Entrar dins una capella on la paret es troba recoberta d'esquelets -més de 500 monjos- no resulta fàcil. Aquest estiu a la població d'Èvora vaig visitar una de les moltes esglésies que els franciscans tenen a Europa. Sempre aquesta ordre religiosa anomenats frares menors han renunciat a tota mena de luxe, de béns materials per viure com Francesc d'Assís. L'austeritat és un dels valors que promouen però també aquesta comunitat religiosa troba en la mare natura un element per conrear i exemplificar la vida de l'home. La mort en aquest sentit és el que agermana més a tots els homes i per recordar això aquests espais on rics i pobres conviuen en pau . Recordo que a Itàlia també es troba un d'aquests museus . La veritat és que en entrar la imatge et tira erera i fins i tot fa que intentis recular. Però es ben cert que l'espai t'obliga a reflexionar sobre la mort. Com a Mèxic la mort forma part de la vida i per això no resulta incòmode ni s'amaga en llocs on no sembla que identifiqui res a tanathos.
La mort atrapa com llegíem en el diàleg de Plató sobre el Fedó. Filosofar és aprendre a morir i això és una pràctica. Tanathos resulta un element de la psicoanàlisi que es present en la persona, i el seu jo. I com diu a l'entrar en la capella la sentència deixa clar que els ossos que es troben en la capella un dia esperen trobar-se amb els ossos que diàriament els visiten. Per què avui la mort sembla un tabú social ? Per què queda reclosa en espais tanatoris on el dolor i les emocions es controlen com si fóssim en uns grans magatzems ?
Plató ens parla de l'experiència de Sòcrates com un viatge plàcid on l'ànima per fi descansa del món efímer i absurd que ens toca viure. Però cal un aprenentatge , una mena de tècnica acurada per accedir-hi. Els franciscans es van voler apropar a aquesta idea de la mort decorada per mostrar i educar als alumnes que visiten la capella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario