JOHN STUART MILL : UTILITARISMO Y LIBERTAD

Stuart Mill es autor clásico de un texto sobre el feminismo liberal (the subjection of women) publicado en 1869. En este texto se pide la igualdad de voto puesto que los hombres pueden pensar diferente a las mujeres. De ahí el título de Mill y su mujer : la sumisión de las mujeres. En el fondo Mill se avanza a una realidad todavía hoy presente. La mujer no tiene autonomía e independencia y eso la hace vulnerable. La preocupación pués reside en conseguir igualdad real debido a la disponibilidad de hombre y mujer de aceptar tareas domésticas, trabajos duros, cuidado de hijos e hijas por igual , etc... Será este autor el principal impulsor del sufragismo británico participando en el siglo XIX por la lucha a favor de la igualdad real hombre y mujer. Por eso se entiende que On liberty será una obra controvertida : hay una parte de la conducta que debe ser excluida de hacerse un uso público : las privadas. Mill defiende la no intromisión en la vida privada de las instituciones y de la gente en general. Curiosa esta idea hoy en el siglo XXI cuando los medios de comunicación viven de propagar los avatares de la vida privada de senadores, políticos, artístas,deportistas, etc...

LA MORAL ; UN ARTICLE PER L'ENCICLOPÈDIA

Tot veient l'obra de teatre "El llibertí" es planteja un dubte important. Diderot , l'enciclopedista llibertí del segle XVIII rep un encàrreg per fer un article per definir MORAL. La seva vida deslligada de les convencions socials com el matrimoni i la fidelitat marital trontollarà quan l'article deixa de ser en plural i s'aplica en primera persona. L'estat millor de l'home és la indifelitat subscriu però quan la seva doneta el fa dubtar sobre la seva fidelitat, el nostre llibertí trontolla. La moral individual no pot ser mai la col·lectiva aconsellarà a la seva filla. Aquesta li planteja tenir un fill sense estar casada amb un home d'edat avançada. La lladre i pintora que vol seduir el nostre Diderot acaba per confesar que la seducció de les dones moltes vegades acaba entenent-se com un fer de putetes... Diderot decideix definir Moral fent referència a Ètica i Ètica que fa referència a Moral. El dilema queda doncs obert .... Què és la moral ? Allò que ens condueix al Bé com deia Plató ?

De ben segur que el que l'autor planteja ens obre moltes possibles interpretacions amb la moralitat i la necessitat de oferir una definició. El que ens arrosega no és la constant referència com el llibertí exposa de fer referència a altres articles en una cadena viciada que ens tanca en ella mateixa. Moral=Ètica=Moral=Ètica. La individualitat pot justificar un discurs privat que desaconsella qualsevol norma que no sigui la meva que és la que em satisfà. La col·lectivitat intenta legitimar el discurs del respecte a l'altre persona com a garantia de tolerància dels espais. La lladre d'art declara que el poder de seduir en el fons és un ventatja que converteix el pobre en ric. Qui sedueix en el fons sap quin és el seu poder i l'utilitza. La llibertat doncs mai s'ha de confondre amb el llibertinatge que a qualsevol preu només vanagloria la privacitat personal i oblida l'altre. La filla vol un fill i identifica voluntat i desig amb llibertat. El pare vol fer l'amor amb qualsevol dona gaudint dels plaers que li ofereixen. L'esposa fidel demana el mateix joc. La lladre utilitza les seves armes per aconseguir el seu propòsit. L'amant de la lladre , ingénua joveneta, es creu les paraules de la seva amant. Un joc clar.

song

EL LLIBERTÍ D'ERIC-EMMANUEL SCHMITT

L'autor Eric Emmanuel Schmitt va nèixer el 28 de març de 1960 a França. Filòsof, escriptor i dramaturg francès. La seva tesi doctoral va ser sobre "Diderot i la metafísica". L'obra que el portaria a la fama i èxit va ser "Le Visiteur" que guanya el premi Moliere el 1993. A continuació inicia i va continuar una gran producció teatral amb obres com : El llibertí (1997) Variations Ènigmàtiques (1996) Milarepa (1997),

¿QUÉ NOS OCURRE HOY ?

