen són molt propers i controversials, fan qüestionar al públic d’una manera subtil.

Els elements sonors més important a la pel·lícula són, a l’inici de la pel·lícula els falsos orgasmes dels concursants.

Un altre element sonor molt important és el silenci. El silenci resultant del bar/teatre després de que el presentador es mostri a ell mateix tal com és.




1.4   PERSONATGES: Protagonista

El personatge principal d’aquesta pel·lícula documental ha decidit trencar amb la lògica social. Trencar les idees preestablertes que ens acompanyen des de que naixem i ens diuen qui som i com hem de ser.

Vol transmetre aquest missatge, hem de mentir per viure? Hem de seguir les normes socials? La vida es així i per tant no podem fer res més que continuar fingint?

El protagonista ha decidit que no vol continuar amb aquesta farsa, vol trobar la seva identitat, més enllà dels sexe o el seu gènere. Es home? Es dona? Per què definir-nos etiquetant-nos? No és el que sempre fem?

Si ens sortim dels barems establerts es crea un estat d’artificialitat, però, ho és? Aquest personatge defensa que cadascú ha de ser com en realitat és, més enllà de qualsevol altra cosa. Defensa que un individu no és home, ni dona. Cada home té una part de dona, i cada dona té una part d’home, i així amb diversos valors.




2. RELACIÓ-REFLEXIÓ


2.1 Valoració actitud i conducta personatge (qualitats, valors, defectes)

Com a reflexió o conclusió, el protagonista vol compartir aquesta pel·lícula per fer saber a la gent que estem envoltats d’una de idees preconcebudes que hem d’aconseguir canviar, cada persona és com és i ha de saber desfer-se del seu papar a la societat per a descobrir com és en realitat, quina és la seva identitat.

“El protagonista ha decidit que no vol continuar amb aquesta farsa, vol trobar la seva identitat, més enllà dels sexe o el seu gènere. Es home? Es dona? Per què definir-nos etiquetant-nos? No és el que sempre fem?”

Durant el documental, li pregunten diverses vegades per què ho continua fent, vol obrir els ulls als demés, però s’adona de que no tothom ho veu o vol deixar de ser d’aquella forma. Van a veure el seu espectacle com a entreteniment i res més, no aconsegueix arribar a la gent i això el porta al final del documental a haver de treballar en un bar, ja que, al final, qui s’ha de descobrir i intentar treure la màscara es cada persona, per ella mateixa.


                                                                                                                Aratxa Alvarez 

viernes, 29 de marzo de 2013

VIERNES SANTO


Cristo muerto de Holbeinet Joven  



Dead Dad de Ron Mueck 


                               La primera imagen muestra la muerte y el cuerpo con todas sus marcas y tatuajes. Esta imagen hizo que la mirada del novelista ruso Friodor Dostoyeski se fijase para ir más allá de ver para mirar-contemplar esa distancia entre el ojo del espectador y la pintura del lienzo. Melancolía , tristeza, atracción por la materia que un cuerpo muerto despierta y produce en la vida. 

¿qué relación con este cuerpo desnudo encontramos a través de nuestras miradas ? ¿Qué observamos ? ¿cómo contemplamos ? No resulta casual que este novelista junto con Leonardo Sciascia detuviesen en este cuerpo de cristo la mirada para sobrevivir a la melancolía que este representa. Muy diferente al Cristo de Velázquez ( o Benedetta Bonichito)  que originó otro tipo de reflexión a Miguel de Unamuno . 



Vemos lo que queremos ver y escuchamos lo que queremos escuchar hasta podríamos decir que aprendemos de lo que queremos aprender. Si la mirada de Unamuno y Dostoyeski son una misma mirada humana hacia el cuadro uno se pregunta porque en un caso genera algo tan distinto como puede ser tristeza o melancolía o alegría y pasión. 

Acudiendo al arte actual Ron Mueck con sus esculturas ofrece otra imagen que podría coincidir : cuerpos desnudos, hombres, cadáveres , objetos hieráticos, pétreos , fríos, ....como si estuviesen en un tanatorio esperando a ser colocados en el ataúd. 

Esa identificación con el cuerpo y la identidad parece que haga creer que eso humano puede quedar detenido en un tiempo y en un momento determinado .  La relación que establecemos con esa identidad misma permite que en el objeto se cosifique nuestra relación con nosotros mismos y así hablamos de ese mirarnos como nos queda nuestro cuerpo. 

- ¿Qué te parece como me queda ? 
- Pues bien chica bien te queda muy bien para el cuerpo que tienes..
- ¿Oye , qué significa eso del cuerpo que tienes ? ¿Es que no debería tenerlo si es mio ? 
-No mujer es que ya sabes que el cuerpo se estropea con la edad ...
- No seas bruta , ¿como se puede estropear una cosa que no es más que algo que no tiene remedio? 
- En eso te doy la razón porque el cuerpo está condenado a morir como cadáver que es antes de nacer ...
- Si, si pero eso no debe pensarse , mujer..


