Buscar este blog

viernes, 30 de abril de 2010

Sobre l'amistat




Segurament la mentida és el principal enemic de l'amistat. Jodoroswki  ens diu que les mentides són les nostres mentides, i que són tant veritables com la pròpia mentida.  Afirma que cal mentirse per donar-nos ànims. Això permet iniciar la relació que s'estableix entre jo mateix i les meves mentides i la mentida en relació amb l'altre. Precisament en el tractat de Ciceró, "Sobre l'amistat" es diu que " 
En el record de la nostra amistat s'ofereix poder gaudir plenament d'un sentiment que perdura al llarg de la vida "

I a continuació el propi Ciceró explica de quina manera va compartir amb Escipió quasi tot: la conformitat dels desitjos, penes, opinions. [summa consensio]. Sembla que en el record es sosté la prova d'amistat eterna en poques ocasions. Aquiles i Patroclo, Damon i Pities...I segueix dient : 
        Però l'amistat no pot existir si no en els homes bons.....

Per això qui ha donat mostra en la seva conducta diaria i en la seva vida de fidelitat, integritat, justicia, i generositat  sense demanar res a canvi , ni es manifesti passió ni arrogància i de manera constant poden ser considerats homes bons seguint la seva naturalesa.L'amistat es troba per sobre de la familia doncs l'afecte pot desapareixer a diferència de la veritable amistat que sempre hi perdura. L'amistat és afecte , concordia, o sigui, harmonia entre totes les coses, humanes i divines acompanyat d'afecte i amor. Tenim doncs un motiu millor ?  En què pot consistir una vida digna de ser viscuda ? en la prova d'amistat..I el text continua dient : 
Quina cosa més dolça hi ha que tenir amb algú  amb qui puguis parlar-ho tot com fas amb tu mateix ?  Seria difícil soportar les penes i dolors sense algú que ens ajudes a saber viure amb la nostra pena i aflicció.

L'amistat doncs comprén moltes coses: en qualsevol direcció hi és, esperant, no està exclossa de cap lloc, mai és inoportuna, mai es molesta...Per això hi ha una amistat perfecta i veritable sense mentides que fa esplèndides les circumstàncies, permet que els ànims no decaiguin, ni s'aflebeixin. Per això en l'amistat l'amic absent està present, el pobre és ric, el dèbil és fort, el malalt és sa, i els morts són vius..Però si no entenem encara el poder de  l'amistat i la concordia , es pot caure en discordies, distencions....L'amistat neix de la propia naturalesa més que de la necessitat , més d'una inclinació de l'ànima asociada a un sentiment d'amor i no dels beneficis. 

miércoles, 28 de abril de 2010

Usar la poesia

Quise simplemente usar la poesia para contarme lo poco que sé y lo mucho que me equivoco. Quise hablar contigo sin saber que decirte para no olvidar tu nombre. Quise saber de ti y de mi , de nosotros.Volví a equivocarme , volví a sentir que en mis versos sólo el silencio nos delata, nos arrastra, nos hiere.Quise mirarte a los ojos para que me causaras tristeza y aprender de ti , de nosotros y me sentí sólo. Quise simplemente usar la poesia para navegar por este mar de dudas, de sinrazones, de malos entendidos, de desesperanzas, de dobles sentidos, de incomunicación. Quise saber de ti, de nosotros y recibí tan sólo un único nombre , palabra cambiada para huir de la luz y refugiarme en la sombra.Quise oir tu voz, tu risa, y sólo conseguí mi llanto , mi quejido como tu dices, mi paz serena para un siempre lejano de ti, de mi , de nosotros.En tu mirada de memoria encontré el rechazo , el absurdo maltrato de mi verguenza y así quizas usé la poesia para decirme en voz baja te hecho tanto de menos ..
Es així com la poesia ens ofereix espais de foscor i tenebres, de llum i d'ombres , de silencis i paraules. La paraula que reconforta per dir  ho veus que un badall és un simple heroi de gestes. Poesia que no te´un sol ús , ni és @ ni és cibernètica, ni cansa ni mata ni fuig , ni mira i espera el mateix dia que es pot gaudir del molt que representa la veu amiga d'una ràdio llunyana , d'una gespa humida, d'una plaent metàfora que no ofega sinó ofereix ....

                               

lunes, 26 de abril de 2010

I el si no fos ...............

