DE QUINA DIGNITAT PARLEM ?

Experimentar la malaltia permet visitar aquests espais com hospitals, consultoris, clíniques, on conflueixen moltes persones que conviuen amb la mateixa experiència. Aleshores veus com aquella persona gran que camina lentament fent passos menuts i s'entrebanca amb les ratlles que es marquen a les rajoles del terra ja controla molt poc de si mateix. O bé observes com la dona gran que es conduïda en cadira de rodes porta a les mans un pot amb orina i amb prou feines sap el que li passa en aquells moments.. I més enllà veus una noia sola i solitària que entra a fer-se una radiografia de mama i inicia un plorar histèric i descontrolat dins el silenci de la sala sense que ningú l'abraci per un sol moment. O la filla que porta al seu pare amb qui busca la complicitat que ja no existeix i rep només uns sons incomprensibles. I la noia de vint anys espantada amb un mocador al cap i un rostre on tots són ulls grans i verds que porta l'angoixa per dins i la mostra per fora sense més...
Aquest món fa pensar molt i fa viure molt. Els éssers humans no hauríem de poder viure sempre amb dignitat ? La vellesa s'ha de viure com una condemna irremeiable ? La sanitat té cura suficient de les persones més enllà de l'anonimat i la xifra de carnet de la seguretat social ?
Tot això fa que quan els mitjans de comunicació treuen els temes bioètics i de salut relacionats amb l'eutanàsia apel·lant al valor sagrat de la vida i a la mort natural i digne es puguin plantejar molts dubtes dins meu . Una persona sotmesa tota la seva existència a una diàlisi permanent tres dies a la setmana dues hores, amb una dependència de la insulina per una atròfia del pàncrees i amb ceguesa des dels vint anys té una vida prou digne ? I una noia amb atròfia musuclar que depen de les cadires de rodes per moures per tot arreu pot viure dins aquest món dignement ?
Això hem porta doncs a intentar buscar una qüestió essencial per mi com el problema humà com a problema ètic . La tecnologia es evident que ha fet avançar la ciència i permet trobar i realitzar diagnosis clínics més acurats i salvar més vides humanes però ho fa per dignificar la vida mateixa , l'ésser humà o tot el contrari. Preocupar-se per defensar la vida a qualsevol preu no obliga doncs a poder viure amb unes mínimes condicions de dignitat ? La gent gran que ha treballat al llarg de tota la seva vida no té uns mínims drets per poder viure dignament la resta de la seva vida. El limit d'aquesta dignitat no hauria de ser altre que el mínim universal per qualsevol ésser humà que es consideri lliure, feliç,.....
L'experiència hospitalaria ens porta molts dubtes com a éssers humans : el dret a la informació, la manipulació del pacient i la seva malaltia, la diagnosi clínica com a estadística deshumanitzadora, les condicions darrreres de la pròpia existència, .... Les polítiques haurien de plantejar al segle XXI aquests debats sobre la condició humana i la seva existència dins el món.
Altres debats penso que amaguen moltes altres coses.