UNA MOSTRA D'AQUESTA CRÒNICA ANUNCIADA ...

TOT ESTÀ DECIDIT : L'EMPRESARI DOCENT

               Fa uns anys tenia la plaça definitiva a l'Institut Josep Puig i Cadafalch de Mataró. He estat més de 14 anys per treballar de cap de departament de socials , de coordinació del Pla d'Actuació de Millora PAC, de coordinació de Batxillerat , de tutor . Al llarg d'aquests anys vaig veure tres models d'Equip directiu : un model podriem dir participatiu, col·laboratiu, que contagiava optimisme amb un director que de tant en tant passava per les classes per parlar amb els nois i noies sobre què creien , que pensaven , on la convivència es treballava com una resolució , com un entrebanc que tothom hi guanyava, amb un secretari i una cap d'estudis amb cadira de rodes i un coordinador pedagògic innovador i en constant voluntat de lluitar per modificar les coses que eren a tota hora al centre ...  això va durar uns 3 anys , Un segon model que va venir amb la voluntat continuista de seguir amb l'herència però que va tenir les coses difícils per no tenir un equip de direcció cooperatiu, col·laborador, participatiu només el cap d'estudis que va morir uns anys després i la directora així com un cap d'estudis adjunt a vegades una mica absent de la realitat però també participatiu  van treballar per coordinar, dinamitzar, dialogar,  amb una visió pedagógica clara i amb voluntat de fer educació de debó...però el coordinador pedagògic i el secretari del centre van instal·larse en la concepció del funcionariat i de les funcions de les tasques i prou...Un grup de professorat fins i tot vàrem voler parlar amb la direcció que va escoltar les nostres propostes i percepcions d'una linia que s'estava enfonsant de la primera. Cal dir que el centre està a la periferia de Mataró i que l'alumnat pertany majoritàriament a una zona o barriada de treballadors que consideren que l'educació i la cultura en general no resulta precisament la millor eina per trobar feina i treball. Es viu de molta economia sumergida i de les prestacions socials que moltes families amb dificultats cobren , la propia regiduria de l'ajuntament considera la barriada com hermètica i difícil d'accedir-hi. Tenien un centre de tutelatge de menors de la Generalitat al costat que l'ajuntament ha considerat sempre complex i dificil per ubicació i situació... Un parc que intentà canviar l'entorn i la biblioteca del centre que es va obrir a les families però que no va tenir èxit . Per això la promoció del centre a l'exterior ha estat una constant per difondre la feina dels professionals en molts àmbits encara que no ha destacat mai al llarg dels 14 anys per la qualitat educativa si per la voluntat dels uns i altres ... Aquella segona direcció va finalitzar amb la incorporació de la direcció a la regiduria d'educació de l'ajuntament i amb alguns claustres finals que van evidenciar una forta fractura entre la Junta -ja no equip directiu - i la resta del claustre ...de fet no va existir practicament un bon comiat en finalitzar els 6 anys de direcció . Però el tercer model que encara perdura avui ha estat i està molt lluny del que fins ara he relatat doncs en primer lloc va arribar una direcció molt tecnocràtica : directora, coordinador pedagògic, cap d'estudis adjunt, cap d'estudis, .... repetien dos càrregs de l'anterior Junta que havien estat més qüestionats i s'instal·lava  una idea d'eficiència, eficàcia,  perdent absolutament tota la linia pedagògica anterior ..es van eliminar dels equips docents la dinàmica de treball , les coordinacions van adquirir uns poders de codirecció i reproducció de la voluntat de la Junta directiva  i amb la incorporació del cap d'estudis el segon any del mandat s'incrementà la fiscalització, la desconfiança entre claustre i junta directiva, i comença un llarg periode de tensió ... La pèrdua del valor dels consells escolars , la consulta simplement informativa dels claustres, generà per part de tothom una escampada d'alguns professors i professores que van optar per marxar després de ser cridats als despatxos per ser recriminats per la seva conducta crítica i segons ells bel·ligerants... Prova d'això va ser que tot just va entrar aquesta tercera Junta es va prioritzar canviar el mobiliari dels seus despatxos  i per callar les consciències es va dotar d'alguna part de materials alguns departaments però realment va ser una operació de maquillatge i redecoració .... Quan jo amb altres professors van valorar el segon any el mandat de la direcció per una decisió de la inspecció encara no s'havia del tot destapat el que els anys posteriors va originar-se...  

Va ser aleshores que vaig començar a entendre que el canvi de noms d'educació a ensenyament no havia estat casual i que la professionalització dels càrregs vitalicis amb cobrament de les percepcions retributives ad perpetuam no era tampoc un veritable incentiu...Les coordinacions van passar a ser simples mecanismes de treballar per la Junta i es va reduri quasi del tot tota forma assemblearia, tota forma de consulta, tota forma democràtica de participació .... Jo havia començat la meva tesi doctoral amb la voluntat de treballar les experiències sobre l'ètica en el discurs de la comunitat educativa tot analitzatnt etnogràficament en quaderns de treball per observar entorns com els equips docents, els claustres, els consells escolars, les sales de professorat, les aules, ..però en arribar l'hora de demanar alguns documents que havien servit per valorar els punts forts i febles de l'Institut així com les propostes de millora , així com altres documents que analitzaven el grau de satisfacció del professorat i alumnat en el centre la direcció va impedir clarament que jo hi tingués accès ..No cal dir que per part de la directora de tesi realment ens sentirem sorpresos per aquesta reacció i falta de voluntat de col·laboració per part de la Junta directiva.... I posteriorment després de més de 5 anys de cap de departament de socials amb programes dirigits col·laborativament amb Casa Sepharad , Memorial Demoràctic, Aprenentatge i Servei de Mataró, Radio Mataró, Amical Mauthausen, Gent Gran de Mataró , ... em van donar la noticia que jo no podia treballar més donant història ni portant treballs de recerca d'aquesta especialitat...  Finalment com podeu entendre vaig optar per marxar sense cap comiat a ningú de cap tipus , per la porta del darrera i en silenci rebutjant una samarreta en temps de retallades que havien gastat per difondre novament la imatge de bohomia del centre .... 

Enguany veig en el nou centre de Sant Cugat coses que em recorden aquella darrera època ...Com cada curs es proposen canvis per les matèries de Batxillerat .. La nova Junta que ara es fa dir Consell de direcció ja ha començat a tenir actuacions que entenen més l'ensenyament com una gestió que com un forma de ser i estar en el procés d'aprenentatge... 

