Introducció: EL CONTEXT
Història i personatge:
Grècia segle IV un filòsof anomenat Plató[1] escriu en forma de diàleg[2] un text que porta per títol Fedó , la historiogrfia inclou el tema bàsic del diàleg : “ de l’ànima”.
Plató creu que el filòsof ha de poder fer visible el conflicte i el dubte que es produeix dins la societat. El seu diàleg és de gran realisme històric i sembla de gran fidelitat històrica en forma de relat directe però cal dir amb una certa dosi d’idealització del seu mestre , Sòcrates[3], que és qui explica dins la presó la seva idea de la immortalitat.
En aquest sentit el mestre de Plató es presenta com un heroi que s’enfronta a la mort amb coratge i valentia.
Plató l’escriu entre altres coses per defensar la seva teoria sobre les idees davant la sofistica[4] de la seva època. La sofistica va ser entesa dins l’època com una possibilitat de retrocés social i polític[5]. Els sofistes vinguts des de punts llunyans tenien la pretensió de fer de la política una tècnica per convèncer els contrincants. Atenes al segle V a . c havia caigut en una certa decadència política i les faccions estaven molt enfrontades entre si fins al punt que la tirania havia fet presència. La democràcia tampoc era cap garantia d’èxit i la demagògia conduïa el poble (demos) a una guerra civil interna. Sòcrates va acabar sent jutjat per el poder amb l’intent de buscar responsables del malestar social i polític que s'havia produït dins la ciutat-estat d'Atenes.Una ciutat-estat que havia perdut la seva hegemonia en favor d'Esparta. Plató com a deixeble va viure aquest judici fet pels principals sofistes i polítics que acusaven al seu mestre de no reconèixer els deus reconeguts per l’Estat, d’introduir noves divinitats i de corrompre els joves i demanaven la mort. Les obres que Plató , deixeble del mestre , va utilitzar per explicar quines van ser les raons que l feien tenir com a enemic del poble a Sòcrates , es troben en la seva “Apologia” , “Critó” , “Gòrgies”
El diàleg
El diàleg intenta tenir una fidelitat històrica que el narrador exposa de ben principi. Però és evident que tot realisme històric sempre té una dosi de interpretació dels fets i les circumstàncies , o sigui, una certa idealització. Sòcrates[6] es presenta com un personatge “ expert en saber enfrontar-se en els darrers moments a la mort”. En aquest sentit tal com sosté el professor Ramón Alcoberro és un diàleg platònic i no socràtic doncs hi ha més un mestre platonitzat que un mestre real. Per això podem dir que la idealització del personatge que serenament accepta la mort és el desig de Plató d’exposar què pensa de la situació. Una distinció entre els simples llestos i professors de retòrica , professionals de l'oratoria i el savi que va més enllà de la projecció pública i la fama personal.
En quasi totes els diàlegs hi ha una estructura semblant :
A.- Una dramatització del lloc, època, circumstàncies on sempre Sòcrates apareix amb personatges coneguts de tothom. Al seu voltant es parodia els sofistes, retòrics, exegetes, poetes que no tenen en compte el pensament de Sòcrates.
B:- A la part central es presenta la discussió ( dialèctica). Sempre s’inicia amb una pregunta que es llença i que amb les distintes respostes que es donen pretenen avançar a una suposada hipòtesi vertadera. Però no és una contraposició d’opinions sinó més aviat és una prova per posar en un estat de “pensament crític” a qui vol respondre. Examina persones i opinions amb la voluntat de buscar la seva màxima : “coneix-te tu mateix”.
C.- És el diàleg doncs una exposició seguida on hi ha un discurs amb hipòtesi, tesi i un final platònic amb el mite.[7]
Anàlisi textual.Estructura i teories que es defensen.
1.- L'argument de l'alternància (70c-e)
2.- L'argument de l'anàmnesi (72e-77e)
3.- L'argument de l'afinitat entre l'ànima i les realitats invisibles: la peregrinació del filòsof ( 78b-84b)
4.- Objeccions (84 c-88b)
5.- Advertència contra la misologia (88c-91c)
6.- Resposta de Cebes : argument derivat de les formes (95a-107a)
7.- El mite.
