Hem decidit llegir un llibre a classe de sociologia aquest curs. Estem estudiant la influència social . El final de Juny passat havia llegit de l'autor de pulseres vermelles , la seva novel·la El món blau . Estima el teu caos.
El llibre era una recomanació molt encertada i el vaig agafar com un repte doncs la tesi sosté que el caos precisament o el desordre és allò que ens fa diferents a totes i tots. Però alhora també és allò que la gent no comprèn i per tant exigeix que canviïs ..
Un dels meus exemples preferits a classe és precisament aquest . Un a la vida al nèixer sembla que li donin una habitació personal i pròpia, a l'estil de Virginia Wolf . Hi ha qui es passarà tota la resta del temps de vida per organitzar i classificar utilitzant post-it , gomets de colors,carpetes de colors, etiquetes, calaixos de plàstics amb safates de tamany divers, calaixets multiusos, carpetes amb separadors, subcarpetes fils de colors, penjadors de colors, com una mena d'ikea republicà dins casa seva amb la intenció de poder dir que té la seva vida ordenada i que sostenta l'ordre i el control de si mateix per sobre de tot. Per això aquestes persones viuen la seva vida intensament intentant organitzar-se i dirigir tots els seus esforços a reendreçar , reorganitzar, reordenar, classificar, donar noms i adjectius a tot allò que les envolta amb aquesta idea de sentir-se satisfetes d'haver conseguit una vida d'ordre amb un camí clar , de vía única, de no sortir del propi ordre i camí que va del punt d'origen al punt final de la vida,una mena de Fisterre vital . D'altre banda hi ha qui s'obida d'això no viu organitzant res, ni classificant-se res de res, més aviat busca sempre el que troba en el seu desordre, en aquella muntanya de peçes de roba que amuntegades va caient dins un espai incert de la seva habitació , o qui ensopega amb els llibres una i altre vegada com si res perquè sempre sap on és cada cosa. Aquest sempre viu en una gran desorganització , en un caos, en una mena de disbauxa permanent de vida, sentiments, memòria, hàbits, endreços, gestos, existències, salut, diners, amors, desamors, objectes, desobjectes, ... Així el seu viure en el caos el permet sentir-se feliç del que no ordena , del que no espera, del que no troba.
El llibre de l'Albert Espinosa ens invita a sommiar per superar els problemes a la vida. Precisament ens parla de natura i de persones , de decepcions amb els humans i vincles amb l'espai de la natura. L'inici del suicidi del pare serà el punt de partida de tot l'entramat. La mort d'algú estimat és l'origen de la nova vida.
Per això sempre estem morint al llarg de les moltes morts que siguin físiques o no fan que ens separem dels altres per sempre , ens oblidem del viscut, ens emportem sempre l'última penyora del que ens van deixar : un somriure, un cop de puny, un estirabot, una llàgrima, un adéu, una encaixada de mans , un sinistre riure. El protagonista neix d'aquesta situació tan especial : la vida és un final clar i contundent que està dirigit cap un mateix amb intenció de saber existir amb les males noticies.
Existir des de la mala noticia de la malaltia sabent que per sempre el teu cos restarà lligat a la bendició de la mal girbada i mal fotuda carcasa que t'acompanyarà fins al darrer moment.
Hi ha un dolor de viure i un dolor en viure que qui experimenta la malaltia coneix a la perfecció. L'hospital ensenya a camuflar aquest patiment i dolor les nits d'insomni i no les alleuga sinó les converteix en abismes terbols d'impaciència i intranquilitat. Un mai vol morir en un llit d'hospital com tans cops ha vist i sentit aquestes tantes i tantes vegades. No hi ha companyia que valgui , ni ma que t'amanyagui fortament per acaronar-te la petita escena del teu cos irreverent. No vull parlar-vos del que tinc , del que he patit ni de la malaltia que em porta a la mort. Només serveix per recrear-m'hi....
Les emocions fan més mal que els vòmits i dolors físics perquè no tel's imagines mai arribar. "No volia semblar un malat" -tal com el pare ho havia dit tans cops.." Porta la teva creu amb dignitat" i es que dignitat equival a dir Silenci.
La música és una bona companya en els teus silencis hospitalaris , en els teus dies de dolor, com creia Nietzsche.
Dibuixo la seqüència de la meva vida .
13 anys operat d'urgència, als 18 anys internat al llarg de 8 mesos , sense adolescència doncs als 20 ingresat a l'UCI, 27 retorn al quiròfan, 33 novament retorn al quiròfan, ...però un problema és només la diferència entre allò que s'espera i allò que s'obtè de les persones o de la vida. Si jo no espero res o espero poc potser el que obtindré és bastant allò que no és cap problema.
Si tothom fos lliure d'escollir , lliure d'obligacions, lliure de desitjos que se'n faria d'aquest món ?
Fer el que toca és seguir el camí traçat. La darrera habitació que vaig estar va ser la 315 a la tercera planta del gran hospital general. Un dia algú va parlar del Gran Hotel on havia mort en Fellini , de nom Rimini
Al costat tenia un home amb paràlisi de mig cos i una dona que venia cada dia matí i tarda. L'home invàlid i tetraplèxic intentava gemegar entre tanta boira farmacològica . Un día va portar un paquet un missatger amb la cançó de Nino Rota que sona al final de 8 1/2
Un acabar la vida a ritme de xaranga ..com quan vaig voler tallar-me les venes perquè no soportaba més viure en aquest moment. Havia de provar que era un mort de gana i que la vida era una merda.
Però un dia vaig rebre un correu per poder anar al Gran HOtel , semblant a la famosa Rotonda de l'avinguda del Tibidavo per malalts terminals..En aquests llocs quan es visiten -com jo per anar a veure el senyor Miquel - el que dóna sentit a la vida és pensar que avui és el dia que moriràs no hi ha més i l'endemà quan et despertis , tindràs l'alegria més gran de totes en adonar-te que t'han regalat vint-i-quatre hores més.
