Parlar d'educació no és original avui en dia. Tothom sap i tothom diu moltes coses referides a educar. Però tal com diu Walter Benjamin en el seu llibre "Experiencia y pobreza" " ¿Para qué valen los bienes de la educación si no nos une a ellos la experiencia?". Precisament voldria explicar la meva experiència en els darrers temps sobre aquesta qüestió. Comencem per els claustres o assemblees de professorat que he assistit en els darrers 10 anys que representen la total submissió i indiferència pels afers de l'escola i l'institut. Fruit d'aquesta observació realitzo des de fa temps un diari on registro indicadors com : * hora d'arribada del professorat, * entrades i sortides durant el temps de reunió-claustre , *participacions actives i positives i negatives i passives, * actituds de la gent durant el claustre com llegir el diari, corregir exercicis, mirar per la finestra, intercanviar receptes de cuina, parlar de futbol i la lliga, dormir plàcidament, ....
De les moltes observacions es podria dir que hi ha molt poca participació, molt poc interés per tractar temes generals com aprovació del reglament de règim intern, aprovació de plans estratègics, i per regla general el professorat mira d'estalviar-se els debats i diàlegs amb una aixecada de mans sense cap oportunitat d'expressar-comunicar els motius pel seu vot a la comunitat.
En segon lloc experimento darrerament la voluntat d'accentuar la gestió del professorat per part dels equips directius valorant el fracàs dels resultats i valorant la responsabilitat dins l'aula. El deteriorament dels materials i de les instalacions acaba sent transmès com un problema del professorat dins el centre. Els resultats són vistos i contemplats com un fracàs per partida doble : alumnat i professorat. La valoració de l'equip docent per solucions finals ocasiona moltes baralles i dubtes professionals creant conflictes entre els docents i en alguns casos amb les families. La pròpia normativa canvia en el cas de batxillerat per buscar cada vegada més un consens que acaba sent el resultat d'un final de curs esgotador i amb poques ganes de fer volar coloms.
En tercer lloc la participació en els procesos sel·lectius ocasiona una competitivitat desleial entre un saber molt tecnològic i instrumentalitzat i una experiència docent que en molts casos se la qualifica d'inadaptada. Hi ha evidents prejudicis cap a l'interinatge per la "sensació de ser poc preparat i mal feiner dins els instituts " per part de l'administració i especialment de l'inspecció. En detriment els joves recients sortits de l'acadèmia amb major vitalitat i dinamisme ofereixen valors més competitius molts cops allunyats de la realitat de l'aula. Els propis temaris i els criteris mateixos en els procesos no poden ser garantits per falta de professionals que puguin valorar amb total coneixement de causa les noves tecnologies, les competències bàsiques, la didàctica de la matèria amb tota la diversitat actual,.... Tot això fa impossible que existeixi una transparència leal i pedagògica que pugui garantir els motius de l'aprovat i el suspès dins el procés sel·lectiu. D'altra banda la pròpia administració mira les formes per sobre dels continguts i està més pendent de les finances dels tribunals que de la valoració final del procés en si. Una prova d'això és el llistat de temes que encara es troba escrit en castellà i gens adaptat a la nova realitat de les matèries.
En quart lloc la societat com a conseqüencia dels debats que han protagonitzat els mitjans de comunicació en els darrers temps han volgut oferir una imatge de l'educació plena de noticies desesperançadores. L'augment de la conflictivitat dins l'escola pública per sobre de l'escola privada o concertada ha estat silenciada en escreix. El professorat ha optat pel que es salvi qui pugui i ni les manifestacions públiques han servit per donar confiança a famiiles ni al professorat. Les mesures proposades han estat en molts cops motius d'acusar al docent de gandul, i poc feiner, amb les moltes vacances que el personal doncent pot disposar. Socialment el debat culpabilitza el funcionariat de no fer la feina i de ser excessivament subjectiu i poc rigoròs en el seu coneixement i matèries.
La pedagogia ha intentat donar receptes màgiques d'altra banda amb el desig de canviar hàbits, actituds, valors però sense separar educació de mercantilisme. Actualment es parla de gestió , de noves tecnologies però encara en molts centres continuen existint 1 o 2 aules d'informàtica, 1 o 2 televisións i dvd, .etc Els díficils equilibris entre igualtat social i igualtat educativa porta als molts enrenous pedagògics per fer compatibles educació i economia.
