Desig és masculí .És natural ? N'hi ha de femení ?

1.- BIOS  En el llibre de contes publicat el 2024 "Los olores del azufaifo" apareix un conte amb el títol "Matar a la madre". Quan vaig donar a conèixer aquest llibre , el primer , a la meva familia i amics , precisament aquest va ser motiu de comentaris . 

La pregunta que em podia formular era pels motius d'aquest disgust . Resulta evident que s'escriu per un mateix sense cap voluntat de ser entès o aceptat. Això resulta un fet que amb aquesta publicació m'ha fet pensar-hi molt . Les expectatives que un mateix es crea molts cops el poden fer sentir certa fustració pels silencis o pels comentaris com ara : " no acabem d'entendre què vols dir amb aquests contes" . Però després de mesos de donar-hi voltes ara mateix ha deixat de preocupar-me. 

En el conte que vull comentar la metàfora de la mare resulta un joc que la psicoanàlisi permet fer. Matar en el fons és voler eliminar la figura materna que ens ha creat una dependència i no ens ha permet crèixer en algunes ocasions, sigui pel seu amor tan gran o perquè considera que és com a mare la seva obligació. Quan vaig escriure el conte les imatges que em venien al cap eren clares. De petit amb pocs anys d'edat vaig patir la malaltia crònica que sempre al llarg de la vida m'acompanyat. La mare en aquella època , suposo pel ser el primer, va viure això com una mena de fracàs , d'imperfecció del seu fillet estimat. A la clínica mai sentia que les habitacions on era resultessin prou adients per estar-m'hi malalt. Però aquest fet per mi era angoixant moltes vegades perquè mai volia destacar , mai volia que els privilegis amb altre gent que era al meu costat fossin motiu de tracte diferenciat. Vaig canviar una , dues, tres vegades d'habitació ,   i aixì després de la Clinica de la Mutua familiar vaig passar a la sanitat pública , al Vall d'Hebron , en aquella època la Residencia Francisco Franco, on els llits i habitacions eren comunitàris en sales on es compartia des del bany fins a l'espai . Va arribar un moment que l'ofec em feia sentir obsessionat perquè la mare que quan venia sobint a veure'm no em generès més nerviosisme i li vaig acabar demanant que no vingués tant sobint , a diferència del meu pare que sempre era un bàlsam fos a les tres de la matinada quan pasava en sortir de la feina de nit. AIxò en les teràpies posteriors els terapeutes m'ho evidenciaven , parlant de la mirada maternal com una necessitat de ser aceptat , de dependència que fins i tot en les parelles es reproduia una vegada i altres.  Com matar a la mare en el fons és aquest exercici de poder crèixer sense la mirada d'aprovació de la mare . Ara amb 90 anys fins i tot els seus comentaris , la seva mirada novament, em colpeix com si fos una mena de judici a la meva persona . I la metàfora del matar la seva persona en el fons és aquesta necessitat de sentir-se lliure amb un mateix sense cap culpabilitat per no ser el fill perfecte o el fill desitjat. Recordo que amb la malaltia el missatge era porta el teu calvari sense mostrar mai cap debilitat , amb coratge i fortalesa. Això mateix per mi era com un signe d'amagar el meu cos i la meva xacra corporal. 

2.- FILOSOFIA I en aquest sentit quan parlem de desig masculí en el fons de què parlem? Fa poc llegia a Kate Miller , Politica sexual on es fa un repàs de la figura de Freud. Per aquest autor el desig és clarament masculí perquè només hi ha pulsió o sigui libido masculina , no existeix la femenina. Al contrari deixa clar que el narcicisme, la neurosi son origens femenins del que fa que la dona sigui incapaç de poder fer cultura. Per això no sublima i es troba dins el narcicisme o estat neuròtic que la converteix en un èsser imperfecte , incomplert com dirà ell mateix. 

Si pensem en com els humans ens relacionem amb el sexe potser podrem entendre què volem dir amb això. La relació entre dues persones siguin del sexe que siguin obeeix a una voluntat d'entrar en el altre o l'altre. Quan dic això vull dir de poder arribar-hi plenament cosa que mai es produeix . Estimar, Conèixer, Desitjar no deixen de ser verbs que ens comuniquen amb la persona. Quan coneixem alguna persona i ens atrau ho fem des de moltes vessants , sigui sexual, cognitiva, psicològica, social... Adonar-se que un a la vida ha actuat com si el seu desig s'hagués de satisfer de forma immediata és descobrir que el nostre egoisme o narcicisme forma part d'un grau de resolució instantània del que volem aconseguir. No crec que sigui una qüestió d'homes o masculina aquest fet però si que es dona de forma més sovint el que sigui la libido o l'elan vital intenti ser satisfet sense mirar l'altre persona com si es tractes d'una forma mecanitzada de resoldre el sexe. Foucault parlava del domini o poder en les relacions i està clar que això molts cops respondrà a la nostra autoestima, a la nostra capacitat per veure i mirar l'altre i tenir-ho en conte. 

Quan parlem del consentiment , en les relacions sempre estem entenen que només podem entendre i acceptar l'altre o l'altra com a diferent si no ens posem a nosaltre mateixos en primer lloc. En el desig hi ha un element de força a vegades que resulta violent i que no té en conte res més. Potser primari però està clar que el desig és una carència d'alguna cosa, una mena de falta de quelcom. 