Per això no has de fer res que no desitgis.no t'obliguis a res que no necessitis, només viu el segon, gaudeix del minut.
Com quan morim ho podem fer escoltant l'ària
o bé "Addio alla vita " de Tosca.
E non ho amato mai tanto la vita, tanto la vita!!
Un està fart de les seves pors, fart de les inseguretats, fart de la seva covardia ...malgrat tot segueix sent un covard, un poruc, un poca pena, ...per això cal fugir del destí que un intenta imposar-se. Quant ens cal d'amor per viure ? quants desitjos per saber viure?
Vaig recordar aquella escena de la banyera , quan enganxat per un braç i l'altre per aquells pals de ferro que duien les ampolles i les màquines que m'ajudaven a viure vaig haver d'introduir-me nu del tot per ser rentat de cap a peus per una infermera. I vaig escriure un poema d'aquella erecció que vaig tenir aquell día a l'hospital.
La infermera que tenia uns anys més que jo em va mirar com si res i observant-me va semblar que sentia els meus pensaments. Vaig sentir un calfred .
El Gran Hotel era en una illa quasi deserta i apartada del món. Feia per una platja gran i selvàtica , inhòspita i ferèstega. Em van portar en cotxe fins a aquell ben indret.A la ràdio sonava
De fet el vailet que ens acompanyava va dir clarament : Tu , de què creus que et moriràs ?
Vaig recordar la cançó de Lou Reed "Perfect Day"
Mentre recordava el conte de Salinger " Un esplèndit dia pels peixos plàtans" , que m'havia fascinat temps enrera. Segurament fruit de l'encanteri que aquell amor escadusser.
L'hotel només tenia 10 clients i un cartell que deia " No ens portis la teva merda , ja en tenim prou amb la nostra" . En un groncador un noi sense extremitats s'estava gronxant .. Qui arribava a la illa era per ocupar el lloc d'un altre que havia marxat per sempre. Per això tot qui visitava el lloc en el fons era un usurpador , un cabró, un malparit , un veritable assassi de records.
El cor quan et trobes a l'hospital batega fort i l'escoltes més com si tinguessis por de que un moment o altre s'acabés d'aturar per sempre més. Però no és por a la mort que has vist de bén a prop tantes vegades és més aviat respecte i saber acomiadar-te de tu mateix.
Aquells indrets eren de gran bellesa. Per això tothom quan marxava d'aquell lloc s'emportava el millor dels altres : la seva alegria, la seva bondat, la generositat, l'humor, les caricies , la tendressa, l'amor , la il·lusió, la energia, la forma de desitjar, ..
Només és feliç qui és lliure i només és lliure qui és el que ha de ser. deia en Paul Gauguin
A vegades el món és un pati d'escola gran i caòtic ... això pensava escoltant la música aquella de la meva infantesa .
Per primer cop començava a ser feliç precisament perquè no sentia cap lligam amb ningú, no sentia cap necessitat de ningú, no volia res de ningú però a la vegada em trobava content de ser amb aquells i aquelles que per primer cop els sentia ben a prop meu.. Vaig improvisar una ària doncs la música d'opera sempre m'ha fascinat i darrerament amb Otel·lo de Verdi vaig caure en una decepció gran però no era el mateix que escoltar en Rossini
La natura té unes lleis i molts cops resulten cruels i ens desesperen però cal saber complir amb les seves voluntats.Però cal no ser esclau de res i menys de cap plaer precisament per no tenir cap deute pendent. El silenci del llit fa que en el sostre totes les ombres siguin petites històries fantàstiques que la teva imaginació se les explica una i altre vegada. Jo he inventat un munt d'elles amb sirenes, gegants, dracs i elfs però mai he sommiat en princeses ni en ventafocs, ni en princeps ..
Intentava pensar en la cançó d'Elvis
Tot això perquè no podem esclaus de cap plaer doncs sexe i amor poden ser uns simples esquers que t'anul·lin la vida a vegades.
Malgrat tot vaig arribar al final del dia darrer amb una sóla idea que el caos és la personalitat sense judici ni moral . El caos representa allò que a la vida ens fa viure dins l'entusiasmar-nos de nosaltres mateixos en cada instant de temps i fer de cada moment un temps irrepetible i únic perquè és allò que et fa diferent , el que la gent no entén de tu . El món sempre prefereix que t'ordenis, que canviïs, que deixis de ser com ets, que disminueixis, que no siguis complex ni complicat, ...
Si estimo el meu caos acabaré descobrint que les respostes mai me les donarà aquest món, sinó les trobaré dins meu.No existeix cap camí a la felicitat, ni camí o peregrinatge meravellós només es pot ser feliç cada dia estimant el caos propi i personal.
Per això vaig pensar en aquella opera dels contes de Hoffmann ...
Ara no puc dir que he conseguit trobar la meva ànima , ni tinc clar la tranquilitat d'aquesta , més aviat segueixo creient en la recerca dins la natura del camí al meu caos. M'agrada sentir el vent perquè em fa sentir viu, mullar-me els dies de pluja, passejar contemplant els coloms i els ocells , ara miro més el meu voltant . He aprés a contemplar la vida i bocabadar-me entre pas i pas pels carrers i turons .. no espero res de la vida més que donar alegria als altres, que gaudeixin del que ofereixo de mi mateix, ... sóc un nen Indigo, o sigui, una persona amb tonalitat de blau , sensible que busco canviar el món.
No sé quan marxaré ..però em preparo ja pel viatge final que vull que arribi amb un somriure ben obert.
No hay comentarios:
Publicar un comentario