Cleo me mira cuando esta mañana leo el periódico agitádamente. El artículo del "Periodico" de Felix de Azua sobre la semana santa donde Hegel y Platón junto con Jesucristo son protagonistas me ha dado que pensar. Como el dice las fiestas son simplemente fiestas y lo demás folklore, ....

En otro artículo mi profesor de filosofia Manuel Cruz habla de la prejubilación de Jordi LLobet. Y destapa el sistema actual universitario injusto con quienes han dado lo mejor de si mismos y todavía lo podrian seguir haciendo sino fuera por las razones que el catedràtico de literatura comparada y teoria de la literatura expone para su retiro: los jóvenes de hoy renuncian a cierto tipo de saber y los nuevos planes universitarios eliminan la literatura comparada de sus programas. Me pongo triste después de haber leido los numerosos libros que el profesor Jordi Llobet ha escrito con una gran maestria y un análisis muchas veces atento, perspicaz y ingenioso de los clásicos y los modernos. Sigo leyendo en esta mañana de sábado nublado cuando me encuentro con una notícia curiosa por encontrarse junto a una carta del lector que parece dar la razón . El escritor de la carta se queja del programa POLONIA por hacer mofa de las creencias religiosas y haberse metido con la "moreneta". A su lado aparece una noticia sobre la odisea que una monja que sufre de problemas de intolerancia al gluten con su comulgación diaria. El actual papa Ratzinger cuando era miembro del tribunal del santo oficio y la santa fe prohibió que los celiacos, los alcoholicos entrasen en órdenes religiosas puesto que la iglesia católica no permite comulgar con una sagrada forma que no tenga gluten. De aquí el viaje que la monja ha debido hacer puesto que sólo puede comulgar con vino para no contradecir lo que la iglesia determina.

En fin sólo me faltaba una noticia para alegrarme el dia. Cuando Cleo parece dormida en el sofá llaman al timbre y se presentan dos mosos que se identifican pidiendo por un nombre que me suena. Al poco rato veo que pedian por la vecina extranjera. La chica desconcertada fué agredida hace un par de dias en un lugar de ocio cuando paseaba con sus compañeras y hermana. Viendo como está decido acompañarla al juzgado. Durante el trayecto en el coche la conversación con los mosos es curiosa. Me hace reflexionar sobre la ciudad que habitamos todos. Ella llora desconsoldamente. Sóla en un país que desconoce la lengua, sin nadie amigo, y asustada. Entramos en el juzgado de detenidos. Ràpidamente le proporcionan un traductor alemán. Pero sigue llorando y diciendo que la situación le pone muy nerviosa. Luego viene el reconocimiento de la médico forense que la atiende extraordinariamente , nos despedimos de la atención amable que hemos recibido de los mosos y esperamos largas horas en los bancos. Le hablo de su país pero eso veo que es peor puesto que rompe todavía más a llorar. Al fin veo como entran las tres chicas detenidas y esposadas en el juzgado. Jóvenes que nos miran para intentar reconocer nuestras caras. Luego entra ella para tomar declaración mientras yo espero pacientemente en una sala vacia por ahora. Al rato sale ella más tranquila. Todo acabó y marchamos a casa con la declaración firmada puesto que no ha querido poner una indemnización por los daños. Prefiere olvidar. Al llegar a casa me abraza y le digo que olvide todo. Eso es lo que debo yo hacer ahora : simplemente olvidar un día como este. Quizás mañana no habra periodico, ni juzgados, ni policia, ni esposas, ni pasillos.... Estará como siempre la mirada de mi CLEO ....