En el darrer any de l'anterior Institut vaig assistir a un espectacle patètic que ahir en el nou centre es va tornar a reproduir .. Amb les hores que dona la Conselleria d'ensenyament pels grups de batxillerat calia retallar matèries i es va decidir votar a ma alçada a favor de la continuïtat de la Psicologia o del Grec ..Recordo que la professora de Grec i Llatí feia exactament 16 hores i tenia una reducció de 2 per biblioteca i la resta donava una optativa de cultura clàssica per "un grup d'excel·lència" a 4 ESO. Jo en aquells moments partia de 6 hores de filosofia al batxillerat i la resta omplia amb hores de socials de segon d'eso i quart d'eso així com amb ètica ....  Els arguments que es van donar a favor i en contra van estar dirigits a les proves de les PAU sel·lectivitat i a la ponderació del grec per la majoria de les matèries ...La professora de grec va tenir més vots al seu favor i va guanyar...Era una operació de WINWIN , de joc de tronos ... 

Ara novament he viscut una situació semblant però amb els anys amb una escenografia molt diferent i amb uns personatges molts diferents... El consell de direcció en dues trobades anteriors havia apuntat que calia canviar el curriculum de batxillerat però a les demandes del professorat de presentar per avançat una proposta o propostes havia preferit no avançar res de res però si demanar les nostres opinions... Vaig comentar personalment que s'havia de fer un exercici de professionalitat i de col·lectivitat per considerar que erem un centre i que calia promoure una cultura comuna i no un principat de petits reines de taifes ...Em van agafar la paraula però vaig intuir que potser m'havia equivocat....per allò d'apropiar-se del missatge i convertir el missatger en un pal de paller.... Efectivament vaig rebre diumenge just abans del dia de la reunió un correu amb les propostes de la nova direcció definides i al vespre amb un enorme dolor i tristessa vaig rebre un correu del meu company de grec de l'institut ... Crònica d'una mort anunciada... La nit no va estar tranquil·la i vaig voler arribar ben puntual doncs sé que ells destaca per la seva puntualitat britànica i en vàrem parlar força estona , la reunió era dins unes hores ....jo vaig comentar que potser podiem renunciar a la psicologia per fer el grec .. Per mi tenint-l'ho a ell com a company crec que era i és un valor afegit considerar que s'havia de mantenir el grec ...Les raons que he entés aquest temps que he compartit amb ell el seminari són moltes i molt variades ....la seva categoria, la seva amabilitat, la seva docència, la seva prudència, les paraules, ...  la seva figura fins i tot....  També vàrem parlar d'altres opcions de matèries com Literatura catalana i castellana , etc....  

En arribar a la reunió he tingut dos impressions increibles : en primer lloc que el director considerava que en el marqueting del centre el Grec no es venia  i que el professor com tots els departaments havien perdut hores i matèries no tenia altre cosa que acceptar la realitat     i en segon lloc que la majoria del professorat valorava la importància del grec però no estava disposat a renunciar a res personal per contrarestrar la situació ... Una de les propostes per exemple va ser doncs que els majors de 59 anys renunciessin a les 2 hores lectives que els resten en arribar a l'edat i que d'aquesta manera el centre no les perdia i el professor de grec podia continuar , també es va dir quan jo vaig comentar que perquè no psicologia a canvi de grec les raons que es van donar eren de quantitat d'alumnat matriculat a diferència dels pocs alumnes de grec ....i fins i tot la direcció va comentar que es podia donar unes hores perquè el grec es fes a distància a la IOC ,,,  

En definitiva un professor que porta més de 30 anys al centre veu com les raons que s'esgrimeixen per retallar el grec que ha impartit al llarg de tota la seva carrera professional resulten ser de tipus empresarial , i que la solidaritat o la voluntat comuna de lluitar contra aquests veritables xantatges no resulta en una crònica d'una mort anunciada d'una matèria que sent d'humanitats es veu obligada a desaparèixer... Hi havia fins i tot per part de la direcció arguments del tipus no podem caure en la persona del professor que ens l'estimem per considerar millor o pitjor el manteniment de la matèria... El company de grec va marxar abans doncs dóna classes a la Universtitat  però en les seves dues intervencions només podia pensar jo en la irracionalitat cruel que el Departament d'Ensenyament està fent per destruir i acomiadar tots els valors de la tradició clàssica  i en les seves paraules tranquil·les i pacients dient  jo he estat un professor durant anys ... 

Després de tot això crec que he aprés una lliçó  i que aquesta no resulta altre que gaudir més del poc temps que em queda amb els amics i amigues ... 

EL TIEMPO : ¿QUÉ TIEMPO NOS QUEDA TODAVÍA ?

Stephen W. Hawking en su libro "Historia del tiempo" editado en 1988 nos habla del universo y de la relación con el tiempo. El tiempo definido como el paso de las cosas desde el antes al después nos puede generar un problema en relación a la conciencia que tenemos de este y en relación al espacio mismo. Este problema se concreta con la idea de los limites de esta temporalidad. 

Si yo me digo a mi mismo ¿qué tiempo me queda de vida o existencia? Estoy haciendo una pregunta sobre estos límites. Anaximando filósofo presocrático fué uno de los primeros en hablar del tema. Un tiempo que impone el orden en el caos o sea permite que exista el cosmos. Claro planteado así se encuentra esa idea del tiempo en el origen y en el final de una idea de tiempo finito. 

El sentido del ser nos remite a ese origen del tiempo para que exista este cosmos. Con la ciencia y la crisis de los modelos mecanicistas inspirados precisamente en los mecanismos de la relojería surgió un nuevo paradigma se establece un vínculo entre ciencias d la naturaleza y filosofía. 

Pensar el tiempo desde una perspectiva no temporal "sub specie aeternitatis" supone una negación del mismo. Sin tiempo hay posibilidad de eternidad y de atemporalidad. 

Sin embargo si en los orígenes este tiempo se une a la idea de mito y por consiguiente a una antropología de la visión cíclica de las estaciones, los días, los años es porque la necesidad de una cronometría existe  para establecer ese calendario para sembrar, recolectar, segar, ...y tal como sostiene Mircea Eliade  se configura entonces la idea de tiempo sagrado y tiempo profano. El primero absoluto y divinizado y el segundo cotidiano. 