La muerte de Cristo permite pensar sobre esa identidad con lo que somos como cuerpo. Si el novelista ruso de Crimen y Castigo estuvo preso por esa imagen de Holbeinet no seria más por la belleza que atrapa con la muerte , así como la del escultor contemporáneo y la del pintor de la corte española... Sin embargo eso de común que hay en todos los cuerpos es precisamente el elemento que fascina con el detalle de la anatomía y que hace reflexionar sobre la relación que podemos y debemos establecer con eso que no tiene remedio ... 


El problema pues de la identidad parece que puede y quizás introduce a la mentira social para desmontar la idea de la persona,el actor, el personaje que en el arte configuran los espacios artísticos más poderosos hoy en día. En el documental Fake Orgasm de Jo Sol el artista conceptual Lazlo Pearlman nos desmonta los prejuicios y los dogmas sobre el sexo y la identidad de género. 

Se trata pues de jugar con esa imagen que proyectamos entre nuestro yo real y nuestro yo ficticio y aprender a desconocernos para encontrar nuestro yo o nuestra persona puesto que el yo no se deja atrapar nunca del todo. ¿Quien soy yo? En este juego donde el arte puede ser comprendido como una forma de poder conviene reflexionar sobre las ilusiones que nos determinan desde que nacemos. No es pues ajeno a nosotros mismos que nos señala el dedo de nuestros padres en la cuna cuando nos ponen un nombre para condicionar aquello que debemos aprender. Somos pues eso que nos describen los otros y en el proceso de comprensión de nuestra identidad está en juego la verdad en relación con nosotros mismos. No somos el dictum que papa o mama nos impone ni tampoco la escuela nos inculca ni la sociedad nos publicita . Más allá de esta idea se debería encontrar la relación diferente entre lo que es nuestra identidad y la conducta en relación con esta misma. 

Michel Foucault nos sugiere con la idea de creación de modos o formas de vida una lectura de entender este cuerpo del que hablábamos al principio de otra manera. ¿Cómo hacer de la experiencia misma un arte para contarse uno desprendiéndose de todo aquello que lo ha determinado hasta ahora? Este proyecto en el curso nos lanza a entender que los artes de la existencia y las técnicas del si se inscriben -tal como sugiere Foucault- en esta estética de la existencia para convertir en un cuerpo propio en algo que deje de ser ajeno a lo que nos identifica. La reflexión pues va más allá del propio cuerpo y más allá de la propia mente superando el dualismo metafísico de la representación artística. 

¿De dónde partimos pues en este análisis ? Se tratará de encontrar en el arte elementos narrativos y técnicos que expliquen la historia personal como forma de vida y de comprensión de uno mismo. Idea que nos debería permitir entrar en una idea lejos de idealizaciones de aquello que somos o pretendemos ser. 

La máscara que Lazlo descubre nos ha hecho observar atentamente el código oculto que nos convertía en seres de género y de sexo. Sin embargo este yo desvelado o sin rostro nos lleva a la máxima socrática del conócete a ti misma . La identidad se deberá construir o narrar para explicarnos aquello que llamamos realidad identitaria a diferencia del  personaje que nos ha descrito esa realidad que dice que somos lo que somos. El juego de la verdad (aletheia)  nos revierte al espacio personal e íntimo de la ética de los hábitos del corazón y de aquellas razones que el corazón no entiende. La relación que establecemos pues con nosotros mismos se encuentra entre la acción que nos gesticula a través de nuestros elementos más inconscientes en el hacer cotidiano y el pensamiento que nos ayuda a configurar y determinar las creencias de lo que nos sostiene. La autobiografia de lo que somos , eso que podríamos llamar VIDA , puede que con el arte entendido como voluntad de poder , de crear , de ser uno mismo nos convierta en nuestra propia obra de arte. 

Con la didáctica del cine hemos percibido que en la mirada del espectáculo mismo nos delatamos enmascarados y encorsetados. Esta forma de relato artístico sólo está al servicio de la mirada del espectador-propagador de las ideas que socialmente debemos mantener. Pero Lazlo con su mirada nos descubre otra forma de construir con la identidad misma y el cuerpo una forma de vida misma. Con el artículo de Jose Luis Pardo "Cuerpos Desnudos" se nos afirma que el estado ha abandonado la idea del bienestar social para protegernos físicamente con las campañas para cuidarnos de nosotros mismos. Campañas contra el tabaco como la que hace pocos días una noticia en televisión anunciaba como cruzada de un menor tras la muerte de su abuelo víctima de cáncer nos obliguen a creer en estas medidas de control sobre obesidad, consumo de tabaco, alcohol haciéndonos sentir más vulnerables y amenazados por el riesgo de no cuidar nuestra salud y nuestro yo personal. 






