la banalidad del Mal
abril 10, 2014 § Deja un comentario
Es posible que la tesis sobre la banalidad del Mal sea un nuevo intento, aunque probablemente inconsciente, de eliminar de raíz aquello tan cristiano del pecado original. Como si el Mal, al fin y al cabo, no pudiera arraigar en el corazón de los hombres. Como si, en definitiva, Eichmann hubiera sido simplemente un títere de un Mal anónimo, estructural. De la tesis de Hannah Arendt se desprende que los hombres y las mujeres quedan expuestos al Mal debido a una sempiterna falta de reflexión. Eichmann, sencillamente, no sabía lo que hacía. Pero cuesta creer que la reflexión sea lo que pueda salvarnos del Mal. Un filósofo es también capaz de impiedad. El Mal puede ser querido. Hay algo así como una voluntad de Mal que habita en las fosas abisales del corazón humano. Hay un deseo profundo de exterminar al otro, de suprimir su alteridad. Tomarse en serio el Mal supone admitir que no puede haber redención para Eichmann, ese Amalek contemporáneo. O, por decirlo en cristiano, que no puede haber otra redención que la que procede de Dios. Pero es obvio que el sujeto moderno, heredero de las ficciones roussonianas del buen salvaje, no puede admitir tal conclusión.
http://kobinski.wordpress.com/2014/04/10/la-banalidad-del-mal/#respond
Pia Lara en su "Narrar el mal " nos guía en este sentido .... Si hay un mal radical , si hay un mal humano entonces todo está permitido , parafraseando la frase de Leon de Felipe .... Claro si lo humano parece que puede ser consciente de aquello que hace en su acto entonces Eichmann efectivamente sabia lo que hacia tal como la comunidad judía mantuvo en su día en el juicio de Jerusalem... El tema pues parece que gira entorno a la consciencia o no de lo que hacemos ... Pero también de fondo existe el tema de creer algo así como una idea configurada de algo como el BIEN y algo como el MAL , en términos absolutos , al estilo de las ideas platónicas ... Me parece que la cuestión pues en este planteamiento que J.C.C hace en su blog sobre la cuestión nos debería remitir a entender hasta que punto existe esta posibilidad de ser roussonianos o bien hobesianos .... somos malos o hacemos el mal a sabiendas o más bien no pensamos en el mal que hacemos ... El cristianismo necesita de ese infierno claro está , de ese mal radical que nos convierte en deudores de nuestros pecados y de necesitar expiar nuestras culpas para librarnos de ese mal que hacemos... Sin embargo cuando Jesús en el nuevo testamento en el Gólgota hablar con los ladrones que se encuentran a su lado parece que se trate de desear o de la voluntad misma de ser consciente de lo que uno hace o ha hecho ..o sea que el buen ladrón es salvado porque precisamente se reconoce como consciente de lo que le delata , su maldad ... por tanto es un auténtico sujeto moral a diferencia de ese idiota moral , el individuo como Eichmann que de forma aconsciente se convierte en un ser amoral , que carece de una moral pensada y deseada, un sujeto que no es tanto sujeto de su acción o de sus actos sino más bien se convierte en su propio objeto de acción.. Obedece a órdenes y eso le exime de ser consciente en saber lo que hace...
La cuestión pues parece que gira entorno a la cuestión del porque el cristianismo necesita de ese mal encarnado en persona , porque ese reconocimiento de un mal que habita entre nosotros. Esta claro que Leibniz en su teodicea nos dice que vivimos en el mejor de los mundos posibles. ¿Pero esa posibilidad de un mundo mejorable nos obliga a creer en ideas inalcanzables como eso del Bien absoluto y eso del mal absoluto. ?
Hannah Arendt nos habla de que el mal no se hace a sabiendas o como mínimo nadie se da cuenta de que hace daño hasta que lo ha cometido , o sea, entre la acción misma y la reflexión se produce eso que llamamos moral o ética . En la moral cristiana todos somos culpables de nuestro origen , el pecado original , y eso nos obliga a buscar la salvación a través de Dios ... Eichmann se encuentra con la cuestión de obedecer órdenes y nada más , o sea, recogería la frase del propio Jesús cuando dice "Padre perdónalos porque no saben lo que hacen" ...Frase que se refiere a la idea de Arendt nadie hace el mal a sabiendas , puesto que todos cometemos este mal constantemente sin saberlo ...
La mediocridad de Eichmann permite pensar sobre nosotros mismos : acaso tu J.C.C sabes donde se han fabricado las camisas que compras, o de donde han sacado el mineral del móvil que usas, o la participación de tu dinero en el banco para financiar quehaceres ilícitos, o el consumo de carne con el maltrato animal subsiguiente...