Pero volviendo a la pregunta que me sitúa frente a la idea de mis limites y mi temporalidad se me ocurre que en la medida que lo cotidiano se convierte en un ritual y en un hábito puede que esa cronología deje de ser "cronos". Cronos es hijo de Urano (cielo) y de Gea (Tierra) . Cronos es el rey de los titanes pero su crueldad era terrible : se casó con su hermana Rea  y se apoderó de una hoz de piedra con la que atacó a su padre , castrándolo. Lanzó los genitales de su padre y la sangre se convirtió en las furias , gigantes y ninfas así pudo reinar en lugar de su padre ...Sin embargo la asociación de Cronos a Jronos (tiempo) es errónea puesto que el viejo que sostiene una hoz como padre del tiempo  no se corresponde con  la desarrollada en la Teogonía de Hesiodo. Con esto quiero decir que en la utilización de las imágenes que acompañan la idea del tiempo encontramos ideas erróneas que desmienten el poder atribuido a el tiempo. 

Hay pues dos formas el tiempo que domina los ciclos naturales y el tiempo de la experiencia individual que  empieza en el nacer y acaba en el morir. Parece en principio que sean contradictorias estas dos formas entre sí -idea del retorno tal como Nietzsche sostenía e idea de lineal e irreversible del cristianismo. En el fondo en una hay un planteamiento científico y en la otra una idea metafísica. 

Volviendo a la pregunta una respuesta podría ser me queda un instante ...eso significaría que existe una simultaneidad , una sucesión, un antes y un después, una continuidad y discontinuidad  , ....  otra respuesta podría estar en me queda un momento..en cualquier caso no deja de ser una visión subjetiva fruto de la sociedad y de la cultura y que la ciencia la vincula al movimiento y al ritmo biológico dentro del uso psicológico que nosotros hacemos de esta categoría. Así la medición en tiempos en música, en poesía o incluso de la lingüística con el tiempo verbal , en cualquier caso todo actúa como condicionante de una respuesta a la pregunta que me formulo . Soy tiempo , estoy en el tiempo . Si soy tiempo porque he nacido y moriré en un simple rato de tiempo , ¿puedo decir que estoy sometido a ese tiempo que me marca y me dirige mi existencia ? Hablar del tiempo es hablar en el tiempo , por eso un post como este responde muy bien a la pregunta ¿qué tiempo me queda todavía ? con una respuesta como me queda ese que todavía desconozco pero que establece una relación compleja con mi persona y con mi experiencia vivida ... En el Qohelet o Eclesiastes se habla del tiempo  y se dice que hay un tiempo para cada cosa .. el proximo post analizaremos esta idea desde la religión. 

JA NO ERES ÚTIL PARA MI

En una tarde de verano de hace ya bastante tiempo se produjo esta escena : .Se acerca mi abuela  y me entrega la herencia que un día alguien a ella le libró. Luego me explica la historia de este objeto: un viejo reloj marca Longines del año 1931. 

Un viejo cura que vivía ya retirado en la barriada de Subirans  (Arenys de Munt ) era cuidado por su avanzada edad por dos hermanas Roser y Conchita . La casa era apodada como "Can Dimoni petit "  . Cuando murió el cura o sacristán dejó en herencia este reloj a las hermanas , estas cuando ya mayores pasaron a vivir en una residencia un día dejaron este mismo reloj a mis abuelos . Mi abuela me legó pues este bonito reloj de bolsillo de cuerda hace ya más de 39 años. Mi tío LLorenç me lo grabó pues era joyero con mis iniciales XA y así ha sido conservado hasta hoy , guardado sin que lo haya en ningún momento utilizado ....Un tiempo que no ha salido del tiempo , un tiempo que no ha sido utilizado .. 

¿ Me pregunto si es útil un reloj como este para mí ? 

EN RESPUESTA A ... LA BANALIDAD DEL MAL SEGÚN EL CRISTIANISMO .

la banalidad del Mal

abril 10, 2014 § Deja un comentario

Es posible que la tesis sobre la banalidad del Mal sea un nuevo intento, aunque probablemente inconsciente, de eliminar de raíz aquello tan cristiano del pecado original. Como si el Mal, al fin y al cabo, no pudiera arraigar en el corazón de los hombres. Como si, en definitiva, Eichmann hubiera sido simplemente un títere de un Mal anónimo, estructural. De la tesis de Hannah Arendt se desprende que los hombres y las mujeres quedan expuestos al Mal debido a una sempiterna falta de reflexión. Eichmann, sencillamente, no sabía lo que hacía. Pero cuesta creer que la reflexión sea lo que pueda salvarnos del Mal. Un filósofo es también capaz de impiedad. El Mal puede ser querido. Hay algo así como una voluntad de Mal que habita en las fosas abisales del corazón humano. Hay un deseo profundo de exterminar al otro, de suprimir su alteridad. Tomarse en serio el Mal supone admitir que no puede haber redención para Eichmann, ese Amalek contemporáneo. O, por decirlo en cristiano, que no puede haber otra redención que la que procede de Dios. Pero es obvio que el sujeto moderno, heredero de las ficciones roussonianas del buen salvaje, no puede admitir tal conclusión.

http://kobinski.wordpress.com/2014/04/10/la-banalidad-del-mal/#respond

¿Qué quiere decir el texto de mi amigo J.C.C  cuando se refiere a la visión del cristianismo de esa banalidad del mal ?  

Pia Lara en su "Narrar el mal "  nos guía en este sentido .... Si hay un mal radical , si hay un mal humano entonces todo está permitido , parafraseando la frase de Leon de Felipe .... Claro si lo humano parece que puede ser consciente de aquello que hace en su acto entonces Eichmann efectivamente sabia lo que hacia tal como la comunidad judía mantuvo en su día en el juicio de Jerusalem... El tema pues parece que gira entorno a la consciencia o no de lo que hacemos ... Pero también de fondo existe el tema de creer algo así como una idea configurada de algo como el BIEN y algo como el MAL , en términos absolutos , al estilo de las ideas platónicas ... Me parece que la cuestión pues en este planteamiento que J.C.C hace en su blog sobre la cuestión nos debería remitir a entender hasta que punto existe esta posibilidad de ser roussonianos o bien hobesianos .... somos malos o hacemos el mal a sabiendas o más bien no pensamos en el mal que hacemos ... El cristianismo necesita de ese infierno claro está , de ese mal radical que nos convierte en deudores de nuestros pecados y de necesitar expiar nuestras culpas para librarnos de ese mal que hacemos...  Sin embargo cuando Jesús en el nuevo testamento en el Gólgota hablar con los ladrones que se encuentran a su lado parece que se trate de desear o de la voluntad misma de ser consciente de lo que uno hace o ha hecho ..o sea que el buen ladrón es salvado porque precisamente se reconoce como consciente de lo que le delata , su maldad ... por tanto es un auténtico sujeto moral a diferencia de ese idiota moral , el individuo como Eichmann que de forma aconsciente se convierte en un ser amoral , que carece de una moral pensada y deseada, un sujeto que no es tanto sujeto de su acción o de sus actos sino más bien se convierte en su propio objeto de acción.. Obedece a órdenes y eso le exime de ser consciente en saber lo que hace...

