Examinar la vida : viure filosòficament.

Sovint parlo amb una gran amiga de filosofia i això em permet pensar el que sembla que ella em confirma : només una vida posada constantment a examen resulta pròpiament filosòfica. Fa poc m'escrivia precisament i em parlava d'això. Quan sembla que tot val i que no hi ha res que compti , precisament aleshores els potser semblen més interessants que mai. Dues annecdotes que ho exemplificarien molt bé aquesta idea de no creure tot el que sembla creible :

El forense ha estat cridat per una mort sobtada al poble. Sembla que el cadàver és el  d'un home de quaranta  nou anys que ha estat trobat  penjat. En arribar el forense observa detingudament l'home mort. I es pregunta : Com pot ser que l'home es vestís de cap a peus fins i tot amb el barret i es penjes després?  Investigant acaba descobrint que la familia quan ha trobat el pare penjat  estava despullat  i ha decidit baixar el cadàver i vestir-l'ho com cal i tornar a penjar el mort perquè es dicti pel jutge "l'acta d'aixecament del cos".

La classe d'ètica de quart d'ESo serveix per parlar de coses , potser de moltes que tenen a veure amb  el nom que té un en la llengua d'altre -per exemple Xavi  que vol dir clau en mandinga- o de que el jutge no m'escolta en la separació que els meus pares estan iniciant , té obligació de fer-ho ? . Aleshores m'adono que explicar ètica no té gaire sentit avui pel desajustament que es produeix entre el món real i la teoria sobre els valors i la moral. Cosa que em permet cada vegada més creure que amb una hora setmanal prefereixo parlar del que passa, de com em sento , què no tinc i que tinc, què penso ... Teoritzar sobre la violència de gènere amb les noticies que omplen els diaris potser ens aboca, ens llença a espais que són tan virtuals que no tenen gaire sentit ara per ara... 

Tornant al que deiem al principi  examinar la vida permet alguns cops reflexionar sobre com vivim, com fem de professors de filosofia : la proposta del  filòsof francès Michel Onfray  en el seu llibre  "l'escultura de sí mateix ..." planteja la figura del Condontiero  aquell  home del Renaixement que viu tal com pensa i que pràctica una mena de política filosòfica que busca en la seva existencia  tenir cura d'un mateix. Estem d'acord ?

L'ALTRE MIRADA : ÀGORA

Com arribem al llocs resulta que condiciona molts cops la nostra mirada i el fet mateix de poder veure, observar i fins i tot contemplar el que tenim.En primer lloc la mirada de Haj Fadu i Zaki que van al cinema a veure la pel·lícula "Agora" del director de cinema Alejandro Amenabar. Les tres són musulmanes i estudien filosofia , les tres coincideixen en portar el símbol propi de les dones d'aquesta religió: el chador. En segon lloc la sortida la ha conduït la professora i el departament de matemàtiques del centre per accentuar el paper de Hipatia d'Alexandria i els seus descobriments astronòmics i matemàtics. Acompanyem als dos professors de mates una professora de clàssiques i el professor de filosofia, s'afegeix la professora de biologia. En tercer lloc el cinema és per ús exclussiu del nostre centre i la sala s'omple de pler amb els batxillerats. Les impressions en acabar han estat molt diferents.

Hipatia en un moment determinat és acusada per un representant de l'església cristiana de no voler creure en la causa cristiana però ella defensa la seva posició amb : jo només crec en la filosofia. El públic assistent a la sala espontàniament trenca el silenci de l'hemicicle amb crits de : Xavi , xavi ....

Una tercera mirada la meva . Feia dies que havia escoltat a la ràdio Radio3 una tertúlia sobre la pel·lícula : dos crítics donaven opinions oposades sobre Agora.