O sea que en el fondo siempre estamos haciendo mal pero este mal conviene diferenciarlo de otro mal radical y absoluto que el cristianismo nos impone. Digo que se nos impone porque estamos todos manchados por el pecado original eso nos exige salvarnos y en eso consiste alejarnos del mal que hacemos ...pero he aquí la cuestión puesto que sin la necesidad de ser roussonianos nos vemos obligados a ser siempre consciente de nuestros actos cuando la filosofia occidental siempre se ha movido por razones y reflexiones y no por una acción impulsiva como si lo ha hecho Oriente y el taoismo... El cristianismo así convierte el mal en una realidad que poseemos y a Eichmann en un asesino tal como la comunidad hebrea o judía sostuvo en el juicio contra el criminal nazi ... De alguna forma el terrorismo americano también desde la época de Bush convirtió el mal en un objetivo a alcanzar y por eso el apocalipsis todavía existe ...
¿Qué quiere decir el texto de mi amigo J.C.C cuando se refiere a la visión del cristianismo de esa banalidad del mal ?
Pia Lara en su "Narrar el mal " nos guía en este sentido .... Si hay un mal radical , si hay un mal humano entonces todo está permitido , parafraseando la frase de Leon de Felipe .... Claro si lo humano parece que puede ser consciente de aquello que hace en su acto entonces Eichmann efectivamente sabia lo que hacia tal como la comunidad judía mantuvo en su día en el juicio de Jerusalem... El tema pues parece que gira entorno a la consciencia o no de lo que hacemos ... Pero también de fondo existe el tema de creer algo así como una idea configurada de algo como el BIEN y algo como el MAL , en términos absolutos , al estilo de las ideas platónicas ... Me parece que la cuestión pues en este planteamiento que J.C.C hace en su blog sobre la cuestión nos debería remitir a entender hasta que punto existe esta posibilidad de ser roussonianos o bien hobesianos .... somos malos o hacemos el mal a sabiendas o más bien no pensamos en el mal que hacemos ... El cristianismo necesita de ese infierno claro está , de ese mal radical que nos convierte en deudores de nuestros pecados y de necesitar expiar nuestras culpas para librarnos de ese mal que hacemos... Sin embargo cuando Jesús en el nuevo testamento en el Gólgota hablar con los ladrones que se encuentran a su lado parece que se trate de desear o de la voluntad misma de ser consciente de lo que uno hace o ha hecho ..o sea que el buen ladrón es salvado porque precisamente se reconoce como consciente de lo que le delata , su maldad ... por tanto es un auténtico sujeto moral a diferencia de ese idiota moral , el individuo como Eichmann que de forma aconsciente se convierte en un ser amoral , que carece de una moral pensada y deseada, un sujeto que no es tanto sujeto de su acción o de sus actos sino más bien se convierte en su propio objeto de acción.. Obedece a órdenes y eso le exime de ser consciente en saber lo que hace...
La cuestión pues parece que gira entorno a la cuestión del porque el cristianismo necesita de ese mal encarnado en persona , porque ese reconocimiento de un mal que habita entre nosotros. Esta claro que Leibniz en su teodicea nos dice que vivimos en el mejor de los mundos posibles. ¿Pero esa posibilidad de un mundo mejorable nos obliga a creer en ideas inalcanzables como eso del Bien absoluto y eso del mal absoluto. ?
Hannah Arendt nos habla de que el mal no se hace a sabiendas o como mínimo nadie se da cuenta de que hace daño hasta que lo ha cometido , o sea, entre la acción misma y la reflexión se produce eso que llamamos moral o ética . En la moral cristiana todos somos culpables de nuestro origen , el pecado original , y eso nos obliga a buscar la salvación a través de Dios ... Eichmann se encuentra con la cuestión de obedecer órdenes y nada más , o sea, recogería la frase del propio Jesús cuando dice "Padre perdónalos porque no saben lo que hacen" ...Frase que se refiere a la idea de Arendt nadie hace el mal a sabiendas , puesto que todos cometemos este mal constantemente sin saberlo ...
La mediocridad de Eichmann permite pensar sobre nosotros mismos : acaso tu J.C.C sabes donde se han fabricado las camisas que compras, o de donde han sacado el mineral del móvil que usas, o la participación de tu dinero en el banco para financiar quehaceres ilícitos, o el consumo de carne con el maltrato animal subsiguiente...