Es evident que la tecnologia ens ofereix eines i instruments per avançar en els racons de l'aprenentatge. La era digital ens produeix alternatives per crear, per innovar, per progresar, .... Però els projectes 1x1 no són per si mateixos la solució de tot el fracàs del nostre sistema educatiu. Les pantalles efectivament poden atrapar de manera que hipnotitzin l'alumnat i el sometin a una tirania de la bona disciplina. I estic dient això perquè precisament una raó que sembla justificar els projectes de informatització i digitalització de les nostres aules és la reducció de la conflictivitat a l'aula. Ja els tenim platònicament enganxats del tot a una caverna que té un fosc negre i fosc. Els nois i noies es converteixen així en espectadors passius, en receptius d'un allau de dades que ens condueixen a la desinformació i a la falta de comunicació. Podrà la nostra era digital obrir el món a la comunicació ?  Els projectes 1x1 semblen que donen oportunitats però també les treuen , les retallen : 
  1. Com innovar des d'un sistema ordinador x alumne  que mira a la pissarra ? 
  2. Tindrem sistema Linnux , o sigui, lliure per desobeir el currículum establert ? 
  3. Com es podrà cooperar en un projecte digital ? 
  4. Substituirem les sortides per visites virtuals ?¿ 
  5. La relació amb el coneixement digital donarà noves formes d'aprenentatge ? 

miércoles, 21 de abril de 2010

¿Quien olvido su zapatilla ?

Hace  dias que  tras el paseo matinal de las 6.45 de la mañana me encuentro con todo tipo de enseres y objetos curiosos. Hoy me he detenido para fotografiar uno que especialmente me ha llamado la atención. Al encontrarme con una zapatilla he pensado en ese famoso cuento de los hermanos Grimm en el que un zapato de cristal en ese caso representa la felicidad eterna. Quien recuerde el cuento de cenicienta se dará cuenta que el zapato representa un objeto para que la sublimación de los deseos de una mal nutrida y atareada fogonera acaricie el trono principesco. En esa relación entre el objeto y el sujeto propietario se produce un mundo imaginario de fetiches que lanzaran al poder una simple cenicienta , cubierta de hollín y abandonada por el cruel destino  en manos de su madastra y sus hermanastras. 
Seguramente mi imaginación pensando y meditando en cenicienta me traiciona puesto que dando vueltas al tema me doy cuenta que no resulta casualidad que me haya detenido y me pregunte sobre esta triste historia de la doncella que consigue al principe con su zapatito de cristal olvidado cuando corria de nuevo a sus tareas domésticas de cada día. Y si entro en la conciencia o la inconciencia en mi psicoanálisis descubro esos objetos que a veces los convertimos en sujetos . Estos dias acabando el curso de nuevo como la rutina de cada curso se proponen las intenciones -buenas o malas- para el año escolar que pronto vendrá. La confección de horarios, la discusión de la distribución de cursos y materias , la diversidad de grupos. Puede que en el cuento de cenicienta esté parte del misterio de ese inconsciente colectivo cuando salimos de detrás de los fogones, de los barridos, de la fregona y de nuestro aspirar polvo de cada día y encontramos el zapatito perdido, abandonado en medio del pasillo de nuestro palacio. 
En nuestro centro los años han configurado un lugar para guardar la escoba, la fregona, la aspiradora, el mocho, los cubos, la lejía, el jabón fácilmente. Nuestros grupos -que llamamos A - reprentan la tierra prometida :nuestra salvación. En estos grupos van a parar  los alumnos y las alumnas sin diagnóstico psicopedagógico claro o dictaminado, nuestros alumnos y alumnas desmotivados, nuestras causas perdidas. Alguien los llama grupos estandarizados pero más bien son personas que con sus propiedades , sus características, sus más y sus menos. Sorprende que se produzca un ritual cada curso para que estos alumnos que se acaban reivindicando se denominen a si mismos como : " soy Pepe del A " o bien " soy " Hamadiu del A". Para ellos pertenecer al "A" es garantia de calidad, de grupo, de clase. Sin embargo para el profesorado esa garantía ofrece sus ventajas puesto que se les exige : mocho, fregona, escoba, bayeta, aspiradora y poca cosa más. Podemos decir que simbolizan perfectamente la cenicienta de nuestro cuento. Y si recordamos un poco más , en el cuento cenicienta resulta ser quien es porque la madrastra y sus hijas han decidido que sea quien realice las tareas de la casa. Cenicienta nunca ha sido sentada a la mesa para compartir la comida en familia, nunca ha  podido compartir las tareas, nunca ha tenido vacaciones, ni besos o abrazos, ni cariño, ni nada por este estilo. Cenicienta pertenece a un grupo "A". Si nuestro cuento fuese actualizado seguramente tendría una niña llamada " Saba , Nohshem, Fatima, Cristina Lorenza, ....". Pero si continuase nuestro cuento descubririamos que esa cenicienta vive feliz ignorando entre fogones y hablando con sus ratones sobre sus fantasias. No hay nada como ignorar al ignorante, ocuparlo en sus quehaceres y abandonarlo a su suerte. 
Cada año cuando recogemos los alumnos/as al finalizar el curso ( el baile) aquellos que superar la educación secundaria obligatoria reciben nuestra felicitación. En estos grupos "A" que han ido año tras año separados, diferenciados, bajo objetivos no básicos sinó mínimos , convertidos en residuos les damos la mano, dos besos y los enviamos a eso que se llama el mundo adulto y laboral. Cuando marchan se llevan su fregona, sus mochos, sus escobas, sus aspiradoras , con todo lo que han aprendido. Los otros que también participan del baile final los aplauden y se rien unos de otros. Marchan algunos sin saber leer ni comprender una lectura, sin comprender un fragmento de poesia, sin entender del todo una simple orden o instrucción. Marchan algunos sin alcanzar un nivel básico y estandar , de lo común como los otros, sin suficiente autonomía para saber vivir por si solos o por si solas. Y si les haces una simple pregunta : ¿Quién fué García Lorca ? te miran a los ojos y sólo saben responder yo que sé. 
Por eso el zapato que ha despertado en mí algo más que curiosidad es la excusa perfecta para seguir hablando de lo de siempre sin hacer nada, sin encontrar posibles principes para nuestras destronadas personas que se autoexcluyen para no parecerse a nada. 
Y en lo profundo del debate sobre el que hacer con los "A" a nadie se le ocurre darles una oportunidad que algún día pasen a ocupar una plaza definitiva en un grupo B,C:D;E....¿Por què nos cuesta tanto creer en cencienta, pensar en el final de los cuentos felices, ?

