PINTAR PER LA PASSIÓ DE PINTAR . EXPOSICIÓ ABSÈNCIA , PRESÈNCIA ÀNGELS ROSÉS

Divendres es va inaugurar gràcies a la feina i organització de Lali Poch, Teresa Torras, Montse Carbonell, Roser Bosch a Caldes de Montbui l'exposició "Absència, Presència Àngels Rosés" que havia d'estar inaugurada abans de la pandèmia. 

L'Àngels va morir ja fa ja dos anys .

Tenia 61 anys i va lluitar en els sis mesos que li van diagnosticar un càncer de cervell que la va portar a silenciar la seva veu, la seva passió per pintar, les seves oïdes escoltant els i les altres, o les seves abraçades a les persones que estimava... En concret un 21 de març de 2019 . La noticia em va permetre que després d'un viatge a Polònia , al Lager d'Austchwitz , amb l'alumnat poder assistir al seu enterrament al dia següent de la meva arribada. L'atzar em va donar aquesta oportunitat per poder plorar la seva pèrdua. En el seu adeu ara recordo dos moments importants; el que en l'inici de la malaltia em va permetre passejar amb ella i la seva gossa pels boscos de darrera de la casa de Sant Feliu un dia de pluja , que he volgut immortalitzar en l'exposició que ara els molts amics i amigues i coneguts presentem com homenatge a la sala Thermalia de Caldes . Va ser un comiat per tots els anys que havia compartit de vida i energia, doncs amb ella em vaig apropar a l'art i la poesia. I l'altre moment va ser ja a la residencia que va anar apagant-se quan la vaig visitar per darrer cop, on ella ja no hi era realment. 

En els dos instants  el temps va fer un viatge de la presència a l'absència . 

http://votv.alacarta.cat/caldes-de-montbui/noticia/-una-exposicio-a-caldes-homenatja-lartista-angels-roses

En aquesta inauguració que es pot veure fins el 28 de novembre , de divendres de 18 a 20.30 .Dissabtes i Diumenges d'11 a 14  i de 18 a 20.30 . O bé en hores de visites concertades de dilluns a dijous . hi tenim 200 obres d'artistes que pensen en la seva presència més que en la seva pèrdua. Els treballs en un format reduït recull dibuixos dels seus tallers amb nois i noies a les distintes escoles o als casals d'estiu que ella feia , així com dels seus amics i amigues , companys i companyes que en els distints col·lectius que ella va organitzar com l'espantaocells amb projectes com el de Josep Palau i Fabre , o bé altres . L'exposició  barreja amb molta força una idea que  l'art no te privilegis ni mirades d'experts . Des de còmic, acrílic, aquarel·la , oli, fotografia, poesia, permet descobrir-hi com va influir l'Àngels en el pensament i la vida de tots nosaltres. 

Al pis de dalt un vídeo reportatge repassa el recorregut vital i artístic de la pintora presidit per un únic quadre amb un poema que ella va composar a propòsit de la darrera exposició sobre Josep Palau i Fabre. 

M'enfilo d'alt de to de mi mateix i miro: 

i em veig més transparent .

Jo no sabia , no , que el vent 

pogués tenir la meva cabellera

i estar-ne tan content . 

Ara tota hora m'enquimera 

i em llanço des de mi , 

a cels , abismes , rutes sense fi. 

Ara ho sé. 

Tinc tot el temps per estimar: 

ara sí tinc el braç prou llarg

-amics, amigues- per a poder-vos abastar, 

per a arribar a la vida.

I , perquè ho sapigueu, 

ara conec totes les aromes 

De la rosa.... 

         Àngels Rosés

La seva manera natural de cercar l'entramat de les relacions humanes moguda per una convicció que l'Art ens apropava a la Veritat. Idea que coincidíem . Quan va traduir el poema "Cementiri marí " de Paul Valerie em va fer arribar la seva interpretació i traducció i de forma apassionada s'enganxa per arribar a poder expressar-hi el que ella intuïa en el poema. Va coincidir amb la mort de la seva parella . La veritat es que el seu recorregut vital sempre ha estat molt proper al llarg dels anys. Ara resulta curiós quan hi penso com a vegades molta de la gent que forma part del que vius s'oblida o s'esvaeix en els espais i temps . La capacitat creadora que l'Ângels hi creia fermament va permetre que molts de nosaltres formesim part del món de l'art . Així el seu poema "Triomf de l'alta follia" única pintura que ens trobem de l'autora acompanya el trajecte artístic i vital de forma que els sentiments de plenitud i de gaudi superin fins i tot la seva mort.  El reportatge amb el títol "Àngels Rosés , artista total i persona integral" es fan pinzellades del seu univers sincer connecta de forma intima el seu mirar el món i la vida. 