O sea que en el fondo siempre estamos haciendo mal pero este mal conviene diferenciarlo de otro mal radical y absoluto que el cristianismo nos impone. Digo que se nos impone porque estamos todos manchados por el pecado original eso nos exige salvarnos y en eso consiste alejarnos del mal que hacemos ...pero he aquí la cuestión puesto que sin la necesidad de ser roussonianos nos vemos obligados a ser siempre consciente de nuestros actos cuando la filosofia occidental siempre se ha movido por razones y reflexiones y no por una acción impulsiva como si lo ha hecho Oriente y el taoismo... El cristianismo así convierte el mal en una realidad que poseemos y a Eichmann en un asesino tal como la comunidad hebrea o judía sostuvo en el juicio contra el criminal nazi ... De alguna forma el terrorismo americano también desde la época de Bush convirtió el mal en un objetivo a alcanzar y por eso el apocalipsis todavía existe ...
Entorn de Hannah Arendt
El recent film Hannah Arendt, de Margarethe von Trotta, suscita moltes i variades qüestions. Entre d'altres, la valoració de la figura d'una filòsofa del segle XX que es va engrandint a mesura que passen els anys; la fidelitat en la reconstrucció del cas Eichman; el càstig als culpables dels crims contra la humanitat; la consideració de l'Holocaust; els posicionaments de persones d'arrel jueva en el règim nazi i posteriorment. Per això hem cregut oportú oferir materials per tractar alguns temes relacionats:
- A propòsit del film Hannah Arendt, Jordi Beltran del Rey
- Qui fa la història: els protagonistes o els narradors? A propòsit dels justos entre les nacions, Xavier Alsina
- El grup de treball per al professorat Exili, Deportació i Holocaust, Susanna Sigiran Perarnau
 |
Hannah Arendt
Dirigida per Margarethe von Trotta
Guió: Pam Katz, Margarethe von Trotta Música: André Mergenthaler Fotografia: Caroline Champetier Repartiment: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen, Nicholas Woodeson, Victoria Trauttmansdorff, Klaus Pohl Productora: Heimatfilm Any: 2012 Duració: 113 min. País: Alemanya |
Enllaços d'interès
Crítica arran de la publicació de la segona edició d'Eichman a Jerusalem en hebreu al diari Haaretz.
A propòsit del film Hannah ArendtJordi Beltran del Rey |
La pel·lícula Hannah Arendt, de Margarethe von Trotta, suscita moltes i variades qüestions. Entre d'altres, el lloc de la filòsofa en el pensament contemporani; la fidelitat en la reconstrucció del cas Eichmannn; el càstig als culpables dels crims contra la humanitat; la consideració de l'Holocaust; el posicionament de persones jueves i no jueves respecte del règim nazi; la qüestió de la maldat humana. Com a educadors ens planteja també el lloc de l’ensenyament de la memòria de l’Holocaust i de la prevenció dels crims contra la humanitat
El film
Margarethe von Trotta és una de les més importants directores europees. Dins de la seva llarga filmografia com a directora destaquen films entorn de dones, des de L’honor perdut de Katharina Blum (1975) i Les germanes alemanyes (1981) fins als dedicats a la política Rosa Luxemburg (1986) o a l’abadessa medieval Hildegard de Bingen (2009).
Hanna h Arendt (2012) se centra en els quatre anys (1961-1965) de la vida d’aquesta filòsofa (1906-1975) en què assistí al judici al criminal nazi Adolf Eichmann i la polèmica suscitada a partir de les cròniques que publicà al New Yorker. Hi apareix la vida, als anys de postguerra a Nova York, d’intel·lectuals jueus fugits d’Alemanya. L’amistat amb la novel·lista Mary MacCarthy. La jove Lotte Köhler, ajudant i una de les seves marmessores literàries. La relació amb el seu segon marit, Heinrich Blücher. Les vetllades a la casa del matrimoni amb altres intel·lectuals, com Hans Jonas, amic des del temps que estudiaven a la Universitat de Marburg, i la seva dona, Lore, que va fer de mediadora en la reconciliació d’ambdós. La ferida del trencament de l’amistat amb el seu mentor Kurt Blumenfeld, a les ordres del qual havia realitzat activitats clandestines en pro del sionisme als anys trenta. A través de flashbackspodem també saber de la relació amb els seus mestres Karl Jaspers i Martin Heidegger. La pel·lícula aprofita materials televisius del judici a Jerusalem, que va ser profusament publicitat en l’època. El guió, elaborat durant deu anys, es basa en les biografies existents, especialment la magna biografia de la seva alumna Elisabeth Young-Bruehl i en entrevistes a amistats i família que encara viuen. Es tracta bàsicament d’una pel·lícula d’idees, dins de la qual es narra l’encunyació del discutit concepte “banalitat del mal”, però sobretot ens mostra el compromís amb el qüestionament incessant que implica una vida filosòfica.