Situant-nos en la Grècia del segle IV a.c , Plató en el pròleg al diàleg explica que el filòsof té una missió d'ocupar amb la filosofia l'espai social i polític tot defensant les seves idees. En aquest sentit té un paper de crític social i polític. D'aquesta manera la filsofia es converteix en un estil de viure, de ser, de pensar, d'estar dins la polis. Clarament hi ha una diferència de la resta de la gentque hi viu.
En el diàleg 64e ens dirà :
“Examina ara, bon amic, si es que la teva opinió concorda amb la meva; doncs es a partir d'això que hem d'avançar vers l'objecte de la nostra imaginació. Et sembla que es propi del filòsof l'entregar-se als anomenats plaers , tals com els dels menjars i les begudes? “
“En absolut, diu Simmias.
“ I als plaers sexuals ? “
“ De cap manera”
“ I als altres tipus de cura referents al cos? “ ¿Penses que un home semblant els ha de considerar valiosos? Per exemple : la possessió de vestits diferents, i sandàlies i altres decoracions del cos, et sembla que els apreciarà , o que els desestimarà en la mida en que no hi hagi una més gran necessitat de tenir que poseir aquests? “
“Per cert que em sembla que els desestimarà , al menys en tant sigui veritablement filòsof”
“Et semla aleshores que en general les seves preocupacions no giraran entorn del cos, sino que, en la mesura del possible s'allunyaran d'aquest i es tornaran més bé cap a l'ànima?”
“Si, es cert”
D'aquesta manera sembla que el filòsof es qui desprecia el cos i les seves circumstàncies, i que viu per l'ànima i no té cap por a la mort. Si pensem una mica en el que ens diu Plató podem creure que es defensa doncs una manera de viure centrada en la persona i la seva configuració del caràcter, del temperament, el que podríem anomenar “estil de vida” tot deixant de banda la preocupació pel cos, per els seus plaers. Curiosament el filòsof es converteix així amb el savi retirat, el savi que desprecia el món dels sentits i dels elements de plaer sensible per cultivar o conreuar l'ànima. En aquest sentit l'ànima és el més semblant al jo, a la personalitat, a la persona com a tal. Afegim que Plató presenta un model dualista[8] de l'ésser humà.
Els grecs van ser unes de les moltes civilitzacions que van intentar donar resposta filosòfica a l'ésser humà. Per això entenien que l'home és raó (sentiments, desitjos,,..) com a facultat fonamental que condueix tota la resta de conductes. La finalitat de la vida pels grecs és el perseguir el coneixement, o sigui, obtenir al llarg de la vida el saber prudent i assenyat, a través del que ells anomenaven “virtut”[9]. Aquesta virtut , fa que aconseguim els homes i dones aquest coneixement del que parlavem abans : prudent i savi. La paraula “sophós” traduïda sovint per savi també vol dir habilitat, destressa física o intel·lectual, artística o política, i serveix per elogiar a qui ho posseix. Per això els sofistes eren considerats “llestos” però com a “deinós” , en sentit neutral o fins i tot hostil , com “terribles”. El sofista rebia una paga i aplica el fet de ser llest a oferir els seus serveis als joves nobles. Per això Sòcrates en algunes ocasions serà considerat sofista però clarament es diferencia per no voler ensenyar la virtut ni de fer-se el llest o intel·ligent, ni rebre caps diners a canvi.
[1] Plató és un filòsof grec anomenat Aristòcles que neix al segle IV a Atenes , Grècia. Té una família d’origen noble que li permet tenir un llinatge com aristòcrata o noble . Per això la seva educació serà per estar entre els escollits de la ciutat-estat. El seu mestre Sócrates marcarà dins el seu pensament clarament una línia d’opinió juntament amb altres filòsofs o pensadors de l’època com Heràclit, Parmènides, Anaxàgores, …… La seva forma d’escriure els seus pensaments intenta reproduir el llenguatge oral per considerar aquest com el discurs que reprodueix millor la veritat.
