¿HENRY DAVID THOUREAU LA VIDA VERITABLE?

 Avui en temps on la crisi climàtica i l'extinció de les espècies és un fet que fa avançar les consciències socials; i  voldríem formular-nos una pregunta: Podem qüestionar-nos autors com Henry David Thoureau considerat un mite  pels naturalistes  ? 

LLegint el llibre de Olivier Remaud "Soledad  voluntaria" filósof francés que investiga sobre les faules socials i les formes de vida actuals , he trobat una linea de pensament interessant per respondre a la pregunta que ens formulem. 

Aquest autor parteix de la idea de que la llibertat  vinculada a cercar certa solitud per aïllar-nos de la societat , ens genera insatisfacció i ansietat. Per això el recorregut seguint el fil de la "solitud" permet endinsar-se en un estil de viure allunyat del brogit de les ciutats i les grans urbs per gaudir plenament de la vida. Aquesta solitud ens obliga a repensar conceptes com la misantropia, el monestir interior, l'ermità com a figura dissident,  però sempre en relació amb la societat. Per això la hipòtesi de que la figura de Thoureau en el fons era producte de certa estètica existencial més que ser un compromís étic i moral,assenyala aquesta controversia que podem extendre als nostres dies . 

Quina ciutadania realment té un compromís amb la natura i milita contra una vida que no es sostenible per la falta de recursos, l'energía  o el malbaratament dels aliments ..?  

Thoureau en el seu diari "Escribir" ens diu que només podem ser sincers quan ho volem transmetre com experiències als lectors i lectores nostres. Aquest monóleg interior citat en moltes obres com per exemple les de Paul Auster permet repensar-se a si mateix . Escriu per defensar la veritat encara que sigui com ell mateix diu a vegades de forma exagerada. Sota la idea que ell mateix sitúa al final del "Walden" construir castells de sorra o aire ...però seguir les generacions futures amb aquesta voluntat .., l'autor construeix un relat vital. Sobre una vida veritable , una autèntica forma de viure . 

Peró  i si Thoureau no fos més que un farsant ?  Karthryn Schulz parla de miopia moral d'aquest autor. Per argumentar.ho fa referència a una descripció del naufragi d'immigrants irlandessos sobre la sorra de la platja  a Cohasset Harbor . Thoureau fa una observació sobre la disposició dels cossos cercant una fotografia periodística d'impacte estètic. Aixi per-Schulz aquest autor juga el paper del testimoni indiferent qui observa com si fos una bellesa del que podríem anomenar lo sublim. Com es pot entendre aquesta autenticitat de Thoureau en aquest cas?  I així fent una relectura de la seva obra "Walden" troba un personatge narcicista i egocèntric. Sembla que la seva fugida o refugi dins la natura en el fons és una mena de soberbia per l'orgull que té i sent de no necessitar a ningú. Però afegeix més endavant que això no será ben bé així doncs d'amagat conviu amb una alimentació sibarita i luxuriosa al viure relativament proper a la ciutat on compra . Fora de les institucions i fora de la societat que sembla menystenir , com si fos una colla de polls o gossos abandonats demana consciència política .

Aixi en el fons aquesta obra "Walden" seria una mena de ficció novelesca . Una opció que dibuixarà  un  mite social per la població d'avui . Però és realment així un  mite construït per la seva historia  ?  

El despotisme de Thoureau per un fanatisme important obliga a creure que trobem incoherencies en el seu pensament i estil de viure veritablement  . Però la seva visió antropològica dels pobles com l'indi ,mai va ser irrespectuosa  com dirà altre autor com Purdy. I la voluntat mateixa de compromís sempre hi va ser. 

No podem treure conclusions precipitades per manca   suficient  d'informació i perquè la història no permet més que retrobar els seus escrits i textos i poder interpretar el seu pensament . Cert és que Thoureau pensa que una cosa és la quantitat de vida que hem de poder invertir a canvi de viure i que això en el fons és fer nostre tot el que contemplem i observem , o sigui , capitalitzar les emocions pel profit de la persona  i no pel seu  benefici. Així doncs les seves crítiques han de poder ser contextualitzades avui i en el dilema entre individu i societat no resolt per ell al segle XIX, està clar que s'estableix aquestes contradicions internes que avui tenim tots presents. 

Però això de viure amb certa autenticitat vinculant pensament i acció , exercici de parresia segons els grecs , segur que s'hauria de valorar molt amb distància històrica i social. 

Aquesta foto pertany al grup de fotografies realitzades pel fotògraf Kevin Carter , nascut a Sud-Àfrica que va representar un abans i un després en el món de les noves formes de comunicació social. Guanyador del Premi Pulitzer l’any 1994 va qüestionar els límits de l’ètica periodística i els límits de la comunicació de masses

Avui el dilema sobre la seva mirada activa o inactiva no sembla treure importància a la seva causa compromesa en la reflexió sobre el món i  la natura com espai per viure veritablement.  