La necessitat d’examinar el que s’ha esdevingut
Un atac de cor va acabar sobtadament amb la vida d’Arendt. Deixava inacabada una de les seves obres més filosòfiques, La vida de l’esperit, quan només havia arribat a escriure en la seva màquina el títol de la tercera part: “El judici”. El tema del judici ètic serà cabdal en tota la seva filosofia. En moral –i també en política, insistirà Arendt– els judicis usuals són els judicis determinants, que consisteixen en l’aplicació de la norma al cas concret. Es tracta d’una mena de deducció que permet establir què cal fer en cada situació. Seguint el camí que havia obert Kant en laCrítica del Judici, Arendt proposa un altre tipus de judici, el judici reflexionant, que és el que exercim quan intentem comprendre unes accions que s’han esdevingut com a producte de la llibertat humana. L’antropologia arendtiana, exposada especialment en La condició humana, considera que els éssers humans, a més de lliures, són plurals, que han aparegut al món gràcies a la natalitat –el contrari del heideggerià “ésser per a la mort”– i assoleixen la seva dignitat com a humans en la seva acció dins de l’espai públic, és a dir, entre altres éssers humans. “Amb la paraula i l’acte ens inserim en el món humà i aquesta acció és com un segon naixement” (CH, 201).
| És dins d’aquesta concepció que Arendt va escriure la seva magna Els orígens del totalitarisme, llançant a l’espai públic el seu judici reflexionant –a la manera socràtica– sobre el règim nazi i l’estalinisme (els estrategs de la Guerra freda subratllaran el paral·lelisme i el generalitzaran a tot el període soviètic) i omplint de sentit el termetotalitarisme, que en l’època es feia servir en sentits diferents. El totalitarisme no és una dictadura, ni una tirania, ni un despotisme, sinó que és aquell sistema que mitjançant el terror total acaba fent superflus els individus plurals per lligar-los en un cos únic. Aquell sistema en què, d’altra banda, “és totalment obvi que el suport de les masses al totalitarisme no procedeix ni de la ignorància ni del rentat de cervell” (OT, 27, n). Aquell sistema que fa servir la violència fins i tot quan no la necessita per mantenir-se, tot creant la figura dels delinqüents sense delicte. |
|
Aquesta documentada obra, que ocupa un important lloc en història i en filosofia política, no pretén tanmateix ser un estudi científic que expliqui el totalitarisme i els seus estadis previs, l’antisemitisme i l’imperialisme, segons unes causes que els provocarien. En la línia que més tard desenvoluparà Habermas, el que Arendt hi fa no és una explicació, sinó una comprensió. Comprendre vol dir desvelar, gràcies el llenguatge, que en els fets tractats hi ha estat present la llibertat humana. Comprendre’ls no vol dir en cap cas justificar-los, cosa que passaria si consideréssim que han estat causats i, per tant eren inevitables, ni per descomptat perdonar-los, cosa que donaria la facultat a qui perdona d’esborrar uns fets que no es poder esborrar.
El mal radical i el mal banal
El mal radical prové d’una vella qüestió d’arrel teològica sobre l’estatus del mal. El mal radical és incastigable, imperdonable, i els seus motius són tan baixos que escapen a la comprensió humana. Acceptar la seva existència implicaria acceptar l’equivalència del poder de Déu i del Diable, que és la tesi del maniqueisme. Tanmateix, per al cristianisme, que recull la tradició platònica, el mal no té entitat, és simplement absència de bé. Per això, fins i tot el Diable és un àngel caigut. El tema de l’arrel humana maligna havia estat reprès per Kant i de fet Arendt, a ElsOrígens del totalitarisme, havia afirmat que aquest règim era la realització del mal radical.
D’aquí ve el seu interès per assistir al judici a Eichmann i, malgrat el dolor del record, exercir-hi el judici reflexionant. Arendt no pretenia jutjar el nazisme –ja ho havia fet als Orígens del totalitarisme–, i encara menys anar a observar la fera vençuda, sinó reflexionar sobre una persona. Com diu en la carta a Grafton, “desitjava saber qui era Eichmann i quins van ser els seus actes, no des del punt de vista que els seus crims fossin part del sistema nazi, sinó enen tant que ell era un agent lliure”. I en el judici va trobar el criminal que havia participat activament en la deportació dels jueus de sòl alemany, que organitzà la reunió de Wansee per coordinar-ne l’assassinat massiu, calculat en la mateixa reunió en onze milions de persones, cosa que determinava la capacitat dels vagons de càrrega per transportar les multituds classificades, espoliades, vexades, torturades, que si no havien mort d’asfíxia calculada als vagons de transport, ho farien d’inanició als camps o directament a les cambres de gas. Aquest home afirmava que se sentia innocent de cap crim, sostenia que complir amb el seu deure com a oficial de les SS era admirable, deia que sentia satisfacció en recordar els fets, i declarava que hagués tingut problemes de consciència si hagués desobeït les ordres. Traeix el pensament d’Arendt qui afirmi que ella considerava Eichmann una bona persona. En tot cas, el jerarca nazi se sentia bona persona.