La cuestión pues parece que gira entorno a la cuestión del porque el cristianismo necesita de ese mal encarnado en persona , porque ese reconocimiento de un mal que habita entre nosotros. Esta claro que Leibniz  en su teodicea nos dice que vivimos en el mejor de los mundos posibles. ¿Pero esa posibilidad de un mundo mejorable nos obliga a creer en ideas inalcanzables como eso del Bien absoluto y eso del mal absoluto. ?  

Hannah Arendt nos habla de que el mal no se hace a sabiendas o como mínimo nadie se da cuenta de que hace daño hasta que lo ha cometido , o sea, entre la acción misma y la reflexión se produce eso que llamamos moral o ética . En la moral cristiana todos somos culpables de nuestro origen , el pecado original , y eso nos obliga a buscar la salvación a través de Dios ... Eichmann se encuentra con la cuestión de obedecer órdenes y nada más , o sea,  recogería la frase del propio Jesús cuando dice "Padre perdónalos porque no saben lo que hacen" ...Frase que se refiere a la idea de Arendt nadie hace el mal a sabiendas , puesto que todos cometemos este mal constantemente sin saberlo ...  

La mediocridad de Eichmann permite pensar sobre nosotros mismos : acaso tu J.C.C sabes donde se han fabricado las camisas que compras, o de donde han sacado el mineral del móvil que usas, o la participación de tu dinero en el banco para financiar quehaceres ilícitos, o el consumo de carne con el maltrato animal subsiguiente... 

O sea que en el fondo siempre estamos haciendo mal pero este mal conviene diferenciarlo de otro mal radical y absoluto que el cristianismo nos impone. Digo que se nos impone porque estamos todos manchados por el pecado original eso nos exige salvarnos y en eso consiste alejarnos del mal que hacemos ...pero he aquí la cuestión puesto que sin la necesidad de ser roussonianos nos vemos obligados a ser siempre consciente de nuestros actos cuando la filosofia occidental siempre se ha movido por razones y reflexiones y no por una acción impulsiva como si lo ha hecho Oriente y el taoismo... El cristianismo así convierte el mal en una realidad que poseemos y a Eichmann en un asesino tal como la comunidad hebrea o judía sostuvo en el juicio contra el criminal nazi ...  De alguna forma el terrorismo americano también desde la época de Bush convirtió el mal en un objetivo a alcanzar y por eso el apocalipsis todavía existe ...

http://www.cdl.cat/revista-del-col%C2%B7legi-num-139

Entorn de Hannah Arendt

El recent film Hannah Arendt, de Margarethe von Trotta, suscita moltes i variades qüestions. Entre d'altres, la valoració de la figura d'una filòsofa del segle XX que es va engrandint a mesura que passen els anys; la fidelitat en la reconstrucció del cas Eichman; el càstig als culpables dels crims contra la humanitat; la consideració de l'Holocaust; els posicionaments de persones d'arrel jueva en el règim nazi i posteriorment. Per això hem cregut oportú oferir materials per tractar alguns temes relacionats:

• A propòsit del film Hannah Arendt, Jordi Beltran del Rey 
  
• Qui fa la història: els protagonistes o els narradors? A propòsit dels justos entre les nacions, Xavier Alsina
• El grup de treball per al professorat Exili, Deportació i Holocaust, Susanna Sigiran Perarnau

Hannah Arendt Dirigida per Margarethe von Trotta Guió: Pam Katz, Margarethe von Trotta Música: André Mergenthaler Fotografia: Caroline Champetier Repartiment: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen, Nicholas Woodeson, Victoria Trauttmansdorff, Klaus Pohl Productora: Heimatfilm Any: 2012 Duració: 113 min. País: Alemanya

Enllaços d'interès

La radicalidad del mal banal, Julián Marrades. 

Memorial de la Shoah: Dossier sobre Eichman (en francès).

Centropa. Una mostra de materials de Centropa: la història de la vida d'una familia sefardita de Tessalònica

El centre Sefarad-Israel manté una pàgina web amb material didàctic sobre el tema.

Yad Vashem (Israel)

United States Holocaust Memorial Museum (Inclou l'arxiu de videos i films de Steven Spielberg)

Cinema 3: Resum de l'entrevista a Margarethe von Trotta en el programa 524 (minut 13:35) 

Entrevista completa (en francès)

Crítica arran de la publicació de la segona edició d'Eichman a Jerusalem en hebreu al diari Haaretz.

Fixa de comentari del film dins del tema "la Justícia" de la jornada didàctica de Girona i Salt

A propòsit del film Hannah Arendt Jordi Beltran del Rey

La pel·lícula Hannah Arendt, de Margarethe von Trotta, suscita moltes i variades qüestions. Entre d'altres, el lloc de la filòsofa en el pensament contemporani; la fidelitat en la reconstrucció del cas Eichmannn; el càstig als culpables dels crims contra la humanitat; la consideració de l'Holocaust; el posicionament de persones jueves i no jueves respecte del règim nazi; la qüestió de la maldat humana. Com a educadors ens planteja també el lloc de l’ensenyament de la memòria de l’Holocaust i de la prevenció dels crims contra la humanitat

El film

Margarethe von Trotta és una de les més importants directores europees. Dins de la seva llarga filmografia com a directora destaquen films entorn de dones, des de L’honor perdut de Katharina Blum (1975) i Les germanes alemanyes (1981) fins als dedicats a la política Rosa Luxemburg (1986) o a l’abadessa medieval Hildegard de Bingen  (2009).