[2] El diàleg és una forma literària que permet entre dos o més personatges intercanviar idees , contraposar opinions diverses tot reproduint amb una certa similitud l’expressió oral i el llenguatge més col·loquial i directe. Plató té molt clar això per consolidar una escriptura fidel al pensament que socialment es va consolidant.
[3] Sócrates va ser el mestre de Plató del qual no tenim cap text escrit perquè el seu mètode anomenat socràtic-maieutic buscava desproveir de raons al seu oponent. El seu retrat històric és molt divers.
[4] La sofística és una corrent de pensament oposada a la tradició ortodoxa de l’Atenes clàssica. Aquesta corrent es deriva dels estrangers que arriben a la ciutat amb costums diferents i tradicions diverses. El xoc que es produeix fa que siguin vistos amb recel i acusats de relativistes i escèptics. La polèmica més forta serà sobre la fisis (llei natural) i les nomoi ( lleis civiques o polítiques). Els màxims representants són Gòrgies de Leontinos i Protàgores d’Abdera.
[5] Vid referència al pròleg . Mapa.
[6] En quasi tots els diàlegs Sòcrates és qui posa veu als pensaments de Plató. Però segons el grau d’influència per edat i situació personal que Plató té podem dir que representa un simple “personatge fictici” o bé un “personatge real”. En aquesta línia es parla en classificar els nombrosos diàlegs de Plató dels escrits socràtics on la influència del mestre és fonamental o escrits de maduresa o vellesa. El diàleg del Fedó pertanyeria a la maduresa de Plató .
[7] El mite té un paper en Plató de simbolització de les seves idees amb la pretensió de poder explicar metafòricament més enllà del pensament abstracte i matemàtic , utilitzant el pensament intuïtiu un grau de misticisme i reproducció a partir d’imatges les seves idees.
[8] Dins les teories que la tradició filosòfica ha recollit al llarg del temps hi ha una que creu que l'ésser humà té dues dimensions, la que anomenem cos i ànima o esperit o ment. Aquesta relació cos/ànima ha estat motiu de debat i la qüestió segueix oberta avui i planteja l'enigma entre la ment i el cervell. El cervell seria aquest òrgan principal del sistema nerviós vinculada a la part corporal de l`ésser i en canvi la ment seria la nostra dimensió intel·lectual, afectiva, volitiva, psíquica, espiritual que també tenim. Actualment es compara el cervell amb un ordinador potentíssim que estem a punt de saber programar i configurar segons els avenços de la ciència. I la ment aleshores què seria? El dualisme afirma que hi ha una matèria del cos i un principi extracorporal i immaterial que anomenem com ànima i sense la qual no podem explicar l'acció humana. S'oposa a aquesta teoria el monisme materialista que afirma que només hi ha un sol element material o cervell com deia Epicur i Demòcrit durant el segle III a.c i segle V a.c , més tard continuarà amb La Mettrie , Boyle, Gassendi al llarg dels segles XVI-XVIII.
[9] La virtut pels grecs era anomenada “areté” . Com es pot aconseguir aquesta virtut o excel·lència per l'ànima ? O quina és la seva essència, la seva condició íntima i darrera? I una segona qüestió bàsica : Com l'ésser humà pot aconseguir aquesta virtut ? Per Plató posseir la virtut vol dir tenir el coneixement, o sigui, no podem fer el bé o ser justos, o se pacífics sino coneixem què és el bé,la justícia, la pau. Respecte a la naturalesa o essència de la virtut , Plató entén que és una particularitat de l`ànima, un cert estat que aconsegueix l'ànima. Per això com ànima té vàries parts o funcions haurà de tenir un tipus de virtut diferent segons cada part : racional ( saviesa o prudència) irascible ( fortalesa) concupiscible ( temprança) .