El vincle planeja per la sala com si fos el dia aquell que a les noces de la meva germana vaig conèixer l'Àngels i hi vaig compartir un temps de vida . I l'amor que em va donar i oferir com si fos absolutament lliure i gratuït , les paraules amb la seva tesi doctoral incerta sobre Joan Ponç i A.Schonberg o Kandisky cercant espais de connectivitat entre arts diversos i confluents . 

Sembla que viure es trobar-nos amb la sorpresa del que ens espera i ens atansa com si fos una oportunitat que tenim . 

 

Taulons a la deriva .

 La Griselda havia aparegut aquell vespre a casa. El seu trucar a la porta ja delataba la seva intranquilitat . No era fàcil en aquells dies trobar espais per xerrar amb la gent. El poble no són els polítics que només diuen el que volen que s'escolti . Al carrer la sensació d'incertesa i de vulnerabilitat havia convertit qualsevol situació en una fràgil estabilitat que donava que pensar a tothom. 

La majoria dels coneguts , malgrat la comunicació era cada cop més evident per les possibilitats amb xarxes i sistemes , s'havien tornat més silenciosos. Era com si el recolliment social dins les llars amb mobles d'ikea fos un Eden perfecte de pau i serenitat, Fora el món era , com deien les noticies de les distintes cadenes de televisió i els canals internautics , un autèntic desgavell de propòsits i de disbauxa. 

La Griselda la nit anterior que va venir a casa nostra no havia pogut dormir gens , tot per veure la pel·lícula "La Purga" . En les moltes noticies que s'escoltaven diariament ja no sorprenia res. 

Els estralls del canvi climàtic evidents amb els forts aiguats, els incendis de grans superfícies, les altres i baixes temperatures extremes , el fenòmen dels volcans o terratremols, els tifons o els huracans demostraven que alguna cosa passa al planeta blau. Ella havia seguit des de Kyoto, Rio, Seatle , Paris i ara Glasgow totes les respostes que els païssos volien donar a la ciutadania però sempre s'enduia una autèntica decepció. D'altra banda el reciclatge , la sostenibilitat, les teories del decreixement eren pura teoria per la majoria de la gent que sobreviu cada día per arribar a fi de mes. De ben segur que calia fer alguna cosa més per no situar-se en les teories conspiranoides , el negacionisme, el revisionisme, les equidistancies o les divulgacions de les fake news que corrien per tot arreu. 

Cada día els fets semblaven demostrar que la realitat no vol rectificar , que la humanitat després de la lliçó d'Auschwitz no estava aprenent res de res. La pandèmia havia d'altra banda convertit els planeta en dos Hemisferis on la riquesa es concentrava en el Nord i un eurocentrisme acompanyat de la nova Xina i els Estats Units d'Amèrica  i un Sud que sense vacunació real restava a l'espera de les decisions dels poderosos. Els Estats havien passat pàgina en algunes ocasions com els refugiats climàtics o polítics o socials que malvivien en els camps de refugiats i eren motiu per parlar i etiquetar els desamparats com a persones que podien acabar sent potencialment terroristes contra el Món. 

Tot això feia que un matí com aquell la Griselda volgués que s'inicies una taula de diàleg per poder d'una vegada per totes desencallar aquest estar emprenyats, disgustats, colèrics, enfadats, enrabiats i anar per la vida amb cara de pomes agres o amb sensació que tens mal de panxa . A casa hi havia en Jaume, un savi que sempre tenia una resposta acurada i profunda per tot , l'Oscar un uruguaia que parlava el català com Pompeu Fabra, la Gemma una noia callada que sempre establia la reflexió més imparcial quan semblava que no hi havia res més a dir, els dos Jordi's , un d'ells un autèntic cínic volterià que havia après que viure és gaudir dels moments que et dona tot , i un altre que sempre estirava d'arguments i contra arguments per fer valdre el que considerava més proper als drets humans i bé , després estava jo mateixa, una dona poruga, acomplexada amb la seva parla , dubitativa , que buscava sempre escoltar i parlar poc en els debats. 