Això és el que va portar Arendt a parlar de “banalitat del mal”. Eichmann no era un diable, sinó una persona capaç de produir un patiment monstruós i mantenir la consciència neta. El fet que algú es pugui situar en aquesta posició no a causa d’una patologia o per qualsevol altre determinisme, és a dir, sense res que pugui deslliurar-lo de la responsabilitat dels seus actes, és el que fa més horrorós l’episodi nazi. A més, il·lumina sobre l’actitud de molts alemanys respecte del nazisme. També ens alerta sobre la manca de pensament, que és el que segons ella va fer que Heidegger acceptés el nazisme, i ens fa veure que no estem salvats de repetir el nazisme amb d’altres formes, i que tampoc ens hem de fer il·lusions sobre el que els éssers humans no faran. El sadisme amb què acostumen a retratar-se els nazis en molts relats pot ser una manera del fer-nos explicable i suportable precisament aquesta banalitat del mal.
És comprensible que aquesta anàlisi d’Arendt topés amb l’opinió dominat en cercles jueus i amb la política del govern d’Israel, presidit aleshores per Ben Gurion. El judici havia estat presentat com un procés general al nazisme i, de fet, el fiscal –que no el tribunal ni menys la sentència, que va considerar específicament els actes de l’acusat– es va entestar a fer una causa general contra el nazisme en preguntar les víctimes jueves si es podia haver fet una altra cosa, tot alimentant la idea falsa de la manca de resistència, i potser la condició de boc expiatori que alguns volgueren veure en Eichmann.
Una fecunda herència
Un senyal de la fecunditat dels plantejaments d’Arendt és que segueix fecundant línies de pensament, com la que Fina Birulés i Manuel Cruz segueixen al nostre país, o el reconeixement del seu mestratge per part de Richard Sennet, que fonamenta la trilogia encetada amb L’artesà en la concepció antropològica de la nostra filòsofa. Les noves formes de fer política reclamades per moviments com el 15M, o l’obligació de fer política com l’aparició en l’àmbit públic si no volem renunciar a la nostra dignitat d’éssers humans també beuen de les seves reflexions. El tema del mal i d’Eichmann el fa reaparèixer Claude Lanzman, director de la monumental Shoah, en el seu recentíssim film Le dernier des injustes, basat en l’entrevista feta l’any 1975 a Benjamin Mulmerstein, en què aquest rabí manté que Eichmann, contra el que declarà al judici, participà directament en la violència antisemita de la Nit dels vidres trencats.
Finalment, caldria destacar el llibre Narrar el mal, de la filòsofa Maria Pia Lara, perquè s’adiu especialment als temes plantejats en el film de von Trotta. Lara recull el fil d’Arendt sobre el judici i reflexiona sobre el mal. Aquesta filòsofa sosté que fets com l’Holocaust no es poden tractar moralment des del paradigma de la justícia, atès que les víctimes de la “Solució final” no ho van ser de la injustícia, sinó de quelcom més ignominiós. Per això proposa un nou paradigma, el paradigma del mal, on s’agruparien els danys morals creats per la crueltat i l’atrocitat humanes. Per exercir el judici moral reflexionant sobre les atrocitats nazis cal ultrapassar la barrera del que és ignominiós, no conceptualitzat ni conceptualitzable, perquè, tanmateix, és imprescindible parlar-ne: això són les narratives sobre el mal, com ara la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, El cor de les tenebres de Conrad, La Mort i la donzella d’Ariel Dorfman, Eichmannn a Jerusalem, o fins i tot narratives com la sèrie televisiva de la dècada dels 80 Holocaust, capaces de despertar les “guerres de la memòria” tot emplenant l’espai públic de reflexió. En aquestes s’hi manifesta el poder revelador del llenguatge mitjançant el qual exercim el judici, tot encunyant paraules com genocidi, zona grisa... banalitat del mal.
No traguem la conclusió trivialitzadora que hi ha molts Eichmanns amagats. I encara menys que la injustícia i la crueltat són qüestions banals, és a dir, intranscendents, vulgars o de poca importància. Ningú és Eichmann fins que fa el que va fer Eichmann. Tanmateix, com que segons la nostra filòsofa, el que va fer no prové de la possessió diabòlica, ni de la por insuperable, ni de res inevitable, hem d’estar amatents. Quan avui sentim parlar d’expulsions, de censos, de classificacions de persones, de murs, o quan veiem apaivagar-se la vigilància davant de l‘antisemitisme, el racisme i la xenofòbia, hem de tenir ben present que, com diu Maria Pía Lara, (pàgina 76): “El costat més fosc del mal rau en la incapacitat per saber quina mena d’accions no poden tenir perdó.” Seguint l’adagi d’Adorno: “No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”; és a dir: prohibició d’estetitzar, imperatiu de recordar, prohibició d’actualitzar. La pel·lícula de von Trotta pot ser una ocasió per atiar la reflexió al nostre país.