jueves, 8 de abril de 2010

Redes 54: La pendiente resbaladiza de la maldad





Un dels temes que en filosofia ha estat més investigat i analitzat és el tema del mal. Fa poc llegint el llibre de María Pia Lara "Narrar el mal" de l'editorial Gedisa s'exemplificava que pot existir un veritable aprenentatge de tot allò que representi el mal com una catàstrofe en forma d'acte terrorista, en forma de guerra , en forma d'assassinat en massa, ............El problema sempre rau en la dinàmica que es crea entre víctimes i botxins, entre culpables i acusadors. Aquesta dialèctica sembla alimentar-se precisament de la seva pròpia dinàmica.Per extensió les situacions apocalíptiques permeten generar entre la nostra espècie una filosofia del mal poderosa i atractiva que ofereix sempre claus d'interpretació permanents i de justificació per continuar aquesta relació. Un record que no oblidaré mai és la justificació sempre diferent entre el pilot d'aviò Paul Warfield Tibbets que fa llençar la bomba nuclear al Japó i l'oficial nazi Adolf Eichmann  :  l'innocència moral davant la banalitat moral .Els principis d'autodestrucció personal i col·lectiva permeten imaginar com aquest procés requereix de mediacions, de cooperacions, de negociacions, de pactes i aliances que permetin superar certs principis d'esperança i plantejar-nos la possibilitat dels drets humans. Encara que la qüestió bàsica rau en la idea que tenim al cap d'eticitat i moralitat humanes. Aquests dies amb els casos que la justícia espanyola es posa al davant el problema derivat de la possibilitat de redempció , de poder trobar en el passat signes o senyals que evidenciïn un certa capacitat per no oblidar i de progressar moralment.
Eduard Punset en aquest programa darrer de Redes recorda l'experiment de la Universitat de Straddford del que es va fer una pel·lícula que ja vàrem analitzar. Com pot la persona arribar als límits de l'agressió i la hiperviolència contra l'altre ?  Aquests dies també a filosofia hem analitzat un altre pel·lícula "La Ola" on un altre experiment sembla plantejar la possibilitat de no aprendre del passat , de no saber reconèixer dels errors ni de la història anterior. El més sorprenent ha estat que la majoria de treballs dels adolescents han evidenciat que tenen el convenciment que mai podria tornar a passar una cosa com HOlocaust , o un genocidi, o una masacre a Ruanda... Sota aquesta idea compartida de forma majoritària per tot l'alumnat , què s'amaga realment ? 
Un altre de les lectures que recomanaria sobre el tema és de del professor Alvaro Lozano , El holocausto y la cultura de masas , de l'editorial Melusina on l'autor afirma que l'holocaust no va ser un aconteixement històric excepcional sinó un aconteixement normal , organitzat amb tot un contingent burocràtic dins una societat industrialitzada moderna que van proporcionar els mitjans i instruments necessaris i la justificació per cometre el genocidi. Però també van canviar la responsabilitat ètica per una moral que accentuaba el valor de les normes i l'obediència per sobre de tot.  