El Quixot

Mirar el món sense cap sorpresa segurament no és el meu estil a mi m'agrada entusiasmar-me i saltar tot corrent amb passió i energia. Mirar el món resulta una meravella escoltant la música que fa vibrar i gaudir dels amics i amigues que el temps ha descobert en tu i en ells i elles. No hi ha més mirada que la mirada del quixot de Cervantes. Els dos personatges representen una determinada estètica de l'existència : el realisme i l'idealisme , l'aventurer i l'home conformista i estàtic... Aquest dualisme enfronta dues consciències que es troben fent camí i buscant en aquest un final. L'amor de Dulcinea és platònic i a la vegada cavalleresc i l'amor carnal i camperol de Sancho és voluptuòs i  fugisser... Mirar el món no resulta fàcil si esperem trobar l'estètica plaent de la contemplació fàcil i amable. No ho és d'amable la realitat sigui en els temps que sigui... Per això la mirada ens delata i ens acompanya fins al final per narrar de nosaltres el que som i el que hem estat..Mirar és ser amb el traspàs del gest i la paraula..perquè mirem amb ulls però també amb el cor, amb les mans, amb el cos, amb l'esperit .... No podem ignorar la mirada de l'altre ni la pròpia quan ens diem paraules que ens fereixen ni despreciar amb la mirada el que preferim ignorar.Bé si ho podem fer i de fet milions de vegades realitzem l'acte hipòcrita de mirar sense veure-hi per això ens acostumem a passar ràpid amb la mirada el que no ens agrada i el que no volem ..  La mirada ens fa complices de tot i de res .... per això necessitem una, dues, tres, cuatre , infinites mirades  per saber que ens hem equivocat en dir paraules que no voliem . Mentim amb la mirada tantes i tantes vegades ... El Quixot precisament troba en la mirada un estat més enllà de la bogeria del cavaller que abandonat als somnis de gestes i aventures es refugia en el món de la fantasia. Llàstima que amb la mirada no poguem dir-ho quasi tot ...