Principals obres
1929 El concepto de amor en San Agustín (tesi doctoral). Madrid, Encuentro, 2001.
1951 Los orígenes del totalitarismo. Madrid, Taurus, 1988. Va fer-ne diverses revisions.
1953 “Comprensión y politica” en De la historia a la acción. Selecció de Manuel Cruz. Paidós, Barcelona 1995.
1958 La condición humana. Barcelona, Paidós ,1974.
1963 Eichmannn en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal.
Barcelona, Lumen, 1999.
1965 Sobre la revolución. Madrid, Alianza, 1988.
1971 “El pensamiento” i
1978 “La voluntad” publicades pòstumament dins l’obra incompleta La vida del espíritu. Barcelona, Paidós, 2002.
Hannah Arendt Zur person. Entrevista amb Günter Gauss per a la televisió d’Alemanya occidental, 1964 (en alemany amb subtítols en castellà)
Sobre Hannah Arendt
BIRULÉS, Fina (2007). Una herencia sin testamento: Hannah Arendt. Barcelona, Herder.
FORTI, Simona (2001). Vida del Espíritu y tiempo de la polis. Madrid, Cátedra.
LARA, María Pía (2009). Narrar el mal. Barcelona, Gedisa.
MARRADES, Julián (consulta (consulta 12-1-2014). La radicalidad del mal banal.
PRINZ, Alois (2001). La filosofía como profesión, o el amor al mundo. La vida de Hannah Arendt. Barcelona, Herder
ISEGORÍA/23 (2000). La filosofía después del Holocausto. Número especial de la revista Isegoria, coordinat per Reyes Mate.
Dossier Hannah Arendt al web d’Alcoberro (inclou les respostes a les cartes crítiques de Scholem i Grafton)http://www.alcoberro.info/planes/arendt0.html
És recomanable l’entrada Hannah Arendt de la Wikipèdia en espanyol, molt superior a la d’altres llengües.
Sobre el film
Entrevista a Fina Birulés.
Entrevista de Thilo Wydra a von Trotta.
Cinema 3: Resum de l'entrevista a Margarethe von Trotta en el programa 524 (minut 13:35)
Entrevista completa (en francès)
Recull de materials sobre el film al web del Hannah Arendt Center (Universitat de Bard)
Sobre didàctica de la memòria i Holocaust
Memorial de la Shoah: Dossier sobre Eichmann (en francès)
El centre Sefarad-Israel manté una pàgina web amb material didàctic sobre el tema.
Yad Vashem (Israel)
United States Holocaust Memorial Museum (Inclou l'arxiu de videos i films de Steven Spielberg)
Qui fa la història: els protagonistes o els narradors? A propòsit dels justos entre les nacions
Xavier Alsina
El terme justos entre les nacions va ser aprovat pel Parlament d'Israel amb Ben Gurion el 1953. L'historiador Wolfgaz Benz havia iniciat una investigació sobre les xifres de víctimes jueves durant la Segona Guerra Mundial anys abans. La població jueva havia estat objecte d’exclusió: els van derogar la ciutadania, van separar la seva persona de la realitat social i van segrestar les seves propietats i economia ja l'any 1933. Per això, amb l'afany d'indagar com va ser aquest procés d'anorreament del poble jueu els investigadors van encunyar aquest terme amb el propòsit d’internacionalitzar la qüestió jueva. Precisament perquè amb l'arribada de les tropes americanes i soviètiques l'any 1945 per alliberar els principals camps de concentració i extermini no es va pensar mai en termes de genocidi ni holocaust. S'inicia, per tant, de forma gradual l'any 1953 aquest doble procés de quantificar l'abast del genocidi, d’una banda i, de l'altra, identificar les persones que van participar en la salvació del poble jueu. De fet, més enllà del judici de Nuremberg de l'any 1945-1949, es va començar a pensar en la lliçó d'Auschwitz o en el genocidi contra el poble jueu com un fet històric de dimensions inusuals.
La Mishnà, que recull la tradició oral i el cos jurídic hebreu, inclou la frase que Spielberg va fer popular a La llista de Schindler: “Qui salva una sola vida es com si salvés l'univers sencer.” En aquest sentit, el terme “justos entre les nacions” té com a origen la decisió del govern d'Israel d'emprendre una acció moral davant una certa passivitat mundial a l’hora de reconèixer el coratge i la generositat que determinades persones van tenir durant la Segona Guerra Mundial en salvar vides del poble jueu.