ADOLESCÈNCIA I VIOLÈNCIA : FUNNY GAMES DE M.HANEKE

CÒMPLICE :Persona que participa directa o indirectament dels fets que es presenten o s'exposen. Un còmplice és una persona que és responsable jurídicament , moralment, socialment dels fenòmens que esdevenen.
Reaccions com a públic al llarg de la pel·lícula (pràctica d'observació a l'aula de psicologia amb 10 alumnes).
Reaccions tipus A ( Nivell emocional introvertit )

Menjar-se les ungles, situar les mans tapant-se la boca, la cara, els ulls, utilitzar els braços per amagar-se de les imatges que es veuen durant la pel·lícula.
L'espectador demostra davant situacions concretes una reacció de vergonya, i una timidesa inusual. Els hi genera un neguit interior considerable, ansietat, desfici, intranquil·litat. L'espectador sent molta incomoditat com espectador i s'amaga en postures i posicions corporals que denoten significativament aquest rebuig , aquesta necessitat de resituar-se davant el que es veu i s'escolta.

Reaccions tipus B ( Nivell emocional extravertit)

Cridar i verbalitzar frases . "no aguanto este tipo de pelis" , "Ya veras ahora..." , " que hijo de puta que es el tio..." " que tonta ....." " Que desagradable la imagen...." ( referint-se a la mort del nen i la sang que es troba escampada per la televisió i la cambra) " callarse con vosotros y vosotras no se puede ir al cine.." " que horror de película"...

L'espectador demostra rebuig constant davant les situacions, es per ells una reacció d'atac frontal a la seva visió de la vida i moral. Es verbalitza el que pensen , el que senten, el que agrada i no agrada. Els sentiments dels espectadors manifesten un mirar però continuar mirant , o sigui, no retirar la vista de la pantalla. Volen no veure, diuen que no volen veure però continuen enganxats a la violència que s'ofereix a la pantalla. Diuen que desagradable , quin horror però segueixen observant amb atenció i fins i tot demanen silenci com si el ritual de la violència fos sagrat i no es pogués destorbar. L'espectador verbalitza les impressions que la pelí ofereix.

Reaccions tipus C ( nivell emocional empàtic)

Cridar ben fort, crits de ràbia, ensurts, situacions de pànic, violència continguda en el constrenyiment de les mans que tenen els punys agarrotats, els braços rígids, el cos tens. Es produeix un riure descontrolat en situacions que inversemblants, Es verbalitza " ya queda uno menos..."

L'espectador s'identifica amb la víctima i participa del joc de la pel·lícula. en el fons l'espectador atrapat per les escenes juga de manera divertida. Per això riu, per això busca la violència de la càmera que el fa còmplice quan li fan l'ullet. La càmera quan fa marxa enrere amb el "mànec a distància" fa que l'espectador quedi atrapat per les imatges i s'afegeixi a la proposta de violència justificada i legítima que el director proposa. L'espectador en aquest moment es converteix en el director de la pel·lícula i la vol veure acabar a la seva manera per rescatar ell el que li sembla moral i moralina. Sembla que aquest espectador busca la violència legítima aquella que quedaria justificada perquè es en legítima defensa, la que potser resulta més cruel i freda com a espectador, com a espectants, on instal·lats de forma còmoda demanen a crits. Més , més , més ..... L'espectador acaba convertit en un còmplice dels jocs graciosos. .....

Éssers humans versus Robots ?

Alan Ross Anderson va fer una compilació d'articles escrits per científics i pensadors com Hilary Putman, Paul Ziff, J.R Lucas i A. Turing entre altres. El professor i editor del llibre , doctor en filosofia a la Universitat de Yale , Estats Units, a l'any 1964 intentava plantejar i recollir una controvertida qüestió : Poden les màquines iniciar una revolta algun dia ? Aquesta pregunta va més enllà de la ciència, de la religió, de la filosofia, de la moral, .... Les diverses versions que el cinema ha portat d'aquest tema han obert a la ciutadania i al públic en general un interès per donar una resposta. El mecanicisme del segle XVI i XVII amb autors com La mettrie i el seu "Home màquina" juntament amb René Descartes ja plantejaven aquesta idea. El rellotge perfecte que utilitzant els seus engranatges funciona mecànicament i posa en funcionament la màquina humana. El que planteja una idea com aquesta ens porta a imaginar si el límit entre el robot -màquina artificial construïda per l'ésser humà - i el propi ésser humà es troba en els sentiments i les emocions. Qui no recorda l'excel·lent pel·lícula de Ridley Scott , "Blade Runner" adaptació de la novel·la de P. Dick. La noia replicant necessita trobar el seu passat i tenir una memòria pròpia per tenir identitat, tenir nom i cognoms. Però amb la moralina del cinema a l'escena final el replicant perfecte deixava que el policia bo sobrevisques per salvar el planeta.
Amb tot això avui en dia continua una vella controvertida qüestió que ja fa temps es va iniciar i sembla que els límits ens preocupen com humans excessivament. Per què ?