I avui mateix veient en els diaris el comiat al lider sudafricà de l'extrema dreta amb els seguidors braç alçat sembla confirmar-se novament en el gest la història del passat. En aquest sentit el psicòleg Israel Charny deia que "tots hauriem de saber el mal que estan disposats a fer els homes per poder lluitar contra aquesta bogeria que es troba al nostre voltant... i en nosaltres mateixos .." Perquè en el fons la violència genera un poder que fascina i atrau. La massa de manera irresponsable cau fàcilment en el joc i queda atrapada . Recordo que fa poc en una baralla entre adolescents en la que em vaig trobar al bell mig el que més va preocupar-me era els rostres de por i fascinació que es produein de forma conjunta. Les paraules que servien per descriure els cops de puny, el cutter que havia tallat la roba, les puntades de peu alimentaven en tots ells i elles una mena de plaer visceral que va acabar durant alguns dies. Era en aquest sentit una gesta heroica que havia conseguit entrar en el món del mal. Perquè precisament el mal i la violència sensibilitza però també insensibilitza davant nosaltres mateixos. Hi ha final per la història de la violència, del mal , de la barbàrie ? Quan ens atrevim a dir , a explicar, a narrar, a senyalar amb el nostre dit a la història com culpable del que som, del que fem potser estem aprenem de nosaltres mateixos. I en aquest sentit la justícia sembla que moltes vegades no recorda a la història per posar al davant aquest aprenentatge moral i ètic. No hi ha doncs arbitrarietat en els fets que narrem, que ens expliquem sinó coneixement ètic i moral i això ens separa del discurs reglat, científic, d'assaig ,polític i social. Com poder trobar un espai ètic o moral nou amb arguments sòlids i humans ?  
L'experiment a California va haver de ser aturat i es va aprendre d'aquest poder de jutjar de fer judicis sense capacitat de reflexionar, de pensar. Hannah Arendt vinculava el pensar i l'acció (actuar) com una necessitat per avançar i comprendre amb companyia de qui vivim i de qui estem ara per ara.  
En aquest sentit el llibre de Giovanna Borradori , "La filosofia en un època de terror" de l'editorial Taurus , on es plantejava en forma de conversa fictícia un debat entre Jürgen Habermas i Jacques Derrida presentava aquesta idea de temps o moment inacabat. Derrida afirmava que aquest terror, mal  en un futur es podia convertir en una arma invisible, silenciosa i requeria d'un Dret Internacional cosmopolita sense actors principals.

miércoles, 7 de abril de 2010

Resultaria raonable cumplir amb el meu deure si entres en greu conflicte amb el meu benestar personal ?

La pregunta que ens volem proposar és precisament aquesta : resulta raonable sacrificar l'interés personal  per un deure moral concret ?  Per exemple imaginem que jo vull estudiar batxillerat però això comporta abandonar el deure moral que tinc de portar diners a la meva familia doncs els pares es troben a l'atur , què haig de fer ? Efectivament l'acte de cumplir amb el deure d'ajudar la meva familia sembla que podria entrar en conflicte amb el meu benestar personal que és tenir un bon futur i una bona projecció professional . Però també és clar que el benefici comú hauria de ser més placenter que el benefici propi i personal , o sigui, que el deure moral sempre inclou una major satisfacció i benestar. En aquest sentit es presenta el problema de la relació entre el deure moral com obligació col·lectiva i el benestar personal i interés personal. Per tant la qüestió que es planteja representa poder triar i escollir uns principis : els personal i privats o els col·lectius i públics. 

Això ens porta a dues teories utilitaristes : l'hedonista  i l'idealista. Totes dues formen part de l'anomenat utilitarisme de l'acte.( és un deure de la persona realitzar un acte específic i concret en una ocasió determinada si i sols si quan es realitzi produirà en les persones un valor més personal i intrínsec que d'altres) .

PUBLICIDAD GRATUITA