Del objetivismo ingenuo al subjetivismo trascendental

Con Descartes se inagura una nueva forma de hacer filosofía. La filosofía da un giro radical.La razón será la fuente principal de conocimiento seguro y el criterio de verdad evidente. La búsqueda de un método significa la necesidad de superar una vieja concepción del mundo basado en las creencias y en las ideas dogmáticas. La tradición anterior se justificaba en el principio de autoridad de Aristóteles ( 384 a.c ) y Santo Tomás ( 1225-1274 d.c) que reducia el platonismo a cristianismo. El silogismo discursivo utilizado por esta tradición partia de un enunciado general o una premisa mayor alcanzado por medio de la fe, de la verdad revelada o aceptada por la autoridad de la tradición. Las conclusiones que se seguian de cualquier silogismo nunca podían poner en duda este principio inicial general del cual se partia. ¿Pero si la premisa mayor o el enunciado general no se acepta qué valor puede tener este método discursivo? Descartes será el impulsor de la razón como método de análisis de la realidad y Bacon lo hará con la experiencia. Los dos autores criticarán el silogismo en tanto no hace avanzar el conocimiento científico puesto que no puede cuestionar nunca el principio general inicial dado por la fe. Parece pues que aceptar la forma silogística significaba no cuestionar la verdad de los enunciados. He aquí pués la cuestión que la modernidad filosófica empezará por cuestionar sobre todo. No interesará tanto la descripción de un orden real sinó prescribir el orden racional de lo que llamamos realidad. En definitiva se trata de encontrar las condiciones que permiten pensar la realidad a partir de un método o un procedimiento que nos permita acceder a una verdad coincidente con la propia realidad. Por esi hablamos de objetivismo ingenuo en la tradición platónica y aristotélica y de subjetivismo trascendental en la nueva filosofia moderna.

Fenomenologia de la conciencia: El discurs del m�tode II part .Les regles del m�tode 18-19:Ren�Descartes.

Fenomenologia de la conciencia: El discurs del m�tode II part .Les regles del m�tode 18-19:Ren�Descartes.http://alcoberro.info/

El discurs del mètode II part .Les regles del mètode 18-19:René Descartes.

"El primer era no acceptar mai cap cosa com a verdadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i tan distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.

El segon , dividir cadascuna de les dificultats que ecaminés en tantes parts com fos possible i com calgués per a resoldre-la millor.

El tercer, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres.

I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res."

"Consistía el primero en no admitir jamás como verdadero cosa alguna sin conocer con evidencia que lo era; es decir, evitar cuidadosamente la precipitación y la prevención y no comprender, en mis juicios, nada más que lo que se presentase a mi espíritu tan clara y distintamente que no tuviese motivo alguno para ponerlo en duda.

El segundo , en dividir cada una de las dificultades que examinare en tantas partes como fuese posible y cuantas requiriese su mejor solución.

El tercero , en conducir ordenadamente mis pensamientos , comenzando por los objetos más simples y más fáciles de conocer, para ir ascendiendo poco a poco , como grados, hasta el conocimiento de los más compuestos; y suponiendo un orden aun entre aquellos que no se preceden naturalmente unos a otros.

Y el último, en hacer en todo enumeraciones tan completas y revisiones tan generales que estuviera seguro de no omitir nada." discurso del Metodo pa.83 ed.alianza.

El canvi epistemológic : la mirada precavida

René Descartes entra com a pensador durant el segle XVII amb una mirada prudent. Ja no mira amb la innocència dels filòsofs grecs o de l'escolàstica. La filosofia ha après dels seus errors hi ha de rectificar per iniciar un nou camí. El subjecte ha canviat en l'observació atenta del món. La relació entre el subjecte que observa i l'objecte que es rep s'ha transformat. El subjecte adquireix un protagonisme indiscutible. En el seu "Discurs" el filòsof francès que escriu en la seva llengua es situa en la posició del subjecte que construeix la realitat. Preguntes com : Qui sóc? Quina experiència tinc de les sensacions que comparteixo amb els altres? Hi ha comunicació realment entre la gent? segurament ens desconcerten i ens fan reflexionar. Però certes preguntes que l'experiència garantitza la resposta són fàcils de respondre a diferència d'aquestes que ens fem que semblen difícils de respondre. No estem del tot segurs de la resposta que hem de donar. Si pensem una mica més enllà ens podem adonar que que en el fons estem pensant sobre el que pensem , o sigui, reflexionant sobre el que reflexionem. Això vol dir que analitzem els procediments i conceptes que habitualment utilitzem. Estem parlant doncs de la bastida del nostre pensament, es tracta de les estructures que sostenen el nostre pensament. ¿Com adquirir noves técniques de pensament? Quines són aquestes estructures bàsiques del pensament?

Diguem però que el pensament no depèn de la quantitat de coneixements que assolim sinó de com l'utilitzem. O sigui el com es tan important com el que. Així doncs ens interessa saber trobar i analitzar quins procediments i mecanismes tenim per veure el món.

Plató a prova

En el llibre de la República de Plató (520b-d) Glaucó explica que els filòsofs són els més preparats pel govern de la ciutat-estat doncs tenen tot el coneixement necessari per fer-ho així. Els filòsofs educats per transmetre la justicia i el coneixement del bé fan possible el govern de tots i per a tots .

En el text s'explica que el filòsof té el deure -obligació- de cuidar , o sigui, educar als altres i vigilar-los. Precisament ens diu que hi han filòsofs que no s'han educat segons la polis i resulta lògic que no participin en cap govern i educació de la ciutadania. Molt diferent és la situació dels filòsofs de la República que s'han educat per participar en els afers públics i privats.Així doncs els filòsofs han de retornar a l'àmbit sensible i de l'aparença per educar a qui ignora com viure dins la polis , i oferir l'autèntic coneixement del bé i la justicia d'acord amb la veritat.

Per tant , Plató ens defensa que hi han altres models de gobernants que realment no es troben ben preparats per dirigir els seus coneixements a la polis. Ens proposa un camí dialèctic desdendent : cal comprometres amb el deure polític com a filòsof de la República. Retornar al camí de les ombres i la foscor encara que costi i sigui difícil perquè governar no és cap benestar personal on domina el poder i l'ambició. El filòsof ha de cuidar i ha de vigilar tot educant a la població per conduir-la a la justicia i la veritat. Plató per això adverteix d'una cosa : el camí de la política no és en solitari perquè potser només perseguiràs el teu benefici personal sinó és un camí de reciprocitats compartides . El filòsof sap participar de les coses privades i públiques doncs està preparat si segueix això per pensar en la ciutat per sobre de tot. La ciutat si segueix l'educació donada pel filòsof governant podrà aconseguir la justicia necessària.