QUI ÉS DÉU ? QUI NO ÉS DÉU?

'>http://

puede que quizás la princesa despierte de su sueño entre enanos

Estaba servido. Ambrosia. Nectar de dioses. Estaba servido. Manjares exquisitos y lujuriosamente dispuestos para quienes se presentasen. La peculiar escena que se nos representaba dibujaba algo inusual. Como el que no quiere pero lo sabe , ahora entraban todos con su pasito de pausa organizada para entrar en el boufet. Estaba servido. Como si fuera un ejército de hortalizas, frutas, verduras, ..... Dispuesta la mesa para los comensales , situada la mise en place como una puesta a punto que camareros, someliers, chefs, aprendizes, maitres habían dispuesto.
Colores , deseos, olores, pasiones, .... eso que un banquete requería. Una lección. Una receta presentada como un festín a lo Babette. Color, sabor, textura, .... algo propio o desapropiado para lo que una vez se quiso disponer pero no se pudo.
Por eso la mesa parada, los platos geometicamente organizados, los comensales a la espera, pero sin embargo algo faltaba... Lo que nadie sabía pero estaba aguardando. Algo. Algo

HA SIDO SIN QUERER , TE LO JURO....

Fuera lo que fuese seguía allí despierta. Sus ojos dejaron de ver todo aquello que de niña había visto. Su páncreas dejó de funcionar de jovencita. Sus riñones , ahora de mayor, han dejado de funcionar también. Su vida se resume en una única palabra: sobrevivir. Hoy vive alejada de la vida de cualquier persona. Refugiada en su mundo de sombras, dependiente de una dosis de insulina diaria, esperando la ambulancia que la trae dia si dia no a desechar con la diálisis todo aquello que su organismo no trabaja.
Luego viene su vida diaria. No hace nada, absolutamente nada. Ninguna visita más que los médicos y enfermeras que la visitan a diario. Y su pasado. Ella sabe que un día su pasado la envolvio de novia, la vestió con un vestido rosa y la llevó al altar. El canon de Panchenbel, el adagio de ALbinoni, el oboe de Marchello , .... Una ceremonia triste y melancólica para una novia. Fuera lo que fuese seguía allí despierta. La compañia que todavía tiene le salva a veces de su sentido de supervivencia. Un gato llamado Salom , nombre puesto en honor a Salvador , una gata llamada Neua, otro gato negro Bubilet, nombre de la novela de Michael Ende , otra gata Babsy y por último otra más , Dido , que recoge el nombre de la novela clàsica de Longus. Pero también estan los perros : Igur y Mel. Así entre tantos de ellos su compañia se hace menos dura, menos distante de todos y todas. Un día fue incluso profesora de instituto de catalán, o bueno, también de chavales con problemas.
Ahora está allí. Como si el allí fuese en los días diferente, distinto , único. Hace tiempo que ya no espera. Sólo en su cabeza se imagina su mundo sin todo aquello que la arrastra. Sin todo lo que la llevó a lo que es. Sabe que el refugio de los mundos perdidos, de los paises de nunca jamás, de los mundos de los niños perdidos de Wendy son los mejores para ella. Sin ver lo ve todo, sin comer apenas lo come todo, sin moverse se pasea por todas partes....Incluso escucha todavía el piano negro que un día le regalo a su querido MOMI. Un suave diminutivo para expresar todo lo que había hecho ella por un hombre como aquel.
Ahora de clínica en clínica el tiempo le lleva a sentirse como en un tiempo de espera. Una necesidad de que sus viejos amigos , sus fieles compañeros la acompañen hasta el final. Y se pregunta tras de la habitación de su cama : ha sido sin querer ,te lo juro....