Es considera jurídicament que el just salvador va ser una persona corrent que, al marge de la seva ideologia política, religiosa, humanista i sense cap voluntat de buscar cap reconeixement social, va decidir actuar en favor de la vida dels jueus.
Yad Vashem –que és l'entitat que ha treballat des de fa molts anys per recuperar la memòria històrica i el testimoni de les víctimes– ha reconegut fins ara justos de 44 països i nacionalitats, homes i dones de totes les edats i condicions sense cap característica específica.
|
|
Un element típic d’aquesta figura de la persona “justa ” és la seva humanitat i el coratge. Hi ha investigadors, com Pearl Oliner i Samuel Oliner, que parlen d'una personalitat altruista que actua amb empatia amb els altres i un sentit humanitari, posant fins i tot en risc la pròpia vida. Per això sembla que el just és qui actua més enllà de les seves creences i conviccions.
Cal dir que d'aleshores ençà les persones considerades “Justes” reben un certificat, després de comprovar amb el testimoniatge la veracitat dels fets, la ciutadania honorífica de l’Estat d’Israel i la consideració de “justos entre totes les Nacions”.
Es cert que hi ha un cert debat polític i ideològic que envolta de polèmica aquesta figura del just entre les nacions, perquè hi ha dubtes raonables sobre qui cal considerar justos: els que van també els van salvar gràcies a la lluita de la resistència contra el nazisme, els que hi van col·laborar oferint-los menjar i ajuda puntual. Fins i tot en algun cas la menció honorífica ha estat rebutjada per la persona reconeguda o pels seus familiars.
En qualsevol cas, sempre hi ha un tret prou clar i evident: el compromís personal i la voluntat de salvar una vida humana. Per això la noció de Just entre les nacions es va aplicar després del cas Eichmann el 1963, i ho va fer Yad Vashem a grups o intitucions o fins i tot nacions com Dinamarc, amb la seva especial sensibilitat per la vida del poble jueu.
Les condicions que el Parlament hebreu el 1953 i posteriorment Yad Vashem van establir, el 1963, per reconèixer una persona justa són: haver recollit o ocultat jueus dins de la llar o llocs privats, haver falsificat documentació per canviar identitats de jueus, haver-los ajudat a escapar d'una zona o regió, haver rescatat a nens o nenes jueves d’una mort segura.
A Espanya hi ha quatre persones reconegudes com a Justos entre les nacions, totes elles vinculades al cos diplomàtic, que desobeïnt les ordres del dictador, van contribuir a salvar vides de persones jueves.
Però la qüestió de fons que situa aquest concepte en el debat d'avui potser gira entorn del judici que la narrativa històrica fa dels fets i dels seus personatges principals. Hannah Arendt deia que l'historiador s'assembla més al poeta, perquè té la seva capacitat de fer judicis sobre la història.
I com un narrador històric pot convertir-se en jutge? En qualsevol cas els justos entre les nacions constitueixen un excel·lent exemple per educar en aquesta lliçó d'Auswitch.
Xavier Alsina és professor de secundària: xalsina@xtec.cat
El grup de treball per al professorat Exili, Deportació i Holocaust
Susanna Sigiran Perarnau
Hi ha la idea preexistent al nostre entorn, i també, per tant, en el nostre sistema educatiu, que d’aquests temes “ja se’n sap prou” o que “ja s’hi treballa molt” o, cosa que és més greu, “que no ens va afectar” en el cas de l’Holocaust. A la realitat es pot constatar, però, que ni s’hi treballa prou ni prou bé. Hi ha, en general, una veritable obsessió per acabar els programes proposats pels llibres de text, en els quals els temes referits a les deportacions i els genocidis estan molt poc representats. En contrapartida, si llegim el currículum, aquest és prou obert perquè puguem dedicar un espai de temps més o menys llarg a aquest tema, tan transcendental en un moment històric tan delicat com el que estem vivint, amb una crisi econòmica que està fent aflorar sentiments i conductes racistes dins de les nostres aules.
El nostre grup de treball va néixer el curs 2012/2013 i té com antecedents un primer seminari realitzat el 2011, titulatDeportació, extermini i Holocaust. Com tractar-ho a l’aula, dirigit al professorat de secundària i impulsat pel Departament d'Ensenyament, el CESIRE-CERES i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. A més, el grup s’enriqueix amb tota la feina realitzada durant anys per professorat i altres professionals i institucions, amb molt d'entusiasme, sobre aquestes temàtiques que des de la nostra Guerra Civil, passant per l'exili i la deportació, ens connecten amb l'Holocaust.