LITERARIAMENTE SOBRE LO ANIMAL

 Leer a este ruso del que se cumplirán 200 años es una maravilla. En la adolescencia puede que la novela "Crimen y Castigo" me atrapara de tal manera que nunca he perdido este autor como referente. Frente a Tolstoy y bajo la idea de I. Berlin en " la zorra y el erizo" nos encontramos con un autor que nos adentra en las extrañas del ser humano. Visión centrípeta de la historia y de generar ideas y expandirlas con sus cuentos, novelas, ensayos a diferencia de la visión centrífuga de la historia que analiza y se adentra exclusivamente en una única idea que desarrolla dentro del sistema como hacen Tolstoy. Sus obsesiones resultan claras y penetrantes como el mal y el bien, la culpa, la justicia, Dios, la muerte. 

SI en la primera obra leída los personajes me permitieron debatir entre esa idea de si nacemos siendo malos o nos volvemos malos, si somos culpables por un destino trazado o bien nos debemos acoger y someter a la naturaleza que nos condiciona. El crimen y la usura permiten dibujar un personaje atormentado que no tiene escapatoria. En esta otra novela que en mi vejez he leído "Los hermanos Karamazov" el parricidio y el carácter diverso de los hermanos frente a un hombre cruel, déspota dibujan nuevamente una trama llena de entresijos. Quizás en esta ocasión las más de mil páginas avanzan precisamente presentando los hijos del viejo Karamazov y sus características. Pero dicho todo esto me gustaría analizar como en el siglo XIX se establecía una relación con los animales que en esta novela aparece de manera clara . 

Un uso y desuso como animales sea un perro o un caballo, se responde a una domesticación   y sumisión de estos. 

"En Rusia existe el placer histórico, directo y próximo de torturar la existencia. (..) Un mujik que fustigaba a su caballo de mansos ojos. Es un penco sin fuerzas al que pusieron una carga excesiva, el carro se atasca y no puede sacarlo. El mujik le pega, le pega con rabia, sin comprender lo que hace, y embriagado por los latigazos sigue pegando : "!Aunque no tengas fuerzas , tira, muérete , pero sal adelante¡ El pobre penco hace grandes esfuerzos , y él empieza a darle latigazos a aquel animal desvalido , en los ojos mansos y llorosos .Fuera de si , el animal da un tirón , saca el carro del atasco y sigue adelante tembloroso , sin respirar , como de costado , como a saltos, de un modo antinatural y vergonzoso , ... Pero se trata simplemente de un caballo y los caballos nos los dio el mismo DIos para que los azotemos..." 

En la novela de Eva Baltasar, "Mamut" se explota dentro del ámbito rural donde sucede la acción de la protagonista esta relación atávica con lo animal de forma espeluznante. La protagonista se alimenta de carne de cordero que su locura temporalizada por el cambio de estaciones lleva a la copulación y reproducción salvaje entre gallos y gallinas, corderos, gatos y gatas sin que haya una parada de respiro. Ese elemento salvaje de la naturaleza se hace explícita. La escena más tremenda que he leo hace referencia a la eliminación de unos gatos que se reproducen y se alimentan como si estuvieran poseídos. 

" No puc matar els gats a garrotades ,per això dedico temps a pensar , he de concebre un pla. Inverteixo un parell de matins a espiar-los ...(...) Com més mel's miro , més clar tinc que els he de para una trampa.Però , ¿quina? Podría enverinar-los , (...) Ho tinc tot planejat ; surto de la cuina amb el plat enlaire , cridant-los amb la mena de sons estúpids amb què es crriden els gats..Em segueixen fina a la nevera fent miols ansiosos i deixo el plat a dins. S'hi encabeixen tots tres d'un salt , ...  (,,,) Un cap de corda está lligat al manec de la poerta de la nevera, ( ,,,,) Tinc els tres gats atrapats dins ,Quan hi arribo están histèrics , criden com si els torturessin ,,,,amenacen forçar la porta amb els seus bots. L'asseguro posant-hi un parell de sacs de morter al damunt.(...) M'afanyo a fer rodolar una de les bombones de butà fins a la nevera , n'arranco el precinte, hi encaixo el regulador, faig passar la mànega entre la goma i el marc de la porta i obro la clau de pas. Cap soroll , els gats s'han quedat quiets. De tant en tant Miolen amb una veu grotesca , la d'un humà que imités un moil. No mel's imagino , no puc imaginar-me'ls ...(...) No sé per què trigo tres dies a buidar la nevera. El pastor m'ha donat un sac gros i ha dit que puc tirar els gats al contenidor que té darrera de casa . Quan he obert la nevera no m'esperava allò. Imaginava els cossos rígids,...(...) " 

Está claro que la dantesca escena reproduce una cruel práctica para eliminar gatos como si se tratara de humanos, lo primero que viene a la cabeza es las cámaras de gas que se usaban con los judíos, homosexuales, comunistas, masones, testigos de Jehová, ... Esa maquinación que la mente puede realizar para pensar que sistema permite acabar con la vida de los seres sintientes y vivientes resulta de gran perversidad y crueldad. Pero este tipo de imagen literaria nos permite visualizar muy bien como en el ámbito rural la naturaleza está muy cercana a las necesidades de supervivencia a diferencia de la vida urbana que convierte todo eso en un producto estético de consumo y de bienestar. 

Estos dos ejemplos nos pueden servir para ver como los derechos de los animales han evolucionado en el siglo XXI y permiten entenderlos mejor y entendernos mejor como especie animal que somos . Los ejemplos nos ilustran como la crueldad humana muchas veces no incluye racionalidad alguna ni consideración ética alguna.