ARGUMENTAR PER A QUÈ ? PER A QUI ?

Jornades de lluita de la CGT a un barri de Valencia parlant de l'autogestió .Estiu 2012 .Col·lectiu Baladre. Tinto de Verano.

Hem millorat en educació o ensenyament  ?

 Avui les condicions que proposa el sistema educatiu  són suficients per resoldre el fracàs escolar de l'alumnat ? Per  que s'abandona l'educació secundària obligatoria sense èxit ? Falta de capacitats professionals , falta d'adaptació del professorat a la realitat de la docència ? 

Per respondre a aquestes  qüestions intetarem centrar l'argumentació en el tema de la història dels darrers anys dins l'educació pública a Catalunya i ho valorarem dins les proves que darrerament la comunitat econòmica europea -anomenades indicadors PISA- informa i avaluen a  cada país. 

En primer lloc per  parlar de "millora educativa"  s'ha  de valorar  si veritablement estem parlant  avvui de qualitat o de quantitat. Un famós eslogan de la Generalitat fa uns anys era precisament aquest : " per una educació de qualiltat" . Les xifres ens porten a veure com les aules ara per ara han incrementat el número d'alumnat (fins i tot la relació amb l'aula ha canviat per aquesta sobremassificació en el mateix espai m2 per classe)  , o sigui, més alumnat per classe , el professorat ha incrementat les hores lectives per impartir coneixements i docència amb 2 hores més , s'han reduït les hores per realitzar tasques qualitatitves com hores de preparació de reunions de departaments doncs s'estableix la supresió de caps de seminari unipersonals , i fins i tot figures que tenien la seva raó de ser com el coordinador pedagògic tenen un paper avui de gestor de curriculum  

Tot això doncs respon de forma bastant clara a  que la millora no ha estat en absolut qualitativa sinó quantitativa .  Per això la política de més nombre d'hores en matèries instrumentals en detriment d'un saber globalitzador  i més transversal no deixa més que sentir-se  menyspreat si el saber  no té aquest caràcter instrumental. Fins i tot un altre raó podria ser l'increment de matriculació en l'Institut Obert de Catalunya d'alumnat virtual amb l'ús d'un model de retroacció d'activitats i no presencial .

En aquest sentit podem dir que no hem millorat qualitativament . Les tecnologies han originat un problema afegit a les aules com la connexió a la xarxa, l'ús dels ordinadors i portatils que amb l'avanç de la informàtica queden obsolets fàcilment , la falta d'un manteniment eficaç i eficient per part de personal especialitzat en els centres ...en detriment d'una tecnologia de particulars que si avança i crea diferències substancials entre classes adinerades i classes pobres o menys riques. Això no vol dir que l'ús de les TIC no impliqui certes necessitats metodològiques dins la docència i que competencialment obligui a un nou model didàctic però cal dir que els projectes com 1x1 en centres que s'hi han adherit ha representat una autèntica lluita per posar en funcionament el model antic de docència amb els requeriments que necessita avui les TAC. 

En aquest sentit si parlem de condicions reals i suficients no podem dir en cap sentit que hem millorat en preparar-nos millor , ser més eficients,  més resolutius. Les reunions i la gestió dels centres s'ha convertit en una burocràcia absurda (ara el professorat enganxa fotografies dels seus tutorands , col·lecciona fitxes de dades, ensobra botlletins, ..)  que no té sentit en la mesura que la inversió del temps administrat obliga a deixar de pensar en la capacitat educativa de la transmissió del saber i els coneixements. 

La carta de compromís és paper mullat , els claustres són simplement informatius, el poder dels equips directius ara consells de direcció -que poc tenen a veure amb la idea de poder aconsellar- ha augmentat, la retallada en càrrecs i funcions ha augmentat considerablement com per exemple tutories a batxillerat, caps de seminari, ...

Tot això ha originat menys autonomia real als centres públics i més inclusió d'un perfil d'alumnat amb  deteriorament social i econòmic i personal  ...un sistema doncs més desprotegit i amb menys capacitat per fer front a totes les necessitats dels nous diagnòstics que amb TDH, TND,Disl,TB,  ofereix només solucions poc reals i efectives a situacions de risc importants. Com fer una adaptació de l'adaptació ? Com promoure la diversitat en una aula més saturada i diversa sense gaires recursos de tot tipus ? 

En aquest sentit les dades de la Generalitat i del Departament d'Ensenyament  haurien d'evidenciar una realitat de forma clara i transparent que  cada cop es troba  més deteriorada. 
Fins i tot l'ús  d'una terminologia docent  cada cop més  oculta els veritables problemes. Els programes com ESCOLTA'M que permeten introduir les noves formes gestàltiques del coach  no deixen de ser sostenir cert  sistema de productivitat social i econòmica de psicolegs i psicopedagogs  o la idea de les noves competències que podia haver estat en un inici un bon model per canviar la didàctica i metodologia a l'aula han quedat reduïdes a un formalisme de la lletra escrita ...

La nova direcció en alguns centres ha agafat el perfil empresarial d'emprenaduria i de gestió del personal. El nepotisme que es podria donar colocant coneguts, amics ofereix ara més que mai un perfil de docents més joves que busquen feina exclussivament. 

Queden molt lluny les lluites de les direccions per defensar una determinada línia de centres i autonomia seguint els plans d'entorn que contextualizaven les condicions socials i econòmiques dels barris . 

Clar un es pregunta : aleshores tot això on va a parar ?  El NOFC no resolt la lluita per les condicions i em sembla que passa una mica el mateix quan es van iniciar ideas com la de "gestió de les emocions" que acaben accentuant més la part organitzativa que la part personal de l'alumnat. 

Això no vol dir que cal reformar determinats tics i TOCS (transtorns Obsesius Compulsius) de la nostra classe docent però si hem d'esperar un cert canvi aquest no vindrà de fora dels centres ni del Departament. 

1. Cal pensar bé la vulneració per part del professorat de religió en molts centres del dret a la funció pública quan omple el seu horari amb altres matèries com socials, català, alternatives a la religió, aules d'atenció especial, etc..
2. Cal pensar amb els programes que el professorat d'economia dels centres està promovent per sostenir i consolidar un sistema en crisi. O bé de matèries com ciències del món contemporani que repeteixen i sustrauen continguts d'altres matèries amb el barnís de la ciència moderna com a categoria de veritat i poder. 
3. Cal pensar en renovar la idea de que dins un centre no podem tenir un comite d'empresa que permeti gestionar i resoldre internament els convenis col·lectius i particulars del propi centre. 
4. Cal pensar en promoure una participació activa de l'alumnat en els consells escolars amb poder real de decisions i amb una participació activa dels pares real . 
5. Cal començar a dir les coses clares a psicopedagogs i especialistes no fent tasques que s'afegeixen a la nostra especialitat . 
6. Cal agafar el poder intern dels centres promovent la participació activa i dinàmica del professorat davant els consells de direcció tot establint el poder de la paraula per dir i demanar una transparència . 
7. Cal ser creatius per entomar la necessitat de fins i tot rebutjar l'ús de les noves tecnologies quan no es donguin unes condicions mínimes per fer-ne ús. 
8. Cal lluitar contra les visions de les ciències socials que sovint promouen una falta de visió crítitica amb els fets del nostre present. 
9. I cal en definitiva entendre que educar no és una reproducció social del sistema que imita els defectes i els fracassos del mateix , i per tant s'ha de ser crítics i impulsar l'esperit d'una reivindicació educadora .

Per tot això en conclusió hauriem de pensar en la revolució silenciosa que no és el mateix que la revolució silenciada que ara sembla que alguns volen imposar socialment.