Una ètica sense ciutadania ?

Aquest curs ha nascut un nadó. No té gaire bona salut perquè neix ja amb certs problemes. Segurament als metges els hi va passar per alt aquella prova que es realitza a les poques setmanes de vida del fetus per saber

quines malformacions hi hauràn. I ens trobem amb aquesta curiosa paraula : malformacions ? En aquest moment sembla que es pot decidir sobre si continuar amb un embaras o no . Ara ja és massa tard, el nadó ha nascut ploraner i cridaner. Els pares biològics -com és lògic i natural- el defensen com si fos un nen sa i preciòs. Però mentres els pares adoptius li veuen tot tipus de problemes: que no menja prou, que no acaba de fer el rotet, que té problemes de ventositats, etc i etc. I resulta força incòmode saber a qui donar la raó. Uns perquè segurament com a bons pares idealitzen el seu fill i no li troben cap defecte i altres perquè volen comparar-ho tot amb els desitjos volen trobar imperfeccions en allò que no acaben d'estar segurs. El nen però ha nascut amb pocs quilets de pes, poca alçada, una fisonomia poc atractiva.

Entre picabaralla i picabaralla els respectius responsables del nen que per afavorir la nostra història li podem possar un nom: Educació per la ciutadania- busquen la manera per no fer patir tant a la criatura. Els millors llibres, els millors materials, les millors formes, els millors continguts. El nen ha de crèixer portant un cognom que no li serà fàcil : ciutadania. En aquesta herència que li ve donada per part de pares el nen ha de conseguir que caràcter, talent, temperament, manera de ser, de fer, encaixin perfectament en la seva persona. I ja sabem que no és fàcil avui en dia tal com estan les coses. El nostre nen Educació es pregunta per la seva condició de ciutadà i aleshores demana explicacions per la participació, per la diversitat, per la inclusió social, per la transmissió de valors democràtics i ....... segurament es troba amb altres nenes o nens com ell que també es diuen igual o semblant a ell. Tot ho ha d'aprendre dins un espai reservat exclussivament per ell però tan privat que hi ha reservat el dret d'admissió. I aleshores el nostre fill -biològic o adoptiu- potser desorientat i una mica perdud ja comença pensant que resulta incòmode fins i tot per els seus pares. Llàstima d'educació per la ciutadania. Llàstima.