Novament el fracàs és el simptoma més evident de la imperfecció. Una imperfecció que es converteix fàcilment en teoria i respon a una sola idea : vivim del constant des-trobar-nos amb nosaltres mateixos. Un punt final posa ènfasi en una sola cosa : no hi ha més voluntad que la de voler ensenyar a qui estimes però no hi ha més dura derrota que la d'esperar pacientment l'oblit i el desengany. Ningú té cap refugi per amagar la seva derrota i el seu deteriorament personal davant la sensació de ser recriminar pel pas de les proves pre universitàries = PAU i per una agosarada xarxa de retrets i queixes de no avaluar ni valorar com s'ha de valorar un pensador o una teoria. Aquesta impotència genera un decensís a la fi dels teus dies i et condueix segurament a mirar les mans i el propi cos malmés i deteriorat per la melangia i el temps sense cap més companyia que la solitud de les aules buides. No t'espera ningú ja en els darrers anys doncs la distància entre tu i els altres ( que ja han deixat de ser els teus) obliga a mirar enrera per sobreviure. Queda tan sols la llista dels qui vas observar en el seu moment tot indicant que el món és injust , la vida és el repte permanent de la teva especial covardia i la mort és el que tothom espera de forma breu i dolça.
I res ens obliga més que seguir endavant deixant clar que no venim a instruir, ni venim a ensenyar res ni tan sols a aprendre res ... més aviat caminem junts per un paissatge erm i ferèstec. Un Zaratustra nietzscheà ens apunta amb el dit el lloc on la nostra complicitat fa coincidir amb la culpabilitat d'haver cregut que veniem a dir alguna cosa important.
No hay comentarios:
Publicar un comentario