L’ensenyament sobre l’exili, la deportació i l’Holocaust ha de formar part, com a tema explícitament curricular, interdisciplinari i transversal, de l’educació al nostre país, de la mateixa manera que la transmissió de la memòria democràtica i la reflexió formen part dels currículums explícits, interdisciplinaris i transversals a Europa. Cap país pot oblidar que ha de conèixer el seu passat i comprendre el seu present per construir un futur millor, i l'ensenyament sobre aquests temes és essencial en aquest sentit.
L’alumnat dels diversos nivells educatius, en tant que representa el futur de la nostra societat, no pot ser privat del coneixement i la reflexió sobre els conflictes i els genocidis del segle XX que ens han afectat directament: les terribles conseqüències de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, del feixisme i del nacionalsocialisme. D’altra banda i com a tret fonamental, l’alumnat no pot ser privat de tractar i reflexionar sobre temes com la barbàrie, la intolerància, el racisme i la xenofòbia.
En el nostre cas concret, s’evidencia que un conflicte d’àmbit nacional –sabem que res es desenvolupa aïlladament– ens porta a un d’internacional. Una de les conseqüències de la nostra Guerra Civil, l’exili republicà, desembocà en altres conflictes en la Segona Guerra Mundial –la deportació, els camps i l’Holocaust– que protagonitzaren i patiren ciutadans i ciutadanes d’arreu del món i també catalans i catalanes.
És cert és que al nostre país l’ensenyament sobre l’exili, la deportació i l’Holocaust forma part dels currículums oficials dins de les diverses etapes educatives. En l’ensenyament primari i secundari aquestes continguts són dins la part comuna de les ciències socials. Dins dels estudis universitaris, hi ha referències al tema de l’Holocaust en especialitats específicament relacionades, com poden ser història, filosofia, ciències polítiques, sociologia o dret.
|
|
Cal anotar aquí que, a hores d’ara, en algunes facultats, per exemple a la de Medicina, s’estan incorporant crèdits específics, en aquest cas, sobre l’Holocaust. Es constata, però, que sobre aquests temes i, sobretot, pel que fa a l’Holocaust, hi ha poc espai i poc temps dins de les programacions curriculars en tots els nivells educatius i poca formació específica del professorat.
Aquell primer i pioner seminari va donar peu, per primera vegada a Catalunya, que professorat de secundària, de primària, d'universitat i altres especialistes compartíssim la nostra preocupació per l'ensenyament i la recerca en el nostre país sobre l'exili, la deportació i l'Holocaust.
Posteriorment, als voltants del 27 gener de 2012, dia internacional de commemoració de les víctimes de l’Holocaust, es va organitzar entre el Departament d’Ensenyament i el Memorial Democràtic, una conferència dirigida a estudiants de 4t de l’ESO, a càrrec del president de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, sobre L’Holocaust al cinema i la literatura. D’aquesta activitat va sorgir un grup de professors i professores interessats a formar un grup de treball per reflexionar sobre aquests temes i, sobretot, sobre la manera de treballar-los amb l'alumnat.
El curs passat es va commemorar també aquest dia i més de 200 alumnes es van trobar a la Facultat de Comunicació de la URL Blanquerna. La temàtica va girar aleshores al voltant dels justos entre les nacions, aquelles persones que, posant en risc les seves vides, van salvar la dels altres. Aquest acte va comptar amb la presència de Serge Barba, fill de refugiats espanyols que va néixer a la Maternitat d’Elna, gràcies a l’empenta de persones com Elisabeth Eidenbenz.
Enguany el 27 de gener va girar al voltant dels camins de l’Holocaust, camins de supervivència i també camins d’extermini. Hi va participar com a testimoni. Dory Sont Heilbruner, filla d’emigrants alemanys jueus residents a Barcelona, que va descobrir la història dels camins de la seva família després de la mort de la seva mare. També hi van participar diversos centres educatius i una coral de joves, que va interpretar cançons escrites per persones perseguides, víctimes del nacionalsocialisme.
El nostre grup ha fet, a més d’altres actuacions, l’estudi comparatiu dels diversos llibres de text presents al mercat relacionats amb l’exili, la deportació i l’Holocaust, està acabant un primer quadern didàctic, la creació d’una pàgina web i l’elaboració d’un manifest contra la banalització del nazisme.
La formació del nostre professorat i especialistes és àmplia i diversa, i inclou cursos i seminaris realitzats, per exemple, al Memorial de la Shoa de París, a la Casa de la Conferència de Wannsee a Berlín, a Yad Vashem a Jerusalem o a la Casa Sefarad-Israel a Madrid.
Convidem el professorat de primària, secundària i d’universitat, així com altres professionals i públic en general, a sumar-s’hi i a participar-hi. Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a grupdetreballedh@gmail.com
Susanna Sigiran Perarnau (susana.sigiran@gmail.com). Grup de treball Exili, Deportació i Holocaust. Departament d'Ensenyament
No hay comentarios:
Publicar un comentario