La identidad se sostiene más que nunca desde unos parámetros científicos que nos previene, nos promueven, nos generan los hábitos saludables y apacibles que debemos sostener. En esta idea nuestra identidad está fuertemente amenazada al hacernos sentir más desnudos que nunca, más arrugados, putrefactos, arrugados, enfermos, débiles, desollados, mientras el cuerpo es ensalzado a la belleza de una juventud lozana y provocador como anuncia la nueva campaña para la maratón del corte inglés con una chica joven vestida de forma elegante y preparada para enfrentarse a la vida moderna. Esa idea de la biopolítica de Foucault con el poder sobre los cuerpos parece vigente para configurar más que nunca ese cuidado de si mismo. Sin embargo esta vulnerabilidad parece más amenazadora que nunca. 

La propuesta es construirnos olvidándonos de quienes dicen que somos , de nuestros límites mismos para reconocer el cuerpo de otra manera y con ello las formas de vida en relación a este con una estética de la existencia distinta. 


enlaces al tema para el trabajo propuesto de didáctica : 


http://www.zip-films.com/film_portadaCAST.asp

http://fakeorgasmzipfilms.blogspot.com.es/2011/10/sobre-el-micro-fenomeno-fake-orgasm.html#comment-form

http://www.lazlopearlman.com/lazlopearlman.cfm

http://disorientations.com/2011/10/30/the-art-of-deception-lazlo-pearlman-fake-orgasm/





miércoles, 6 de marzo de 2013

QUE SE DESNUDE OTRA ...LA FILOSOFIA DEL VÒMIT





                            https://www.facebook.com/pages/The-Mamzelles/125747550830524

El  grup The Manzelles  neix tal com diuen del nom de Georges Moustaki   i presenta  la filosofia del vòmit . Diuen que el públic ha de vomitar tot el que sent, pensa, creu en els seus concerts. El primer que subscriuen és que han nascut amb el tofu, el doraimon , bola de drac, i que la vida la paradoxa sempre hi és present.....

Inicio un nou tema a les classes de filosofia  que podria portar per títol el mateix del disc "Que se desnude otra" o " escultura de si misma" serà amb la idea de provocar des de l'espai del que anomenem ética  a diferència de la moral algunes reflexions sobre el tema. 
"Regreso al paraiso" és una pel·lícula  de J. Ruben que vaig descobrir-la fa uns anys gràcies a un company d'antropologia que haviem treballat junts. La pel·lícula presenta un dilema étic important : Què faries si el teu amic condemnat a mort per ser considerat un traficant de drogues en un país asiàtic pogués commutar la seva pena de mort  a canvi que tu et lliuresis a les autoritats per cumplir amb 6 anys de presó ? salvaries la seva vida ? I si no només fossis unicament tu i un altre amic t'acompanyes perquè els anys disminuisin considerablement ?  





El dilema semblant al dilema del presoner obre molts interrogants per això presentem un guió de treball per veure com es respon a classe ... que el  podem trobar en el moodle del centre.(obert per totes les visitants).


Una vegada hagim vist aquesta introducció al tema  intentarem diferenciar entre el concepte d'ética i el de moral;  doncs en els llibres aquesta diferència sembla que només es resolt etimológicament. Pretenem entrar en la idea de Foucault i la vinculació que ell fa amb els grecs  que podem trobar en el llibre Estética,Ética y Hermeneutica obres essencials volum III publicada per Paidos Básica que tinc gràcies a un amic cubà que me la va proporcionar fa uns anys.  Avui en dia aquesta diferència obre un debat institucional i públic entre la normativització social en molts àmbits i la defensa de la privacitat en diferència a la intimitat com diria J.L Pardo relacionada amb la vida.  Diferència que ens permetrà analitzar alguns dels contes que hem fet llegir a classe de Monzó "Mil cretins"  i  Pàmies " La bicicleta estàtica" per considerar que el primer es situa en la idea d'ética que volem defensar i el segon en la idea de moral. 
La referència també d'altres autors com Michel Onfray i Pierre Hadot segurament poden recolçar les nostres tesis. 
També deixem per un altre post la proposta pel Batxillerat artístic que sembla que serà aquest curs la darrera oportunitat de tenir una modalitat com aquesta en el meu cas que hem iniciat amb la pel·lícula  DE JOE SOL,








Em parles dels grecs
i de l'imperi romà
entre mites, ètica i moral
m'encanta el coll alt
de tots els teus jerseis
i les canes, m'encanta el teu cabell



I diria, senyor professor
ensenyi'm a comptar petons
i diria, senyor professor
que he mullat les calcetes de cotó

Somiant d'amagat
t'imagino lligat
entre mites, ètica i moral
t'imagino als meus peus
llepant-me amb desig
a quatre grapes tu vas fent camí

I diria, senyor professor
ensenyi'm a comptar petons
i diria, senyor professor
que he mullat les calcetes de cotó

Èsquil vivia a la segona democràcia
per això va crear aquest tipus de tragèdia
"posa't a la seva pell
que no se te suba a la cabeza"
i per això va fer de la guerra un mite

I diria, senyor professor
ensenyi'm a comptar petons
i diria, senyor professor
que he mullat les calcetes de cotó

The Mamzelles 






PUBLICIDAD GRATUITA