Hanna h Arendt (2012) se centra en els quatre anys (1961-1965) de la vida  d’aquesta filòsofa (1906-1975) en què assistí al judici al criminal nazi Adolf Eichmann i la polèmica suscitada a partir de les cròniques que publicà al New Yorker. Hi apareix la vida, als anys de postguerra a Nova York, d’intel·lectuals jueus fugits d’Alemanya. L’amistat amb la novel·lista Mary MacCarthy. La jove Lotte Köhler, ajudant i una de les seves marmessores literàries. La relació amb el seu segon marit, Heinrich Blücher. Les vetllades a la casa del matrimoni amb altres intel·lectuals, com Hans Jonas, amic des del temps que estudiaven a la Universitat de Marburg, i la seva dona, Lore, que va fer de mediadora en la reconciliació d’ambdós. La ferida del trencament de l’amistat amb el seu mentor Kurt Blumenfeld, a les ordres del qual havia realitzat activitats clandestines en pro del sionisme als anys trenta. A través de flashbackspodem també saber  de la relació amb els seus mestres Karl Jaspers i Martin Heidegger. La pel·lícula aprofita materials televisius del judici a Jerusalem, que va ser profusament publicitat en l’època. El guió, elaborat durant deu anys, es basa en les biografies existents, especialment la magna biografia de la seva alumna Elisabeth Young-Bruehl i en entrevistes a amistats i família que encara viuen.  Es tracta bàsicament d’una pel·lícula d’idees, dins de la qual es narra l’encunyació del discutit concepte “banalitat del mal”, però sobretot ens mostra el compromís amb el qüestionament incessant que implica una vida filosòfica.

La necessitat d’examinar el que s’ha esdevingut

Un atac de cor va acabar sobtadament amb la vida d’Arendt. Deixava inacabada una de les seves obres més filosòfiques, La vida de l’esperit, quan només havia arribat a escriure en la seva màquina el títol de la tercera part: “El judici”. El tema del judici ètic serà cabdal en tota la seva filosofia. En moral –i també en política, insistirà Arendt– els judicis usuals són els judicis determinants, que consisteixen en l’aplicació de la norma al cas concret. Es tracta d’una mena de deducció que permet establir què cal fer en cada situació. Seguint el camí que havia obert Kant en laCrítica del Judici, Arendt proposa un altre tipus de judici, el judici reflexionant, que és el que exercim quan intentem comprendre unes accions que s’han esdevingut com a producte de la llibertat humana. L’antropologia arendtiana, exposada especialment en La condició humana, considera que els éssers humans, a més de lliures, són plurals, que han aparegut al món gràcies a la natalitat –el contrari del heideggerià “ésser per a la mort”– i assoleixen la seva dignitat com a humans en la seva acció dins de l’espai públic, és a dir, entre altres éssers humans. “Amb la paraula i l’acte ens inserim en el món humà i aquesta acció és com un segon naixement” (CH, 201).

És dins d’aquesta concepció que Arendt va escriure la seva magna Els orígens del totalitarisme, llançant a l’espai públic el seu judici reflexionant –a la manera socràtica– sobre el règim nazi i l’estalinisme (els estrategs de la Guerra freda subratllaran el paral·lelisme i el generalitzaran a tot el període soviètic) i omplint de sentit el termetotalitarisme, que en l’època es feia servir en sentits diferents. El totalitarisme no és una dictadura, ni una tirania, ni un despotisme, sinó que és aquell sistema que mitjançant el terror total acaba fent superflus els individus plurals per lligar-los en un cos únic. Aquell sistema en què, d’altra banda, “és totalment obvi que el suport de les masses al totalitarisme no procedeix ni de la ignorància ni del rentat de cervell” (OT, 27, n). Aquell sistema que  fa servir la violència fins i tot quan no la necessita per mantenir-se, tot creant la figura dels delinqüents sense delicte.

Fotograma del film

Aquesta documentada obra, que ocupa un important lloc en història i en filosofia política, no pretén tanmateix ser un estudi científic que expliqui el totalitarisme i els seus estadis previs, l’antisemitisme i l’imperialisme, segons unes causes que els provocarien. En la línia que més tard desenvoluparà Habermas, el que Arendt hi fa no és una explicació, sinó una comprensió. Comprendre vol dir  desvelar, gràcies  el llenguatge, que en els fets tractats hi ha estat present la llibertat humana. Comprendre’ls no vol dir en cap cas justificar-los, cosa que passaria si consideréssim que han estat causats i, per tant eren inevitables, ni per descomptat perdonar-los, cosa que donaria la facultat a qui perdona d’esborrar uns fets que no es poder esborrar.

El mal radical i el mal banal

El mal radical prové d’una vella qüestió d’arrel teològica sobre l’estatus del mal. El mal radical és incastigable, imperdonable, i els seus motius són tan baixos que escapen a la comprensió humana. Acceptar la seva existència implicaria acceptar l’equivalència del poder de Déu i del Diable, que és la tesi del maniqueisme. Tanmateix, per al cristianisme, que recull la tradició platònica, el mal no té entitat, és simplement absència de bé. Per això, fins i tot el Diable és un àngel caigut. El tema de l’arrel humana maligna havia estat reprès per Kant i de fet Arendt, a ElsOrígens del totalitarisme, havia afirmat que aquest règim era la realització del mal radical.

D’aquí ve el seu interès per assistir al judici a Eichmann i, malgrat el dolor del record, exercir-hi el judici reflexionant. Arendt no pretenia jutjar el nazisme –ja ho havia fet als Orígens del totalitarisme–, i encara menys anar a observar la fera vençuda, sinó reflexionar sobre una persona.  Com diu en la carta a Grafton, “desitjava saber qui era Eichmann i quins van ser els seus actes, no des del punt de vista que els seus crims fossin part del sistema nazi, sinó enen tant que ell era un agent lliure”. I en el judici va trobar el criminal que havia participat activament en la deportació dels jueus de sòl alemany, que organitzà la reunió de Wansee per coordinar-ne l’assassinat massiu, calculat en la mateixa reunió en onze milions de persones, cosa que determinava la capacitat dels vagons de càrrega per transportar les multituds classificades, espoliades, vexades, torturades, que si no havien mort d’asfíxia calculada als vagons de transport, ho farien d’inanició als camps o directament a les cambres de gas. Aquest home afirmava que se sentia innocent de cap crim, sostenia que complir amb el seu deure com a oficial de les SS era admirable, deia que sentia satisfacció en recordar els fets, i declarava que hagués tingut problemes de consciència si hagués desobeït les ordres. Traeix el pensament d’Arendt qui afirmi que ella considerava Eichmann una bona persona. En tot cas, el jerarca nazi se sentia bona persona.

