Una filosofia per una política docent .

Estic llegint un article del professor Iñigo Ongay  "Enseñar a pensar ....contra alguien: el papel del profesor de filosofía crítica en la educación secundaria" en les intervencions en el IX curs d'estiu de Filosofia a Santo Domingo de la Calzada aquest juliol passat. 
Tot llegint ara potser més que abans per una qüestió de supervivéncia de la filosofia en els centres de secundària i per tenir per primera vegada i potser darrera un alumne de master en pràctiques tutoritzant trobo algunes idees interessants per pensar. 
En primer lloc l'autor de l'article critica les distintes tentacions del professorat de filosofia de creure que son ells qui pensen més o que la filosofia té aquesta missió d'ensenyar a pensar . D'altra banda també en aquest adoctrinament o ensinistrament dels adolescents perquè repeteixin fòrmules memoritzades de Plató, Descartes, Locke, Mill, Nietzsche  que ells i elles reconeixen com incomprensibles i inintel·ligibles. 
Per això l'autor presenta una direcció com element crític de la filosofia dins els centres de secundària identificada en 4 crítiques : el fonamentalisme cientificista , el fonamentalisme democràtic , el fonamentalisme liberal , i el nacionalisme fragmentari . 
El primer element està clar que amb matèries com Ciències del Món Contemporani es produeixen des de fa temps on sembla que l'accent el trobem en la reproducció dels mecanismes de poder i de legitimació d'un discurs que la Comunitat científica vol promoure per captar i acceptar les seves veritats de forma categórica i dogmàtica. Es pot establir categories de categories com la ciència preten ? 
El segon element es presenta en els darrers temps sota la bandera de l'educació per a la ciutadania ( he volgut destacar en negreta aquest enllaç perquè la majoria de l'alumnat l'oblida conscientment ) o de la matèria de primer batxillerat Filosofia i Ciutadania ; així com els continguts de la matèria d'ètica que ara es preveu que amb la nova lllei Wert sigui exclosa definitivament . Es converteix la filosofia en una doctrina de la fe en el sistema i en la tradició dels principis propis de la ciutadania de forma tendenciosa confirmant el valor de les institucions democràtiques i de la consolidació d'un apostolat de la ciutadania com a bons exemplars pel culte a l'Estat. Com si la filosofia fos la própia democràcia que serveix per domesticar sota els principis de les lleis de les institucions polítiques i socials . Per exemple parlem de representació democràtica però la participació de l'alumnat en els consells escolars i ens els organs de decisió dins el centre com poden ser comissions de convivència, de diversitat, etc resta del tot absent sense cap model democràtic realment ; per no dir realment la vinculació entre les decisions que en els claustres el professorat pot pendre i el vot unipersonal que els membres escollits al consell escolar porten i sumen en les decisions que en els consells escolars es prenen. 
Jean Jacques Rousseau en el seu llibre "El contracte social "  ens dirà : 

"La soberania no pot ser representada per la mateixa raó que no pot ser enajenada ; consisteix especialment en la voluntat general i aquesta no pot ser representada ; és ella mateixa o és altre; no hi ha terme mitj.Els diputats del poble no són, doncs, ni poden ser els seus representants ; són només els seus comissaris , no poden acordar res de forma definitiva .Tota llei no ratificada en persona pel poble és nula ; no és una llei. El poble creu ser lliure però s'equivoca ; tan sols és lliure durant la tria i elecció dels membres del Parlament ; una vegada escollits , es torna i es converteix en esclau , no és res . En aquests breus moments de llibertat , l'ùs que en fa d'aquesta mereix que la perdi . " 

Un text que em recorda ara per ara el que en aquests moments polítics està en els mitjans de comunicació i el pacte dels partits més enllà de les decisions que la ciutadania ha volgut prendre. 
El tercer element és els presupossits del liberalisme individualista que venen per coses com el tractament de la diversitat social i l'exclussió del sistema públic en detriment del privat, de les classes més pobres per les classes més poderoses. Experiència d'això en tinc aquest curs en veure que hi ha centres públics que tenen un elevat índex de diagnòstics psicològics que prioritzen les necessitats educatives especials gràcies a la medicina privada i de pagament a diferència d'altres centres públics que això no resulta donar-se. O bé aquest individualisme que fa que matèries com estada en l'empresa o economia i empresa reprodueixin els valors individualistes del propi sistema liberal d'immersió econòmica en la producció i la ma d'obra barata en pràctiques així com l`´us que es pot fer d'aquestes matèries empresarialment amb conceptes com emprenaduria que promouen exclussivament un esforç artificial dirigit a guanyar diners i no a situar-se en la persona . Hobbes i el Leviatan permeten identificar molt bé aquests paràmetres de control social i polític de l'alumnat que justifica perfectament les mesures de video càmeres, controls aeroports , controls de tràfic, etc doncs justifiquen el sistema de l'home és un llop per l'home. La riquesa queda justificada tal com l'alumnat de tercer reivindica com una manera de " currarsela " i valida el sistema de rics i pobres. EL dret a la llibertat sembla que serveix per recolçar escoles d'èlit, sanitat de pagament, educació privada, mesures de defensa de la persona per sobre de la comunitat. El tema de la llengua catalana és un exemple d'això on preval aquesta individualitat per sobre dels propis drets de la llengua mateixa. Però el model elitista promou un bilingüisme d'èlits o trilingüísme   com si realment l'interès no fos més que politic en el tema i no educatiu. Aques totalitarisme de la burocràcia capitalista permet portar al jutjat qualsevol element que no sigui acceptat per el sistema al marge tot. 
En ultim lloc el nacionalisme fraccionari  prefereixo parlar un altre dia ...

Com veiem Plató i el seu sistema educatiu ideal promou un sistema on educar no és fer adoctrinament , tampoc domesticar la població ... per això una cosa és instruir i altre educar i potser ara més que mai estem instruint pel sistema que ens diuen que hem de representar.