Als seus comentaris crítics s'afegia dues persones més que m'aconsellaven aferrissadament que veies la pel·lícula. Situat en un lateral i totalment apartat de la resta de noies i nois mirava amb ulls atents AGORA. Hipatia d'Alexandria és el problema de la tolerància ideològica en uns moments que l'espècie humana vol i pot fer història amb la voluntat d'unir i crear humanitat. La tesi repetida sobre la propietat transitiva en matemàtiques serveix per il·lustar que la suma de 2 i 1 fan 3 i iguala els tres membres entre si. Però això no quadra com diuen els fidels deixebles de la matemàtica, filòsofa i científica. Agora és la història d'una dona que on els altres veuen harmonia musical com el fidel deixeble i més tard prefecte administrador d'Alexandria ella només troba caos i vida humana ( simbolitzat pel mocador tacat de sang per la seva menstruació). Àgora representa el dogmatisme fanàtic del poder entre la visió androcèntrica dels grups religiosos que miren d'imposar la seva voluntat contra la visió d'una dona valenta que només es pot comprometre amb la ciència i el saber. Els pagans són vexats i tractats com a bèsties i indignes i per això els cristians acaben eliminant les seves formes existencials. Representats per ser els guardians de la Biblioteca d'Alexandria cauen sota l'espasa del grups radicals cristians parabolans. Seguidament els jueus també cauran sota la mateixa espasa i seran exiliats d'Alexandria. Només queda doncs encara aquells que fan ombra al poder religiós i fanàtic dels qui creuen en una paraula sagrada que obliga a dir una cosa i a fer un altre. Hipatia representa l'amenaça al poder religiós , i recitant fragments dels textos bíblics que podrien ser de Pau de Tars demanen també eliminar el poder de la dona. Hipatia és doncs la manifestació d'aquesta llibertat menyspreada, d'aquesta intolerància , d'aquesta imposició religiosa que només s'escolta a sí mateixa i venera un únic déu jueu, humà,esseni. La història converteix en màrtirs els assassins sanguinaris i beatifica els bisbes impulsors de la intolerància. Quina lliçó ens dona aquestes mirades ? Les primeres què miren i observen ? Les segones què han volgut veure? I la resta quan pregunten per la teva opinió , només tenim per resposta : un altre mirada diferent és la nostra.

Katyn : la història sempre acaba atrapant ....

Llegia el nom de Katyn en un article del diari "El pais " fa pocs dies. L'autor feia referència als fets històrics i citava a Victor Zaslavsky i com a articles de referència donava l'aportació de la Revista Claves de la Razón Pràctica i el diari el País.

La pel·lícula actualment s'estrena en alguns cinemes de Barcelona per mostrar la esferidora història d'aquesta masacre amagada per les tropes de l'antiga URSS. El règim de Stalin sembla que va de manera abusiva realitzar una autèntica masacre eliminant millers de soldats polonesos amb la pràctica del "tir al ganyet ". L'intent aleshores d'amagar i canviar la veritat històrica va ser com a mètode del règim soviètic una forma de rentar el seu nom davant les tropes alemanes. En la pel·lícula la primera imatge descriu molt bé aquesta situació els ciutadans i ciutadanes poloneses venen fugint dels alemanys que ja han entrat dins el seu país i es troben al davant amb les tropes soviètiques. El pont ha de decidir les families per la millor opció : lliurar-se a l'enemic o bé caure en mans dels sovietics que els custodiaran en els camps esperant la resolució final. En aquest sentit tal com parla en l'article Lluis Bassets  va fer assessinar 21.857 homes tots ells representants de l'exèrcit polonés. Polònia es veia amenaçada per les potencies com Alemanya i la Unió Soviètica i l'extermini es va realitzar amb la carta que Stalin envià el 5 de març de 1940 sense cap forma de judici. Només aproximadament 400 es van salvar de l'extermini soviètic que van acabar en l'exèrcit a l'exili quan les tropes americanes van entrar a l'URSS. I varen ser els propis alemanys qui van advertir d'aquesta masacre inhumana a la resta de països tot arriban a Smolensko per descobrir-hi en els boscos de Katyn les fosses comunes. Es cert que va ser un intent per tapar el que els alemanys ja havien iniciat amb els seus camps d'extermini i per això el govern soviètic va buscar tot tipus d'estratègies perquè no fossin acusats com a col·laboradors del nazisme alemany. La resposta europea tampoc va ser valenta i va acceptar les explicacions de Stalin. Per això sembla que la història mai vol reconèixer els seus botxins i aquells que sempre han utilitzat el poder polític com Churchill i Roosevelt per manipular els fets històrics al poble. La carta de Bèria prova documentalment aquesta masacre , vergonya fins i tot per personatges com Gorbachov que mai va voler saber res de res. El director de cinema Andrzej Wajda ha reconstruit en aquesta pel·lícula aquesta part de l'espècie , de la nostra espècie.

Exiliar-se : fugir per la força del lloc on som , on vivim, on habitem.....

Una ruta és un camí amb una direcció. Qui s'enruta camina i segueix les traçes del senyalat. El caminant surt d'un punt inicial , d'un lloc d'origen d'un punt de partida. Hi ha doncs en una ruta un tram inicial menys costerut menys difícil, més lleuger però també hi ha un punt final. El final de la ruta és l'acabament del camí i del caminar. Qui camina arriba a una fita , un objectiu. El caminant i el camí conviuen junts durant llarg periode de temps, llargues estones on només es tenen a sí mateixos, només es troben a sí mateixos, només s'escolten entre ells. El caminant perquè apren del camí tot allò que li ofereix : l'entorn inmillorable de l'herba , de les flors, els arbres com les alzines, les acàcies, els pins, els pollancres, ..... o les simples pedres de colors diferents que ofereixen motiu perfecte per imaginar móns i espais. Però el camí perquè s'obliga a restar quiet i aturat per oferir el traçat perfecte perquè ningú es perdi, ningú surti del mateix camí, oferint tot allò que gratuïtament pot representar l'excusa per oferir un endavant sempre endavant.

