La majoria dels coneguts , malgrat la comunicació era cada cop més evident per les possibilitats amb xarxes i sistemes , s'havien tornat més silenciosos. Era com si el recolliment social dins les llars amb mobles d'ikea fos un Eden perfecte de pau i serenitat, Fora el món era , com deien les noticies de les distintes cadenes de televisió i els canals internautics , un autèntic desgavell de propòsits i de disbauxa.
La Griselda la nit anterior que va venir a casa nostra no havia pogut dormir gens , tot per veure la pel·lícula "La Purga" . En les moltes noticies que s'escoltaven diariament ja no sorprenia res.
Els estralls del canvi climàtic evidents amb els forts aiguats, els incendis de grans superfícies, les altres i baixes temperatures extremes , el fenòmen dels volcans o terratremols, els tifons o els huracans demostraven que alguna cosa passa al planeta blau. Ella havia seguit des de Kyoto, Rio, Seatle , Paris i ara Glasgow totes les respostes que els païssos volien donar a la ciutadania però sempre s'enduia una autèntica decepció. D'altra banda el reciclatge , la sostenibilitat, les teories del decreixement eren pura teoria per la majoria de la gent que sobreviu cada día per arribar a fi de mes. De ben segur que calia fer alguna cosa més per no situar-se en les teories conspiranoides , el negacionisme, el revisionisme, les equidistancies o les divulgacions de les fake news que corrien per tot arreu.
Cada día els fets semblaven demostrar que la realitat no vol rectificar , que la humanitat després de la lliçó d'Auschwitz no estava aprenent res de res. La pandèmia havia d'altra banda convertit els planeta en dos Hemisferis on la riquesa es concentrava en el Nord i un eurocentrisme acompanyat de la nova Xina i els Estats Units d'Amèrica i un Sud que sense vacunació real restava a l'espera de les decisions dels poderosos. Els Estats havien passat pàgina en algunes ocasions com els refugiats climàtics o polítics o socials que malvivien en els camps de refugiats i eren motiu per parlar i etiquetar els desamparats com a persones que podien acabar sent potencialment terroristes contra el Món.
Tot això feia que un matí com aquell la Griselda volgués que s'inicies una taula de diàleg per poder d'una vegada per totes desencallar aquest estar emprenyats, disgustats, colèrics, enfadats, enrabiats i anar per la vida amb cara de pomes agres o amb sensació que tens mal de panxa . A casa hi havia en Jaume, un savi que sempre tenia una resposta acurada i profunda per tot , l'Oscar un uruguaia que parlava el català com Pompeu Fabra, la Gemma una noia callada que sempre establia la reflexió més imparcial quan semblava que no hi havia res més a dir, els dos Jordi's , un d'ells un autèntic cínic volterià que havia après que viure és gaudir dels moments que et dona tot , i un altre que sempre estirava d'arguments i contra arguments per fer valdre el que considerava més proper als drets humans i bé , després estava jo mateixa, una dona poruga, acomplexada amb la seva parla , dubitativa , que buscava sempre escoltar i parlar poc en els debats.
Què hem de fer avui davant de tot el que vivim ? On és el nostre Món ? El nostre Pais ? Va ser així com va iniciar-se aquell matí al voltant de la taula que tenia forma d'oval el diàleg. Al mig de la taula hi havia cafè , te, unes galetes sense gluten, nabius, nous i avellanes i unes torrades de `sèsam al costa del pot de pasta tahim . Tot d'una van dir :
- Per on podem començar a respondre ? - va iniciar en Jaume .
- Doncs ,per què no fem com si tot estigués per fer i res fos possible ? - afirmà en Jordi 1 .
- Cal però marcar un pla per poder avançar , la gent creu que això de dir idees és fàcil i clar que ho és, però és més difícil pensar si aquestes, realment són útils i pràctiques i si responen a una població ,sense excloure a ningú - contestà Oscar.
- El món té ja uns anys , en aquesta era ANTROPOCÉ ? i en els més de vint segles sembla que estiguem encara mirant-nos massa el melic a nosaltres mateixes sense creure en el demà . Bé, no vull dir això , el que penso EN REALITAT és que el present , o com diuen l'ara, és una immediatesa que genera una permanència que arrossega a tothom i ens porta a no creure més que en el moment . - vaig dir sense més .
- No cal ser tan pessimistes nanos , això no és un drama o una tragèdia de Sòfocles o Eurípides. No està res perdut encara. -afirmà en Jordi 2.
- Avui mateix he agafat l'autobús per arribar aquí , sabia que l'ambient remogut ens donaria bona teca per xerrar. L'escena que per un moment he percebut era patètica: un autobús que es conduïa a sotracs duia més de 25 persones totes elles , molt grans, La majoria d'elles no es sostenien amb equilibri amb les dues cames. Aquell espai era clar que era del tot hostil , com si fos inhòspit , incòmode. Viatjar caient, renegant, sentit la fragilitat en els ossos de les mans en agafar-se en les poques zones que hi havia, era un autèntic joc de funambulisme . Una dona grassa i amb crosses ha començat a cridar i un home amb cadira de rodes elèctrica ha demanat parada amb rampa per baixar. Tot era asfixiant i semblava que aquell 88 , el número d'autobús, ens portés al THE END Una fi del món realment on tothom queia llençat al abocador . - digué en Jaume.
- Caram si que estem fotuts . Sembla que els vells i velles ja no interessa al capitalisme neoliberal d'avui . Fem nosa pel sistema . Una societat que no cuida els seus grans potser s'hauria de preguntar , què s'auto exigeix a sí mateix . Però creieu que això és un veritable símptoma de la degeneració de l'espècie humana com a tal ? - va dir l'Oscar.
- Mireu , la literatura es a vegades una forma d'escapar-nos del món que vivim cada día. Aquests dies estic llegint una novel·la esplèndida que resulta ser una barreja de " Mad Max " "300" Espartaco" i les millors escenes de Fellini . El seu autor , GUSTAVE FLAUBERT quan va viatjar per Orient durant dos llargs anys va quedar pler de anècdotes d'experiències i la seva capacitat d'observació així com de documentació sobre les guerres púniques va fer que escrivís aquesta obra. Això es meravellós perquè ens permet realitzar autèntics somnis per paradisos i viure com si fóssim allí mateix. Les descripcions amb tota mena de detalls de la protagonista , filla del rei Amilcar, Salambó permet una evasió que a certa edat ja on la pots obtenir ni amb el sexe, el menjar, ..encara que potser amb les drogues potser si .- vaig dir.
La conversa va durar més d'un dia, i dos, i tres ... de fet el va donar un fenomen molt curiós , moltes persones que caminaven pel carrer es van aturar i finalment s'afegiren en aquella tertúlia improvisada sobre la vida, l'existència, la mort, la realitat, el món d'avui, el que ens passarà , el que no ens passarà, l'ara , el demà...
No hay comentarios:
Publicar un comentario