3.- PRAXIS Recordo un exemple que a les classes de filosofia era recurrent en mi . Imaginem una persona que surt cada dia de casa i quan passa per una botiga de plantes veu una que hi troba tot tipus de bellesa, la seva gràcia, la seva elegància, la delicadesa, .. i dia rera dia s'atura davant l'aparador per observar i quedar estona contemplant aquella planta bonica. Un día decideix entrar i preguntar quan li costaria fer l'esforç de poder emportar-se la planta a casa seva , això fa que estalvii i que finalment més endavant compri aquella planta. Però un cop la té a casa , la rega, l'abona, li dona nutrients , ...  els dies passen i se sent cofoi i alegre per tenir aquella bonica planta. Malgrat tot el temps passa i un temps inconcret més fa que la planta comenci a ser descuidada , un dia la deixa de regar, un altre s'oblida que treure-la de la finestra perquè no li toqui el sol . Fins que finalment s'adona que aquella planta no era per ell i la retorna a la botiga . Però quan acaba pasant això al cap de poc temps la torna a veure a l'aparador i s'atura novament . Ara ja no li sembla tant lletja o si més no no creu que no li resulti especial. Doncs bé , el desig novament apareix en ell , 

"desiderare" del llatí vol dir deixar de contemplar les estrelles , o sigui adonar-se de la manca o la falta d'alguna cosa, la carència.Quan desitgem l'altre en el fons el volem poseir o el volem anular a vegades. Molts cops quan un es vol allunyar de la parella que estimava perquè ha deixat de sentir-se atret es crea uns mecanismes de renuncia curiosos com , li pudeix l'lalè, va brut, va deixat, ja no es preocupa per les feines de la casa , ja no comparteix res en comú... Això és una estratègia molts cops per aquesta distància de l'altre. Deleuze creia que no era el desig cap absència de ... tot el contrari el que fem és construir una determinada relació amb el subjecte tot objectivitzant-ho, cosa que realment no fem, sinó tot el contrari . Marta Segarra en la seva obra "Escriure el desig" ens dirà que en el fons el que fem  

"el desig és escriure sobre allò que ens confronta a la nostra manca d’autosuficiència. A allò que ens fa sortir de nosaltres com a subjectes suposadament complets i sadollats, inclinant-nos vers tot allò, tots aquells i totes aquelles que no són ni jo ni meu.

Malgrat, doncs, que a les primeres pàgines s’assenyala l’etimologia del desig, del verb de-siderare —«deixar de contemplar els astres o les estrelles» (del llatí sidus, sideris, ‘astre’, ‘estrella’, ‘constel·lació’ o, fins i tot, ‘cel’)—, etimologia segons la qual desitjar significaria seguir anhelant allò que ja no es té perquè s’ha perdut (com en la història de la jove filla de Dibutades de Corint que, segons explica Plini el Vell, hauria inventat el dibuix al traçar a la paret la silueta del seu amant absent per tal de recordar-lo), el llibre de Marta Segarra sembla concentrar-se en episodis literaris i cinematogràfics on el desig no és, en general, un desig de reviure allò conegut i ara perdut.

Entès d'aquesta manera el desig perd la seva identitat de gènere fins i tot perquè no serà una qüestió natural i més aviat s'identificarà amb la persona mateixa i la seva autosuficiència . Com ens vivim amb els altres ? COm ens confrontem en les relacions ?  Quan estimem o ens apropem a l'altre o les altres com ho fem ? la agressivitat, la compassió, el deliri, la necessitat de complaure , la voluntat d'agradar ens poden fer trair precisament en aquest desig de l'altre perquè en el fons ens hi volem atansar com si poguessim capturar-los quan no és així . La nostra insatisfacció personal ens genera certa inseguretat sobre el que som nosaltres mateixos. Com comprenem l'altre o l'altra ? En la relació en el fons ens sentim protegits o desprotegits des del que ens pensem de nosaltres mateixos i en el sexe això evidencia una mena d'incapacitat d'orgull o capacitat d'orgull vers un mateix que fa que l'altre ens serveix a la nostra finalitat de forma perversa a vegades. El cansament de l'altre , el nostre desfici per la seva persona respondrà a aquesta autosuficiència mateixa , a la nostra incapacitat per veure l'altre. La destrucció de l'altre neix en el mateix moment que el coneixem , quan ja l'estem perdent , quan ja el volem fer nostre com si fos una possible mercantilització del seu cos i del seu sexe i això precisament animalitza el seu estat sigui com a gènere o sexe. La relació doncs ha de ser un exercici que l'altre no ens l'acabem menjan com si fos un entrepà. A la pel·lícula "Anatomia de una caída" de la directora    Justine Triet , el relat de la parella de la víctima davant el psiquiatra exemplifica molt bé aquesta relació diferent i diversa entre dues persones que no necessàriament han de fer el mateix. Com atrapar el desig quan l'altre s'escapa i no el podem objectivitzar per això en el patriarcat les formes de desig resulten tremendament un domini de apropiar-se del que no es té o del que es vol anular com a persona. 

 "l’artista Mireia Sallarès quan, en el seu projecte sobre el desig i els orgasmes femenins a Mèxic, titulat Las muertes chiquitas, cita aquesta frase de Deleuze: «És tan difícil desitjar que inclús és més fàcil aconseguir allò que es vol». Potser és tan difícil escriure sobre el desig que segurament és més fàcil objectualitzar-lo. Però llavors ja no és ni constructivisme, ni col·lectiu."

Dins una possible resposta i fet el recorregut que ens ha permès arribar fins aquí podem dir que el desig no és masculí ni femení i que la naturalitat del desig potser fins i tot qúestionaria des de la neurociència l'impacte en el cervell de la vessant mateixa com una idea de gènere. 

«El desig és constructivisme... col·lectiu», per Joana Masó | editorial afers