Història i personatge:
Grècia segle IV un filòsof anomenat Plató[1] escriu en forma de diàleg[2] un text que porta per títol Fedó , la historiogrfia inclou el tema bàsic del diàleg : “ de l’ànima”.
Plató creu que el filòsof ha de poder fer visible el conflicte i el dubte que es produeix dins la societat. El seu diàleg és de gran realisme històric i sembla de gran fidelitat històrica en forma de relat directe però cal dir amb una certa dosi d’idealització del seu mestre , Sòcrates[3], que és qui explica dins la presó la seva idea de la immortalitat.
En aquest sentit el mestre de Plató es presenta com un heroi que s’enfronta a la mort amb coratge i valentia.
Plató l’escriu entre altres coses per defensar la seva teoria sobre les idees davant la sofistica[4] de la seva època. La sofistica va ser entesa dins l’època com una possibilitat de retrocés social i polític[5]. Els sofistes vinguts des de punts llunyans tenien la pretensió de fer de la política una tècnica per convèncer els contrincants. Atenes al segle V a . c havia caigut en una certa decadència política i les faccions estaven molt enfrontades entre si fins al punt que la tirania havia fet presència. La democràcia tampoc era cap garantia d’èxit i la demagògia conduïa el poble (demos) a una guerra civil interna. Sòcrates va acabar sent jutjat per el poder amb l’intent de buscar responsables del malestar social i polític que s'havia produït dins la ciutat-estat d'Atenes.Una ciutat-estat que havia perdut la seva hegemonia en favor d'Esparta. Plató com a deixeble va viure aquest judici fet pels principals sofistes i polítics que acusaven al seu mestre de no reconèixer els deus reconeguts per l’Estat, d’introduir noves divinitats i de corrompre els joves i demanaven la mort. Les obres que Plató , deixeble del mestre , va utilitzar per explicar quines van ser les raons que l feien tenir com a enemic del poble a Sòcrates , es troben en la seva “Apologia” , “Critó” , “Gòrgies”
El diàleg
El diàleg intenta tenir una fidelitat històrica que el narrador exposa de ben principi. Però és evident que tot realisme històric sempre té una dosi de interpretació dels fets i les circumstàncies , o sigui, una certa idealització. Sòcrates[6] es presenta com un personatge “ expert en saber enfrontar-se en els darrers moments a la mort”. En aquest sentit tal com sosté el professor Ramón Alcoberro és un diàleg platònic i no socràtic doncs hi ha més un mestre platonitzat que un mestre real. Per això podem dir que la idealització del personatge que serenament accepta la mort és el desig de Plató d’exposar què pensa de la situació. Una distinció entre els simples llestos i professors de retòrica , professionals de l'oratoria i el savi que va més enllà de la projecció pública i la fama personal.
En quasi totes els diàlegs hi ha una estructura semblant :
A.- Una dramatització del lloc, època, circumstàncies on sempre Sòcrates apareix amb personatges coneguts de tothom. Al seu voltant es parodia els sofistes, retòrics, exegetes, poetes que no tenen en compte el pensament de Sòcrates.
B:- A la part central es presenta la discussió ( dialèctica). Sempre s’inicia amb una pregunta que es llença i que amb les distintes respostes que es donen pretenen avançar a una suposada hipòtesi vertadera. Però no és una contraposició d’opinions sinó més aviat és una prova per posar en un estat de “pensament crític” a qui vol respondre. Examina persones i opinions amb la voluntat de buscar la seva màxima : “coneix-te tu mateix”.
C.- És el diàleg doncs una exposició seguida on hi ha un discurs amb hipòtesi, tesi i un final platònic amb el mite.[7]
Anàlisi textual.Estructura i teories que es defensen.
1.- L'argument de l'alternància (70c-e)
2.- L'argument de l'anàmnesi (72e-77e)
3.- L'argument de l'afinitat entre l'ànima i les realitats invisibles: la peregrinació del filòsof ( 78b-84b)
4.- Objeccions (84 c-88b)
5.- Advertència contra la misologia (88c-91c)
6.- Resposta de Cebes : argument derivat de les formes (95a-107a)
7.- El mite.