¿QUÉ ME DICES CUANDO CALLAS ?

Ayer era martes. Todos los martes me siento ausente de ti. Porque es como si fuera diferente. Lo tuyo, lo mio, lo suyo, lo nuestro, lo vuestro. Luego me doy cuenta que no debería ser así. Ya sé que no estás, ya sé que marchastes, ya sé que dejastes un vacío existencial en mi ser que costará de volver a tener, pero eso es lo de más o lo de menos. Lo cierto es que hoy es miercoles. Pero pienso en lo que dejé ayer de hacer pensando en ti. O en ti, o en ti, o en ti... ¿Acaso ese sonido que golpea mi cabeza que me repite sin cesar que ya no estás , que te fuistes no desaparecerá nunca?

Paseo por la rutina de siempre, del nosotros, del vosotros, del tu sin rostro, del ella sin mirada, del aquel sin tarde de compromiso. Más tarde vuelvo a lo mismo. Porque lo mismo me habita, lo mismo de maltrata y me abraza como si no pudiera más que fijarme en el sin abrazo de un slogan que ofrece abrazos sin parar. ¿Dónde está tu abrazo? ¿Dónde está tu beso? Ahora te miro de nuevo y observo tus ojos lejanos de los mios, lejísimos de los mios, que te querrían hablar y decir tanto, o tan poco. No lo sé. Ayer era martes y todos esos martes de mis semanas de existencia coinciden con mi pesadumbre mundana que me hace someterme a una cierta melancolía tremenda. Eso si lo que viene después no me salva. Sólo el sueño, el espacio onírico que me encuentra con lo que quisiera hacer, lo que quisiera decir, lo que desearia pensar, vivir. Pero la vida no eres tu que ya no estas, ni yo que me escondo en ti, ni el tu que no responde, ni el ella que me escapa, ni el ellos que me rechazan. Hoy es miercoles y como todos los miercoles me iré a dormir como siempre , como casi siempre , como vengo haciendo así todos los miercoles de mi vida que no dejan de pensar en ti, en ti y en ti que no sé quien eres, pero te busco, que encuentro , te deseo y sueño más tarde en volver a otro miercoles para pensarte en martes.

MATERIALS PER LES CLASSES

http://www.iespuigicadafalch.com He penjat materials per preparar millor la prova de René Descartes. Cal recordar que hi han les preguntes següents :

1. Explicar breument el contingut del text ( 2 punts) es tracta de demostrar que es comprèn el text. L'espai que es disposa resulta orientatiu ( 40-80 paraules). No es vol cap títol breu sobre el text, ni cap llarga paràfrasi textual. No es tracta tampoc de detallar les idees sinó tan sols poder exposar-les , o sigui, mostrar i enuncia les idees i la comprensió mínima de l'estructura argumentativa del text.
   
2. Explicar el significat de termes o expressions. ( 1 punt) No es tracta de definir exactament ni de cap vocabulari tècnic sinó de poder demostrar que s'entenen els conceptes i la seva significació.
   
3. Donar raons de l'autor a favor d'una tesi . ( 3 punts) . Es demana referir-se des de l'enunciat al pensament de l'autor. Utilitzar la filosofia de l'autor per defensar les idees que s'han de poder defensar.
   
4. Comparar o relacionar un concepte o idea del text amb un altre ( 2 punts) . L'alumne ha de defensar idees o concepcions de manera contraposada entre el mateix autor o autors diferents.
   
5. Consideració raonada a favor o en contra d'una tesi ( dissertació filosòfica) ( 2 punts).
   

Recomanem llegir el text tantes vegades com sigui necessari i rellegir el mateix per entendre l'estructura. Per tant l'esquema , els mapes conceptuals poden ser eines prèvies per defensar posteriorment la resta de preguntes.