Què hem de fer avui davant de tot el que vivim ? On és el nostre Món ? El nostre Pais ? Va ser així com va iniciar-se  aquell matí al voltant de la taula que tenia forma d'oval el diàleg. Al mig de la taula hi havia cafè , te, unes galetes sense gluten, nabius, nous i avellanes i unes torrades de `sèsam al costa del pot de pasta tahim . Tot d'una van dir : 

- Per on podem començar a respondre ? - va iniciar en Jaume . 

- Doncs ,per què no fem com si tot estigués per fer i res fos possible ? - afirmà en Jordi 1 .

- Cal però marcar un pla per poder avançar , la gent creu que això de dir idees és fàcil i clar que ho és, però és més difícil pensar si aquestes, realment són útils i pràctiques i si responen a una població ,sense excloure a ningú - contestà Oscar. 

- El món té ja uns anys , en aquesta era ANTROPOCÉ ?  i en els més de vint segles sembla que estiguem encara mirant-nos massa el melic a nosaltres mateixes sense creure en el demà . Bé, no vull dir això , el que penso EN REALITAT és que el present , o com diuen l'ara, és una immediatesa que genera una permanència que arrossega a tothom i ens porta a no creure més que en el moment . - vaig dir sense més . 

- No cal ser tan pessimistes nanos , això no és un drama o una tragèdia de Sòfocles o Eurípides. No està res perdut encara. -afirmà en Jordi 2.

- Avui mateix he agafat l'autobús per arribar aquí , sabia que l'ambient remogut ens donaria bona teca per xerrar. L'escena que per un moment he percebut era patètica: un autobús que es conduïa a sotracs duia més de 25 persones  totes elles , molt grans, La majoria d'elles no es sostenien amb equilibri amb les dues cames. Aquell espai era clar que era del tot hostil , com si fos inhòspit , incòmode. Viatjar caient, renegant, sentit la fragilitat en els ossos de les mans en agafar-se en les poques zones que hi havia, era un autèntic joc de funambulisme . Una dona grassa i amb crosses ha començat a cridar i un home amb cadira de rodes elèctrica ha demanat parada amb rampa per baixar. Tot era asfixiant i semblava que aquell 88 , el número d'autobús, ens portés al THE END   Una fi del món realment on tothom queia llençat al abocador . - digué en Jaume. 

- Caram si que estem fotuts . Sembla que els vells i velles ja no interessa al capitalisme neoliberal d'avui . Fem nosa pel sistema . Una societat que no cuida els seus grans potser s'hauria de preguntar , què s'auto exigeix a sí mateix . Però creieu que això és un veritable símptoma de la degeneració de l'espècie humana com a tal ? - va dir l'Oscar. 

- Mireu , la literatura es a vegades una forma d'escapar-nos del món que vivim cada día. Aquests dies estic llegint una novel·la esplèndida que resulta ser una barreja de " Mad Max " "300" Espartaco" i les millors escenes de Fellini . El seu autor , GUSTAVE FLAUBERT quan va viatjar per Orient durant dos llargs anys va quedar pler de anècdotes d'experiències i la seva capacitat d'observació així com de documentació sobre les guerres púniques va fer que escrivís aquesta obra. Això es meravellós perquè ens permet realitzar autèntics somnis per paradisos i viure com si fóssim allí mateix. Les descripcions amb tota mena de detalls de la protagonista , filla del rei Amilcar, Salambó permet una evasió que a certa edat ja on la pots obtenir ni amb el sexe, el menjar, ..encara que potser amb les drogues potser si .- vaig dir. 

La conversa va durar més d'un dia, i dos, i tres ... de fet el va donar un fenomen molt curiós , moltes persones que caminaven pel carrer es van aturar i finalment s'afegiren  en aquella tertúlia improvisada sobre la vida, l'existència, la mort, la realitat, el món d'avui, el que ens passarà , el que no ens passarà, l'ara , el demà...