Situant-nos en la Grècia del segle IV a.c , Plató en el pròleg al diàleg explica que el filòsof té una missió d'ocupar amb la filosofia l'espai social i polític tot defensant les seves idees. En aquest sentit té un paper de crític social i polític. D'aquesta manera la filsofia es converteix en un estil de viure, de ser, de pensar, d'estar dins la polis. Clarament hi ha una diferència de la resta de la gentque hi viu.
En el diàleg 64e ens dirà :
“Examina ara, bon amic, si es que la teva opinió concorda amb la meva; doncs es a partir d'això que hem d'avançar vers l'objecte de la nostra imaginació. Et sembla que es propi del filòsof l'entregar-se als anomenats plaers , tals com els dels menjars i les begudes? “
“En absolut, diu Simmias.
“ I als plaers sexuals ? “
“ De cap manera”
“ I als altres tipus de cura referents al cos? “ ¿Penses que un home semblant els ha de considerar valiosos? Per exemple : la possessió de vestits diferents, i sandàlies i altres decoracions del cos, et sembla que els apreciarà , o que els desestimarà en la mida en que no hi hagi una més gran necessitat de tenir que poseir aquests? “
“Per cert que em sembla que els desestimarà , al menys en tant sigui veritablement filòsof”
“Et semla aleshores que en general les seves preocupacions no giraran entorn del cos, sino que, en la mesura del possible s'allunyaran d'aquest i es tornaran més bé cap a l'ànima?”
“Si, es cert”
D'aquesta manera sembla que el filòsof es qui desprecia el cos i les seves circumstàncies, i que viu per l'ànima i no té cap por a la mort. Si pensem una mica en el que ens diu Plató podem creure que es defensa doncs una manera de viure centrada en la persona i la seva configuració del caràcter, del temperament, el que podríem anomenar “estil de vida” tot deixant de banda la preocupació pel cos, per els seus plaers. Curiosament el filòsof es converteix així amb el savi retirat, el savi que desprecia el món dels sentits i dels elements de plaer sensible per cultivar o conreuar l'ànima. En aquest sentit l'ànima és el més semblant al jo, a la personalitat, a la persona com a tal. Afegim que Plató presenta un model dualista[8] de l'ésser humà.
Els grecs van ser unes de les moltes civilitzacions que van intentar donar resposta filosòfica a l'ésser humà. Per això entenien que l'home és raó (sentiments, desitjos,,..) com a facultat fonamental que condueix tota la resta de conductes. La finalitat de la vida pels grecs és el perseguir el coneixement, o sigui, obtenir al llarg de la vida el saber prudent i assenyat, a través del que ells anomenaven “virtut”[9]. Aquesta virtut , fa que aconseguim els homes i dones aquest coneixement del que parlavem abans : prudent i savi. La paraula “sophós” traduïda sovint per savi també vol dir habilitat, destressa física o intel·lectual, artística o política, i serveix per elogiar a qui ho posseix. Per això els sofistes eren considerats “llestos” però com a “deinós” , en sentit neutral o fins i tot hostil , com “terribles”. El sofista rebia una paga i aplica el fet de ser llest a oferir els seus serveis als joves nobles. Per això Sòcrates en algunes ocasions serà considerat sofista però clarament es diferencia per no voler ensenyar la virtut ni de fer-se el llest o intel·ligent, ni rebre caps diners a canvi.
[1] Plató és un filòsof grec anomenat Aristòcles que neix al segle IV a Atenes , Grècia. Té una família d’origen noble que li permet tenir un llinatge com aristòcrata o noble . Per això la seva educació serà per estar entre els escollits de la ciutat-estat. El seu mestre Sócrates marcarà dins el seu pensament clarament una línia d’opinió juntament amb altres filòsofs o pensadors de l’època com Heràclit, Parmènides, Anaxàgores, …… La seva forma d’escriure els seus pensaments intenta reproduir el llenguatge oral per considerar aquest com el discurs que reprodueix millor la veritat.