L'ALZHEIMER I ELS TREBALLS DE RECERCA...

Article presentat a l'associació de familiars Alzheimer Barcelona AFAB i que es publicarà a la revista de la mateixa associació. http:// www.afab-bcn.org

Apropar-se a l’experiència de la malaltia d’Alzeihmer :

Hi ha moltes maneres de viure una malaltia, de manera directa i de manera indirecta. Es cert que darrerament els casos públics de personalitats del món polític han fet que se’n parli més de l’Alzeihemer però sembla important utilitzar tots els espais siguin d’àmbit públic o privat per tenir un coneixement i una major sensibilitat socials vers aquesta malaltia. Enguany en el centre de secundària Josep Puig i Cadafalch de Mataró i dins els programes de Batxillerat dos alumnes han treballat de ben a prop aquesta malaltia.

En finalitzar els estudis de Batxillerat per accedir als estudis superiors universitaris o de formació superior l’alumnat ha de treballar en un projecte de recerca i investigació. Aquest curs escolar dos d’aquests projectes de recerca s’han concentrat en la malaltia de l’Alzheihmer. El primer dels treballs realitzat per una alumna del Batxillerat científic , Tània Chacon , ha consistit en analitzar els graus d’evolució de la malaltia. El seu treball ,pler de gran sensibilitat per patir en la pròpia pell de la seva família aquesta malaltia, ha servit per treballar amb un grup de malalts i familiars de Mataró els nivells i les fases de la malaltia a través de distints test i proves que ha elaborat. Fins i tot en la seva part final a partir d’un autor referent en qüestions bioètiques Peter Singer intenta reflexionar sobre el problema de la identitat i la idea de ser humà.

El segon treball presentat per l’alumne del batxillerat tecnològic , Miguel Angel Chamarro, i amb la idea de que la malaltia és un lladre de la memòria ha intentat elaborar i produir alguns instruments o aparells per treballar la memòria amb els malalts. Amb la intenció d’elaborar objectes per a millorar la capacitat memorística en els malalts d’Alhzeihmer ha realitzat un “memory”, un tangram i un circuit elèctric per treballar les habilitats manuals dels malalts. La posterior pràctica amb els malalts ha servit per valorar i avaluar l’aplicació directa dels instruments produïts.

Els alumnes al llarg de tot el procés de recerca han estudiat i han vist de ben a prop aquesta malaltia amb els grups i associacions que hi ha a Mataró que treballen amb els familiars i malalts d’Alhzeihmer. A la fi després de lliurar els seus treballs escrits i exposar les seves investigacions en un tribunal de professors que avalua la seva tasca podem dir que treballar dins el nostre sistema educatiu català per aquest tipus de recerques permet participar en una realitat més actual i més significativa per la societat dels nostres dies. En aquest sentit volem compartir la nostra experiència com institut de secundària amb les distintes associacions que treballen amb aquesta malaltia.

QUÈ ÉS AIXÒ D'EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA? UNA MATÈRIA , UNA GUARDERIA SOCIAL, UNA IDEOLOGIA POLÍTICA ?