Això és el que va portar Arendt a parlar de “banalitat del mal”. Eichmann no era un diable, sinó una persona capaç de produir un patiment monstruós i mantenir la consciència neta. El fet que algú es pugui situar en aquesta posició no a causa d’una patologia o per qualsevol altre determinisme, és a dir, sense res que pugui deslliurar-lo de la responsabilitat dels seus actes, és el que fa més horrorós l’episodi nazi. A més, il·lumina sobre l’actitud de molts alemanys respecte del nazisme. També ens alerta sobre la manca de pensament, que és el que segons ella va fer que Heidegger acceptés el nazisme, i ens fa veure que no estem salvats de repetir el nazisme amb d’altres formes, i que tampoc ens hem de fer il·lusions sobre el que els éssers humans no faran. El sadisme amb què acostumen a retratar-se els nazis en molts relats pot ser una manera del fer-nos explicable i suportable precisament aquesta banalitat del mal.

És comprensible que aquesta anàlisi d’Arendt topés amb l’opinió dominat en cercles jueus i amb la política del govern d’Israel, presidit aleshores per Ben Gurion. El judici havia estat presentat com un procés general al nazisme i, de fet, el fiscal –que no el tribunal ni menys la sentència, que va considerar específicament els actes de l’acusat– es va entestar a fer una causa general contra el nazisme en preguntar les víctimes jueves si es podia haver fet una altra cosa, tot alimentant la idea falsa de la manca de resistència, i potser la condició de boc expiatori que alguns volgueren veure en Eichmann.

Una fecunda herència

Un senyal de la fecunditat dels plantejaments d’Arendt és que segueix fecundant línies de pensament, com la que Fina Birulés i Manuel Cruz segueixen al nostre país, o el reconeixement del seu mestratge per part de Richard Sennet, que fonamenta la trilogia encetada amb L’artesà en la concepció antropològica de la nostra filòsofa. Les noves formes de fer política reclamades per moviments com el 15M, o l’obligació de fer política com l’aparició en l’àmbit públic si no volem renunciar a la nostra dignitat d’éssers humans també beuen de les seves reflexions. El tema del mal i d’Eichmann el fa reaparèixer Claude Lanzman, director de la monumental Shoah, en el seu recentíssim film Le dernier des injustes, basat en l’entrevista feta l’any 1975 a Benjamin Mulmerstein,  en què aquest rabí manté que Eichmann, contra el que declarà al judici, participà directament en la violència antisemita de la Nit dels vidres trencats.

Finalment, caldria destacar el llibre Narrar el mal, de la filòsofa Maria Pia Lara, perquè s’adiu especialment als temes plantejats en el film de von Trotta.  Lara recull el fil d’Arendt sobre el judici i reflexiona sobre el mal. Aquesta filòsofa sosté que fets com l’Holocaust no es poden tractar moralment des del paradigma de la justícia, atès que les víctimes de la “Solució final” no ho van ser de la injustícia, sinó de quelcom més ignominiós. Per això proposa un nou paradigma, el paradigma del mal, on s’agruparien els danys morals creats per la crueltat i l’atrocitat humanes.  Per exercir el judici moral reflexionant sobre les atrocitats nazis cal ultrapassar la barrera del que és ignominiós, no conceptualitzat ni conceptualitzable, perquè, tanmateix, és imprescindible parlar-ne: això són les narratives sobre el mal, com ara la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, El cor de les tenebres de Conrad, La Mort i la donzella d’Ariel Dorfman, Eichmannn a Jerusalem, o fins i tot narratives com la sèrie televisiva de la dècada dels 80 Holocaust, capaces de despertar les “guerres de la memòria” tot emplenant l’espai públic de reflexió. En aquestes s’hi manifesta el poder revelador del llenguatge mitjançant el qual exercim el judici, tot encunyant paraules com genocidi, zona grisa... banalitat del mal.

No traguem la conclusió trivialitzadora que hi ha molts Eichmanns amagats. I encara menys que la injustícia i la crueltat són qüestions banals, és a dir, intranscendents, vulgars o de poca importància. Ningú és Eichmann fins que fa el que va fer Eichmann. Tanmateix, com que segons la nostra filòsofa, el que va fer no prové de la possessió diabòlica, ni de la por insuperable, ni de res inevitable, hem d’estar amatents. Quan avui sentim parlar d’expulsions, de censos, de classificacions de persones, de murs, o quan veiem apaivagar-se la vigilància davant de l‘antisemitisme, el racisme i la xenofòbia, hem de tenir ben present que, com diu Maria Pía Lara, (pàgina 76): “El costat més fosc del mal rau en la incapacitat per saber quina mena d’accions no poden tenir perdó.” Seguint l’adagi d’Adorno: “No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”; és a dir: prohibició d’estetitzar, imperatiu de recordar, prohibició d’actualitzar. La pel·lícula de von Trotta pot ser una ocasió per atiar la reflexió al nostre país.

Principals obres

1929 El concepto de amor en San Agustín (tesi doctoral). Madrid, Encuentro, 2001.

1951 Los orígenes del totalitarismo. Madrid, Taurus, 1988. Va fer-ne diverses revisions.

1953 “Comprensión y politica” en De la historia a la acción.  Selecció de Manuel Cruz. Paidós, Barcelona 1995.

1958 La condición humana. Barcelona, Paidós ,1974.

1963 Eichmannn en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal.

Barcelona, Lumen, 1999.

1965 Sobre la revolución. Madrid, Alianza, 1988.

1971 “El pensamiento” i

1978 “La voluntad” publicades pòstumament dins l’obra incompleta La vida del espíritu. Barcelona, Paidós, 2002.

Hannah Arendt Zur person. Entrevista amb Günter Gauss per a la televisió d’Alemanya occidental, 1964 (en alemany amb subtítols en castellà)

http://youtu.be/WDovm3A1wI4

Sobre Hannah Arendt

BIRULÉS, Fina (2007). Una herencia sin testamento: Hannah Arendt. Barcelona, Herder.

FORTI, Simona (2001). Vida del Espíritu y tiempo de la polis. Madrid, Cátedra.

LARA, María Pía (2009). Narrar el mal. Barcelona, Gedisa.

