Potser ser català és més que ser espanyol ?

Trobar una colla de catalans arreu del món és fàcil. Precisament al punt més occidental  CABO DA ROCA del continent europeu vaig trobar una gent que amb l'estelada feia pais i nació. I sense pensar-ho més vaig voler defensar la catalanitat que avui està de moda. No sóc independentista fins quan trobo determinades irracionalitats com arguments. Amb l'enrrenou mediàtic de l'estatut i amb aquesta nova il·lusió política amb personatges mediàtics que  capitanejen   l'independentisme fa certa emoció reivindicar la teva llengua materna , la teva terra, la teva gent. Precisament en el viatge a Portugal una de les coses que hem va fer més vergonya va ser trobar-me persones vestides amb la samarreta de futbol de la roja que es feien notar especialment tot cridant o  victorejant : Espanya !!! Espanya !!!!   Fins i tot a Oporto en la plaça del barri de Ribeiros unes noies cantaven a Manolo , a Lola , a Paco, a Miguel , a.... entre copeta i copeta de vinet. Quina vergonya !!! 
Per això davant un curs escolar on no sé si puc tenir un pare o mare que davant parlar català a l'entrevista o a la reunió d'inici de curs hem pugui dir que el constitucional diu que haig de parlar en castellà o espanyol com diuen alguns prefereixo sommiar amb el meu país petit com deia el poeta i cantautor. La veritat és que el vent que tombava en aquest dia i indret va permetre fer-nos una foto com aquesta i si observeu més podeu mirar un a un els rostres dels que agafem l'estelada i ens preparem a somriure amb un :.............. catalunya is not spain .........

Resulta sorprenent trobar la filosofia en sabó per rentar-se les mans i el cos. Potser una metàfora que permetria a Plató pensar en les pràctiques que els sectaris dels pitagorics realitzaven per purificar-se dels mals del cos i la matèria. El més curiós -seguint amb la filosofia- és el lloc on vaig trobar aquesta pastilla de sabó : un poblet perdut a Portugal , Marvhaz. Feia una calor insoportable i en un poblet enmurallat on el sultà va preparar la invasió a el Reinado de Castella hi havia una caseta desèrtica esperant un client. Vaig pensar en retratar -com no l'objecte- per oferir aquesta imatge al col·lectiu de lletraferits de filosofia. El mateix dia llegia un filòsof que feia una interessant reflexió sobre la desil·lusió i vaig pensar en com relacionar-ho amb el sabó que havia trobat. 

"A la desilusión se la considera un mal.Es un prejuicio irreflexivo.¿A través de qué , sino por medio de la desilusión, podríamos descubrir nuestras expectativas y esperanzas? ¿Y en qué debe consistir el conocimiento de uno mismo sino en ese descubrimiento? ¿Cómo puede alguien obtener cierta claridad sobre si mismo sino es a través de la desilusión? No deberíamos padecer desilusiones suspirando como algo sin lo cual nuestra vida sería mejor. En realidad , deberíamos frecuentarlas, seguirles el rastro, coleccionarlas. ¿Por qué me siento desilusionado cuando los venerados actores de mi juventud muestran ahora señales de vejez y deterioro? ¿Qué me enseña la desilusión sobre lo poco que vale el éxito? .....(...) Si una persona quisiera saber realmente quién es, tendría que ser un infatigable y fantático coleccionista de desilusiones, y el trato frecuente con experiencias decepcionantes tendría que ser para ella una adicción , la adicción determinante en su vida, pues entonces podría ver con claridad que la desilusión no es un veneno caliente y destructor, sino un bálsamo fresco y tranquilizador que nos abre los ojos sobre los verdaderos contornos de nosotros mimos"....  Amadeu Prado.

Així doncs trobo connexió entre aquesta filosofia en forma de pastilla de sabó i la lectura que he fet doncs totes dues queden atrapades per aquesta manera de viure i entendre l'existència. Viure amb una eterna desil·lusió plàcida i permanent ens aboca a entendre millor qui som i que venim a fer. Aprendre d'aquesta manera que la derrota no és trista ni amarga, que el fracàs és un bàlsam que alleugera les penes, que el sentiment tràgic de la vida té un sabor agredolç que cura  la prepotència, la vanitat, l'orgull i la sobèrbia .....  La filosofia és com aquesta gran desil·lusió que ens desconcerta però ens allibera.... i ens serveix per rentar-nos diariament en el camí que practiquem de viure.

Avió a Lisboa

Som dissabte dia 31 a les 8 del matí el vol a Lisboa amb Ryanair s'ha enlairat. Les 14 persones que viatgem juntes , 4 families anem carregades amb maletes i bosses. Hem arribat molt puntuals i ens sorpren el canvi horari doncs a Portugal hi ha una hora de menys respecte a Catalunya. Ens pregunten la nostra procedéncia i la filla gran d'una de les families exclama : de Catalunya. Seguim un joc bonic comptar samarretes del Barcelona i del Madrid. Fins ara indiscutiblement guanya el Barça. De l'aeroport a l'hotel Principe de Lisboa viatgem en autobus que ens deixa a la plaça Saldanha a uns quants metres del lloc. Carregats entrem a l'hotel i observem que encara no tenen les habitacions fetes per aixo hem de deixar les maletes en una habitacio.

La primera aventura en terres lusitanes és al metro doncs el sistema resulta molt diferent. Una targeta de recarrega serveix per tots els dies. El sistema és per transmissor -segons un dels que viatja que enten molt de tecnologia. Continuem fins anar a la part céntrica. Ens serveix per visitar el barri de Alzama , i pujar amb l'ascensor al mirador de torre Justa dins el barri alto del Chiado. Alli veiem uns capgrosos molt originals amb caps de gripau, de capitá gárfio. Ens dirigim al cafè O brasileira on sembla que Pessoa bevia absenta fins altes hores de la matinada amb els seus amics. Tinc coneixement del tema per un article escrit per Manuel Vicent al  Pais . Entrem per menjar i beure , el local pler de miralls i desituat en el temps i la història sembla pler de cambrers que no semblen preocupats per el ritual que segurament molta gent turista ve a fer en homenatge al petit homenet de ferro que seu al davant del cafè. Decidim berenar pastisets de belen, de clara d'ou batut, de xocolata, ..... cosa que ens fa gaudir de la història que ens arrossega. Penso en Fernando Pessoa i  ........ Gaudeixo del moment tot fent una foto de grup on tots acompanyem un escriptor desconegut per molts i proper per altres... Verbalitzo aleshores que potser la lectura de l'escriptor fa trobar-te amb el caràcter portugues