Tot això ve per la lectura del llibre de la professora de filosofia Concha Fernández Martorell "El aula desierta" on parla de la seva experiència educativa com a directora de l'IES Mediterrània de Masnou. El llibre deixa clar moltes idees que de manera clara es venen repetint per aquells que discrepen i resulten veus dissonats al poder docent ortodox. Si educar no ha de ser domesticar ni ensinistrar cal lluitar per un model alliberador, emancipador, no subjecte a una il·lustració tecnològica i instrumental que dibuixa un mercantilisme social i econòmic al marge del veritable progrés ètic i humà.
De les moltes observacions es podria dir que hi ha molt poca participació, molt poc interés per tractar temes generals com aprovació del reglament de règim intern, aprovació de plans estratègics, i per regla general el professorat mira d'estalviar-se els debats i diàlegs amb una aixecada de mans sense cap oportunitat d'expressar-comunicar els motius pel seu vot a la comunitat.
En segon lloc experimento darrerament la voluntat d'accentuar la gestió del professorat per part dels equips directius valorant el fracàs dels resultats i valorant la responsabilitat dins l'aula. El deteriorament dels materials i de les instalacions acaba sent transmès com un problema del professorat dins el centre. Els resultats són vistos i contemplats com un fracàs per partida doble : alumnat i professorat. La valoració de l'equip docent per solucions finals ocasiona moltes baralles i dubtes professionals creant conflictes entre els docents i en alguns casos amb les families. La pròpia normativa canvia en el cas de batxillerat per buscar cada vegada més un consens que acaba sent el resultat d'un final de curs esgotador i amb poques ganes de fer volar coloms.
En tercer lloc la participació en els procesos sel·lectius ocasiona una competitivitat desleial entre un saber molt tecnològic i instrumentalitzat i una experiència docent que en molts casos se la qualifica d'inadaptada. Hi ha evidents prejudicis cap a l'interinatge per la "sensació de ser poc preparat i mal feiner dins els instituts " per part de l'administració i especialment de l'inspecció. En detriment els joves recients sortits de l'acadèmia amb major vitalitat i dinamisme ofereixen valors més competitius molts cops allunyats de la realitat de l'aula. Els propis temaris i els criteris mateixos en els procesos no poden ser garantits per falta de professionals que puguin valorar amb total coneixement de causa les noves tecnologies, les competències bàsiques, la didàctica de la matèria amb tota la diversitat actual,.... Tot això fa impossible que existeixi una transparència leal i pedagògica que pugui garantir els motius de l'aprovat i el suspès dins el procés sel·lectiu. D'altra banda la pròpia administració mira les formes per sobre dels continguts i està més pendent de les finances dels tribunals que de la valoració final del procés en si. Una prova d'això és el llistat de temes que encara es troba escrit en castellà i gens adaptat a la nova realitat de les matèries.
En quart lloc la societat com a conseqüencia dels debats que han protagonitzat els mitjans de comunicació en els darrers temps han volgut oferir una imatge de l'educació plena de noticies desesperançadores. L'augment de la conflictivitat dins l'escola pública per sobre de l'escola privada o concertada ha estat silenciada en escreix. El professorat ha optat pel que es salvi qui pugui i ni les manifestacions públiques han servit per donar confiança a famiiles ni al professorat. Les mesures proposades han estat en molts cops motius d'acusar al docent de gandul, i poc feiner, amb les moltes vacances que el personal doncent pot disposar. Socialment el debat culpabilitza el funcionariat de no fer la feina i de ser excessivament subjectiu i poc rigoròs en el seu coneixement i matèries.
La pedagogia ha intentat donar receptes màgiques d'altra banda amb el desig de canviar hàbits, actituds, valors però sense separar educació de mercantilisme. Actualment es parla de gestió , de noves tecnologies però encara en molts centres continuen existint 1 o 2 aules d'informàtica, 1 o 2 televisións i dvd, .etc Els díficils equilibris entre igualtat social i igualtat educativa porta als molts enrenous pedagògics per fer compatibles educació i economia.
Tot això ve per la lectura del llibre de la professora de filosofia Concha Fernández Martorell "El aula desierta" on parla de la seva experiència educativa com a directora de l'IES Mediterrània de Masnou. El llibre deixa clar moltes idees que de manera clara es venen repetint per aquells que discrepen i resulten veus dissonats al poder docent ortodox. Si educar no ha de ser domesticar ni ensinistrar cal lluitar per un model alliberador, emancipador, no subjecte a una il·lustració tecnològica i instrumental que dibuixa un mercantilisme social i econòmic al marge del veritable progrés ètic i humà.