Però si la ruta , el camí i el caminant afegeixen l'exili alehores tot canvia. La ruta de l'exili no és qualsevol. No marxem per tornar ni marxem perquè volem, sinó més aviat es marxa obligat per la força, per la necessitat de salvar la vida mateixa, deixant enrera tot , absolutament tot. L'exiliat doncs no és un simple caminant dins el camí sinó és un home o una dona que fuig , que s'escapa amb la por de ser detingut, de ser agafat.La ruta de l'exili com la que molts pobles han tingut o tenen representa en l'ideal de la nostra espècie la pèrdua de una Itaca que no oblidem però que resta esperant el nostre retorn. L'exiliat doncs és un home o dona que abandona tot deixant enrera un camí pler d'objectes que no pot endur-se, que no pot agafar. Deixar enrera amics , amigues, familiars, companys i companyes. Aquest exili és sempre forçat per les circumstàncies sigui una guerra, un conficte polític , un catàstrofe, ... Fugir pel camí dins l'exili es fa de qualsevol manera sigui de nit , de dia, amb fred o calor, amb roba o sense ella, amb res o amb tot, ..Per això el lloc que es deixa com a punt inicial del camí resta en silenci perquè és un comiat final del que no podem portar amb nosaltres , és un abandonament dels nostres origens, de la terra, del lloc on som, on vivim...  I el lloc on arribem ja no és el nostre sinó ens resulta hostil, inhòspit, forani, ... Quant el Regne de Juda a Israel va patir l'exili per vàries raons només la força dels anomenats profetes com Ezequiel, Jeremies o Isaies va poder fer aixecar el poble en crisi ,pler de desesperança. I així l'Ulisses que marxa de la Itaca en el seu viatge sap que un dia potser la memòria recordarà el camí de tornada, i així podrà arribar profeticament al seu lloc on és , viu i habita.

En quina mesura la veritat es pot convertir en pura assimilació ?

"No costaria demasiado acabar concluyendo que si la filosofia està siendo arrinconada en la enseñanza media es porque, como la literatura, ocupa el lugar de la vergüenza, donde se muestra demasiado a menudo la dificultad que tenemos en la actualidad en enseñar a leer y escribir correctamente a los niños en las escuelas. "  [font : Pequeñas doctrinas de la soledad. Morey , M]


Hi ha coses que no ens haurien de sorprendre però produeixen sense voler un efecte contrari : de perplexitat. Hi ha un 79 % d'alumnat a Catalunya que es decideix per la filosofia a les proves de les PAUU.  Enguany la mitjana ha estat un 5,83 amb una desviació del 1.2 respecte altres anys. 
En aquest sentit el rebombori produït per la correcció en alguns centres fora de la seva tradició fins ara de superar en escreix les proves es conseqüència d'un únic corrector novell que ha estat molt estricte en la seva baremació. Malgrat hi ha molt poques reclamacions al respecte doncs els nois i noies no realitzen aquesta tasca purament administrativa de demanar una segona correcció com a segon criteri. Els correctors es convoquen per revisar prèviament tot just a l'inici per valorar la dificultat i filar ben prim al respecte. La doble correcció si ve al cas sempre farà mitja amb l'anterior. Però estem exclussivament parlant d'un 5 % de reclamacions. 
Però es cert que un es pregunta : 

1.- Pot un noi o noia de batxillerat que ha seguit un sistema on s'educa  sempre acompanyat al llarg de tot el procés d'escolarització realitzar una reclamació com a part d'un procés administratiu i de funcionalitat seguint la jurisprudència ?   

2.- La revisió de la prova només obliga a una mitjana entre la nota reclamada i la nova nota proposada ? 

3.- L'estadística que vol justificar : la gran capacitat per corregir bé , la incapacitat per saber reclamar com cal ?  

Aquestes qüestions obren seguidament el debat posterior : sembla que els autors seran el mateixos en filosofia però amb la salvetat de no ser agrupats en parelles , es trenca doncs les parelles de fet dins el sistema. Tothom va sol amb si mateix.  Els textos que el curs anteriors part del professorat va qüestionar per la falta de "significativitat " continuaran. 
Les preguntes seran les mateixes . I apareix l'anomenat fons d'autors : Aristòtil, Locke i Kant. 

Per això el  professorat gemega silenciosament i afegeix a la reunió que si qui presenta l'acte no és responsable de res del que es diu ni del que es pot dir , potser deixem de venir a classe i ens convertim en devots acòlits de l'absentisme escolar i funcionarial.