MARRADES, Julián (consulta (consulta 12-1-2014). La radicalidad del mal banal.

http://www.uv.es/iued/actividades/articulos/marrades.htm

PRINZ, Alois (2001). La filosofía como profesión, o el amor al mundo. La vida de Hannah Arendt. Barcelona, Herder

ISEGORÍA/23 (2000). La filosofía después del Holocausto. Número especial de la revista Isegoria, coordinat per Reyes Mate.

http://isegoria.revistas.csic.es/index.php/isegoria/issue/view/34

Dossier Hannah Arendt al web d’Alcoberro (inclou les respostes a les cartes crítiques de Scholem i Grafton)http://www.alcoberro.info/planes/arendt0.html

És recomanable l’entrada Hannah Arendt de la Wikipèdia en espanyol, molt superior a la d’altres llengües.

https://es.wikipedia.org/wiki/Hannah_Arendt

Sobre el film

Entrevista a Fina Birulés.

http://lasprincesastambienfriegan.com/2013/06/19/1414/

Entrevista de Thilo Wydra a von Trotta.

http://elmalpensante.com/index.php?doc=display_contenido&id=2437

Cinema 3: Resum de l'entrevista a Margarethe von Trotta en el programa 524 (minut 13:35)

http://www.tv3.cat/videos/4611511/Cinema-3--capitol-524  

Entrevista completa (en francès)

http://www.tv3.cat/videos/4612456/Entrevista-amb-Margarethe-von-Trotta

Recull de materials sobre el film al web del Hannah Arendt Center (Universitat de Bard)

http://www.hannaharendtcenter.org/?page_id=10356

Sobre didàctica de la memòria i Holocaust

Memorial de la Shoah: Dossier sobre Eichmann (en francès)

http://www.memorialdelashoah.org/index.php/fr/decouvrir-le-memorial/2013-01-25-10-59-45/actualites-new/21-les-actualites-du-memorial/828-lihtp-publie-un-dossier-consacre-au-proces-Eichmannn

Centropa http://www.centropa.org/country/spain

El centre Sefarad-Israel manté una pàgina web amb material didàctic sobre el tema.

http://www.sefarad-israel.es/introduccion_instituto_holocausto_y_antisemitismo

Yad Vashem (Israel)

http://www.yadvashem.org/yv/es/index.asp

United States Holocaust Memorial Museum (Inclou l'arxiu de videos i films de Steven Spielberg)

http://www.ushmm.org/

Qui fa la història: els protagonistes o els narradors? A propòsit dels justos entre les nacions

Xavier Alsina

El terme justos entre les nacions va ser aprovat pel Parlament d'Israel amb Ben Gurion el 1953. L'historiador Wolfgaz Benz havia iniciat una investigació sobre les xifres de víctimes jueves durant la Segona Guerra Mundial anys abans. La població jueva havia estat objecte d’exclusió: els van derogar la ciutadania, van separar la seva persona de la realitat social i van segrestar les seves propietats i economia ja l'any 1933. Per això, amb l'afany d'indagar com va ser aquest procés d'anorreament del poble jueu  els investigadors van encunyar aquest terme amb el propòsit d’internacionalitzar la qüestió jueva. Precisament perquè amb l'arribada de les tropes americanes i soviètiques l'any 1945 per alliberar els principals camps de concentració i extermini no es va pensar mai en termes de  genocidi ni holocaust. S'inicia, per tant, de forma gradual l'any 1953 aquest doble procés de quantificar l'abast del genocidi, d’una banda i, de l'altra, identificar les persones que van participar en la salvació del poble jueu. De fet, més enllà del judici de Nuremberg de l'any 1945-1949, es va començar a pensar en la lliçó d'Auschwitz o en el genocidi contra el poble jueu com un fet històric de dimensions inusuals. 

La Mishnà, que recull la tradició oral i el cos jurídic hebreu, inclou la frase que Spielberg va fer popular a La llista de Schindler: “Qui salva una sola vida es com si salvés l'univers sencer.” En aquest sentit, el terme “justos entre les nacions” té com a origen la decisió del govern d'Israel d'emprendre una acció moral davant una certa passivitat mundial a l’hora de reconèixer el coratge i la generositat que determinades persones van tenir durant la Segona Guerra Mundial en salvar vides del poble jueu. Es considera jurídicament que el just salvador va ser una persona corrent que, al marge de la seva ideologia política, religiosa, humanista i sense cap voluntat de buscar cap reconeixement social, va decidir actuar en favor de la vida dels jueus. Yad Vashem –que és l'entitat que ha treballat des de fa molts anys per recuperar la memòria històrica i el testimoni de les víctimes– ha reconegut fins ara justos de 44 països i nacionalitats, homes i dones de totes les edats i condicions sense cap característica específica.

La tomba d'Oskar Schindler a Israel

Un element típic d’aquesta figura de la persona “justa ” és la seva humanitat i el coratge. Hi ha investigadors, com Pearl Oliner i Samuel Oliner, que parlen d'una personalitat altruista que actua amb empatia amb els altres i un sentit humanitari, posant fins i tot en risc la pròpia vida. Per això sembla que el just és qui actua més enllà de les seves creences i conviccions.

Cal dir que d'aleshores ençà les persones considerades “Justes” reben un certificat, després de comprovar amb el testimoniatge la veracitat dels fets, la ciutadania honorífica de l’Estat d’Israel i la consideració de “justos entre totes les Nacions”.

Es cert que hi ha un cert debat polític i ideològic que envolta de polèmica aquesta figura del just entre les nacions, perquè hi ha dubtes raonables sobre qui cal considerar justos: els que van també els van salvar gràcies a la lluita de la resistència contra el nazisme, els que hi van col·laborar oferint-los menjar i ajuda puntual. Fins i tot en algun cas la menció honorífica ha estat rebutjada per la persona reconeguda o pels seus familiars.

En qualsevol cas, sempre hi ha un tret prou clar i evident: el compromís personal i la voluntat de salvar una vida humana. Per això la noció de Just entre les nacions es va aplicar després del cas Eichmann el 1963, i ho va fer Yad Vashem a grups o intitucions o fins i tot nacions com Dinamarc, amb la seva especial sensibilitat per la vida del poble jueu.

Les condicions que el Parlament hebreu el 1953 i posteriorment Yad Vashem van establir, el 1963, per reconèixer una persona justa són: haver recollit o ocultat jueus dins de la llar o llocs privats, haver falsificat documentació per canviar identitats de jueus, haver-los ajudat a escapar d'una zona o regió, haver rescatat a nens o nenes jueves d’una mort segura.

A Espanya hi ha quatre persones reconegudes com a Justos entre les nacions, totes elles vinculades al cos diplomàtic, que desobeïnt les ordres del dictador, van contribuir a salvar vides de persones jueves.

Però la qüestió de fons que situa aquest concepte en el debat d'avui potser gira entorn del judici que la narrativa històrica fa dels fets i dels seus personatges principals. Hannah Arendt deia que l'historiador s'assembla més al poeta, perquè té la seva capacitat de fer judicis sobre la història.

I com un narrador històric pot convertir-se en jutge? En qualsevol cas els justos entre les nacions constitueixen un excel·lent exemple per educar en aquesta lliçó d'Auswitch.