[2] El diàleg és una forma literària que permet entre dos o més personatges intercanviar idees , contraposar opinions diverses tot reproduint amb una certa similitud l’expressió oral i el llenguatge més col·loquial i directe. Plató té molt clar això per consolidar una escriptura fidel al pensament que socialment es va consolidant.
[3] Sócrates va ser el mestre de Plató del qual no tenim cap text escrit perquè el seu mètode anomenat socràtic-maieutic buscava desproveir de raons al seu oponent. El seu retrat històric és molt divers.
[4] La sofística és una corrent de pensament oposada a la tradició ortodoxa de l’Atenes clàssica. Aquesta corrent es deriva dels estrangers que arriben a la ciutat amb costums diferents i tradicions diverses. El xoc que es produeix fa que siguin vistos amb recel i acusats de relativistes i escèptics. La polèmica més forta serà sobre la fisis (llei natural) i les nomoi ( lleis civiques o polítiques). Els màxims representants són Gòrgies de Leontinos i Protàgores d’Abdera.
[5] Vid referència al pròleg . Mapa.
[6] En quasi tots els diàlegs Sòcrates és qui posa veu als pensaments de Plató. Però segons el grau d’influència per edat i situació personal que Plató té podem dir que representa un simple “personatge fictici” o bé un “personatge real”. En aquesta línia es parla en classificar els nombrosos diàlegs de Plató dels escrits socràtics on la influència del mestre és fonamental o escrits de maduresa o vellesa. El diàleg del Fedó pertanyeria a la maduresa de Plató .
[7] El mite té un paper en Plató de simbolització de les seves idees amb la pretensió de poder explicar metafòricament més enllà del pensament abstracte i matemàtic , utilitzant el pensament intuïtiu un grau de misticisme i reproducció a partir d’imatges les seves idees.
[8] Dins les teories que la tradició filosòfica ha recollit al llarg del temps hi ha una que creu que l'ésser humà té dues dimensions, la que anomenem cos i ànima o esperit o ment. Aquesta relació cos/ànima ha estat motiu de debat i la qüestió segueix oberta avui i planteja l'enigma entre la ment i el cervell. El cervell seria aquest òrgan principal del sistema nerviós vinculada a la part corporal de l`ésser i en canvi la ment seria la nostra dimensió intel·lectual, afectiva, volitiva, psíquica, espiritual que també tenim. Actualment es compara el cervell amb un ordinador potentíssim que estem a punt de saber programar i configurar segons els avenços de la ciència. I la ment aleshores què seria? El dualisme afirma que hi ha una matèria del cos i un principi extracorporal i immaterial que anomenem com ànima i sense la qual no podem explicar l'acció humana. S'oposa a aquesta teoria el monisme materialista que afirma que només hi ha un sol element material o cervell com deia Epicur i Demòcrit durant el segle III a.c i segle V a.c , més tard continuarà amb La Mettrie , Boyle, Gassendi al llarg dels segles XVI-XVIII.
[9] La virtut pels grecs era anomenada “areté” . Com es pot aconseguir aquesta virtut o excel·lència per l'ànima ? O quina és la seva essència, la seva condició íntima i darrera? I una segona qüestió bàsica : Com l'ésser humà pot aconseguir aquesta virtut ? Per Plató posseir la virtut vol dir tenir el coneixement, o sigui, no podem fer el bé o ser justos, o se pacífics sino coneixem què és el bé,la justícia, la pau. Respecte a la naturalesa o essència de la virtut , Plató entén que és una particularitat de l`ànima, un cert estat que aconsegueix l'ànima. Per això com ànima té vàries parts o funcions haurà de tenir un tipus de virtut diferent segons cada part : racional ( saviesa o prudència) irascible ( fortalesa) concupiscible ( temprança) .
1 comentario:
Aquest comenari sobré el Fedó m'ha ervit bastant. Gràcies.
Publicar un comentario