CHARLES SIMIC

Charles Simic és un poeta iugoslau nascut al 1938 i professor de la Universitat de New Hampshire que va rebre el premi Pulitzer amb l'obra " The world doesn't end" . El que sorpren de la poesia d'aquest poeta és la forma que té de reunir surrealisme i simbolisme vanguardista. Una experiència que neix del periode d'ocupació nazi i de la posterior guerra civil del seu país i que el portarà a entendre que filosofia i poesia formen un tàndem poderós.

" Todos saben lo que nos sucedió a mí y al Dr. Freud , dice mi abuelo.
-Nos gustaba el mismo par de zapatos negros en el escaparate de la misma zapatería.La tienda, por desgracia , estaba siempre cerrada. Había un cartel :DEFUNCIÖN DE UN FAMILIAR O VOLVEREMOS DESPUÉS DE COMER , pero no importaba cuanto esperase, nadie venía a abrir.
Una vez sorprendí al Dr. Freud allí admirando sin pudor los zapatos.Nos miramos enfadados el uno al otro antes de que siguiéramos nuestros propios caminos , para nunca más volvernos a encontrar."


Simic fa un recorregut pel món rural i de l'Europa de l'Est per buscar un model popular de fer poesia : objectes comuns com les sabates que resulten quotidianes i es presenten com una petita amenaça i sensació de perill. Què tenen les sabates de distants i de perilloses ? El món es presenta buit i estrany , inaccesible per nosaltres... Quina és aquesta estranya relació entre Freud i jo mateix ? El món es presenta com buit , i la realitat és distant i plena de dolor insoportable. Aquest món que ens amenaça persegueix una poesia que ironitza i així en fa burla del que veu, del que diu, del que toca... però sempre des d'una mirada hedonista que provoca com a voyeur cert gest plaent amb el món. Per què hi ha dues mirades que miren el mateix objecte i no hi tenen accès? Què hi ha més enllà de la mirada que converteix l'objecte en admiració i sorpresa ? On és l'engany amb un cartell que indica el que no pasarà mai ?
Sembla que la trobada entre els jo interior (psicoanalític ) i un jo exterior (jo o nostre) no agradin per això Freud i jo no tornen mai més a veures. Aquesta comunicació entre les sabates i el Doctor o ell mateix pasa pel silenci..On són els limits del llenguatge ? Simic doncs busca en la poesia una complaença amb un lector cansat i pensit per una traça quotidiana com unes sabates que es busquen con el delit.
Els versos de " El món no s'acaba" semblen submergir al lector en una atmosfera irreal i asfixiant.

"My mother was a braid o black smoke.
She bore me swaddled over the burning cities.
The sky was a vast and windy place for a child to play.
We met many others who were just like us. They were trying to put on their
overcoats with arms made of smoke.
The high heavens were full of little shurnken deaf ears instead of stars. "

sSímic retorna a l'origen " la meva mare era una trena de fum negre" ....I jo protegit vivia en ciutats plenes de flames ...... La mare que protegeix del foc el nadó i així el cel obert de la ciutat sense limits servia per jugar. Coneixiem a molts que eren iguals a nosaltres " El fum era el que ens donava més escalfor i ens obria a aquesta cúpula en el cel...on no escoltaven amb les notres oides escongits ....