Ja fa temps que quan va sortir la matèria d'educació per a la ciutadania vaig començar a fer un seguiment dels principals debats i notícies que anaven apareixen en els mitjans de comunicació. Fa temps que com professor de filosofia els valors socials, personals, globals em preocupen especialment. Per això quan va iniciar-se la reforma educativa en els anys 90 vaig començar a preocupar-me per intentar establir una linia pedagògica que busques l'eix transversal dels valors com a filosofia de centre, com a pla de centre. De fet en aquells anys vaig realitzar dos crèdits variables que vaig intentar aplicar a l'aula amb més o menys èxit. Les normes i els valors intentaven treballar-se dins un context prou significatiu com són els dibuixos animats, el còmic, el joc.... Després dels primers anys vaig veure que els valors apareixien en totes les programacions de les distintes matèries. Però es practicaven en el centre ? Hi ha el mateix concepte d'immigració? Tothom accepta l'inclussió social i escolar de la mateixa manera? Què vol dir responsabilitat professional? Existeix el valor del compromís amb el centre públic? O només accepto els valors en el meu espai privat ?
Per això vaig llençar una proposta a la direcció del centre amb la voluntat de poder consensuar i elaborar un projecte comú. Vaig formar una comissió concreta i vaig buscar espais com eren matèries que s'omplien de manera molt poc específica. Però en acabar el curs tot va anar novament en propostes no materialitzables. Vaig deixar d'impartir i aplicar els crèdits de valors, i el projecte no es va materialitzar.
Aleshores va apareixer aquesta nova matèria. El centre va pensar que jo era la persona més idònea. Una matèria que havia servit per criticar el govern, els polítics, la política, etc.... El departament no la va voler atribuir a filosofia i va creure que el departament de socials era com a departament el més idoni. Després de mirar tots els llibres que el mercat oferia entre un professor de música i història i jo vàrem consensuar - si es pot dir així- un llibre concret. La pol·lèmica sobre la matèria va continuar amb totes les càrregues ideològiques al damunt. Llistat de llibres més problemàtics, diferenciació entre centres privats, públics i concertats en la matèria, marc curricular per comunitats diferents com castella i lleó dominada per la majoria del partit popular que paralitza l'entrada en vigor de la matèria, etc... Pedagògicament la matèria és molt qüestionable perquè dona un espai d'una hora setmanal per treballar temes molt diversos i controvertits. D'altra banda ara hi ha una barreja de recursos de tot tipus que provenen de serveis socials, ciutadania dels ajuntaments, associacions socials i cíviques, educatius formalment i informalment, etc... El professorat té una saturació de temes , de problemes, de propostes , de recursos i només té una sola hora per treballar-ho sense cap mesura de diversitat el que vol dir treinta alumnes: nouvinguts, aula oberta, amb adaptacions, sense adaptacions, amb plans individualitzats d'atenció , etc... Per debatre, per treballar cooperativament , per treballar en grup, etc resulta estimulant. De cert és que els nois i noies en el fons responen molt bé a totes les propostes que s'ofereixen. Hi ha proves, exercicis, treballs, deures, etc amb la intenció de dignificat la matèria i donar una categoria a la mateixa. Però no hi ha ningú del centre que hores d'ara pregunti per allò que es fa ni cap tutor que busqui treballar en comú els continguts , ni cap membre del departament de socials que s'interessi per el que estic fent. L'ajuntament va proposar treballar un tema determinat i vàrem voler participar de la seva oferta de xerrades, tallers , cine forums, etc....
Però ara estic molt sorprés per la noticia que va sortir als diaris referent a una senténcia del tribunal andalús que permet que uns pares per raons filosòfiques o religioses tingui el seu fills exempt de rebre la matèria d'Educació per a la ciutadania. En primer lloc la notícia situa la filosofia i la religió en el mateix nivell perquè utilitza una O i no una I , o sigui, és un nexe que uneix o separa ? En segon lloc la notícia sembla dir que per raons filosòfiques uns pares poden tenir tot el dret a que el seu fill no rebi una matèria com aquesta. Per fi la filosofia pot fer que siguin reconeguts els drets de la ciutadania i que la llibertat d'expressió i consciència sigui objecte de jurisprudència social. Però em pregunto si ara quan torni a classe de ciutadania trobaré moltes objeccions de consciència. De fet el lpartit popular diu que si guanya les eleccions retirarà la matèria de les classes de l'ESO. Bé el que fa que jo tingui la sensació de que no importa en absolut el que faig , el que dic a les classes, el que s'explica perquè socialment no hi ha cap validesa en una matèria com aquesta on tothom pot participar en debats , forums , etc i dir la seva. Bé tothom menys el professorat que ens toca patir en silenci la matèria , bé, o el que sigui, ideologia, filosofia, religió, treballs manuals o teràpia escolar.