Xavier Alsina és professor de secundària: xalsina@xtec.cat

El grup de treball per al professorat Exili, Deportació i Holocaust

Susanna Sigiran Perarnau

Hi ha la idea preexistent al nostre entorn, i també, per tant, en el nostre sistema educatiu, que d’aquests temes “ja se’n sap prou” o que “ja s’hi treballa molt” o, cosa que és més greu, “que no ens va afectar” en el cas de l’Holocaust. A la realitat es pot constatar, però, que ni s’hi treballa prou ni prou bé. Hi ha, en general, una veritable obsessió per acabar els programes proposats pels llibres de text, en els quals els temes referits a les deportacions i els genocidis estan molt poc representats. En contrapartida, si llegim el currículum, aquest és prou obert perquè puguem dedicar un espai de temps més o menys llarg a aquest tema, tan transcendental en un moment històric tan delicat com el que estem vivint, amb una crisi econòmica que està fent aflorar sentiments i conductes racistes dins de les nostres aules.

El nostre grup de treball va néixer el curs 2012/2013 i té com antecedents un primer seminari realitzat el 2011, titulatDeportació, extermini i Holocaust. Com tractar-ho a l’aula, dirigit al professorat de secundària i impulsat pel Departament d'Ensenyament, el CESIRE-CERES i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. A més, el grup s’enriqueix amb tota la feina realitzada durant anys per professorat i altres professionals i institucions, amb molt d'entusiasme, sobre aquestes temàtiques que des de la nostra Guerra Civil, passant per l'exili i la deportació, ens connecten amb l'Holocaust.

L’ensenyament sobre l’exili, la deportació i l’Holocaust ha de formar part, com a tema explícitament curricular, interdisciplinari i transversal, de l’educació al nostre país, de la mateixa manera que la transmissió de la memòria democràtica i la reflexió formen part dels currículums explícits, interdisciplinaris i transversals a Europa. Cap país pot oblidar que ha de conèixer el seu passat i comprendre el seu present per construir un futur millor, i l'ensenyament sobre aquests temes és essencial en aquest sentit.

L’alumnat dels diversos nivells educatius, en tant que representa el futur de la nostra societat, no pot ser privat del coneixement i la reflexió sobre els  conflictes i  els  genocidis del segle XX que ens han afectat directament: les terribles conseqüències de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, del feixisme i del nacionalsocialisme.  D’altra banda i com a  tret fonamental, l’alumnat no pot ser privat de tractar i reflexionar sobre temes com la barbàrie, la intolerància, el racisme i la xenofòbia.

En el nostre cas concret, s’evidencia que un conflicte d’àmbit nacional –sabem  que res es desenvolupa aïlladament– ens porta a un d’internacional. Una de les conseqüències de la nostra Guerra Civil, l’exili republicà, desembocà en altres conflictes en la Segona Guerra Mundial –la deportació, els camps i l’Holocaust–  que protagonitzaren i patiren ciutadans i ciutadanes d’arreu del món i també catalans i catalanes. És cert és que al nostre país l’ensenyament sobre l’exili, la deportació i l’Holocaust forma part dels currículums oficials dins de les diverses etapes educatives. En l’ensenyament primari i secundari aquestes continguts són dins la part comuna de les ciències socials. Dins dels estudis universitaris, hi ha referències al tema de l’Holocaust en especialitats específicament relacionades, com poden ser història, filosofia, ciències polítiques, sociologia o dret.

Casa de la Conferència de Wannsee a Berlín

Cal anotar aquí que, a hores d’ara, en algunes facultats, per exemple a la de Medicina, s’estan incorporant crèdits específics, en aquest cas, sobre l’Holocaust. Es constata, però, que sobre aquests temes i, sobretot, pel que fa a l’Holocaust, hi ha poc espai i poc temps dins de les programacions curriculars en tots els nivells educatius i poca formació específica del professorat.

Aquell primer i pioner seminari va donar peu, per primera vegada a Catalunya, que professorat de secundària, de primària, d'universitat i altres especialistes compartíssim la nostra preocupació per l'ensenyament i la recerca en el nostre país sobre l'exili, la deportació i l'Holocaust.

Posteriorment, als voltants del 27 gener de 2012, dia internacional de commemoració de les víctimes de l’Holocaust, es va organitzar entre el Departament d’Ensenyament i el Memorial Democràtic, una conferència dirigida a estudiants de 4t de l’ESO,  a càrrec del president de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, sobre L’Holocaust al cinema i la literatura. D’aquesta activitat va sorgir un grup de professors i professores interessats a formar un grup de treball per reflexionar sobre aquests temes i, sobretot, sobre la manera de treballar-los amb l'alumnat.

El curs passat es va commemorar també aquest dia i més de 200 alumnes es van trobar a la Facultat de Comunicació de la URL Blanquerna. La temàtica va girar aleshores al voltant dels justos entre les nacions, aquelles persones que, posant en risc les seves vides, van salvar la dels altres. Aquest acte va comptar amb la presència de Serge Barba, fill de refugiats espanyols que va néixer a la Maternitat d’Elna, gràcies a l’empenta de persones com Elisabeth Eidenbenz.

Enguany el 27 de gener va girar al voltant dels camins de l’Holocaust, camins de supervivència i també camins d’extermini. Hi va participar com a testimoni. Dory Sont Heilbruner, filla d’emigrants alemanys jueus residents a Barcelona, que va descobrir la història dels camins de la seva família després de la mort de la seva mare. També hi van participar diversos centres educatius i una coral de joves, que va interpretar cançons escrites per persones perseguides, víctimes del nacionalsocialisme.

El nostre grup ha fet, a més d’altres actuacions, l’estudi comparatiu dels diversos llibres de text presents al mercat relacionats amb l’exili, la deportació i l’Holocaust, està acabant un primer quadern didàctic, la creació d’una pàgina web i l’elaboració d’un manifest contra la banalització del nazisme.

La formació del nostre professorat i especialistes és àmplia i diversa, i inclou cursos i seminaris realitzats, per exemple, al Memorial de la Shoa de París, a la Casa de la Conferència de Wannsee a Berlín, a Yad Vashem a Jerusalem o a la Casa Sefarad-Israel a Madrid.

Convidem el professorat de primària, secundària i d’universitat, així com altres professionals i públic en general, a sumar-s’hi i a participar-hi. Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a grupdetreballedh@gmail.com

Susanna Sigiran Perarnau (susana.sigiran@gmail.com).  Grup de treball Exili, Deportació i Holocaust. Departament d'Ensenyament

---

---