jueves, 11 de octubre de 2007

Què és la ciutadania ? Què és l'areté?

No hi ha res de nou en un debat com el que porta enbogida la societat del nostre país. Encara que la preocupació per tot sistema democràtic sigui que la ciutadania participi dels canals i els sistemes que les institucions polítiques i socials ens proposen. El vell dilema que els sofistes com Protàgores d'Abdera i Gòrgies de Leontinos varen tenir amb Sòcrates i Plató sobre si la famosa "areté" s'ensenya i es pot aprendre, o més aviat , no és pot ensenyar ni aprendre. Aquest dilema que va portar a que en més d'una diàleg de Plató es busqués una possible sol·lució al conflicte no va portar gaire lluny aleshores. En l'època de Pèricles al segle d'or de l'Atenes del segle V a.c la preocupació per ser un bon ciutadà era fonamental. Les assemblees que es feien a l'àgora d'Atenes donava l'oportunitat a demostrar les qualitats i excel·lències que un atenenc tenia. En aquells temps la classe aristòcrata que defensava la moral heròica de la tradició possava l'accent en el llinatge i la sang. Nomès qui té qualitats està preparat per defensar-se devant l'eklesia o assemblea. Per tant l'aretè era una qualitat intrínseca de l'ethos de la persona, de la seva categoria social i "natural". Sòcrates i Plató es posaran al costat d'aquesta idea d'areté. La moral noble i senyorial dels vencedors, dels triomfadors, dels herois, dels que el seu coratge i valentia els porta a saber-se governar per si sols. És la naturalesa la que constitueix el propi caràcter personal i configura en la persona de cadascú unes qualitats que l'ofereixin condicions per ser un bon ciutadà. Però els sofistes i altres ensenyen que la ciutadania es una "tecné", una técnica que es pot aprendre i per tant que es pot ensenyar. Així doncs per ser un bon ciutadà cal tenir unes qualitats com la retòrica, l'oratoria, etc que et donin i facilitin precisament la capacitat per persuadir als altres. Per això l'areté no pot ser d'una classe social sinó ha de poder estar en mans del demos ( el poble). Així tothom ha de tenir la possibilitat de participar de la ciutadania. El model que la sofistica presentava era inclusiu, no excloent com el de Plató. Els estrangers, les dones, els esclaus havien començat a canviar el discurs , el logos, de certs oradors dins l'assemblea. El dilema entre ciutadania era el conflicte entre dos models diferents d'entendre la realitat. Un model que seguia la tradició i que donava a l'areté la categoria de transmissió d'una herència cultural oral d'Homer i Hesiode. Un altre model que volia innovar i apostar per una areté popular, democràtitzadora que permetès arribar a tothom i incloure la ciutadania com una condició humana. Sòcrates i Plató no serian mai partidaris d'una matèria com "educació per a la ciutadania" , si en canvi els sofistes que proposaven una matèria com aquesta. Però la contradicció històrica doncs resulta ser que Plató continua dins els manuals de filosofia com un guia espiritual d'occident i els sofistes resten condemnats a l'oblit per sectaris i poc ortodoxes. Què hi ha en el rerafons de tot això? La ciutadania és una matèria que a Europa porta un cert temps practicant-se però com s'avalua, com es valora ? La necessitat que sigui aquesta matèria un instrument per incloure conceptes socials i polítics és bàsica i fonamental. Però què hi ha en el rerafons de tot això , amb aquesta insistència per defensar-la malgrat tot ?

No hay comentarios:

MIRADAS EN UN CALEIDOSCOPIO . LAS MEMORIAS DEL SILENCIO

He salido tarde . Voy con la   prisa impulsiva   -golpeando   a ritmo de titc-tac con los pies - para poder ganar al tiempo . P...